Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;
arder como la vela y consumirse
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;
hablar entre las mudas soledades,
pedir pues resta sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;
pedir pues resta sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;
creer sospechas y negar verdades,
es lo que llaman en el mundo ausencia,
fuego en el alma, y en la vida infierno.
es lo que llaman en el mundo ausencia,
fuego en el alma, y en la vida infierno.
L’altre dia a classe de literatura vam
estar comentant un sonet de Lope de Vega, un dels poetes i dramaturgs del període barroc més
importants de l´anomenat Segle d’ Or de la literatura en llengua castellana.
El poema, que porta per títol Ir y quedarse, y con quedar partirse, el
va escriure per a una de les seves amants, Isabel de Urbina, cap a l’any 1588 a
València . El tema principal és
l’absència de l’estimada i el dolor de la separació. Tracta d’ explicar l’amor
caracteritzant-lo amb imatges, versos oposats, abundància d´antítesis i
d´adjectius per tal de definir-lo.
Als versos 3 i 4 trobem una referència
mitològica, molt pròpia d´un poema culte i barroc, ja que el jo poètic compara
el seu amor amb el d’ Ulisses (ambdós pateixen l’amor en la distància) on intenta explicar que encara
escolta la seva veu però no pot lliurar-se dels impediments per tornar a tenir
l´estimada.
Aquests versos (oír la dulce voz de una sirena y no poder del árbol desasirse) fan
referència al cant XII de l’ Odissea, en el qual Ulisses és el primer a
afrontar el perill de les sirenes, criatures mitològiques que habitaven el
Mediterrani, i el seu temptador i letal cant. Aquest va sobreviure al fet d´escoltar
les seves melodioses veus sense perdre-hi la vida, ja que es deia que tot
aquell que sentia el seu cant es llençava al mar i moria ofegat. També es deia,
però, segons una altra versió del mite, que el cant feia que els mariners
quedessin en un estat hipnòtic i aclaparant que provocava el xoc del vaixell contra l’escull de l’illa on
elles habitaven; d’aquesta manera les sirenes devoraven els navegants
imprudents.
El poema homèric ens explica que Ulisses,
que frisava per sentir l’ harmoniós cant de les sirenes, va fer el següent per
saciar el seu desig i no morir en l´intent: va tapar les oïdes amb cera a tots
els seus companys de navegació i ell mateix es va fer lligar al masteler per
evitar llençar-se al mar.
Quan va començar a sentir el cant, va
suplicar a la seva tripulació que el deslligués. Aquests, però, immunes a
qualsevol soroll pel mer fet de tenir les oïdes tapades, no varen sentir els
crits d’Ulisses, i d’aquesta manera fou com va sobreviure.
 |
| Ulisses i les sirenes, Herbert Draper, 1909 |
De qui eren filles les sirenes? A què ens
recorda l’etimologia del seu nom? Quin nom llatí rep el lloc on habitaven? En
quin altre mite trobem un poeta que, amb l’ajuda d’un instrument va aconseguir resistir
al cant de les sirenes? En quins versos del poema podem veure reflectit el
patiment com el principal factor causant de l’amor?
Yasmin Fonseca
2n Batxillerat
21 comentaris:
Felicitats per l´entrada, Yas! Ja sabeu que insisteixo molt en la importància de concebre allò que s´aprèn no com una illa de coneixements sinó com una xarxa ben trenada que ho relaciona tot amb tot. És la interdisciplinarietat el que ha de donar sentit a l´educació d´una persona. De tot aprenem i la clau és saber lligar-ho. Plurimas gratias per recordar-nos-ho amb aquesta entrada.
És un poema preciós!
He buscat una mica d'informació sobre les sirenes:
L'origen de les sirenes no és del tot clar. Sembla ser que eren filles de Forcis i segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene però segons altres Terpsícore o Cal•líope.
Vivien a la illa Antemessa (florida) on, segons la llegenda, la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Però segons altres versions vivien a l'estret entre Escil•la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional.
Actualment el concepte que tenim de les sirenes, és el d'uns éssers amb cos de dona i cua de peix, però antigament les sirenes tenien aparença d'ocells o rèptils.
