20 d’octubre de 2010

Odi et amo, quatre versions

Ahir vam llegir a classe un d´aquells poemes que indubtablement deixa empremta, el LXXXV del poeta romà Gai Valeri Catul, l´Odi et amo. Mentre l´escrivia a la pissarra (no digital) es va fer un silenci premonitori. Després la lectura, breu però intensa, de catorze paraules que expressen en un dístic rodó els sentiments contradictoris que pot experimentar un amant envers la persona estimada...

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.


Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.

(J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge)

Em sembla que us va agradar. Em sembla que sí, de debó. Poden haver passat més de dos mil anys des que el poeta de Verona deixés escrita aquesta manera de patir tan humana com irracional, però ahir, a classe, vaig tenir la sensació que la literatura és de les poques coses que ens queden que més ens humanitzen i ens salven del desordre. Saber que, de vegades, allò que ens destrueix també ens nodreix la vida no només és terapèutic sinó també necessari per comprendre´ns millor i ens serveix, de passada, per identificar-nos amb el dolor de l´altre. Pura empatia. Estimar i odiar, dues cares de la mateixa moneda personificada en la mateixa persona, aquella Lèsbia amb qui el poeta vol besar-se fins a morir o de qui vol apartar-se per despit.

I a vosaltres, què us ha despertat el descobriment d´aquest poema? Què us transmet? Què en penseu de la complexitat de les relacions amoroses? Com us imagineu Lèsbia? Compreneu Catul? Si un amic vostre us confessés sentir-se així, què li dirieu?

Us deixo amb aquestes quatre versions dels versos catul·lians perquè veieu que hoc carmen ha esdevingut tot un clàssic de la poesia lírica de tots els temps.




39 comentaris:

esther ha dit...

Hola!

No havia llegit abans aquest poema però només amb aquests dos versos ja podem extreure'n "molt de suc" com diriem col·loquialment.
Només llegir aquest poema se m'ha vingut al cap una frase que sgur que tots coneixeu: "Del amor al odio hay sólo un paso". Però jo crec que aquest odi no és un rebuig en si del que no volem, sinó que a vegades per situacions de la vida que creiem que no ens convenen (i que moltes vegades creiem que son pitjors per por a enfrontar-nos a elles), tendim a pensar que no son bones i per tant intentem allunyar-les de nosaltres. Entre aquest odi i l'amor, la linea de separació és molt prima ja que, com li passava a Catul, es volia allunyar de qui més estimava.
Penso que aquests dos sentiments són molt humans i que no podriem viure sense ells ja que formen part de nosaltres, encara que molts cops no els poguem controlar.

Pel que fa a les relacions amoroses, molts cops son complicades i a vegades et plantejes que no podries continuar endevant, però jo penso que aprendre a superar aquests moments amb la persona que estimes també és una manera de fer aquest vincle d'amor més resistent.

Vale!

Clàudia ha dit...

Aquest poema es merevallós, quan el llegies amb totes aquelles ganes que li poses i que et fan viure encara més el sentit de les paraules de Catul, vaig entendre d’alguna forma que poden passar els anys i fins i tot els segles, però que mai el temps no podra abolir un sentiment tant huma com és l’amor.
Crec que tens raó al dir que l’amor és complex, però això és un què que encara el fa ser més pur, més bonic. Si l’amor fos senzill tots el tindirem, tots el viuriem un cop o altre, al ser més dificil d’obtenir, quan per fi l’aconseguim el sabor que ens deixa encara és més dolç. Sempre m’ha agradat una comparació que diu: L’amor és com els fantasmes, molts en parlen, pocs l’han vist.
M’imagino Lèsbia com una dona preciosa i amb caràcter, amb ganes d’experminetar nous sentiments, com una dona que contagia les seves ganes de viure i d’ entendre la vida... i la qual no és fàcil d’oblidar.

Lah''heLena ha dit...

buenas,,

no havia llegit mai aquest poema però m' ha fet sentir sensasions que moltes vegades quan un s' enamora surgeixen. Crec que tan Catul com Lèsbia tenen les seves raons per sentir-se així ja que l' amor és un sentiment molt diferent segons la situació i la persona.

vale,

laa.neuus ha dit...

