Recordeu el poema que us vaig llegir el primer dia de classe i que tenim penjat al suro? Avui, Diada de Sant Jordi, ens retrobem amb l´amor i la literatura en perfecta harmonia. Meravellosos aliats, Catul!Viuamus mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum seueriorum
omnes unius aestimemus assis!
Soles occidere et redire possunt;
nobis cum semel occidit breuis lux,
nox est perpetua una dormienda.
Da mi basia mille, deinde centum
Dein mille altera dein secunda centum
Deinde usque altera mille deinde centum!
Dein, cum milia multa fecerimus
Conturbabimus illa ne sciamus,
Aut ne quis malus invidere possit
Cum tantum sciat esse basiorum.
Catul V
Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
i el xiu-xiu dels vells massa seriosos
considerem-lo del valor d’un as.
El sol pot pondre’s i tornar a sortir:
a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.
Fes-me mil petons i cent més després ,
després mil més, després els cent segons,
després fins a mil més i després cent.
Després, quan molts milers ens n’haurem fet,
els embolcallarem per no saber-los,
no fos que un malastruc pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants de petons.
(traducció de J.I. Ciruelo i J. Juan, Edhasa,1982)
Us ha agradat? Què us sembla si publiqueu amb els vostres comentaris poemes d´amor que us hagin arribat a l´ànima? Així podem compartir sentiments i qui sap si en podríem fer una petita antologia. De qualsevol autor i època!
32 comentaris:
Hola!!
La veri´tat és que a mi tot el que està relacionat amb l'amor m'agrada molt, tant poemes, cançons, llibres, pel·lícules... I aquest especialment és molt maco. He buscat més poemes de Catul, aquest està dedicat a Carmen:
Catulo, carmen III
Lugete, o Veneres Cupidinesque,
et quantum est hominum uenustiorum:
passer mortuus est meae puellae,
passer, deliciae meae puellae,
quem plus illa oculis suis amabat.
nam mellitus erat suamque norat
ipsam tam bene quam puella matrem,
nec sese a gremio illius mouebat,
sed circumsiliens modo huc modo illuc
ad solam dominam usque pipiabat;
qui nunc it per iter tenebricosum
illud, unde negat redire quemquam.
at uobis male sit, malae tenebrae
Orci, quae omnia bella deuoratis:
tam bellum mihi passerem abstulistis.
o factum male! o miselle passer!
tua nunc opera meae puellae
flendo turgiduli rubent ocelli.
Us afegeixo la traducció:
¡Llorad, oh Venus y Cupidos
y cuanto hay de hombres refinados! El gorrión de mi niña ha muerto; el gorrión, capricho de mi niña,
a quien ella quería más que a sus ojos;
pues era dulce como la miel y la conocía tan bien como una niña a su madre,
no se movía de su regazo, sino que, saltando alrededor unas veces por aquí, otras por allá, piaba sin parar solo a su dueña; y que ahora va por un camino tenebroso hacia allí
de donde dicen que no vuelve nadie.
¡Mal haya a vosotras, malvadas tinieblas del Orco, que devoráis todas las cosas bellas!: tan hermoso gorrión me habéis arrebatado.
¡Oh desgracia! ¡Pobrecillo gorrión!
Ahora, por tu culpa, los ojitos de mi niña, hinchados, enrojecen de llanto.
Vale!!
Aquest poema de Catul és també molt conegut i està entre els seus versos més celebrats. Però no està dedicat a Carmen, Esther, sinó que és el poema número 3 de la seva producció lírica. "Carmen", en llatí, significa poema, no és un nom propi, tot i que aquest sí té el seu origen en aquest mot llatí tan especial. Felicitats a totes les Carmes, doncs, per tenir un nom tan poètic.
Hola! Aquest poema que has penjat, Jordi, m'encanta ja el vam llegir i em va agradar des del primer moment...
En la meva opinió és de les maneres més maques per expressar-se hi ha vegades que no cal dir T'ESTIMO, per saber quant amor et té una persona!
Anna!
Hola, m'ha agradat molt el poema de Catul, així que he buscat més poemes d'ell dedicats a Lesbia:
VII.
Quaeris, quot mihi basiationes
tuae, Lesbia, sint satis superque.
quam magnus numerus Libyssae harenae
lasarpiciferis iacet Cyrenis,
oraclum Iouis inter aestuosi
et Batti ueteris sacrum sepulcrum;
aut quam sidera multa, cum tacet nox,
furtiuos hominum uident amores;
tam te basia multa basiare
uesano satis et super Catullo est,
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua.
