3 de juny de 2019

La utilitat de l'inútil: una lectio magistralis del professor Nuccio Ordine



Escoltar les paraules d'aquest professor de literatura és una activitat certament terapèutica en els temps que corren. Sovint formulem una mala pregunta: per a què serveix...? Penso que el més important i el que hem de traslladar i transmetre amb gran convicció als nostres alumnes i joves com els qui semblen escoltar amb summa atenció el magister Ordine és... què creus que et pot aportar l'estudi i el coneixement de...? I que ho decideixin ells mateixos acompanyats per nosaltres. Publico aquesta última entrada del present curs perquè m'ha semblat una bona manera de cloure'l. 

Espero que les reflexions d'aquest gran humanista impregnin els esperits de tots aquells qui vulguin escoltar-les. Llarga vida als Studia Humanitatis! 

JORDI R.


9 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

KÈNIA SANZ GIMÉNEZ, extripulant del Vaixell, estudiant del GRAU D'HUMANITATS - REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'ENTREVISTA 'LAUTILITAT DE L'INÚTIL'

I - Després d’escoltar la lectio magistralis del professor Ordine he tingut la necessitat de posar per escrit algunes de les reflexions que trobo molt interessants; i és que Ordine ens dona una lliçó de vida.
Així doncs, el professor inicia el seu discurs amb la lectura d’ “Ítaca” de Kavafis. “Ítaca” és un poema excel·lent – i per a mi amb una gran importància personal –, ens parla de l’experiència, de la lentitud necessària per comprendre que “Ítaca no t’ha enganyat”; que no cal accelerar el viatge, sinó no s’assaboreix de la mateixa manera i tampoc se n’aprèn.
Cal anar a poc a poc i més en una societat on l’únic que es valora i es premia és la rapidesa. En aquesta societat s’inclouen les universitats, on es busca el major nombre d’alumnes matriculats i graduats i no pas el major nombre d’alumnes que surten amb un bagatge cultural, de coneixement, molt més ampli que d’aquell amb el qual van entrar. I és que les universitats, desgraciadament, s’han convertit en un negoci més i no en un espai on es prioritza l’aprenentatge i la curiositat per aprendre. No es pot anar així d’accelerat, cal pausa, valorar, pensar, meditar les accions… un paral·lelisme amb el qual queda palès aquest fet és la imatge del filòleg. El filòleg és un orfebre de les paraules, la filologia requereix temps, lentitud, ja que l’orfebre de les lletres ha de fer un treball delicat: decidir quines paraules introdueix a cada instant. Així doncs, ens torna a remetre al temps. El temps és molt necessari, més del que ens creiem i com a societat no el valorem prou. És doncs, una societat on el valor dels diners obliga a anar ràpid sense pensar en el ritme que pot arribar a ser asfixiant i despreocupant-se d’aquelles coses protegides tradicionalment de l’utilitarisme, com ara l’escola, la universitat, el patrimoni artístic, la construcció científica o les relaciones humanes. I és que si ens aturem uns instants i ens preguntem quant de temps els hi dediquem als altres, la resposta estic ben segura seria: molt poc. Quant de temps necessitem per dir t’estimo i quantes vegades ho fem? Quant de temps es necessita per fer una abraçada, per expressar allò que un sent o per escoltar les preocupacions d’algú? Cal dedicar temps als altres, crear vincles per a poder conèixer-nos els uns als altres. I és en aquest punt on el passatge que llegeix d’ “El petit príncep” em sembla simplement meravellós, ja que quan es creen vincles deixa de ser una guineu per esdevenir en aquella guineu. Amistat és doncs, dedicar temps als altres.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

KÈNIA SANZ GIMÉNEZ, extripulant del Vaixell, estudiant del GRAU D'HUMANITATS - REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'ENTREVISTA 'LAUTILITAT DE L'INÚTIL'

