Reconec que vaig quedar marcat el dia que un alumne em va contestar que, per a ell, la literatura era “l'estudi de les obres antigues”. En aquesta resposta, potser lògica, veia una petita “tragèdia” de l'ensenyament: convertir allò que fem a classe en una mena de visió del passat sense cap connexió amb el present de qui han de ser els destinataris de la nostra feina com educadors: els propis alumnes. És per aquest motiu que sempre he intentat fer una “vivència” d'allò que per a molts és tan sols un objecte d'estudi de cara a aprovar un control. Els clàssics, en molts casos, no ho són perquè fossin gaire considerats pels seus contemporanis, sinó més aviat perquè el pas del temps els hi ha donat la raó: allò que ells van fer ens és útil, és a dir, necessari, actual, present. Per això us proposo que busquem referències clàssiques en autors vius, d'ara, persones que amb la seva obra fan vivència d'allò que per a alguns és només una reminiscència del passat. I vull començar no amb una lectura “pensada” (seria poc autèntic), sinó amb un poema de l'últim llibre de poesia que he llegit. Es tracta del poemari Itinerari, d´Elias Mas i publicat per La Busca edicions el desembre de 2010. Diu així:Van cap al Nord
com l'au entre els estols
als equinoccis.
En breus llaguts de por
fills de Caront els menen
a l'Hades de les terres
allunyades.
No saben pas a on
pararan la passa.
Desaprendran
la parla dels seus
somnis.
Espero que després d'aquest poema en segueixin molts d'altres. Segur que sí.
Carles Cervelló
16 comentaris:
Moltes gràcies per la teva proposta, Carles. De fet, és una ocasió extraordinària per vindicar l´eterna presència dels clàssics en el món de la literatura, una presència que constitueix, sens dubte, un dels majors tresors de què disposa la nostra cultura i la nostra identitat com a homes. En ells ens reconeixem i per ells, també, recordem qui som. A veure, tripulants, si ens parleu i ens interpreteu el sentit del referent que aquest poeta ha cercat en el món clàssic. I si llegiu poemes o altres textos d´autors vius on apareguin referències clàssiques, ja sabeu quin botí més preuat podreu pujar a bord. Ànims i gràcies!
Jo crec que la literatura ens aporta una mica d’història, ens explica el perquè de les coses i com hem arribat fins aquí, el dia d’avui. És molt important tenir-les present tot i que costi.
Aquí us deixo, el meu poema preferit. Aquests versos de Maria Mercè Marçal sempre m’han transmès molta força i que hem de menjar-nos el món cada dia com si fos el últim – Carpe Diem/Tempus Fugit-
Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragui els llavis:
Farem un pacte de sang
quan la lluna plena s'ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.
valete! :)
Aquest poema de Maria Mercè Marçal és preciós, Sanja. Tanmateix, hem de buscar poemes on els referents clàssics siguin ben explícits, com en el de l´Elias Mas, on Caront i l´Hades són una crua metàfora d´una realitat tràgica. Felicitats per haver reconegut en el poema de la poetessa aquests tòpics tan horacians! Una abraçada.
Carles, una entrada interessant! És curiós, molta gent es pensa que la literatura (com bé dius) és l'estudi de les obres antigues. Però per mi és molt més que això, la literatura és fins i tot una forma de viure, un mar de sentiments i coneixements que t'ajuden a créixer i a tirar endavant.
Podríem trobar un munt de referents clàssics al poema que vam comentar fa poc, el del viatge cap a Ítaca de Kavafis.
Però ens interessa trobar-los en autors vius, Clàudia, que reivindiquin la seva presència "aquí i ara".
Hola!
Jo he trobat un poema de Luis Cernuda, un autor que utilitza la mitologia grega com a font d’inspiració en molts dels seus poemes, aquí us deixo un d’ells on utilitza com a referent a Ulisses:
¿Volver? Vuelva el que tenga,
Tras largos años, tras un largo viaje,
Cansancio del camino y la codicia
De su tierra, su casa, sus amigos.
Del amor que al regreso fiel le espere.
Mas ¿tú? ¿volver? Regresar no piensas,
Sino seguir siempre adelante,
Disponible por siempre, mozo o viejo,
Sin hijo que te busque, como a Ulises,
Sin Ítaca que aguarde y sin Penélope.
Sigue, sigue adelante y no regreses,
Fiel hasta el fin del camino y tu vida,
No eches de menos un destino más fácil,
Tus pies sobre la tierra antes no hollada,
Tus ojos frente a lo antes nunca visto.
Vale!
Excel·lent poema, Esther, i un clar exemple de l´empremta dels clàssics en la poesia del segle XX. Ara només ens queda ja parlar de poetes que encara són vius (que no és el cas de Luis Cernuda). Plurimas gratias.
Hola!
Penso que saber veure referències clàssiques en poemes actuals està molt be ja que estem aplicant al món actual el que hem après i així entendre millor els poemes que llegim, ja que la cultura clàssica està molt present avui dia, de vegades més del que ens imaginem.
He trobat un poema de Jordi Pàmies inspirat en el viatge d'Ulisses:
Ulisses: el retorn a si mateix,
el tancament del cercle, el pericle que acaba
a la casa natal. Feliç, pot dir:
-Els altres són vençuts. Jo sóc a Ítaca.
Cova de Polifem, Circe, la fetillera,
els companys d’aventura, amb la barba grisenca,
Nausica, les sirenes temptadores:
tot jeu en un racó polsós de la memòria.
La sang ha corregut al casal. I Penèlope
l’ha abraçat. Ara Ulisses conclou: -La meva illa
i jo som el mateix. El viatge és somni…
Els altres són, només, escorrialles.