Hola!

Jo tampoc l'havia llegit mai. Crec que expressa uns sentiments que molts cops tots hem sentit, sempre quan deixem d'estimar a algú perquè ens ha fet mal o per qualsevol altra cosa tendim a odiar-lo, per poder allunyar-nos fàcilment.
Crec que aquest sentiment pot ser contrari, a vegades ens cau malament algú, i existeix l'amor odi també, i ens acabem enamorant d'aquella persona de la que mai pensàvem que ho faríem.


Adéu:)

anna-rn ha dit...

Hola!

Mai havia llegit aquest poema, però aquests versos m'han agradat molt. Crec que odiar i estimar són sentiments complementaris, i que és molt dàcil sentir els dos sentiments alhora envers una mateixa persona, moltes vegades sense poder-ho evitar, ja que podem estimar molt a una persona èrò arribar-la a odiar a la vegada precisament pel que ens fa sentir.
De totes formes els sentiments són molt dificils, de fet podriem dir impossibles de controlar i crec que nosaltres des de la raó no podem decidir a qui estimar, per tant com a màxim el que podem fer és expressar-los com tan bé fa Catul en aquest poema.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez.

Clara ha dit...

És tan humà estimar i odiar a la vegada! Una cosa que pot semblar una contradicció és, de fet, d'allò més normal en nosaltres. L'amor, què és incontrolable, ens pot fer mal i ho sabem. Jo crec que l'odi, més que a la persona, va dirigit a la por de no ser correspost, a l'inseguretat que provoca caminar per aquesta corda fluixa, ferma i inquebrantable però de la que es tan fàcil de caure.
Estimar amb totes les teves forces i odiar fer-ho quan les coses surten malament, a qui no li ha passat?

Suposo que per això són a vegades difícils les relacions amoroses: les contradiccions ens confonen.

En fi, uns versos preciosos, molt humans i molt nostres tot i fer tant que es van escriure.



Valete!!



Clara

Aitor ha dit...

Hola!

Jo tampoc havia llegit mai aquest versos de Catul, però crec que realemnt tenen molt sentit ja que sempre es diu que l'amor i l'odi van complementats. És curió veure com seguim pensan de la matexa manera fa dos mil anys i ara.

Adéu!

anna ha dit...

Hola!

M'agrada moltíssim aquest poema, és senzill, però tan real...
Molts cops he tingut aquesta sensació i mai puc arribar a trobar-li lògica, ja que són coses contradictòries, però que molts cops van lligades.

Quan tinc aquests sentiments tendeixo a pensar que només em passen aquestes coses a mi, una cosa estranya i que, per tant, és millor no compartir-la ja que és difícil d'explicar, poemes com aquests m'ajuden a adonar-me que no és que jo sigui una persona amb complicacions i amb idees contradictòries i angoixants que giren pel meu cap, sinó que tots els humans som així, des de sempre.

Penso que les relacions amoroses són una de les coses més complexes del món, per no dir la que més.
L'amor és molt important, segons la meva opinió, és el que equilibra les nostres vides, podem plorar,riure,ser feliços,gaudir i de sobte, tot ho veus negre, no tens ganes de res, és com si una part de la nostra vida moris... la conclusió que en puc treure és que l'amor és "el motor" que ens fa seguir endavant, i que ens il.lusiona per obrir els ulls i viure un dia més.

Que faríem si no existís l'amor?
us imagineu el dia a dia sabent que no hi ha ningú que t'estimi? Penso que preferiria morir a sentir-me així de sola, sense l'amor de la meva família, amics, parella...


Anna!

Paula ha dit...

Aquest poema m'encanta. A simple vista sembla simple però a la vegada o diu tot. Quan llegeixo poemes com aquests me’n dono compte que tampoc no em canviat tant, ara i abans ens trobem en les mateixes situacions.
El fet d'estimar tan que al final et fa mal, acabar odiant a la persona de la que estaves enamorat o trobem a tot arreu. I el fet d'enamorar-nos bojament de la persona a la que feia uns instants odiàvem també.
Crec que les persones som un mar de contradiccions, que passem d'un sentiment a l'altre i desprès ens sentim confusos.
No es fàcil trobar amor, aquella persona que ens completa en tots els sentits i en el moment en que el trobem només tenim dos opcions, agafar-lo amb força i no deixar-lo anar o no sentir-nos correspostos i acabar-lo odiant, odiant al sentiment i a qui t'ha rebutjat.

