Ego sum murmillo

Aquests dies, els alumnes de llatí de 2n de batxillerat estem dissenyant i elaborant col·laborativament els nostres propis monogràfics sobre els continguts de civilització romana prescrits per a les PAU, des de l’urbanisme fins els temples, passant per l’habitatge i els edificis d’oci. I és en aquest últim aspecte, el dels edificis destinats al temps de lleure, en què la meva companya i jo ens hem centrat. Concretament, en els espais teatrals i l’amfiteatre.

Mentre cercava informació sobre els diferents espectacles que s’oferien en un amfiteatre, ja va sorprendre’m que s’arribessin a citar fins a vint-i-sis tipus de gladiadors, tot i que els més habituals en fossin quatre:

·         - els samnites, amb escut (scutum) i espasa (spatha).

·         - els tracis, protegits per una rodella (parma) i un punyal (sica).

·         - els reciaris, que portaven una xarxa (rete) i un trident (tridens).

·         - els mirmil·lons o murmil·lons, distingits amb un casc que representava un peix marí.

Normalment, en un combat, s’aparellaven samnites contra tracis i reciaris contra mirmil·lons.

Però van ser aquests últims els que em van cridar l’atenció. Què hi feia un casc representant un peix marí en un amfiteatre? Em va picar la curiositat i vaig decidir fer una petita recerca per intentar esbrinar el perquè. Aquí us la deixo i alguna hipòtesi (potser agosarada) del perquè d’aquest nom atribuït a un tipus de gladiador.

L’etimologia de mirmil·ló (o murmil·ló) prové del mot llatí murmillo, -onis i aquest del grec μορμύλος o μορμύρος (mormýros), que es refereix a una espècie de peix (pagellus mormyrus -Linné, 1758-). Sembla ser que aquests gladiadors es deien així perquè en el seu casc hi havia representat aquest peix en relleu. En català s’anomena mabre, en italià mormora o mormillo (especialment al Laci i a la Campània, terra de gladiadors amb la famosa escola de Càpua), i en castellà herrera.

El seu hàbitat sol ser el fons llimós, arenós i fangós, generalment en àrees de ports i al Mediterrani és molt comú; tot i que és difícil de pescar quan no es fa amb l’art d’arrossegament, és a dir, amb xarxes. Cal recordar que el reciari era el gladiador que utilitzava com a armes una xarxa i un trident per enfrontar-se a un mirmil·ló.

El peix era un aliment essencial a l’antiga Roma. Les espècies més preuades eren la tonyina, l’esturió, el moll i també es consumia molt marisc, com ara musclos, cloïsses i pegellides. Per tant, tots aquests peixos eren molt valorats. Com ja he dit, el mabre era un peix difícil de pescar i, per això, no podia tenir un cost barat. Probablement, tan sols el podien degustar les bones butxaques. Així doncs, aquest fet també el convertia en un peix selecte alhora que també conegut pel gran públic, talment com ho eren els mirmil·lons a l'amfiteatre.

Espero que la meva petita investigació us hagi estat d'interès!

Kènia Sanz

2n batxillerat humanístic