Holaa!
Jo crec que la literatura és una escapatòria, una manera d'evadir-te dels teus problemes i fer que tot sigui més fàcil de comprendre. Et fiques en un altre món i per un moment t'oblides de tot. La literatura transmet sentiments i sensacions increïbles.Per cert moltes felicitats per l' entrada!
Vale!
Salve!
Carles, crec que el teu pensament en vers la difinicó que va fer el teu alumne és comprensible, però crec que no t'hauries de preocupar perquè tu tampoc has fet conéixer la literatura com la defineix el teu alumne; segurament va ser una idea que se li va quedar però tampoc no n'era del tot conscient del què volia significar la literatura. També crec que no s'enrecordava i va posar el que més li sonava.
Deixant a part aquesta breu aportació, m'agradat molt l'entrada i l'he utilitzat per conéixer i buscar més poemes. Crec que la mojoria del poemes tenen alguna referència clàssica, d'una forma directa o indirecta. Normalment els poemes parlen de coses que pasen a l'actualitat, i els clàssics tenien molts mots per anomenar el que ens passava. Buscant una mica he trobat aquest poema d'Antonio Martínez Sarrión que parla del tema més comú: el Carpe Diem. Aquí us el deixo:
Qué dispendioso pulular de nombres,
de ateridas esperas mientras la madrugada
difuminaba taxis en una sucia niebla.
Qué lástima de tiempo barajando
naipes ya de textura ala de mosca
cuando el sol meridiano, más de un punto granado,
no sabe de demoras, admite alistamientos
sin requisito alguno,
por ahogado de sombra que llegue el aspirante,
para entregar a cambio manos como paneles,
ríos de campanillas, zureos de palomas,
terco mundo presente,
que fulgura y se esfuma tan tranquilo,
negándose de plano -y con cuánto derecho-
al deshonesto oficio de pañuelo de lágrimas.
Valete!
Hola!
No he trobat ningun poema amb referents clàssics i que l'autor segueixi amb vida, però realment aquests poemes són preciossos.
Crec que la literatura ens ajuda a superar el dia a dia, amb un bon poema que et faci reflexionar, tot esta sol·lucionat.
Vale!!
He trobat un poema de Luis Alberto de Cuenca:
TU MUSA
Convéncete primero de que le caes simpático,
de que lo pasa bien cuando sale contigo.
Llévala a casa luego, sírvele un par de copas
y, en un momento dado, mordisquéale el cuello.
Unas veces querrá pasar al dormitorio,
otras alegará una indisposición
y otras te contará su vida por entregas.
Muéstrale en cada caso la dosis de cariño
que te pidan sus ojos. Sé generoso siempre.
Trata de conservarla como sea a tu lado.
Sin ella, sin tu musa, no eres nadie, poeta.
Por fuertes y fronteras, 1996.
És interessant perquè defensa la idea que són les muses les que inspiren els poetes i que sense elles ningú podria fer res. Per això defensa que mantinguis la musa al teu costat i que facis el que ella vol, ja que si la perds mai trobaràs l'inspiració, i això per un poeta és morir. Sempre és bo tenir les muses al teu costat!
Vale!
He trobat un poema de Rosario Valcarcél que parla d'Afrodita:
SOY DISCÍPULA DE AFRODITA
y como ella nací en el mar,
inicié a las novias en los
secretos del turbio sexo,
de la belleza y el infinito
vacío del amar.
Y como Horacio les enseñé
a gozar de este día, sin contar
con el mañana.
Atributos de la diosa fueron
la dulzura del placer,
sus preciados atavíos,
deshojar jazmines y atribulaciones
en el aleteo de la noche.
Y como ella quisiera ser paloma y delfín,
libar copas de intrigas
con sabias sacerdotisas,
atravesar las sebas oscuras,
trenzar ramas de laurel.
Retozar en la ternura de
humanos dichosos.
Soy discípula de Afrodita,
seré el viento de Chipre,
tendré la gracia del mármol,
y el amargor del membrillo.
Cabalgaré las olas, peldaño a peldaño,
me uniré a su carro triunfal,
inventaré nuevos ardides.
Pocos hombres sobrevivirán.
Un poema de Mireia Lleó (1960) del seu darrer llibre, "Mirall de versos":
I
Eres Penèlope insisten, fidel companya,
que en l'avenir amalgamares somnis,
tossuda en el refer de cada dia,
immòbil ja per sempre al seu costat.
Encara prens els usos de l'amor,
Penèlope que guarda la memòria
dels anys que amb companyia compartires.
Encara se t'aquieta el fer i el dir
quan, entrada l'alta nit
el seu esguard et fon.
De Ponç Pons (1956), poeta de Menorca:
INCINERARI
Com que no fugiré
mar enllà amb un bagul
ple d'escrits ni aniré
com Gauguin o Jacques Brel
a les illes Marqueses...
Com que no sortiré
d'aquesta illa que estim
i recorr amb enyor
dels paisatges d'antany...
Com que els dies van fent
el seu curs natural
i m'atraquen incerts
al penyal de l'oblit
on s'abisma l'edat...
Encara ara m'aïll
argonauta a cercar
entre versos de foc
que il·luminen la nit
el camí de retorn
a l'homèrica Ítaca.
De Francesc Garriga (1932)
Rondina el vell Caront.
s’amaga en cada ortiga,
verdet de temps als ulls cansats.
Sabré que em busca quan el rem dibuixi
gargots absurds en horitzons
de coure.
mirar, callar, fugir.
Ja he pres tots els vaixells de no anar enlloc.
Publica un comentari a l'entrada