A Lèsbia me la imagino com una dona amb molt de caràcter, però a la vegada molt confusa. Crec que deuria ser una dona molt bella i molt passional.
Crec que ha Catul és fàcil comprendre’l en un moment així. Per pura empatia.
I si un amic meu es trobes en aquesta situació li diria que es deixi portar, que no tingui por a estimar a qui menys s'ho pensi ni tampoc a acabar odiant a qui feia uns instants el feia la persona més feliç del món.


Vale!

meritxell ha dit...

Cada vegada que llegeixo aquest poema m'agrada més.
Crec que l'amor el pinten de color rosa, que tot es fàcil quan un està amb l'estimat... però jo crec que no, que tot es molt més difícil, crec que per fer feliç s'ha de lluitar encara que la resposta sigui un no, i per aquest motiu es pot odiar a una persona per estimar-la tant.

Aquest poema reflexa a la perfecció aquest sentiment que tothom alguna vegada a tingut.

Vale!

Laura Guillén ha dit...

Hola!
A mi aquest poema m'ha fet adonar-me'n de que hi ha coses que no són tan importants com pensem, com per exemple l'orgull, i que n'hi ha que pensem que no són importants o que si que sabem que ho són però no l'apreciem fins que no la perdem, i un cop ja l'hem perdut, ja no podem fer res per tornar-la a tenir i llavors ens arrepentim de no haver-la aprecitat quan la teniem.
Jo penso que les relacions en general, amor, amistat... no són difícils, sinó que les fem nosaltres difícils al no mostrar de veritat el que sentinm i el que volem, i llavors és quan les coses es tornen enrrebassades i es compliquen, però si en comptes de ser tan orgullosos i no voler cedir, escoltéssim el que ens diuen, o fóssim una mica més humils i siencers amb els altres i amb nosaltres mateixos, jo crec que totes les relacions entre les persones serien genials i sense complicacions.
Jo, al principi (quan vam llegir el poema per pirmera vegada) em vaig imaginar a Lèsbia com a una persona molt freda i sobretot molt capritxosa, però quan el Jordi ens va explicar l'apreci que tenia per les seves alumnes i ens va llegir alguns dels seus poemes, em va canviar la percepció d'ella i crec que el que li pasava a Lèsbia era que tenia molt d'amor a donar, però no el podia donar a la persona adequada i per això era tan cruel amb els seus amants.
Catul, reacciona de la manera que reaccionaria qualsevol persona, jo crec que tots ens snetim com Catul quan la persona a la que estimem ni ens mira o ens desprecia.
Si un amic meu em digués que m'estima, li diria que a vegades és millor una bona amistat que una mala relació (amorosa).

Raul ha dit...

Salve!

Aquest poema m' ha fet reflexionar sobre un tema que crec que tots ens hem plantejat alguna vegada. Em refereixo al fet de preguntar-nos: "De veritat hem canviat tant desde aquells temps a ara?". Parant-nos a pensar, jo he arribat a la conclusió de que no, i si a la vegada.
Pot ser que hàgim avançat molt tecnologicament i, potser, també com a persones. Però en aquest ultim tret, crec que no hem avançat gaire: la manera d'amar, odiar i interpretar els sentiments que tens cap a una persona o una altra, aixó es el que hauríem de comptar a la hora de decidir si hem avançat o no. La veritat, m' encanta.

Vale!

Alfons ha dit...

Em van agradar molt els versos de Catul, la veritat esque em vaig emocionar.
Jo crec que la poesia pot arribar a explicar moltbé un sentiment amorós (tot i que avagades es imposible expresar-ho en paraules)i s'enten moltbe el sentiment que té Catul cap a Lésbia.

Lésbia es posible que fos el estereotip de dona perfecte per Catul,tan de físic com de caràcter,i per aixo es posible que estigues tan enamorat. Tambè penso que Lésbia tenia el cor de pedra, ja que segurament podia saber el que sentia Catul per ella, pero tot i aixi el feia patir.
Jo comprenc perfectament Catul, potser la empatia pot fer que ens emocionin aquets poemes i avagades ens hi sentim reflexats.


