 |
| Promoció MMXVI AD [Fotografia: Mireia Boix] |
El passat 15 de març (de les idus de març, no te’n refiïs, oh, Cèsar!) els alumnes de 2n de Batxillerat ens vàrem endinsar en la nostra última gran travessia que tenia com a destí final Tàrraco.
El nostre punt de partida era
l’estació de Passeig de Gràcia – Aragó. Allà ens vam trobar a les 7:30 i, tot i
ser un dia plujós i haver matinat, la nostra il·lusió es mantenia intacta. Vam
agafar el tren puntualíssims i, després d’una hora i quart de trajecte, ja estàvem
a l’antiga Tàrraco romana. Després d’haver esmorzat, mentre observàvem les
magnífiques vistes des del mirador del Mediterrani, el Jordi ens va explicar el
recorregut que faríem durant la visita.
La nostra primera parada seria
l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol, per descobrir la grandiosa (i
extraordinària!) maqueta de l’antiga ciutat romana. Allà, els nostres companys
Isaac i Lucas ens varen fer cinc cèntims sobre la distribució dels edificis més
importants tant intra com extra murs. Just al costat de la maqueta
vam poder observar, pintat sobre una paret, un clam revolucionari dels
republicans completament intacte.
Tot seguit, vam reseguir el camí fet fins a trobar-nos la majestuosa muralla dins l’anomenat Passeig
Arqueològic. Tots vam quedar bocabadats davant la solidesa i l’alçada d’aquell
monument arquitectònic. Va ser llavors quan l’Aldrin i la Júlia ens van comentar
aspectes característics del que estàvem admirant. Al llarg del traçat que
envoltava la muralla van anar desfilant diferents reproduccions de conegudes escultures,
com l’August de Prima Porta, la Lloba Capitolina, o el segell original
de la ciutat, entre altres, així com les tres torres que la coronen o una vista
espectacular del Camp de Mart, teatre a l’aire lliure inclòs.
Deixat el passeig enrere i
caminat un bon tram, vam arribar al MNAT (el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona).
Allà vam deixar les nostres pertinences i vàrem entrar a l’auditori, on vam fer
el visionat d’un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat de
Tàrraco. A continuació, vam recórrer racó a racó el museu per gaudir de les
meravelloses obres d’art que s’hi trobaven: estàtues, mosaics, retrats, làpides,
objectes domèstics i d’atuell... Després de l’intens recorregut pel museu vam
decidir canviar de destí: la Torre del Pretori i les voltes del circ annexes al
museu.
Ens acostàvem al final de la
nostra visita patrimonial i vàrem arribar a l’amfiteatre. La pluja va impedir
que ens apropessin tant i com haguéssim volgut però, tot i així, res ens va
privar de les magnífiques vistes. El Ramon i la Maria ens van explicar la
història de l’amfiteatre i les parts en què es dividia. Una de les
singularitats de l’amfiteatre és l’existència d’una basílica paleocristiana del
segle VI que presencià el martiri de Sant Fructuós i els seus diaques.
Amb el pas dels minuts la
pluja anava en augment, de manera que, a contracor, vam haver de tornar a
Bàrcino abans del que estava previst. La imprevista hora de tornada va fer que
volguéssim aprofitar tant cada instant a Tàrraco com si fos l’últim de les
nostres vides.
I aquí, tripulants, posem punt
i final a aquesta última meravellosa sortida, però punt i coma al nostre viatge
a bord d’aquest vaixell. Hissem les veles cap a un nou port però aquest, el dels
últims anys d’escola, no l'oblidarem mai perquè els records, les experiències
viscudes i tots els coneixements adquirits sempre perduraran en nosaltres. Ara
podem dir, després d’uns anys en aquest vaixell tan especial, que ha estat tot
un plaer créixer intel·lectual i, sobretot, humanament, al vostre costat. I ara
et parlem a tu directament, capità: no tenim paraules per agrair-te tots els
valors humans que ens has transmès. Gràcies per ensenyar-nos coneixements sobre
el món clàssic, però, sobretot, per transmetre’ns l’educació i fer-nos créixer
com a persones. Plurimas gratias, magister!