(Preguntas cuántos besos tuyos, Lesbia,
Me satisfacen y superan.
Cuan grande es el número de arena libia,
Rica en laserpicio*, que se extiende por Cirene,
Entre el oráculo del tempestuoso Júpiter
Y el sagrado sepulcro del viejo Bato**;
O cuantas estrellas observan, cuando la noche calla,
Los furtivos amores de los hombres;
Tantos besos le satisfacen y le sobran
Al loco de Cátulo, que los curiosos
Jamás podrán contarlos
Ni mancillarlos con sus malas lenguas.)
Anna Ruiz de la Fuente Nuñez.
Hola!
Jordi m'ha agradat molt aquest poema i cal dir que (almenys a les noies) tot allò que està relacionat a l'amor entendreix a la gent.
Mentre buscava un poema per escriure aquí he trobat aquest que m'ha fet molta gràcia i m'ha fet pensar en les classes de llatí:
Amo, amas, amare, amavi, amatum
( de Carles Fages de Climent)
Jo t'estimo en present d'indicatiu
i, de l'amor per fer-me un futur mèrit,
t'estmaré en pretèrit,
participi, gerundi i subjuntiu.
Us deixo dos poemes més que parlen de l'amor, un especialment parla del dia de St Jordi:
Les roses recordades
de Salvador Espriu
¿Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores,
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Visca l'amor
de Joan Salvat-Papasseit
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content!
Visca l'amor
l'he cridada i venia
-tota era blanca com un glop de llet.
Visca l'amor que Ella també es delia:
visca l'amor:
la volia i l'he pres.
Són uns poemes preciosos, els de Catul i aquest últim de Fages de Climent. I com molt bé dius, Maria, ben escaient per a les nostres classes de llatí. Estimar en indicatiu, en subjuntiu, en qualsevol temps i mode, però estimar tot el que es pugui mentre es pugui.
CARPE DIEM!
Hola a tothom!!
Mentre llegia l’entrada recordava un breu però, trobo jo, que molt maco i tendre poema de Bécquer. És el poema número XVII dins la seva producció i diu així:
Hoy la tierra y los cielos me sonríen,
hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...,
¡hoy creo en Dios!
També em va agradar molt el poema que vaig sentir per primer cop al recital de poesia de l’escola anomenat Excés de la Primavera, el qual trobo molt bonic.( Si el voleu llegir apareix a l’entrada anterior)
Jordi, estic totalment d’acord amb tu, que millor que estimar i deixar-te estimar per viure feliç!
I és que l'amor és preciós!!
Ostres Jordi ho sento!!! quin lapsus, no hi havia caigut en què carmen era carta en llatí!!
Per cert Maria m'ha semblat molt original el poema que has penjat de amar en tots els temps (present, perfet...)!!!
Vale!
Bona tarda!
Aquest poema em va agrada moolt el dia que ens ho vas llegir a classe i encara recordo aquell vers que, no sé pas per què, se'm va quedar gravat a la memòria: ''Fes-me mil petons i cent més després"
Per mi un dels millors poetes d'amor és Mario Benedetti.
Aquí us deixo un que sempre que el llegeixo em deixa sense paraules:
Te quiero
Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia
si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro
tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía
si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos
y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero
y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola
te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso
si te quiero es porque sos
mi amor mi ccómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho mas que dos.
I per últim us deixo aquest poema, que amb poques paraules en diu molt. Un poema que tots i totes hem de llegir:
Pausa
De vez en cuando hay que hacer
una pausa
contemplarse a sí mismo
sin la fruición cotidiana
examinar el pasado
rubro por rubro
etapa por etapa
baldosa por baldosa
y no llorarse las mentiras
sino cantarse las verdades.
Mientras me hablabas y yo te miraba,
se detuvo el tiempo en medio instante:
el amor me llamaba y yo le obedecía.
Mientras me susurrabas y yo te amaba,
se alzaron los sentimientos,
mandó tu voz,
el cielo se hizo visible en tus ojos,
y yo pronuncié el querer en tus labios.Fue una mirada,
un frenesí de besos,
una lujuria de sentimientos.
Fue un instante sin fin,
sin tiempo para soñar.