Vale

Guillem Fargas ha dit...

A mi em va agradar molt quan el vam llegir a classe (potser també influit per com l'explicava i el vivia el Jordi).
Em va agradar perquè és una altra prova, de les infinites que hi ha, que les coses que passaven fa molts segles encara estan passant avui en dia, ja que els sentiments d'amor i odi ja veiem que estan arrelats en els humans des dels antics clàssics i fins i tot d'abans. I això ens demostra que encara que encara que visquem diferent i que estiguem molt més avançats que els clàssics (materialment parlant), en quan a sentiments tampoc hem evolucionat gaire i seguim sentin el mateix que molts anys enrera, crec que és molt interessant pensar en això.

Vale!

Marc ha dit...

l'amor crec que és un sentiment complicat , algunes persones els hi és més facil demostra-ho , i altre que pel contrari potser ho tenen més a dintre , sigui com sigui crec que es un sentiment que et pot donar moltes ganes de viure i et dona molta feliçitat , pero també és un sentiment que té espines , i dona desenganys i també té el seu costat dolent .
yo comprenc a catul i em sembla molt interesant la reflexió que fa , no tothom sap explicar una cosa tant concreta amb aquesta sencillesa.

vale!

carles ha dit...

A partir de la proposta del Vaixell i dels versos de Catul, he trobat aquest poema publicat a http://literatura.ieshnosmachado.org/?p=56, escrit per Carmen L. G. que aporta també un bonic granet de sorra a la qüestió.

¿Sabes?, te odio.
Odio como hablas,
odio cuando ries,
odio cuando me miras…
odio tus ojos, pues me hacen sentir
que todo es posible.

Pero lo que más odio de ti
es que eres la razón de mi vivir,
la razón por la que río,
la razón por la que lloro,
la razón por la que sigo creyendo que es posible.

Te amo… pero odio amarte,
pues estás tan lejos…
¡Qué pobre de mi que odio la distancia…
y no hecho cuenta al tiempo!
Pero dime, ¿que hago? Si te odio, y a la vez te amo.

Marc Navarro ha dit...

Salve!

No havía llegit mai aquest poema i estic d'acord en que es uns dels millors poemes que he llegit i no es dels actuals, i això és un factir important a tenir amb compte perque a traves del temps es perden moltes coses i estic content que poemes com aquet d'autors com Catul s'hagi conservat a traves del temps, perque com diu en Jordi la literatura és de les poques coses que ens queden i per tant ens fan pensar com eren les coses anteriors a nosaltres.

Vale!

Judith Garcia ha dit...

Holaa!

Aquet poema es espectacular,increible... és curt, senzill, pero en les catorze paraules que té, descriu perfectament aquests dos sentiments l´estimar algú i l´odi ,que els entec perfectament, encara que no és just arribar a odiar a una persona quan es la que més has estimat a la teva vida, això no tindria que passar però lamentablement passa.
L´amor es una cosa molt important, encara més que els diners i totes les coses materials, es tan bonic estimar algú, donar-li tot el que tens, compartir la teva vida amb ell, tant les coses bones com les dolentes, pensar que tens algú que t´estima, que esta al teu costat quan ho nessesites, que es preocupa per tu, això no es pot pagar amb res i enamorarte es el millor que et pot passar, encara que no tot es color de rosa, que en les relacions de parelles, de familia, d´amics, també hi ha baralles, hi ha patiment però si s´estima a una persona de tot es por sortir.


Respecte a Lèsbia jo m´imagino una dona sensual, amb molt de carácter, molt forta encara qué també amb el seu cor, capaç d´estimar algú, però a vegades pensem amb al cap pensant el que és millor per nosaltres, el que ens convé i no pensem amb el cor i no ens deixem portar, per això es la relació d´amor odi entre ella i Catul.
I sí que comprenc a Catul, perquè és un sentiment que quan estàs enamorat d´una persona passa, perquè l´estimes molt, és el més important que tens, pero a vegades et fa sofrir i ho passes malament i penses de veritat em convé estar amb ell, l´amor es molt bonic pero també et fara patir, com la frase aquesta en castellà: " quién bien te quiere te ara llorar".
Encara que de l´amor al odi només hi ha un pas.