En l'època grega, eren representades com a éssers alats, amb cara humana i cos d'au. La seva transformació en criatures meitat dona, meitat peix, es remunta aparentment a l'Edat Mitjana i a les llegendes celtes i germàniques. Les sirenes també han sigut representades amb forma rèptil.
Les sirenes són personatges mitològics que posseeixen l’art cant. Utilitzaven la seva encisadora veu per portar als marins cap a la perdició. Els mètodes de seducció de les sirenes variaven d'un relat a un altre, però totes exercien la mateixa atracció sense pietat sobre els navegants.
Com bé ha dit anteriorment la Clàudia, l’origen de les sirenes no se sap amb certesa, però hi ha la teoria que són filles de eren filles de Forcis i segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene però segons altres Terpsícore o Cal•líope.
El seu nom prové del terme llatí “Siren”, que al seu torn prové del grec “Seira” (encadenat, llaç, corda) recordant sens dubte el seu poder captivador.
En la mitologia grega, les sirenes viuen en una illa del Mediterrani.
Crec que el vers en el qual s’expressa el major patiment és el dotzé, i diu així: “creer sospechas y negar verdades”. No hi ha pitjor mal que el negar-se a un mateix alguna cosa per no sentir mal o no voler veure la realitat i creure’n d’altres fictícies que crea la ment. Cal treure’s el vel de la cara i saber afrontar la realitat. Només els valents afronten la dolorosa veritat.
Però el patiment es veu també a altres versos com “Arder como la vela y consumirse” (patiment de qualsevol enamorat), “No poder del árbol desasirse” (no poder escapar del dolor, la bogeria de l'amor), “Haciendo torres sobre tierna arena” (es refereix a les accions que es fan en va), “Caer de un cielo, y ser demonio en pena” (l’agonia i la tristesa que et deixa l’amor quan se’n va) y per acabar, “Fuego en el alma, y en la vida infierno” (el foc amorós que sent per dintre i el patiment que deixa quan ja no el pot compartir amb l’altre persona).
Les sirenes són uns personatges mitològics molt representants, actualment els podem percebre en pel•lícules com per exemple “1,2,3 Splash”, “Peter Pan”, “Piratas del Caribe 4”, “H2O” (sèrie televisiva), “Aquamarine”, “La Sirenita”, ... El que tenen en comú aquestes pel•lícules es que són representades com a éssers bells amb el tors de dona i la part inferior de peix, recobert amb escames.
Salvete!
Moltes felicitats per l'entrada, Yas!
Intentaré complementar una mica la informació de l'Helena i la Clàudia; com molt bé han dit eren filles de Forcis, o d'un déu fluvial, el riu Aqueloos. Uns mites ens diuen que la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal·líope. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies. A partir de l'Edat Mitjana el pensament va canviar i es va considerar que tenien el cos de dona i la cua de peix. Els noms de les sirenes, companyes de la deessa Persèfone, sembla ser, que depenen del seu nombre: si són tres són Leucòsia (blanca), Ligeia (cridanera), i Partènope (veu de donzella). Quan eren dues: Himeropa (dolça veu) i Telxiepea (de parla encantadora). Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe (bella veu), Pisínoe (persuasiva), i Molpe (cançó). La sirena Partènope està lligada a l'origen de Nàpols.
Vivien a la illa Antemessa (florida) on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Segons una altra versió les seves víctimes naufragaven als esculls. També ens expliquen segons altres versions que vivien a l'estret entre Escil·la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional. Foren representades sovint en vasos pintats, ceràmiques, mosaics, sarcòfags amb cos d'ocell amb cua i ales amples tocant un instrument, com la cítara o voltant la nau d'Ulisses.
Segons un oracle quan un vaixell passava davant la seva illa sense morir, els mariners saltarien al mar i s'ofegarien. Aquesta situació la podem veure repetida en vàries obres, per aquesta raó no n'hem obtingut la veritat absoluta:
En el mite dels argonautes, Orfeu va tapar amb la seva veu el cant de les sirenes, i així evitaren xocar contra les roques del "Sirenum Scopuli", on habitaven les nimfes. Butes va sentir el cant de les nimfes i es va llançar per la borda, però Afrodita el va salvar. Segons la llegenda, les sirenes, abatudes, es transformaren en pedra, mentre segons altres versions moriren ofegades a la mar.