Mireia Boix
Alba Gracia
2n de batxillerat humanístic
8 comentaris:
Moltíssimes gràcies a les dues per aquesta crònica d'una jornada que, tot i passada per aigua, va voler ser un punt i final (o gairebé, ens faltava Baetulo i per a alguns la Magna!) d'aquest viatge que us ha fet -vull pensar-ho- una mica més savis i, sobretot, millor persones. Agrair l'últim paràgraf com a mostra d'un afecte que és recíproc. Sou, no em cansaré de dir-ho, el que dóna sentit a la nostra feina i a una part important de la nostra vida. Almenys, jo ho sento així. Que tingueu molta sort a partir d'ara i no deixeu mai de cercar la felicitat. A mi, m'heu fet millor, no en tinc cap dubte. Una abraçada als divuit tripulants que d'aquí a poques setmanes tocareu terra i cercareu, com no pot ser d'una altra manera, noves pàtries i nous destins. Valete omnes!!
Primer de tot voldria dir que la sortida de Tàrraco em va semblar interessant, encara que ens va ploure. També voldria dir, que per mi les classes de Llatí i Grec, m'han resultat diferents a les altres, és a dir, que a part del contingut establert, tu, Jordi, ens has ensenyat i transmès com ser millors persones el dia de demà, com mirar les coses d'una manera o d'una altre, fer que ens interessem més pel món clàssic i la lectura dels antics escriptors... En les classes que ens parlaves sobre conflictes entre països, sobre la política actual i passada... tot això m'ha fet reflexionar moltes vegades sobre el món en què vivim, com hem de fer certes coses... (encara que abans hi pensés, m'has fet veureu d'una altra manera i més reflexivament aspectes d'aquest tema). Parlant del món clàssic, et voldria agrair que m’has fet valorar, interessar-me i que m’atregui més aquest tema, ja que abans no sabia el meravellós món que m’estava perdent. Mai m’havia agradat tant el que està relacionat amb les llengües, però aquests dos anys, més el segon, gràcies a tu m’ha interessat molt.
A primer de batxillerat com venia d’una altre escola em va costar adaptar-me però poc a poc sembla que ho he aconseguit. Fins ara no m’havia adonat que encara que no m’agradés anar cada dia a l’escola, després ho trobaria a faltar, i ara que ja s’està acabant la rutina del cole i passem a una altre etapa, em dono compte que ho trobaré a faltar i també a tots vosaltres.
Per acabar, voldria referir-me als meu companys, dient-vos gràcies per tots els moments que hem passat junts, quan ens hem ajudat, hem rigut... i encara que l’escola i les classes junts s’acaben en poc temps, els moments no s’obliden.
Gràcies
Em sembla increïble pensar en com ha passat el temps, en com és aquest el tercer curs en el qual navego en aquesta nau com a orgullosa tripulant.
Sembla que va ser ahir quan, a finals de tercer de l'ESO, el magister va venir a classe a fer-nos una xerrada de com era l’assignatura de llatí de 4t i ens va presentar el Vaixell d’Odisseu. Recordo molt aquell dia, i recordo que em va encantar. Tenia unes ganes boges d’apuntar-m’hi i començar!
I Així va ser, a 4t em vaig incorporar a la tripulació del vaixell i no podria haver estat més encantada de fer-ho. Tot i que en fa tres anys d’això, puc recordar amb gran detall moltes de les activitats que vam fer: les primeres fitxes de conversa bàsica que fèiem al desdoblament de l’edifici antic on sempre hi feia calor, les nostres presentacions en llatí, aquella fitxa de títols de pel·lícules traduïts, l’activitat de “M’expliques un mite?”, l’excursió al laberint d’Horta que va sorgir arran d'aquesta activitat, les contres del Vaixell, la primera Magna...
Vaig acabar el curs amb ganes de més i no vaig dubtar ni un segon en seguir sent tripulant. Va començar el batxillerat i a classe van arribar nous companys. Nous tripulants amb els quals he compartit aquests dos anys i amb els que tinc records que mai oblidaré perquè, en certa manera, s’han convertit en una petita família per a mi.
Les activitats i les classes van seguir, i ja no només amb llatí, sinó també amb grec! Activitats que també recordo, com les inacabables fitxes d’etimologia, el Club dels Emperadors, el treball sobre Gladiator o sobre les Troianes, l’excursió amb la Conxita, la cosmogonia grega, la nostra participació a “Yo conozco mi herència ¿y tú?”, (amb el poema de Safo cantat per l’Ainhoa que gairebé s’ha convertit en el nostre himne!), la sortida a Empúries, la lectura d’Ítaca de Kavafis, l’activitat de mitologia per Carnestoltes amb els nens de primària, el mapa de geografia grega, les sortides al teatre... i coses més recents com Badalona o aquesta mateixa excursió, l’última parada: Tàrraco.
Han sigut moltes hores, moltes classes, moltes sortides, molts exàmens, moltes activitats... molts moments. I ara que acaba, no puc evitar pensar en quant ho trobaré a faltar l’any que ve. Ara que queda tan poc, penso en la sort que he tingut de poder viure tot això i d'haver-ho gaudit tant.