Y entonces despertamos,
... y seguimos amándonos.
El poema es anònim.
Són uns poemes preciosos! Avui a classe n´heu de buscar molts més i penjar-los amb el vostre comentari. L´antologia és més aprop (ja en tenim 7).
Porque mientras el mundo
sean tus ojos
estaré sujetando tus deseos,
mientras tu placer
sea mi alegría
estaré debajo de tus sueños.
Mientras tu amor me pertenezca
estaré ahí regalándote mi vida.
Sinceramente limpias mis tristezas
eres alegría
junto a ti todo es sonrisa.
Hay momentos en los que simplemente
me pierdo en una mirada fija , siempre es tu mirada
y mi corazón se agita
pensando en todo el amor que te daría,
en los momentos felices
que pasaría a tu lado..
es anónimo el poema!!
SALUD0S.
Buscant per el google maps, he trobat on pot estar possiblement aquest carrer. està en un poble de La Bisbal del Penedès, que es diu La Masieta.
també he trobat en una altra banda de Barcelona, i altres carrers que tenen que veure amb els sentiments de l'amor:
Sabíeu que al barri de la Ribera hi ha un carrer dels Petons? Ep, ara no cal que hi aneu corrent... no és que us en facin, només s’ho diu!
Hi ha cronistes que justifiquen el nom per l’amagatall que podia oferir als enamorats ja que és un carrer estret i amb algunes raconades que presten intimitat. Jo no m’ho acabo de creure, sé, per que les he vist de petit del terrat de casa estant, que al fons del carreró, darrere la tàpia que tanca el carrer hi havia unes tines excavades a terra i construïdes amb bona pedra: eren les d’una adoberia de pells (de fet hi hagué la casa gremial dels pellaires en aquest indret) i serien un d’aquests elements d’arqueologia industrial (o menestral) que caldria conservar, si és que encara subsisteixen; l’escut que presidia la façana és ara al carrer del Portal Nou, molt a prop. Deia que discrepo de la versió idíl•lica, per que en la seva època de funcionament el lloc devia estar envaït per una ferum força insuportable de les emanacions dels banys d’adobar les pells... a veure qui s’hi estava gaire estona libant les mels de l’amor enmig de pestilències quan ben a prop hi havia espais mes airejats. Cal recordar que això està a tocar del que fou Ciutadella militar i és sabut que els baluards sempre eren voltants de terrenys oberts i expedits.
Això en el passat, per que avui transitar-hi o aturar-s’hi a petonejar fa basarda (és un carreró sense sortida)... Encara que sigui per amor a la cartera, la màquina de retratar i el mòbil...
Es podria fer un 'nomenclàtor romàntic' dels carrers de Barcelona. També hi ha el carrer Enamorats (dreta de l'Eixample) i el carrer de l'Amor (Vall d'Hebron). S'hi pot afegir el carrer Casanova que, tot i que en aquesta cas el nom ve de Rafael Casanova (darrer conseller en cap de la ciutat de Barcelona i lluitador durant el setge de 1714), també fa el fet i sona a romanticisme. Ah! I, com algú va apuntar en aquest web, el carrer Castillejos també amaga al darrera una història d'amor carregada de dramatisme (la trobareu al barri d'Horta-Guinardó), amb el títol Història d'un nom)
Hola!
Jo no he trobat ningun poema tan bonic com el que els meus companys han fet.
Aquest poema de Catul ja el vam fer i em va semblar preciós
Adeu!
Dons aquet poema de Catul és molt preciós. Tot aquestes coses dels poemas romàntics a les noies ens agrada molt.
Ara deixaré algún poema del qual no conec l'autor però és maco.
-Mientras me hablabas y yo te miraba,
se detuvo el tiempo en medio instante:
el amor me llamaba y yo le obedecía.
Mientras me susurrabas y yo te amaba,
se alzaron los sentimientos,
mandó tu voz,
el cielo se hizo visible en tus ojos,
y yo pronuncié el querer en tus labios.
- Porque son, niña, tus ojos
verdes como el mar, te quejas;
verdes los tienen las náyades,
verdes los tuvo Minerva,
y verdes son las pupilas
de las huríes del Profeta.
El verde es gala y ornato
del bosque en la primavera;
entre sus siete colores
brillante el Iris lo ostenta,
las esmeraldas son verdes;
verde el color del que espera,
y las ondas del océano
y el laurel de los poetas.