També podem veure la versió de l' Odissea, d'Homer, on Ulisses és aconsellat per Circe que va poder evitar el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre ell, que volia escoltar el seu encisador cant, es va agafar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que quan demanés que el deslliguessin l'havien de lligar encara més fort.
Segons Ovidi (cant V de les Metamorfosis) Persèfone fou raptada per Plutó/Hades i les sirenes la van buscar per la terra sense trobar-la, per la qual cosa imploraren als déus unes ales per poder cercar-la també per la mar.
Com podem veure hi ha forces versions de les sirenes, per aquesta raó no en tenim una de certa.
Valete omnes!
Moltes felicitats per l'entrada Yasmin!
Jo buscant també he trobat que les sirenes són filles de Forcis i de Melpòmene ( tot i que també s'atribueix la seva maternitat a Cal·líope o Terpsícore). Per complementar el que molt bé han dit els meus companys/es, afegiré que Ulisses no va ser l'únic capaç de sobreviure a les sirenes; en el mite dels argonautes, Orfeu aconseguiex salvar el vaixell tapant el cant de les sirenes amb el seu propi.
Els versos que no se si són exactament la resposta a la pregunta, però que crec interessants són els últims: "fuego en el alma, y en la vida infierno". El fuego en el alma crec que es refereix a l'amor i l'infern pot ser el patiment, però no ho tinc massa clar.
Em sorpren el gir que ha fet el personatge de les sirenes. Primer eren mig dones mig aus, posteriorment mig peixos però sempre dolentes, i en canvi actualment, quan un pensa en sirenes pensa en un personatge entrenyable i bo. És interessant.
Vale!
Hola:
Realment llegint aquests comentaris la feina que es fa a l'escola pren tot el sentit. Fer-se propis els textos i els autors és la millor manera de gaudir-los. Per cert, Guillem, la teva interpretació dels últims versos em sembla encertada. A més, l'autor juga, cosa que agradava molt en l'època, amb com una mateixa cosa, en aquest cas el concepte metafòric de "foc", pot generar sentiments oposats: el foc positiu de l'amor i el negatiu de l'infern. Com estimar, segons si aconsegueixes o no els favors de l'estimada, aquesta pot esdevenir font de patiment o de joia.
Sigan así, queridos tripulantes...
Hola a tots!
Aquesta entrada ens toca d'aprop a molts companys de classe que fem literatura.
Hola a tots!
Aquesta entrada ens toca de prop a molts companys de classe que fem literatura.
Moltes felicitats, primer de tot, a la Yasmin per l'entrada.
En segon lloc ajudar a respondre algunes de les preguntes que ens planteges en aquesta entrada.
Com apunten altres companys, jo també he trobat certa ambigüitat alhora de saber qui son els pares de les sirenes. Tot i així, la combinació més repetida en diferents fonts és que son filles de Melpòmene i Forcis.
També hi ha certes discrepàncies a la hora de conèixer la seva procedència. Els experts situen les sirenes a l'illa llegendària D'Antemissa o a l'Estret que hi ha entre Caribdis i Escil·la.
És fascinant la composició corporal de les sirenes. La quantitat de parts al seu cos d'altres animals.
Fins aviat amics!
Hola!
Ja que ningú ho ha comentat, jo faré un comentari més aviat formal del poema.
Aquest poema és el sonet LXI de Lope de Vega. És un sonet per tant té dos quartets (ABBA-ABBA) i dos tercets (CDE-CDE). Tots els versos són d'art major endecasíl•labs amb una rima consonant.
El jo poètic ens descriu què passa quan no hi ha amor o quan s'estima sense ser correspòs.