Als tripulants: gràcies per haver-vos convertit en part del meu dia a dia, per haver compartit junts aquests anys que, amb els nostres més i els nostres menys, ens han convertit en una família; la petita família de l’humanístic.
I a tu, magister, què et puc dir? Un “gràcies” es queda molt curt. Al llarg d’aquests tres cursos ens has transmès amb la teva inestimable passió l’amor pels clàssics, per la llengua i tot el que simbolitza en la nostra vida... Ens has parlat de l’important que és la teva professió, de com creus en ella i de com n’és de primordial que ens convertim en PERSONES el dia de demà. Ens has guiat com a capità del vaixell esperant treure sempre el millor de nosaltres i acompanyant-nos en el viatge, animant-nos a fer coses, a aprendre... I ara que toquem port només resta dir, en llatí, un cop més: plurimas gratias, magister.
Kavafis deia que l’important era el viatge i, sens dubte, jo aquest viatge mai l’oblidaré.
Salvete tripulants!
Preciosa i emotiva entrada. En primer lloc, voldria donar l’enhorabona a les meves companyes per la completa i minuciosa crònica del que va ser una de les millors sortides, que malgrat el temps que feia, va ser tota una experiència. El fet que nosaltres mateixos, els tripulants, fóssim els guies i al mateix temps els visitants, i poder veure in situ els diferents aspectes que s’explicaven, va ser molt interessant i alhora enriquidor. A més, a qui no li ha agradat fer-se una foto amb l’August de Prima Porta? (a mi m’ha encantat!).
D’altra banda, voldria també donar les gràcies a tots els meus companys que han estat, com jo, remant i remant durant aquest breu però intents viatge. El recorregut no ha estat fàcil: hi ha hagut daltabaixos, llàgrimes, crits, baralles… però també rialles, festes, sortides i moltes bromes, que han fet d’aquesta expedició una vertadera vivència.
Durant aquests dos anys navegant, puc dir que he après moltes coses, i no precisament aspectes relacionats amb el món grecoromà, que també, sinó relacionats amb la difícil i complicada via com és la vida. He après a ser més responsable, a respectar encara més els altres, a acceptar i entendre diferents postures, a treballar de valent, a confiar en noves persones, a obrir bé els ulls, a sortir de la zona de confort, a proposar-me nous reptes i no parar fins a aconseguir-los, a no deixar-me emportar pels prejudicis, però sobretot, a aprendre a ser millor persona. M’ha fet conèixer nous indrets, nova gent, noves maneres de fer, noves paraules... i tot això és el que m’emporto.
Pròximament, tots salparem del vaixell i escollirem cadascú un nou camí que segur que ens portarà a nous mons complexos i interessants, però que de ben segur, amb els pilars que hem anat edificant durant l’estada a l’escola, podrem afrontar.
Això no vol ser un adéu, sinó un per sempre. Espero que tots puguem trobar una altra Ítaca particular i viatjar molt i molt lluny, fins on el vent ens porti!
Valete i molt bona sort a tothom!
A propòsit de l'aniversari del nostre magister, en Jordi, i de la suposada última sortida a la ciutat de Tàrraco vull comentar aquest període de temps que hem passat junts, l'experiència d'aquests dos últims anys.
Personalment crec que les humanitats són l'itinerari més complet de tots, perquè no exclou ni l'art ni la política ni la societat com alguns altres itineraris fan; sinó que tot i no ser explícitament part del temari, té a veure-hi. Per a mi, la historia i la cultura romanes són específicament interessants, la llengua, a vegades una mica pesada quan es repeteix el mateix, no m'ha avorrit mai a l'hora de traduir perquè és com muntar un puzle o esbrinar el resultat d'un enigma; també l'etimologia, tan interessant i reveladora de noves paraules, però per a mi res hi ha igual que la mitologia, la base de la narrativa moderna, del teatre i del cinema.
Tot i que sembla que, pel meu caràcter, a vegades massa dur o exigent amb el que tinc, em desagradi l'humanístic, és tot al contrari. Més bé jo diria que, si pogués tornar al passat, no canviaria de decisió. Estic orgullós d'haver escollit aquest itinerari perquè no només s'aprenen llengües antigues (equívocament anomenades per alguns "mortes"), sinó que també es reflexiona sobre la vida, qui som i d'on venim. I potser és només el meu punt de vista però crec que aquesta és la vertadera base de l'educació.
Gràcies a tots per aquesta experiència, i en especial al Jordi que ens has acompanyat i "capitanejat" aquests dos últims anys.