II - Les universitats i les escoles han esdevingut meres empreses projectades cap al mercat. Com bé diu Ordine, les primeres paraules que t’ensenyen a la universitat són “crèdit” i “dèbit”; dues paraules provinents de l’àmbit econòmic. Crec que amb això poc més puc afegir, tan sols reafirmar que el benefici de les universitats i de les escoles hauria de ser ben diferents al de les empreses. El benefici hauria de ser el fet de formar als joves i no pas el de posar pressa com si d’una empresa es tractés. Hem arribat a un estadi on hem acceptat canviar la qualitas per la quantitas. L’esforç per aprendre és aquell que ens dona la paraula, la que ens permet prendre partit i no com ara a les escoles que no demanen esforç, esforç que, al cap i a la fi, és aquell que acabarem recollint al llarg de la vida. Exemple d’això és el fet que les universitats volen i busquen aquells professors anomenats “buròcrates” que només estan preocupats en buscar fons econòmics i no pas aquell que és capaç de transmetre la passió que sent per allò que està ensenyant.
Busquen doncs, formar a futurs consumidors passius, putxinel·lis fàcilment manipulables; no els interessa formar a persones crítiques, lliures... ni comprendre que els grans valors de la vida no són monetaris. No esdevindrem més rics si entenem per riquesa valors com el luxe, el consum massiu o les propietats immobiliàries. Només entendre’ns a nosaltres mateixos, des del nostre passat més llunyà fins al present més angoixant, ens permetrà ser lliures, i enfrontar-nos al nostre futur amb recursos que dona respecte als altres, la solidaritat humana, la justícia social... Tot allò que és trepitjat dia rere dia arreu del món. En definitiva, una riquesa interior, cultural. I permeteu-me que digui que aquesta riquesa ni s’ha comprat, ni es compra, ni es comprarà mai amb cèntims.
Arribats a aquest punt, una altra qüestió d’interès del qual el professor Ordine ens parla és si l’escola del futur per força ha de ser digital. Personalment, sempre he estat reticent a la tecnologia evasiva a l’aula, i amb evasiva em refereixo a aquella que entra per substituir tot allò que pot ser explicat pel professor o per l’alumne; perquè educar significa donar i rebre al mateix temps. Ordine argumenta, i hi estic d’acord, que cal invertir més en cercar, en ajudar a formar bons professors perquè la força de l’ensenyament i de la cultura recau en les mans dels professors.
Parlant de professors no puc passar per alt la referència a Albert Camus quan rep la noticia que ha estat guardonat amb el Premi Nobel. En qui primer pensa és en la seva mare i, a continuació, en el seu mestre. Sense ell, no hauria estat l’Albert Camus que nosaltres hem arribat a conèixer perquè la funció de les escoles i de les universitats és canviar la vida dels estudiants i no només el tràmit – més burocràcia que no pas altra cosa – que després de quatre anys obtenir un grau.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

KÈNIA SANZ GIMÉNEZ, extripulant del Vaixell, estudiant del GRAU D'HUMANITATS - REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'ENTREVISTA 'LAUTILITAT DE L'INÚTIL'

