11 de setembre de 2018

Per què els clàssics?

"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)

A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.

"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan primario une más al final que cualquier adscripción partidista.

Por alguna razón que seguramente se arraiga en el recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.

En cierto sentido, la Transición fue también un momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro. Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos destructivos.

No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso, algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica. Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)




7 comentaris:

Kènia Sanz ha dit...

Χαῖρετε tripulants,
veig que aquest vaixell on hi vaig pujar com una més, segueix el seu rumb cap a la seva Ítaca estimada. Tot i que no hi sigui present físicament, recordo el meu primer dia com a tripulant. Ara que solco nous ports no m'oblido dels poemes d'Homer, la primera entrada, d'Ítaca, el “cum”, la Magna, Medea, la fascinant etimologia... tampoc oblido totes les lliçons de vida que t'aporta saber tot això. En són moltes les coses que sento i que guardo dins meu que mai se m'oblidaran, i és que el Vaixell deixa una petjada indeleble al cor.
Moltes gràcies Jordi, no només pel teu treball com a mestre a l'hora d'ensenyar un temari, també per intentar que cada dia siguem millors persones i perquè la passió és necessària però s’ha de saber transmetre, que no és tan senzill com pugui semblar. És un plaer poder formar part d'aquest blog, i més quan ens permet donar una petita opinió -que intenta ser moderada-, expressar-nos i motivar a la resta a fer-ho. Cal fomentar l'esperit crític, que avui dia és l'únic que ens fa menys titelles i més persones.
Gràcies als tripulants del blog, els qui cada dia el fan créixer i l'impregnen de més idees, activitats, lliçons, curiositats... que ens permeten gaudir del món clàssic amb intensitat i profunditat. No ho dubteu, seguirem fent que els clàssics continuïn vius. Per a molta gent només seràn pedres; però per a molta d’altra, entre les quals m’incloc, és història viva. En cada pedra, en cada muralla, en cada ciutat, ha viscut gent que ha dipositat esperances i il·lusions en un futur millor. Perquè estimar Grècia i Roma és estimar el que som; és més, com la gran Jacquelline de Romilly deia: “Sin saberlo, respiramos el aire de Grecia a cada instante”.
Per què la presència dels clàssics, i en general de les humanitats, a les aules? Perquè vivim en una societat on l'únic valor és el guany i la rendibilitat, un sistema vertebrat per la llei del mercat i la del més fort. Això només duu cap a un futur de desequilibri i marginació. Les humanitats no ens faran més rics si entenem per riquesa el luxe, el consum massiu o les propietats immobiliàries. Només entendre'ns a nosaltres mateixos, des del nostre passat més llunyà fins al present més actual, ens permetrà ser lliures, i enfrontar-nos al futur amb recursos que dona respecte als altres, la solidaritat, la justícia social... En definitiva, una riquesa interior, cultural. I aquesta, ni s'ha comprat, ni es compra, ni es comprarà mai amb cèntims.
I per què no estudiar humanitats? Per què no les ganes d'aprendre constantment, de veure el món amb els ulls una mica més oberts? Per què no ensumar que les coses no són tan senzilles com ens les han ensenyades i que en el panorama que ens envolta hi ha més preguntes que respostes? Per què no cercar en les lletres escrites, en els colors pintats, en el pensament del col•lectiu, en les imatges mostrades, el tarannà d' una societat?
Per què estudiar clàssiques i en general humanitats? Perquè vull entendre el passat i el present, em vull sentir plena, vull que la societat no em manipuli, vull ser més humana.
Per als nous tripulants, i no tan nous, haureu de remar fort i decidits per continuar la travessa i treure'n profit. De ben segur hi haurà maltempsades, però no patiu, perquè sempre trobareu una espatlla d'algun company que conforma aquesta petita però, alhora, gran família d'humanistes, per reposar les forces i poder arribar a bon port. Gaudiu molt d'aquest viatge ja que quan arribes a port, les vistes són meravelloses i la recompensa, immensa
Esprimiu el temps, prengueu-li hores continuament, fins i tot quan creieu que ho esteu fent al màxim, esprimiu una mica més, perquè el temps flueix massa ràpid i només en tens noció quan apareix una nova etapa després de la "Innombrable", com un contundent teló al caure sobre l'escenari, separant allò ja representat, allò ja viscut, del present. I després d'aquest, tots els moments i emocions són ja irreparables.
Ànims i a gaudir de la travessa!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Poques coses puc afegir, Kènia. Mil gràcies per aquest llarg i sentit testimoni del teu pas per les classes de llatí i grec a l'escola. Tant de bo les teves paraules encoratjin els tripulants d'aquest singular vaixell -nous i ja experimentats- a recollir els fruits dels qui heu anat passant durant aquests ja nou anys de travessa, a plantar noves llavors per als qui han de venir i, sobretot, sobretot, a voler fer-se millors persones a través del mestratge del món clàssic. Vivant Studia Humanitatis!

