En anteriors entrades d'aquest vaixell hem comentat la necessitat de mantenir una certa bel·ligerància respecte a la defensa d'allò que forma part important de les nostres vides: el llegat dels clàssics, la seva vigència, el seu mestratge en els temps difícils que ens toca de viure. He de reconèixer que per tarannà personal em costa força entrar en aquesta mena de dinàmiques. Penso, i potser estic equivocat, que si de veritat volem aconseguir viure el nostre "classicisme" d'una manera harmònica i natural, cal que abandonem aquest neguit d'haver-nos de justificar sempre, de defensar-nos, en definitiva, d'una atacs que no sempre vénen de manera concreta. Viure allò que és important per a nosaltres i no mirar enrera, en definitiva, pot ser la millor manera de ser feliços per nosaltres mateixos, sense haver d'esperar res més. De tant en tant, però, hi ha textos i/o persones que donen testimoniatge de la seva opció i, certament, això ens fa feliços. Aquests darrers dies hem pogut assistir, emocionats, a part d'aquest reconeixement. Us vull aportar en aquest sentit, i perquè no es pugui dir que sóc dogmàtic, uns versos del poeta Luis Alberto de Cuenca. Pertanyen al seu darrer llibre, El reino blanco, i fan així:Para esto están los clásicos:
para aceptar la casa sin ventanas
en que vivimos, por inhabitable
que nos parezca, y para descubrirnos
qué pasa en nuestra alma, qué se cuece
en nuestro desolado corazón.
Els versos són el final d'un poema que porta el significatiu títol de Cuanto sé de mí. Segur que Calderón de la Barca i José Hierro, allà on siguin, estan contents de compartir aquestes paraules amb l'autor madrileny, perquè el cor s'aixampla en sentir això, i aquesta catarsi ens ajuda a caminar. Benvinguda sigui, doncs, i seguim navegant sense por, que la ruta és segura i no anem errats!
Carles Cervelló
7 comentaris:
Precioses les paraules de Luis Alberto de Cuenca.Els clàssics són molt importants, com diu el Jordi,no hem d'oblidar qui som, d'on venim i cap on anem :)
Hola!
No podria estar més d'acord amb tu Carles, els classics és una part molt important, sense ells no podriem saber res de tots nosaltres.
Penso que en aquests 6 versos de Luis Alberto de Cuenca s'explica molt bé la funció dels clàssics, acceptar el món on vivim, tan la part dolenta com la bona, ens agradi el nostre passat o no, ja que com humans que som ens podem equivocar, i per últim, el més important, descubrir d'on venim, que ha succeeit durant tants anys amb la nostra cultura, com ha anat evolucionant i com avui en dia encara és tan present.
Vale!
Felicitats i gràcies per l´entrada, Carles. És una nova contribució que revela la importància dels clàssics per mantenir-nos ben arrecerats de les maltempsades del nostre món. Certament són un far sòlid i brillant que marca un rumb segur. Una abraçada (esperem ja la següent).
Hola!
Realment considero que els clàssics són importantissims, però de vegades em fa ràbia haver-ho de reivindicar, ja que és una cosa evident, formen part del nostre passat, de la nostra cultura i de la nostra herència, "sóm grecs i sóm romans" cosa que tothom hauria de tenir present. Però ja que malauradament no és així, sí que va bé de tant en tant recordar que estàn molt presents avui dia, i que seguiràn presents al llarg del temps.
M'han agradat aquests versos, ja que tots hem de saber d'on venim, acceptar el nostre passat i el nostre present que és el que podem modificar i gaudir, perquè la vida passa i hem de aprofitar-la: carpe diem!
Precioses paraules, Anna! els filoclàssics d´arreu agrairan que una alumna d´Humanitats convençuda expressi aquestes opinions, n´estic segur.
Recorda: "Iuvenes studentes litteras felices sunt"
Hola a tothom!
Llegint aquesta entrada he arribat a la conclusió, crec que per primera vegada des de que estudio humanitats ( fet del qual em sento molt orgullosa) , que reivindicar els clàssics està bé, però crec que cada persona hauria de viure’ls ella mateixa. És a dir, penso que tot allò relacionat amb el món clàssic ens fa créixer i conèixer-nos més com a persones, ens fa veure que, molts anys enrere, hi havia gent que sentia i pensava com nosaltres, que tenia preocupacions semblants, que s’interessava per tot allò que l’envoltava i lluitava per una societat millor i això és fantàstic. Realment, nosaltres som els descendents d’aquestes persones tan meravelloses i poder rebre aquests coneixements és com un petit tresor que cada persona ha de guardar per a ella mateixa o utilitzar-lo, és clar, per compartir-lo, però no ens hem de sentir contínuament atacats o amb la necessitat de defensar-nos d’uns insults que provenen moltes vegades de l’ignorància, és molt més important ser feliç un mateix amb allò que fa sense donar-li massa importància a allò que pensen els demés.
Vale!
Són precioses aquestes paraules!
Com és diu a classe els classics influeixen en la nostra cultura actual així que no podem permetre que s'oblidi
Vale!
Publica un comentari a l'entrada