Tit Macci Plaute: benvinguts al teatre!

                            

Parlar de Plaute és parlar de teatre en estat pur perquè no només va ser l´autor més important de l´escena romana clàssica sinó que, probablement, ha estat el comediògraf més influent del teatre europeu de tots els temps.  Sobre la seva vida només tenim dades incertes, exceptuant potser la data de la seva mort, l´any 184 aC.

Tit Macci Plaute va néixer a Sàrsina, una ciutat situada a la regió de l´Úmbria itàlica, cap a l’any 255 aC. Això el situa històricament en un període agredolç per a la política romana a cavall entre l´expansió del seu poder i la seva influència i l´amenaça cartaginesa personalitzada, sobretot, en la figura d´Anníbal Barca. Des de ben jove va formar part d’una companyia de teatre (grex) com a fuster o escenògraf, de la qual  més tard en va ser el director (dominus). Home estalviador, es va dedicar durant un temps a l’activitat del comerç marítim després d´haver guanyat una pila de diners amb el teatre però va acabar arruïnant-se en perdre el seu vaixell en un naufragi.  Diuen que fins i tot va haver de vendre’s com a esclau, que amb aquesta condició havia de fer girar la roda d´un molí fariner fins a l´extenuació i que anys després va aconseguir la condició de llibert. Són, però, notícies, res més. Sigui com sigui,  el que sí sembla clar és que va haver de treballar de valent durant la resta de la seva vida per refer-se´n i que, malgrat tot, va arribar a vell.

Les notícies que ens han arribat diuen també que va ser acusat d'ensenyar els valors de la indiferència pública i de fer paròdia envers els déus perquè qualsevol personatge de les seves obres podia ser comparat a un dels immortals en un to més aviat burleta.  

Plaute es va inspirar en la Comèdia Nova grega, de la qual Menandre en va ser el màxim representant.  Aquest tipus de comèdia a diferència de l’Antiga, representada per l´atenès Aristòfanes, que s’interessava més per la reflexió i la crítica política, cerca la rialla en l’espectador i rebutja la moralitat com a objectiu exclusiu de la trama còmica.

Va conrear la fabula palliata, comèdia a la romana però amb arguments i personatges purament grecs. De les seves obres (tot i que més pròpiament, potser, podríem anomenar-les "adaptacions" per allò de la tècnica de la contaminatio), vint-i-una comèdies de les més de 130 que se li atribuïen, s’intueix un gran coneixement de l’escena i per aquest motiu  es creu que va ser actor abans que autor. Algunes de les més conegudes són Amfitrió (Amphitruo), La comèdia dels ases (Asinaria), La comèdia de l’olla (Aulularia), El soldat fanfarró (Miles Gloriosus), Psèudol (Pseudolus) o El Persa (Persa).

Si algun aspecte de les comèdies plautines és original i comú a gairebé totes elles és l´ús d´uns personatges arquetips (dramatis personae) que es van repetint en les diferents obres i que reflexen perfectament la societat del seu temps, homes i dones romans fins a la medul·la representats per esclaus, amos, cortesanes o mercaders plens de vida que parlen un llatí de carrer, un sermo uulgaris que és tot un tresor per a nosaltres. Són tot un clàssic el  jove disbauxat (adulescens) que està enamorat d’una noia (uirgo), suposadament una esclava o donzella, que està al servei d´un l’alcavot (leno) en un prostíbul. El pare del noi (senex), sovint gasiu per naturalesa i un xic imbècil, que desconeix la veritable personalitat del fill i que, de vegades, està enamorat de la mateixa noia. La seva esposa (matrona), dona de caràcter difícil i autoritari, és qui mana a casa. Tanmateix, el protagonista absolut de les comèdies de Plaute és l´esclau murri (seruus) que  ajuda el noi a ensarronar el seu pare i aconseguir, així, comprar la llibertat de la noia (i la seva, si pot, és clar!). Aquest és el personatge plautí més ben definit i, en el fons, el veritable heroi de l´obra. Sovint la noia és la filla perduda d’un amic del pare i el reconeixement (anagnòrisi) d’aquest fet és possible gràcies a algun element que porta la noia a sobre (un anell, una marca de naixement, etc.)

Les reflexions de tipus moralitzant hi són molt escasses perquè el principal objectiu de Plaute era provocar les rialles de l´espectador. Per aquesta raó sovint no es preocupa per donar coherència a l´acció, la qual avança inconnexa i caòtica fins a resoldre´s d´una manera sobtada, però no sorprenent. Això ha provocat que les obres plautines s´hagin qualificat de fabulae motoriae, és a dir, comèdies trepidants, ja que, generalment, ens trobem davant de “comèdies d´embolic” el mèrit de les quals no és conèixer-ne el desenllaç –que és del tot previsible-, sinó la força còmica (italum acetum) que tenen.

No se´ns pot passar per alt que l’autor aprofita que l´acció sempre se situa a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront  l’austeritat del món romà i en això es diferencia clarament de Terenci, molt més amable i condescendent amb el tarannà grec.

A causa de la peculiaritat dels personatges que descriu i del públic al qual es dirigia, Plaute ens ha transmès un model de llengua farcit de característiques pròpies del registre col·loquial. La base dels seus textos és el sermo uulgaris, o sigui la llengua parlada a la Roma de la seva època, la qual cosa els atorga una gran rapidesa i vivacitat: juga amb les paraules, inventa mots, fa frases curtes, explica acudits grollers o inclou una llarga llista d´insults o d’expressions de referència sexual.

Tit Macci Plaute...  si la lectura del Miles Gloriosus us ha agradat, plaudite, plaudite! Per cert, quin significat podrien tenir els tria nomina del nostre escriptor de comèdies?

Yasmin  Fonseca

Francesc  Giró

2n Batxillerat

Plaute: benvinguts al teatre!