I per últim si un amic meu estigués en la mateixa situació li diria que si no li surta acompta estar amb aquella persona perque només li fa mal, ho passa malament que s´allunyi d´ella, pero si realment l´estima bojament li aporta el que ell vol que lluités per ella, costi el que costi.



Adéu!

meritxell ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que diu la Laura, menys en una cosa:

"si en comptes de ser tan orgullosos i no voler cedir, escoltéssim el que ens diuen, o fóssim una mica més humils i siencers amb els altres i amb nosaltres mateixos, jo crec que totes les relacions entre les persones serien genials i sense complicacions."

Crec que dir sempre la sinceriat no es bo, m'explico, si jo ara estigués enamorada d'una persona li podria dir, però si ell no s'entís el mateix, per molt sincera que hagues sigut les coses m'aurien anat malament en la relació d'amistat que tenía.

Helena ha dit...

Personalment crec que la sinceritat es bona, ens fa lliures, però hem d'anar en compte de com ho diem. Moltes coses les deixem de dir per por de com s'ho pugui prendre l'altre, o bé, les diem a la lleugera i es quan poden fer mal. Per això, com he dit, s'ha de buscar un punt mig, s'ha de saber triar i mesurar les paraules per no ferir i no sempre es tant fàcil com sembla.

carlota ha dit...

Hola!
El poema de Catul, quan el vam comentar a classe, la veritat que em va agradar molt, i alhora em va fer reflexionar i pensar.
Aquest poema amaga l'amor no correspost, i que ens fa patir tan.
Lèsbia és una noia que fa mal a tothom, me l'imagino molt bella, però com diu la Paula amb molt caràcter.
El desig de Catul és tenir-la per sempre, donar-li tots els petons que els dos vulguin, i amagar-los perquè ningú els hi desperti el sentiment d'enveja, i no fer mal a ningú.
Si un amic meu li passes això li diria que segueixi el seu cor.
En definitiva m'ha fet reflexionar, ja que li pot passar a tothom.

Adéu!

carlota ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Laura Guillén ha dit...

Hola!(responent a la Meritxell)
Si, tens el risc de que et digui que no, però què prefereixes, viure sempre amb l'incertidumbre de no saber que hauria passat si li haguéssis dit o saber de veritat el qe vol? Perqué potser el que vol ell no és el que a tu t'agradaria, però a vegades és realemnt el que et convé.

meritxell ha dit...

Helena, estic d'acord en que s'ha de dir les coses i escollir les paraules adequades per dir-ho, però hi ha vegades que ens hem de callar, és a dir, un exemple molt clar es si una amiga teva està trista o li passa algo i tens una opinió diferent de la seva, tens dos opcións dir-li i deixar-la pitjor del que estava encara que esculleixis les paraules, o en aquell moment dir-li el que vol sentir i un altre dia ja dir-li la teva opinió, o sinó no dir-li el que creus.
Això es la meva opinió no te perquè estar be ni malament simplement és una opinió

Helena ha dit...

crec es millor saber que ho has intentat, que quedar-te tota la vida amb el dubte de :-Què hagués passat si..

Raul ha dit...

Entrant en el tema de la sinceritat, jo crec que aixo és molt relatiu, ja que tal i com diu l'helena, sa de buscar un punt intermig, no s'hauria de mentir per benefici propi, s'hauria de mentir per tal de no ferir, no fer mal a una persona. Mentir no es dolent, com ha dit la Meritxell, pero tot dintre d'un límit, depén del context.

Yasmin ha dit...

Hola!

El poema de Catul m'ha agradat molt, és molt ric i molt real i dona molt per reflexionar i pensar.
Aquest poema ens presenta un sentiment d'amor que no es correspon, ja que Catul s'enamora de Lèsbia, però mai arriben a estar junts. Llavors el que veiem és el sentiment de desig Catul cap a ella. Ell li vol fer mil petons tot el dia fins el dia de la seva mort, i vol amagar-los perquè els altres no tinguin enveja i vol ser feliç al seu costat.
Jo crec que Lèsbia no vol estar amb ell per por de fer-li mal com el mal que va fer als altres homes amb els que va estar. LLavors he tret la conclusió de que ella l'odia i l'estima a la vegada, i que aquest sentiment és present avui dia en el nostre entorn.