III - Per tant, parlar sobre que les escoles pateixen moltes retallades però alhora gastar-se els cèntims en crear escoles digitals és, segons el meu parer, no haver entès res. S’hauria d’invertir en formar bons professors i quan aquest objectiu ja estigués acomplert, aleshores, comprar la tecnologia necessària.
Un altre problema que pateix la nostra societat és que estudia per treballar, quan s’hauria d’estudiar per formar-se per ser lliures. Un professor pot canviar la vida perquè ens fa comprendre les coses; recollirem l’esforç d’allò que fem. Avui dia, és molt difícil trobar a grans professors que esdevenen mestres – per sort, no tot encara està perdut – i que ens fan estimar l’assignatura que imparteixen. Altres vegades no en som conscients que aquest fet ens pot canviar la vida i és per aquest motiu pel qual s’hauria de treballar en aquesta direcció, la de formar a mestres capaços de transmetre la seva passió i de fer enamorar als seus estudiants. De ben segur que si un pensa en l’assignatura que més l’entusiasme pot recordar amb total facilitat a aquell mestre que impartia l’assignatura i que tanta passió, esforç, dedicació hi posava per ensenyar als seus alumnes uns continguts no per aprovar un examen sinó per créixer com a persones.. Perquè educar també consisteix a créixer com a persones. Cal ser com a esponges, ja que amb una base de cultura genial es desenvolupar qualsevol ofici
Per a mi, el més bell de l’ensenyament és que milers de professors compleixen amb això, canviar la vida de persones. Ser mestre no és un ofici, sinó una vocació i els estudiants ho perceben i també perquè necessiten els valors que el mestre transmet en aquest camí anomenat educar.
Quantes vegades he escoltat la pregunta per a què et serveixen les Humanitats? Sincerament, fa molt de temps que no les compto, opto per canviar la pregunta: què m’aporten les Humanitats? I sent escueta els hi responc que les Humanitats m’aporten tot allò que m’apassiona. Quan estàs segur que fas quelcom per passió, aleshores ningú et podrà corrompre; ara bé quan, per exemple, algú decideix fer una grau o una llicenciatura per guanyar diners és quan acaba corromput, és aleshores quan tenim a polítics corruptes, a metges corruptes, a organitzacions corruptes.... i una llarga llista entre d’altres coses.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

KÈNIA SANZ GIMÉNEZ, extripulant del Vaixell, estudiant del GRAU D'HUMANITATS - REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'ENTREVISTA 'LAUTILITAT DE L'INÚTIL'

IV - M’agradaria fer esment del noi que pregunta per què cal estudiar als clàssics. Doncs bé, el professor ha de ser capaç de fer comprendre que els grans clàssics com ara l’ “Odissea”, “El Quixot”, “Romeu i Julieta” o “Orland el furiós” no s’estudien per aprovar un examen, si així ho veuen els alumnes no serveix de res, no hi ha aprenentatge. Els clàssics són llegits perquè ens fan comprendre el món en què vivim i sobretot ens permeten comprendre’ns a nosaltres mateix. No s’ha de caure però, en el parany de fingir que Homer és contemporani a nosaltres, això no és veritat. Homer afronta temes que serveixen per identificar qüestions que avui dia encara ens toquen i que ens serveixen per reflexionar sobre aquestes. Així doncs, en ajuden a identificar els problemes del nostre present. Per tant, es pot afirmar que la literatura és un instrument que ens ajuda a reflexionar.
Per finalitzar, hi ha un altre noi que es pregunta per què cal estudiar llengües mortes i Ordine té una resposta sublim a través d’una cita de Gramsci. Les llengües serveixen per donar un posicionament i obrir-nos a un món que no coneixem; per exemple, la cultura grega i llatina serveixen entre d’altres coses per comprendre d’on venim. Si pensem i creiem que allò que estudiem només són les que tenen una finalitat pràctica acabem per destruir el futur de la humanitat. I posa un exemple molt ben trobat: suposem que d’aquí a cent o dos-cents anys, quan hagi mort l’última persona capaç de desxifrar una llengua morta i es descobreixi una inscripció, ningú serà capaç de desxifrar-la ni de saber què volia dir pel simple fet de considerar-la una llengua morta. També té conseqüències negatives amb la democràcia quan es talla les relacions amb el passat, ja que està construint una societat que creu en la ignorància; i quan es perd la relació amb la memòria es perd també la relació de la identitat perquè no s’entén el present i el futur no es pot preveure.
M’agradaria concloure amb aquesta frase que Ordine pronuncia: ‹‹ La cultura, que es esto que la sociedad considera inútil, que es cultivar el espíritu, es la única manera que tenemos para hacer la humanidad más humana››.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Maximas gratias, Kènia, per aquestes exhaustives i encertades reflexions al voltant de la conversa del mestre Ordine. Esperem més col·laboracions. Una abraçada. SEMPER FIDELIS!

Berta Olivé ha dit...