En els quartets el jo poètic a través de la metàfora "y no poder del árbol desasirse" ens està comunicant que ell vol amor, però que aquest no li és correspòs, de totes maneres, encara que no sigui correspòs, és amor al cap i a la fi per tant, en aquest estat tu no vius per tu, sino que vius per a l'altre persona per això diu "partir sin alma, y ir con alama ajena". A través d'elements de la natura com "hacer torre en arena" el jo poètic ens expressa que tot el que sent ell, que tot aquest amor, és en va, ja que si no pot ser correspòs, de que serveix? Aleshores se n'adona que mai podrà estar amb la seva estimada, però tot i el dolor que aquest fet li causa, no es penedeix d'haver-la estimat. En els tercets el jo poètic escolta les "males llengües" el què diuen de la seva estimada, li diuen que ella no l'estima, ja que sempre posa excuses al seu amor, tot i que ell a cara de la gent nega aquest fet, en l'intimitat ell també ho pensa. I acaba dient " fuego en alma, y en la vida infierno" aquí es fa una reflexió sobre la vida que diu que una vida sense amor, no és vida.
Moltes felicitats per l'entrada Yasmin!!
Les sirenes eren filles de Forcis i de Melpómene, Terpsícore o Calíope ( ja que no queda clar quina musa és).
Hi ha diverses versions de la seva procedència,hi ha qui diu que venen de l'illa Antemessa (florida), segons d'altres vivien entre a l'estret entre Escil·la i Caribds.
Orfeu fou qui amb la seva veu va tapar el cant de les sirenes, i així va poder evitar xocar contra les roques del Sirenum Scopuli, on habitaven les nimfes.
Jo crec que en tot moment el jo poètic ens està demostrant aquest dolor per no poder aconseguir el seu gran amor. Però personalment els versos que per a mi mostren més dolor són el cinquè i l'últim. Doncs quan diu "arder como la vela y consumirse" ens està comparant un dolor físic immens amb el que sent per no tenir la seva amant, no pot arribar a ella. I en el vers que diu "fuego en el alma, y en la vida infierno" ens remarca un dolor del qual no es pot separar, el duu a dins.
Salvete!
L'origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal•líope. Les sirenes, meitat dones i meitat aus, no eren molt diferents de les Harpies. Vivien a la illa Antemessa on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts
Segons un oracle quan un vaixell passà davant la seva illa els mariners saltarien al mar i s'ofegarien.
Segons el mite dels argonautes, Orfeu tapà amb la seva veu el cant de les sirenes, i així evitaren xocar contra les roques del Sirenum Scopuli, on habitaven les nimfes. Butes va sentir el cant de les nimfes i es va llançar per la borda, però Afrodita el va salvar. Segons la llegenda les sirenes, abatudes, es transformaren en pedra.
Segons l' Odissea, d'Homer, Ulisses, aconsellat per Circe, va poder evitar el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre ell, que volia escoltar el seu encisador cant, es va fermar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que quan demanà que el deslliguessin l'havien de fermar més fort.
Aquí deixo el resum de la recerca d’informació que he fet sobre les sirenes.
Valete!
Salvete!!
L'origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, o d'un déu fluvial, el riu Aqueloos, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies.
En el principal vers que es pot veure el factor causant de l'amor crec que és "oír la dulce voz de una sirena y no poder del árbol desasirse" aquí espot veure com l'amor no es correspost aixòi vol dir que per molt que estimis algú no sempre serà correspost com tu et podrias esperar he posat aquest perquè és un dels que més ma impactat.
valet!!
Salvete!
Es una gran entrada, m'agradat molt, i el poema també m’agradat molt! Felicitat!
L'origen de les sirenes no és clar, Eren filles de Forcis, segons uns mites la sea mare era la musa Melpòmene.
encara en la seva forma original eren éssers híbrids de dona i au, posteriorment la representació més comuna les descriu com dones joves amb cua de peix. És per això que en moltes llengües no llatines distingeixen la sirena original clàssica de la sirena amb cua de peix.
Crec que en aquests poema en tot moment esta expressant el dolor que sents per l'amor!
Valete!
Salve! Primer de tot, m'agradaria felicitar a la Yasmin per haver publicat una entrada tan interessant!
Les sirenes eren unes dones precioses de la mitologia que seduien als mariners amb els seus cants. Eren filles del déu Aqueloos i de la musa Cal·líope encara que es diu que potser eren filles de Melpòmene o Forcis, no està ben clar. La seva etimologia en grec ve de Seira que signifca "cadena" que es faria refèrencia al fet de que elles seduien als mariners, que els atreien amb el seu cant com si fos una cadena. Vivien a la illa d'Antemessa (florida) però altres versions diuen que vivien a l’estret entre Escil·la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional. El mite on amb l’ajuda d’un instrument va aconseguir resistir al cant de les sirenes és del Jàson i els argonautes. Aquesr instrument és la lira, tocat per Orfeu un dels tripulants del vaixell que passant per l'illa de les sirenes la va començar a tocar fent que el so tapés el cant d'aquestes.