M'ha sorprès com en l'antiguitat l'amor estava tan present com ara, en la nostra època.

Valete!

Judith Garcia ha dit...

Me preguntas, Lesbia, cuántos besos
sean para mí más que bastantes.
Tantos como arenas hay en la playa
en costas de la aromatizante Cyrene
desde el templo soleado de Júpiter
hasta el sacro promontorio de Bato;
tantos como estrellas en noche sagrada
ven que se dan los amantes furtivos;
tantos, sí, tantos, y más que bastantes,
satisfarían a este delirante Catulo,
tantos que no puedan ser numerados
para mal agüero de algún envidioso.

Ese tal casi a un dios se asemeja,
o es un dios o supera a. los dioses,
si es posible… que enfrente se sienta
y te mira y te escucha
sonreír, pero a mí me enloquece
porque a un tiempo también yo te miro
y se ahoga mi voz en los labios
Lesbia, contemplándote;
mi garganta se anuda, mis miembros
se afiebran, mis oídos repican
y mis ojos se van recubriendo
con doble penumbra.

meritxell ha dit...

Hola!! (responent a la Laura)
Laua jo crec que hi ha vegades que més val no dir-ho i quedar-te amb l'amistat que quedar-te sense l'amistat i sense ser parella!
Com he repetit abans es la meva opinió, però si algú vol devatre estic encantada!

Vale!

Helena ha dit...

Però, insisteixo en el tema, a vegades es bo que la persona sàpiga la veritat encara que li faci mal. I també crec que es molt gran el paper que fa l'altre al dir-li el que no vol sentir aquesta persona, ja que s'atrebeix a acatar les conseqüències i a posar-se en un problema per tal d'ajudar al pròxim. És un paper difícil ja que molta gent diria el que l'altre espera que li diguin, es com agafar el camí difícil quan al costat tens el fàcil.
Parlant de dos camins, recordo que hi ha un rap que en parla i diu així:

Todo es más sencillo … dejándose llevar es más fácil si te dicen qué pensar,qué comer, qué vestir, qué trabajo pa triunfar,qué coche para correr, o que qué para vivir,y así hablamos...sin saber ni dónde estamos ni quienes somos ni los sueños que soñamospero lo queremos todo sea caviar o lodolo importante es ostentar sin importar el modo con según lo que deseas sea el precio que sea que te lleve la marea de la tele y sus ideas pues todo está a la venta la raíz y el esqueleto, los ojos, la conciencia y el honor y el respeto y en el fondo el único secreto a descubrir es que puedes elegir en que te quieres convertir, marioneta de su historia o guionista de la tuya, tu decides si gritas libertad o aleluya...



Nada es más sencillo... si no te dejas llevar es más difícil cuando buscas la verdad, cuando tienes que pensar y volverte a equivocary nada es lo que parece porque vivir es cambiar..y así andamos sin querernos encontrar buscando nuestro sitio siempre fuera de lugar, pero queremos libertad, de alquiler o de verdad,estar siempre contentos y enterrar la soledad, si tu quieres no me creas, no me leas, no me veas..yo prefiero a la más fea que baila con sus ideas, pues no todo está a la venta, ni el orgullo, ni el respeto,ni los ojos, ni el olor, ni la raíz, ni el esqueleto pues el que nada tiene es el que todo quiere tu puedes preguntarle al corazón lo que prefiere bailar en libertad y ser dueño de su tristezao llorar en soledad sepultado entre riquezas...

Rapsodós ha dit...

Avete omnes!

Jordi, m'han encantat les quatre versions musicades del poema. No les coneixia, però és que hi ha tant per descobrir en la xarxa...

