Jacqueline de Romilly, in memòriam

Avui fa deu dies va morir a París una de les grans dames de les lletres europees, Jacqueline de Romilly. És una pèrdua irreparable -com totes, és clar- però per a tots els qui sentim la vocació d´educar com a part irrenunciable de la nostra vida saber que s´ha apagat una de les veus més lúcides i humanistes del pensament actual afegeix un plus de tristor. Fa dies que volia escriure aquesta entrada perquè la lectura d´un dels seus llibres, El tresor dels sabers oblidats (jo el vaig llegir en castellà publicat per Península l´any 1999), em va marcar com a professor i, sobretot, em va ajudar a entendre definitivament que educar és una responsabilitat i un servei a la societat de dimensions transcendentals. Vaig aprendre, entre moltes altres coses, que ensenyar allò que sabia no havia de ser mai sinònim de demostrar als meus alumnes la quantitat de coneixements que jo havia acumulat durant la meva formació acadèmica sinó que, contràriament, m´havia de servir per ajudar-los a créixer com a persones. Sempre agrairé aquest punt d´inflexió. Em quedo amb aquestes paraules de la gran hel·lenista francesa: "El coneixement deixa sempre una empremta, una marca; i fins i tot sense tornar a la consciència, constitueix un punt d´orientació i una referència que ens ajuden a pensar i a viure". Dissabte vaig llegir a la secció d´obituaris de EL PAÍS les belles paraules que li ha dedicat el mestre García Gual i, com diu en l´epígraf del seu sentit homenatge, jo també comparteixo el títol d´autèntica humanista que tan merescudament li atorga. STTL, Jacqueline de Romilly.