Salvete nautae,

He visualitzat la conferència del professor Nuccio Ordine i m’he quedat meravellada amb les seves paraules. Sí, m’he emocionat molt, i m’ha encantat veure un professor que estima i molt el que fa i que intenti fer reflexionar als qui l' escolten sobre el món en el qual viuen. Cada vegada és més difícil conèixer gent crítica, igual que també ho és aprendre de professors amb passió per la matèria que imparteixen. I no perquè la passió no arribi als alumnes, sinó perquè cada vegada n'hi ha menys d'aquests. I això és així pel món en el qual vivim, en el qual es premia abans tenir molts diners que haver rebut una bona educació. I sinó mireu els polítics d’avui en dia, que plegat de gens els lloa quan ni tan sols tenen estudis, ni saben el que es fan.

Sí, és veritat, la societat en la qual vivim cada vegada va cap a pitjor, si més no ara el que importa és estudiar per obtenir un títol a canvi, més que per aprendre i ser millors persones, ara el que importa és estudiar alguna carrera amb la qual es guanyi molts diners un cop ets immers en el món laboral, més que estudiar quelcom que realment t’apassiona, encara que tingui menys sortides. Estic convençuda que aquella gent que ha estudiat “x” carrera perquè hi ha més possibilitats laborals i no perquè realment els apassiona són infeliços i no han trobat el seu lloc. Només els importa els diners, però jo crec que tenir molts diners i poder-se guanyar bé la vida, encara que treballis en alguna cosa que no et fa feliç del tot, no compensa. Perquè la teva professió és permanent, i si no estàs motivat del tot, i treballes per diners, pot convertir-se en una creu per a tu.

Berta Olivé ha dit...

Això em fa pensar que per tal que el món funcioni, un ha de trobar la seva vocació, allò que el fa més feliç i del qual no se’n pot desprendre, allò que el caracteritza i el fa ser ell mateix, allò que estima amb totes les seves forces, encara que sigui quelcom minoritari. La meva vocació són les humanitats, malgrat avui en dia es vegi aquest món com a inferior respecte el científic i es vegi molt petit i insignificant, i és una pena. Però, jo estudio humanitats i estic orgullosíssima de fer-ho, encara que la gent pugui pensar que ho estudien quatre gats que no saben que fer amb la vida, que no val la pena, o que uns estudis científics son millors, et donen una formació més interdisciplinària... però són tonteries vàries. Jo estudio humanitats perquè em fa millor persona, perquè em permet entendre d’on venim i cap a on anem i així no em podran manipular, atès que les persones cada vegada són més titelles i es deixen influenciar pels discursos de polítics que ni tan sols tenen estudis, i ni tan sols saben que és l’esforç i la constància. ¿Però, com un pot trobar la seva vocació si cada vegada el que més es valora és la rapidesa i els diners, i cada vegada les escoles, que és el lloc ideal per educar, pateixen més i més retallades i el que més es valora és que siguin potencialment tecnològiques, per sobre de tenir bons professors? Doncs sí, amb aquesta pregunta que acabo de formular, acabo de definir el món en el qual vivim, i és una pena. Un món on el que interessa són els diners, i l’educació queda en segon terme… I sí el món cada vegada està més corromput. Ara només es premia la rapidesa i no pas l’aprenentatge. A les universitats, ara només importa intentar tenir el màxim de persones graduades i no pas si aquestes han assolit un bon bagatge cultural. Sembla ser que les universitats s’estan convertint en una empresa més, i no pas en un lloc on l’objectiu és aprendre. Ja només arribar-hi, com diu el mestre Nuccio Ordine, les primeres paraules que t’ensenyen són crèdit i dèbit, dos termes econòmics. I això només fa pensar que el que realment els importa és la quantitat, quants crèdits fas, i no pas la qualitat. Perquè segur que, veient que ara no s’intenta formar els professors en la millor mesura del possible i només importen els diners, la majoria d’estudiants no surten ni amb la meitat de formació que podrien haver rebut gràcies a un professor vocacional, és que només els interessa formar persones consumidores, manipulables, i no pas persones crítiques amb la societat, lliures, que es valguin per elles mateixes…

Berta Olivé ha dit...

