Rere el llegat de Pandora, de Rosa Ma. Noguer

Fa un temps s’inicià, sota els braços acollidors d’aquest vaixell, una iniciativa que volia anar recollint testimonis del llegat clàssic en la poesia dels nostres dies. Dues “condicions sine qua non” s’hi posaven: 1.- Que fossin autors vius. 2.- Que el lector hi aportés aquells textos que havia llegit recentment. No era, per tant, una tasca “erudita”, sinó, em sembla a mi, “vivencial”. Aquesta dimensió, la que relaciona la cultura clàssica amb la nostra vida i no només amb els nostres coneixements, és la que dóna sentit a una reivindicació que la nostra societat sembla no voler assumir. Calia haver-se trobat de veritat amb els poemes, no únicament cercar-los al Google o pels viaranys de les nostres biblioteques.

I vet aquí que ens arriba aquest poemari, Rere el llegat de Pandora, de la poeta Rosa Maria Noguer, que ens aporta 17 poemes on, certament el títol ja ens era un indici, el tema mitòlogic no només hi és present, sinó que en resulta protagonista absolut. Guanyador del XXVI Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina corresponent a l’edició de l’any passat, apareix ara publicat per l’editorial Témenos. El llibre es configura a través de la presentació de diferents personatges de la mitologia, des de Zeus fins a Polifem, passant per Pandora, que dóna títol a tot el recull, i, cal mencionar-lo en un espai com aquest, Odisseu i el seu extraordinari viatge. En el pròleg, Joan Mercader ens diu:

“(...) els mites es poden enfocar des de diferents estadis: antropològics, filosòfics, o simplement com a símbols per crear semblances amb el món actual. I és això el que fa l’autora”.

Des del meu punt de vista, hi ha entre aquestes paraules una que cal remarcar: “simplement” . Perquè, com dèiem en el primer paràgraf, és precisament aquest exercici de relació amb el present el que ens pemet que el llegat del món clàssic no es perdi. Els homes (i les dones) fa molt temps que tenim plantejades qüestions vitals que no han variat massa al llarg dels anys. Saber escoltar el passat és aprendre a configurar el futur. Un exemple farà millor la feina:

Minotaure

El monstre senyoreja
enmig del paradís.
Udols de foc
arrasen
l’alè del viure.
Dedins la foscor,
vol d’aloses desclou
instants d’albes:
Teseu lluita,
l’amor venç.
El fil d’Ariadna ensorrà
els murs del laberint.
Quin cabdell guiarà
els nostres passos
pel laberint dels dies?

El fil que segueix Teseu ens fa preguntar-nos pels fils que mouen les nostres vides. Quin exercici tan extraordinari, tan útil, tan necessari... Mentre vaig mirant de respondre’m a mi mateix sobre quins són els meus fils, us aconsello la lectura d’aquest llibre tot esperant que us agradi.

Carles Cervelló

P.S.: Qui és Pandora? De quin llegat creieu que parla l´autora del poemari? A quin cicle mitològic pertany el món de Teseu? Que us suggereixen aquests versos de Rosa M. Noguer? Penseu que els mites ens poden ajudar a reflexionar sobre la nostra pròpia vida? Per què? …