Es tu mejilla temprana
rosa de escarcha cubierta,
en que el carmín de los pétalos
se ve al través de las perlas.
Y sin embargo,
sé que te quejas
porque tus ojos
crees que la afean,
pues no lo creas.
Que parecen sus pupilas
húmedas, verdes e inquietas,
tempranas hojas de almendro
que al soplo del aire tiemblan.
Es tu boca de rubíes
purpúrea granada abierta
que en el estío convida
a apagar la sed con ella,
Y sin embargo,
sé que te quejas
porque tus ojos
crees que la afean,
pues no lo creas.
Que parecen, si enojada
tus pupilas centellean,
las olas del mar que rompen
en las cantábricas peñas.
Es tu frente que corona,
crespo el oro en ancha trenza,
nevada cumbre en que el día
su postrera luz refleja.
Y sin embargo,
sé que te quejas
porque tus ojos
crees que la afean:
pues no lo creas.
Que entre las rubias pestañas,
junto a las sienes semejan
broches de esmeralda y oro
que un blanco armiño sujetan.
*
Porque son, niña, tus ojos
verdes como el mar te quejas;
quizás, si negros o azules
se tornasen, lo sintieras.
(Gustavo Adolfo Bècquer)
En aquet hi ha mitologia, parla de Minerva en un moment.
Aquí deixo aquests dos poemas que m'han agradat molt.
Hola!
El carrer dels petons està al barri de la Ribera de Barcelona i alguns cronistes diuen que es podria dir així perquè aquest carrer servia com a amagatall per als enamorats perquè és un carrer estret i amb raconades que presenten intimitat.
A Barcelona també tenim el carrer dels Enamorats i el carrer de l'Amor.
El poema de Catul, em sembla molt apassionant. Expressa tot el que es l'amor.
He aquí, el poema que m'encanta:
Maria Mercè Marçal
Company,
mosseguem la vida!
Que l’amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s’ablami!
Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!
Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.
Bones,,
Doncs a mi els poemas en si no m' agraden gaire, però les cançons sí. Aquí deixo una canço que a part de amor parla de l' esperança d' aconseguir la persona que estimas.
Cuanto tiempo he de esperar
para decirle que la quiero
y que no puedo vivir si no esta
sin su mirar.
Poco a poco aprenderas
que es sueño inalcanzable
y que en la vida por todo has de luchar
si te importa de verdad.
Es que es un amor
que de mi pasa de largo.
Dime bien quien es
no quiero verte mas llorando.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo
la quiero y no puedo besarle los labios
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo
la quiero y no puedo besarle en labios
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
No lo puedes evitar
tu corazon muere por ella
y te preguntas con quien soñara
con quien sera.
Es dificil aceptar
que no puedo contemplarla mientras duerme
ni puedo acariciar su suave piel
al despertar.
Dime bien quien es
no quiero verte mas llorando
Es que es un amor que de mi pasa de largo.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo
la quiero y no puedo besarle los labios
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo.
la quiero y no puedo besarle los labios.
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo.
la quiero y no puedo besarle los labios.
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
me he enamorado de ella y no puedo ocultarlo.
la quiero y no puedo besarle los labios.
y no desistire
y es que quiero sentir su piel con mi piel.
déu.
Hola!
He trobat un poema, no en llatí, però que es mereix estar entre els poemes d'amor:
Amor, em plau la teva veu tan fina
Miquel Martí i Pol:
Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure’t tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s’ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.
Hola!
Jo també hi he volgut participar, he buscat un poema titulat "amor meu", de Tomàs Garcés. Aquí us el deixo.
Amor meu, la pluja cau;
Amor meu, l’aigua destria.
En voldria fer un palau
per si ve la melangia.
Amor meu, la vida fuig;
amor meu, la vida passa.
Li volíem dar sopluig
però mai s’atura massa.
Amor meu, una clotada
pot obrir-se dins la nit.
Somriguem altra vegada
i mirem-nos fit a fit.
Oriol T.
Hola a tots.
Aprofitant que aquest any el dia de Sant Jordi es van llegir un recull de poemes de Joan Maragall, m'agradaria compartir amb vosaltres un poema que em va agradar molt:
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.
JOAN MARAGALL.
Aqui deixo un de Garcilaso de la vega:
"Escrito está en mi alma vuestro gesto,
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.
Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma mismo os quiero.
Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero."