Els versos on jo crec que es podria veure reflectit el patiment del poema potser serien del cinquè vers al setè.
Valete i de nou, felicitats Yasmin!
Hola!
Les sirenes son éssers mitològics que ca ten per enamorar als pescadors que passen pels seus mars cantant amb una veu molt fina que fan que ells es llancin al mar sense por fent-los morir ofegats ja que mai poden agafar-les. A l’antiguitat les sirenes no eren representades com a l’actualitat sinó que abans tenien ales,cara humana i cos d’au. A l’edat mitjana el seu cos començà a evolucionar fins que varen quedar representades com meitat dona,meitat peix. El seu origen no és clar, segons un mite eren filles de Forcis i la seva mare era la musa Melpèmone. Vivien a la illa Antemessa (Florida) on la terra era blanca degut als ossos bloquejats dels Navegants morts.
Preciós el poema, m’ha agradat molt.En ell, es fa com una petita lluita de contraris, com per exemple quan diu: oír la dulce voz de una sirena ,y no poder del árbol desasirse o arder como la vela y consumirse haciendo torres sobre tierna arena, i així tots els demes.
Per últim voldria afegir el que a dit el Guillem la “evolució” de les sirenes, estic totalment d’acord es molt curiós i jo si soc sincera no m’hi havia fixat abans, perquè a dia d’avui tenim la sirena com un personatge maco, i sobretot bo.
Valete!!
la veritat esque es una entrada molt elaborada, la veritat esque me ha agradat molt, que dir de les sirenes doncs, las Sirenas una Diferencia de la costumbre popular, Dentro de la Tradición Griega Eran genios marinos, Mitad Mitad Mujeres y aves. Su ascendencia no clara esta. Segun las Versiones Más Comunes del mito, el hijo de Hijas de Melpómene (musa de la tragedia) y de Aqueloo (dios del río homónimo y primogénito de los Dioses-Ríos). Pero Otras Versiones Hacen las Hijas de Aqueloo y Estérope, o Terpsícore (musa de la poesía y la danza) o also del dios Forcis. Segun la version de Libanio, nacieron de la sangre de Aqueloo, Que FUE derramada Por Heracles (Hércules), aquest es la informació que he trobat sobre les sirenes.
aqui posu un link sobre més poemes sobre sirenes que són interesants. http://www.poemasde.net/el-eterno-canto-de-las-sirenas-michele-najlis/
Valete!
Hola!
Molt bona entrada! Es increïble la quantitat de referents clàssics que podem trobar als poemes de literatura. Al lloc on també crec que es troben molts referents es al Burlador de Sevilla, on es fan referències molt constantment. Per cert, m'encanta aquest poema!
Valete
Gran entrada introduïda per l’entendridor, inconfundible i únic Lope de Vega. On en els primers versos reflexa clarament el patiment, la impotència i el dolor que provoca l’amor quan aquest no és aprop nostre.
Fantàstic el missatge i fantàstica l’entrada , que amb l’ajuda del quadre i el poema, ens fan dessitjar endinsar-nos en la blavor del mar, i voler navegar desafiant l’oleatge i la tempesta. És el plaer just, sentir la sorra sota de les plantes dels peus, o deixar-te fer pesigolles als dits per la mar.
Al llegir l’entrada he pogut visualitzar davant meu les sirenes intentan fer-me caure en la perdició, tan belles i alhora tan monstruoses , tan tenebroses però tan i tan seductores. Però he sentit,a part d’un remolí obscur i d’un aire violent que em despentinava els cabells i em gelava les galtes, a la vegada, he sentit ganes de desistir a la temptació,al vici, a les sirenes. He volgut ser forta, no caure, escoltar sense fer-me mal, sense excedir-me.
El plaer i l’amor , els dos són conceptes preciosos i alhora són causa d’horribles patiments.
Igual que les sirenes. (paral•lelisme) .