Justament l'altre dia els vaig llegir el poema a classe, per tant, amb el teu permís, m'apropiaré de la idea i els faré un enllaç a la teva entrada.
Molt interessant, de veritat! (com les reflexions dels teus alumnes)

Valete!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Estarem encantats que us faci servei la nostra entrada. De fet, el sentit de la xarxa és aquest, que puguem compartir idees, opinions, sentiments i tot el que ens fa més persones. Les quatre versions del poema són força diferents però alhora significatives pel que fa al ressò dels versos de Catul en qualsevol manifestació musical. A mi, personalment, m´agraden totes tot i que per triar triaria la versió d´en Johann Johannsson, més a flor de pell, més íntima.
Gràcies pel comentari, de debó que ens anima molt a seguir en aquest camí.

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!

Quin poema més preciós! Realment els sentiments no es poden controlar, són ells que ens controlen a nosaltres en contra de la nostra voluntat.
Estimar i odiar, dos extrems que es toquen inevitablement, dos sentiments poderosíssims que ens pot despertar una mateixa persona. A vegades, el fet d’estimar algú i no ser correspost, la incapacitat de poder o voler oblidar a aquella persona desemboca a l’odi, l’intent desesperat d’allunyar-se de l’amor però que inconscientment ens hi aferra més ja que ens ocupa la ment de records agredolços viscuts amb aquella persona que mica en mica ens acaben obsessionant ocasionant, així, el patiment que Catul va descriure perfectament amb tan poques paraules, la sensació de voler-nos allunyar de la persona que inevitablement ens atrau.

Vale!

Marta ha dit...

Hola !
La primera vegada que un veu aquest poema se li passen moltes coses pel cap , gairebé colapsa ,potser algú es sent identificat .
Aquest odi del que parla el poeta no és un odi de rebuig si no que és aquest odi que avegades els enamorats inventan per tal de deixar de petir , per intentar que allò que els hi fa feliç quan estan junts però molt infeliços quan cadascu fa la seva ,aquell sentiment desaparegui , creien que ho fara , pero no tot es tan facíl com només dir que s'odia...
Per acabar només dir que és un gran poema i que creec que agrada a tothom , ja que , es sincer i dona molt molt a pensar .

Fins demà!

Noèlia ha dit...

Hola!

Aquet poema el vaig llegir un dia poc apropiat i va despertar en mi un sentiment molt fort , com ja recordaras Jordi.
Aquet poema és genial i ens demostra que una relació no és fàcil sinò que es complicada.
La vida no és pas fàcil però avegades nosaltres ens la compliquem i aixo ho hem d'evitar.
Aquet poerma de catul el recordaré eternament i serà una anecdota que m'emporto per tota la vida, perquè recordarè aquell dia que estava malament i vaig llegir un poema que em va fer emocionar i va despertar uns sentiments que mai cap poema m'havia despertat.
Perquè després diguin que no serveixen per res les coses antigues, que llegueixin aquet poema i veuren que serveixen per molt.

oriol ha dit...

Hola!!

M'ha agradat molt el poema trobo que està molt ben escrit i transmet molts sentiments que són molt difícils d'expressar.
Trobo que té molta raó perque crec en allò que diuen que de l'amor a l'odi hi ha només un sol pàs. A vegades és molt difícil o gairabé impossible de poder controlar els teus propis sentiments.

Oriol T.

Marc ha dit...

Hola!
Aquest poema no l'he llegit pero pels comentaris que heu anat deixant tots té pinta de ser molt bonic! Espero tenir l'oportunitat de llegir-lo algun dia!

Vale!

Marc!

Sanja ha dit...

Oh, no en sabia de l'existècia d'aquest poema, però ara puc dir que és extraordinari.
Realment aquests versos expressen un cúmul de sentiments extranys, díficils d'entendre i sobretot molt confusos..
Crec que estimar i odiar, són dos conceptes molt diferents però de la mateixa manera també estan relacionats.Cadascú te la seva definició. Des de el meu punt de vista a vegades per molt que vulguis rebutjar algú, no pots ja que realment segueixes apreciant-lo.

Vale!

Jordi Sedeño ha dit...

Hola!!!

El poema és realment preciós i extraordinari. També crec que de l'amor a l'odi hi ha un pas, perquè tot pot ser molt bonic, però d'un dia per l'altre pots passar a odiar aquella persona per qualsevol cosa, per això opino el mateix que la Sanja que l'amor i l'odi estan molt relacionats.