En aquest poema penjo dos poemes escrits per el Miquel Martí Pol, que a mi m'agraden. Un d'ells el vaig llegir al recital de poesia.
Un sonet per a tu:
Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
En aquest poema penjo dos poemes escrits per el Miquel Martí Pol, que a mi m'agraden. Un d'ells el vaig llegir al recital de poesia.
Un sonet per a tu:
Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
Si ve l'instant que veus que defalleixo:
Si ve l'instant que veus que defalleixo
-sóc feble al capdavall; ho saps com jo-
no em deixis desistir.
Recorda'm els projectes no acomplerts,
retreu-me les paraules
amb què vaig comprometre'm
per tu i per mi,
fes-me, si cal, memòria del lloc
i dels objectes que ens acompanyaven.
Només tu pots parlar-me'n sense por
i ens redreçarem junts altra vegada
salve
aquest poema és molt bonic sobretot perque ens fa recordar que encara que en algun moment de la nostra vida hi hagin moments dolents sempre tindrem els records bonics d'alguna cosa que hem fet o ens a passat aixi és com jo veig aquest poema.
Vale
Elfa:
Què ho fa que il.luminada i oportuna,
de nit, pegues volada i ets el sol
en remolí de flor sobre el llençol,
i finestral obert a la fortuna?
¿Per què de dia, amor, ets com la lluna,
que esborra la incertesa del seu vol,
i ets missatgera als senys quan resto sol
o m'allunyo perdut entre la runa?
La lluna vol que els dies siguin nits
i el sol convé que les nits siguin dies:
mai no té fi el caliu del nostre amor.
Més enllà de l'encert i de l'error
amo la cabellera que incendies,
ondina de la ment i dels sentits.
Joan Brossa
Hola!
A mi un poema que em va agradar molt és un que es va llegir al recital de poesia d'aquest any: Labios bellos, ámbar suabe.
Poema Del Renunciamiento
Pasaras por mi vida sin saber que pasaste.
Pasaras en silencio por mi amor, y al pasar,
fingiré una sonrisa, como un dulce contraste
del dolor de quererte ... y jamás lo sabrás.
Soñare con el nacar virginal de tu frente;
soñare con tus ojos de esmeraldas de mar;
soñare con tus labios desesperadamente;
soñare con tus besos ... y jamás lo sabrás.
Quizas pases con otro que te diga al oido
esas frases que nadie como yo te dirá;
y, ahogando para siempre mi amor inadvertido,
te amare más que nunca ... y jamás lo sabrás.
Yo te amare en silencio, como algo inaccesible,
como un sueño que nunca lograré realizar;
y el lejano perfume de mi amor imposible
rozará tus cabellos ... y jamás lo sabrás.
Y si un día una lágrima denuncia mi tormento,
-- el tormento infinito que te debo ocultar --
te diré sonriente: "No es nada ... ha sido el viento".
Me enjugaré la lágrima ... ¡y jamás lo sabrás!
Jose Angel Buesa de su libro OASIS (1977)
Hola!
Aquí os deixo un poema de Becquer, es molt curt, pero és preciós.
Amor eterno
Podrá nublarse el sol eternamente;
podrá secarse en un instante el mar;
podrá romperse el eje de la tierra
como un débil cristal.
¡Todo sucederá! Podrá la muerte
cubrirme con su fúnebre crespón;
pero jamás en mí podrá apagarse
la llama de tu amor.
Espero que us agradi.
Adéu!
Cerrar podrá mis ojos la postrera
Sombra que me llevare el blanco día,
Y podrá desatar esta alma mía
Hora, a su afán ansioso lisonjera;
Mas no de esotra parte en la ribera
Dejará la memoria, en donde ardía:
Nadar sabe mi llama el agua fría,
Y perder el respeto a ley severa.
Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
Venas, que humor a tanto fuego han dado,
Médulas, que han gloriosamente ardido,
Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.
Escrito está en mi alma vuestro gesto,
y cuanto yo escribir de vos deseo;
vos sola lo escribisteis, yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
En esto estoy y estaré siempre puesto;
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.
Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma mismo os quiero.
Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir, y por vos muero.
Catul és una meravella com ell sol. Participo : J.M. de Sagarra
No sents quina pluja més fina ?
No sents quin cantar i quin plorar ?
No sents quina PAU més divina ?
No sents que la pena se'n va ?__
Elvira P.
Publica un comentari a l'entrada