Però l’única manera de poder canviar aquest món és a través de l’educació. Els professors tenen la tasca de construir el futur de la societat, són ells els encarregats de transmetre els valors, i és per això que és molt important que aquests tinguin passió, perquè si en tenen podran canviar la vida dels alumnes, que és un dels objectius de l’educació, segons Ordine, amb el qual estic personalment d’acord. Jo crec que sí que és possible canviar la vida d’un alumne, tot i que és complicat, perquè avui en dia la nostra societat s’està convertint en una de consumista, enlloc d’una rica en valors. Però, amb mi ho has aconseguit Jordi! Encara que cada vegada hi hagi menys professors vocacionals, alguns resisteixen, i em fa pensar que no està tot perdut. Sí Jordi, tu ets un d’ells, per si ho dubtaves i em fa i em fas molt feliç.
Tu em fas estimar l’assignatura que imparteixes, tu em fas ser millor persona i em fas comprendre que un no estudia per aprovar un examen, sinó per formar-se i créixer com a persona, tu has sigut capaç de transmetre’m la teva passió i que també esdevingui una de les meves. Tu ets increïble com a professor i sempre t’estaré eternament agraïda, perquè si no fos per tu, el llatí segurament ni seria la meva matèria preferida, ni em faria ràbia saltar-me una de les teves classes per motius vàrios, ni em plantejaria estudiar clàssiques, ni m’apassionaria tant el món romà del qual estic molt feliç d’haver treballat de primera mà... Veus Jordi, m’has canviat la vida! Així, que ja només per això, pots estar ben content!
Ara parlant de tu m’ha vingut el moment en el qual Albert Camus va ser guardonat amb el Premi Nobel, tal i com ho comenta Ordine en la conferència. Primerament pensa en la seva mare, després en el seu professor. Sense ell, no hauria assolit l’èxit que va tenir, ni seria la persona que va esdevenir, doncs el mateix em passa amb tu, jo no seria la mateixa persona si no t’hagués conegut.
Així que per acabar amb aquest comentari, m’agradaria donar-te les gràcies! Maximas gratias ex imo corde tibi ago! No t’imagines totes les coses que m’has aportat com a professor!

Bertins :)

Pol Ortega Baro ha dit...

Salve!
Aquesta a sigut una gran lectio magistrale del professo Ordine. Tot i que és un professor de literatura Italiana la seva classe no tractava d'això. La seva classe s'ha enfocat en l'educació en la societat actual hi ha sigut molt interessant.
Les dues coses les quals m'he sentit més identificat són quan parla de les xarxes socials i els estudis universitaris.
Quan parla de les relacions socials actuals, diu que la gent afronta la seva soledat a través de les xarxes socials, però realment els número d'amics que et surten al Facebook no són els amics reals. Diu que les relacions humanes no poden succeïr a través d'una pantalla. Per definir com hauria de ser la veritable amistat ell narra un fragment del Petit Princep. En aquest, el petit príncep "domesticar" a una guineu en el sentit de que forma una amistad basada en la reciprocitat.
Per altra banda també m'ha captat l'atenció quan el professor a explicat que nosaltres hem de triar els estudis que ens interessin i no hem d'escollir estudis depenent dels nostres pares, la sortida laboral o la productivitat. La decisió d'escollir la nostre área d'estudi s'ha de basar en els nostres gustos. El professor diu que tots els estudis tenen una utilitat, ja siguin estudis artístics, d'humanitats o de filosofia i no estiguin enfocats en la productivitat ni en el benefici. La resposta que dona el professor quan li pregunten perquè s'estudia llatí i greg si no tenen aplicació la fundamenta amb una cita de Antoni Gramsci. Gramsci diu que les llengües serveixen per obrir-nos un nou món i altres punts de vista que nosaltres no coneixem i ens dona altres punts de vista de altres societats.