Enric Brotons ha dit...

Salve!
En primer lloc vull reconèixer el mèrit del periodista Fernando Vallespín, que ha sabut trobar la similitud entre la situació política de la que ens parla i un fragment de la Ilíada que va estudiar de jove. em semla impressionant que d’una cosa que va estudiar fa tant de temps encara se’n recordi fins al punt de trobar una similitud en la seva feina actual. Més enllà d’això, aquest fragment de la Ilíada en el que es trobem Príam i Aquil·les em sembla molt emotiu i més tenint en compte les barbaritats que narra Omer en tota la història. És un moment en el qual cal parlar enmig de tant d’odi i enfrontaments , com hem dit avui a la classe, la seva humanitat passa per davant de la rivalitat i l’odi mutu. Parlant de la classe de Grec he de dir que em sento molt còmode i de moment, encara que no portem gaire, m’està animant a continuar amb ganes!

Anaïs Yuste ha dit...

Aquests dies que hem estat parlant i llegint sobre la Ilíada, han estat molt interessants! La Ilíada, en la meva opinió, és un cant al rencor i la venjança,on es mostra que fins els homes més nobles són capaços de fer els actes més atroços .. i que tant el rencor, com l'amor als déus o a una dona , l'orgull patriòtic o qualsevol sentiment humà bo o dolent, tots ells porten a les mateixes cruels situacions que es relaten en el poema; també canta la bellesa de la guerra i ho fa amb una força i una passió memorables. No hi ha gairebé cap mort que no sigui un altar, ricament decorat i adornat de poesia, ja que l'home sempre s'ha caracteritzat per creure que la guerra el dignifica i li subministra certa virilitat que desapareix quan reflexiona ....

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Caram, Anaïs, quin comentari tan brodat que t'ha sortit! Certament és d'alçada. Felicitats! Un plaer tenir-vos a classe.

Alba Luaces ha dit...

M’ha agradat veure com coses sobre les que s’hi parlàven fa milers d’anys, encara se’n segueixen parlant, i que Fernando Vallespín, al veure el diàleg d'aquests dos ex contrincants, hagi pensat en aquest fragment de la Ilíada. Un fragment que està ple d'humanitat per part dels dos personatges; Príam, per haver tingut el valor d'anar a buscar el cos de seu fill que està en mans del seu assassí, i Aquiles, per haver escoltat les súpliques de Príam, i haver-li fet cas, compartint fins i tot alguna llàgrima. Qui ho hagués dit mai? El gran Aquiles, qui mata a tothom que se li presenta com a obstacle, plorant-li al pare de l’home qui va matar al seu millor amic.
Amb aquest article, podem veure com la història es repeteix, i problemes i dubtes que es tenien fa molts anys, avui en dia encara els tenim.

Maria García ha dit...

La Ilíada, aquest poema em sembla magnífic i molt emocionant ja que mostra com dues persones que s'odien i sembla que mai puguin reconciliar-se es perdonen, veient així la seva banda d'humanitat que pot arribar a ser molt forta per passar d'odiar-se a mort a poder estar els dos junts plorant, em sembla molt emotiu. M'ha agradat molt parlar a classe perquè mai m'hagués plantejat res si no fos per la Ilíada, és impressionant que a dia d'avui un poema que es va escriure el segle VIII a.C. et faci sentir tantes coses.