Com una cosa tan bella pot arribar a enfonsar-nos en un pou tan negre?
Les sirenes, dones boniques,amb cos d’ocell , alades i cara humana.
En un principi la procedència és dubtosa, tot i que es dedueix que podrien procedir dels déus fluvials : Aqueloo o Forcis, sense la intervenció femenina o amb la col•laboració de les muses Esterope, Melpomene i Terpsicore.
Les sirenes, habitants de l’illa d’Antemeesa. Dotades d’un cant dolç, temptador i mortal.
Personalment, a mi sempre m’ha encantat “La Sirenita” , aquella noieta de cabells pelrojos, que s’enamora i ven la seva preciosa i seductora veu a canvi de dues cames. I al assabentar-me de la veritable aparença de les sirenes em vaig traumatitzar força. Com un concepte tan senzill , com és el físic d’un ésser fantàstic, pot , amb el pas del temps, haver canviat tant…
Som transformadors nats de la realitat. Artistes que pintem la vida d’un color diferent al real ja pintat. Creadors i moduladors de l’història. Versionem i reversionem tant que perdem l’inici real. I si tot ho fem així, donant pinzellades aquí i allà ..ens podriem parar a pensar que tot el que sabem no és veritad. Tot és fals, o mitad vertader.
La història l’escriuen els vencedors, l’art és creada pels artistes. Depenen de l’escriptor, i depenen de l’artista es reflecteixen perspectives diferents. Defenso la creació i manipulació de la realitad i la lliure elecció de creure o no el que ha estat manipulat.
Salvete!
En la mitologia grega L'origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, o d'un déu fluvial, el riu Aqueloos, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal·líope. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no molt diferents de les Harpies. A partir de l'Edat Mitjana es va considerar que tenien el cos de dona i cua de peix.
Vivien a la illa Antemessa (florida) on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts. Segons una altra versió les seves victimes naufragaven als esculls. Segons altres versions vivien a l'estret entre Escil·la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional.
Després de tot lo que fa referencia a les sirenes que em sembla molt interesant el seu origen i que amb aquestes preguntes busquem informació i aixi sabem veure per nosaltres mateixos d'on provenen tots aquets essers i mites, volia dir que és una gran entrada, està molt ven feta i és molt interessant sobretot per el fet de que desde un poema treballat a una altre assignatura es pugui arribar a fer una entrada tan interesant com aquesta.
valete
Salvete!
Les sirenes són filles de Forcis i de Melpòmene ( tot i que també s'atribueix la seva maternitat a Cal·líope o Terpsícore). Les sirenes, meitat dones i meitat aus, no eren molt diferents de les Harpies. Vivien a la illa Antemessa on la terra era blanca degut als ossos blanquejats dels navegants morts.
També he trobat que Ulisses fou l'únic que va poguer escoltar-les i no morir en l'intent.
Valete!
Salvete,
Hi ha diverses teories d'on venen les sirenes. Alguns diuen que són filles de la musa Melpómene i el déu Aqueloo; altres, de Aqueloo i Estérope; altres, de Aqueloo i Terpsícore, i altres de Forcis, un déu marí.
Sirena ve del llatí siren, -enis, i aquest del grec σερήν. En grec vol dir cadena, que significa la "cadena" que posaven als mariners quan elles cantaven, ja que no podien escapar.
Antemeesa era el seu hàbitat.
Orfeu, un altre gran heroi grec, també va poder escapar del seu cant tocant la lira per amagar el cant de les sirenes. Ho va fer amb els Argonautes quan anaven a buscar el vellò d'or.
Valete.
Hola!!
L'origen de les sirenes és tot un mistèri, ja que no se sap molt be de qui són filles, ja que hi ha diverses teories respecte aquest tema. He trobat que les sirenes vivien en una illa que es deia "Antemessa", una illa on la sorra era molt blanca degut als ossos dels mariners morts.
Jo, com l'Ignasi numés he trobat que Ulisses va ser l'únic en sentir el cant de les sirenes i sobreviure.
Les sirenes són uns éssers mitológics, meitat dona i meitat au. Tot i que després a l'edat mitjana se les va considerar meitat dona i meitat peix.
Vale!!
Publica un comentari a l'entrada