Lucas Parra Pérez-Cervantes
Salvete tripulants!
Una entrada molt treballada, es nota l’esforç darrere. Abans de res, vull felicitar a les meves companyes Alba i Mireia per aquesta crònica tan minuciosa i emotiva; una gran sortida però un pèssim temporal.
Em va semblar d’allò més enriquidor el fet de explicar la teoria in situ i sent els propis tripulants els que explicàvem, així el magister tenia un dia de descans i veia com han evolucionat els seus alumnes que aquest any salpen a aigües poc desconegudes.
El viatge de dos anys en la nostra pròpia nau, ha sigut tota una Odissea digna de ser admirada per el propi Odisseu. Ha sigut un recorregut breu, però intens (especialment el darrer any) i en la meva opinió, fins i tot, massa intens a vegades. Hi ha hagut moments per a tot: baralles, decepcions, alegria, gresca i sobretot, per somriure i aprendre.
En aquest viatge cadascú ha aprés i assimilat coses úniques (alguns han aprés a conviure, altres a col•laborar etc.). Hem aprés molta teoria, del món grecoromà i de totes les matèries; però el més important que hem aprés és a ser millors com a persones. La intensitat del trajecte t’obliga a ser més responsable i madurar forçosament (t’has de distribuir molt bé el temps, ja que si no s’hi dedica temps, no s’aprèn).
Un viatge que sense cap mena de dubte repetiria, centrant-me més (especialment en el primer any de trajecte). Però a poder ser sense tanta pressió.
Valete! Ara toca sortir de la nostra zona de confort
Resumir aquesta etapa no és fàcil, però es pot englobar en un gràcies.
Tot i que només porto dos anys a l’escola i al vaixell, he aconseguit sentir-me completament integrat i part de la tripulació, classe, batxillerat ... de tot, i no és gràcies a mi.
Potser han sigut els anys més durs acadèmicament parlant, però humanament no té preu ni paraules tot el que m’han aportat. Sobre el batxillerat humanístic, bé, com algú a qui li agraden les cultures clàssiques i parlar sobre i entendre millor la vida i tots els seus aspectes (positius i negatius, però tots necessaris i reals per sort o per desgràcia), només dir que he gaudit mentre aprenia. També hem fet moltes activitats junts que, hauran sortit millor o pitjor, però hem rigut i hem conviscut junts. Però trobo que el més important no es troba en el temari ni entra a les PAU, així que tornant al tema humà, dir que he conegut persones (companys i professors) que sé que mai oblidaré. També he fet amics en qui puc confiar, amics amb tot el que comporta la paraula que no és poc. Llògicament també he madurat com a persona, he entès moltes coses i m’he preparat per moltes altres, tots els valors i experiències m’han fet millor persona.
Per la por que tenia, quan vaig acabar 4t d’ESO, pensava que el batxillerat serien dos anys de mera transició, dos anys que serien “cursos pont”. Però, com ja diu la frase, “lo bueno y breve dos veces bueno” i és cert. No sé com m’anirà l’any que ve, però si alguna cosa sé, és que parteixo amb el llistó molt alt.
Moltes gràcies a tots els companys per tot aquest temps (amb tot el que han portat) i, senzillament, per tot. I el mateix dic per tu, Jordi, només puc dir que gràcies pel teu suport, coneixements (no només els del món clàssic, sinó també els del contemporani) i, repeteixo, per tot.
Tot i que encara no ha acabat, queda poc per dir adéu al curs i a aquesta etapa, però molt per a tots nosaltres, sort!
"Que puc dir, ara que estic a la recta final, sobre aquest viatge que ha estat el batxillerat?", aquesta és una pregunta a la que porto dies donant voltes sense cap resposta que defineixi per complet la meva experiència, he arribat a la conclusió que és el més lògic. "Com expresso en paraules dos anys de noves vivències, esforç, aprenentatge i evolució?" la meva resposta: "no es pot"
El que si puc dir és que aquests anys m'han fet créixer, com a estudiant? Pot ser; com a persona? Segur.
Vaig arribar de una altre escola, insegur i poc preparat per afrontar els reptes als que m'he enfrontat en aquest període escolar però els he aconseguit vèncer. Això és el que et fa créixer realment, en el batxillerat et poses a prova a tu mateix i constantment has de superar-te per poder fer camí.
Per últim donar les gracies a els professors que m'han acompanyat durant el meu trajecte i als meus companys de viatge que m'han fet un lloc a les seves vides i ara en formen part de la meva.
Publica un comentari a l'entrada