M´he estimat molt la vida

Hem començat aquests dies d´inici d´un nou curs amb activitats que ens retornin la memòria del que vam aprendre fa uns mesos i que sovint el pas del temps ens fa oblidar. Les veus dels poetes ens ajuden a reprendre el camí que per a uns quants de vosaltres enguany arriba al final d´una llarga etapa educativa i paga la pena tenir present, com tantes i tantes vegades ens xiuxiuexen els clàssics a cau d´orella, que a la vida són els petits detalls els que marquen la diferència a l´hora de trobar aquells moments de felicitat. A tall d´exemple aquí teniu els versos del poeta i periodista valencià Vicent Andrés Estellés que ressegueixen el solc dels grans poetes llatins. Horaci, Virgili, Catul, Ovidi o Aviè reviuen amb força en la veu poètica d´Estellés. Tot moment és únic, efímer però immortal alhora. Cal saber-ho!

Llegiu aquest apunt d´homenatge del Fil sobre la influència del món clàssic en V. A. Estellés i comenteu què us han semblat les sàvies paraules del poeta valencià. Treballem en xarxa!

M´he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,aquell melic,
com la primera dent d´un infant

Horacianes, XLII

Preparats per salpar de nou, tripulants?

Ja hi tornem a ser, mariners del Vaixell! Avui comença un nou curs i nosaltres ens disposem a desancorar la nau d´aquest port estival que, espero i desitjo, us hagi permès descansar i agafar forces per afrontar amb il·lusió i paciència els nou mesos que dura la nostra travessa. El rumb es manté ferm, la feina que vam fer durant el curs passat s´ha traduït en un nou reconeixement i això ens ha d´esperonar encara més mentre escorcollem l´horitzó amb ulls clàssics. Donem la benvinguda als nous tripulants de primer i de quart i preguem perquè el nou viatge dels estimats companys de 2n sigui fructífer. El món clàssic ens espera, més viu que mai, Grècia i Roma ens obren les seves portes i ens conviden a traspassar-les per descobrir les meravelles que s´amaguen darrera un poema, una escultura, un paisatge o un mite immortals. Nosaltres sabem que paga la pena desxifrar classe rere classe aquest immens i preciós patrimoni per a la humanitat. Salvete, discipuli discipulaeque omnes, ΧΑΙΡΕΤΕ, passeu, passeu... benvinguts al nou curs que comença avui!

L´Alba, una companya de l´escola, em va fer arribar aquest vídeo que és tota una proesa de tècnica audiovisual. Us convido a ballar amb els clàssics, una bona manera de celebrar l´inici de la nostra particular singladura. Hissem, doncs, les veles. CARPE DIEM!

Jordi

Discussions bizantines

[Fotografia: Carme Ausejo]

Istanbul pot semblar encara l´epicentre del món -de fet, ho va ser durant molt de temps- quan des de l´estret del Bòsfor que s´endinsa fins a l´estuari de la Banya d´Or es contempla aquesta monumental i mil·lenària ciutat atapeïda d´edificis majestuosos, carrers impossibles i riuades de gent sota l´abrusador sol estival. Diuen que el 1453 els turcs otomans repicaven ja els tambors de guerra a les portes de Constantinoble, l´antiga Bizanci grega, disposats a prendre la ciutat, mentre els savis i erudits grecs de la ciutat, fins i tot l´emperador i els més propers estaven embrancats en interminables debats religiosos sobre el sexe dels àngels o sobre la naturalesa divina de Crist sense adonar-se que el seu món era a punt d´esfondrar-se. Impressiona pensar quan arribes a Istanbul que aquells savis que passaven el temps en discussions estèrils -perquè plantejen qüestions vanes, intrascendents o massa subtils, sense tenir en compte els problemes reals i més propers- ho fessin als edificis més luxosos de la ciutat, palaus i esglèsies entre les que hi destaca la meravellosa Santa Sofia -Hàgia Sophia en aquells temps del Sacre Imperi-, reconvertida en mesquita i avui museu, la magna obra de l´arquitectura bizantina. I un té la tendència a pensar que no hem canviat massa, perquè tants segles després, mutatis mutandis, les discussions bizantines (sensu lato, és clar) segueixen essent per a molts indispensables per no deixar veure´ns el bosc. Què n´opineu, de tot plegat?

El vaixell d´Odisseu guardonat amb el XIX premi Didascàlia 2011!

Quina il·lusió, tripulants, i quina manera més especial d´acabar un curs inoblidable i començar-ne un de nou! L´enhorabona a tots els alumnes de clàssiques -present, passat i futur- de l´Escola Vedruna-Gràcia: la revista Auriga ha concedit a El vaixell d´Odisseu el premi Didascàlia 2011 en la seva XIX edició. Aquest guardó distingeix el nostre bloc d´aula com a experiència docent en l´ensenyament secundari dels territoris de parla catalana. Vull també donar les gràcies a totes les persones que d´una o altra manera participen en aquest projecte amb les seves col·laboracions i suggeriments i en especial a la revista Auriga i al jurat del premi per haver confiat en la nostra feina. Si d´una cosa ens hem de sentir orgullosos és de contribuir amb el nostre granet de sorra a la difusió del món clàssic i, en un sentit més ampli, de les humanitats en uns moments en què la nostra presència -indefectiblement qüestionada- es fa més necessària que mai veient com van les coses.

Felicitar també els altres guardonats, el Museu de Badalona i el Museu Bíblic Tarraconense (premi Musa) i l´Ivan Caño, alumne de 3r d´ESO de l´IES Serrallarga de Blanes (premi Núria Tudela i Penya), per les seves aportacions a la descoberta, coneixement i difusió del món grecoromà.

Que acabeu de passar un bon estiu. Carpe diem!

Mea culpa

Va ser a Dubrovnik, la ciutat croata que anomenen “la perla de l´Adriàtic”. Bellíssima des del mar, l´arribada a les seves imponents muralles que l´han fortificat durant segles i l´han fet inexpugnable a l´atac de pirates i exèrcits invasors –que no dels maleïts obusos des dels majestuosos turons que l´envolten- amagava un secret en un dels seus carrerons estrets plens de vida i d´olors ancestrals que no em passà desapercebut. És un d´aquells moments en què un constata amb satisfacció que la nostra llengua mare es fa present en qualsevol indret del vell continent i que, per a les generacions que han estat educades en el coneixement del llatí, renova les utòpiques il·lusions de recuperar-lo com a nova llengua d´ús. Només pensaments fugissers. Va ser la curiositat qui del bracet em va conduir fins a l´establiment, certament amagat, que assenyalava el rètol: sota el nom del carrer, s´hi podia llegir el llatinisme i el tipus de menjar que oferia. Amb un gest de la mà vaig convocar la família i vam decidir fer allà un àpat que la calor abrusadora de la jornada ens aconsellava urgent. Acabades les postres, de nou aquesta companya de viatge que et fa tenir ben alerta els ulls i les orelles a tothora em va fer preguntar al cambrer el perquè del nom del local. Sense desvetllar el secret ni pronunciar paraula va fer venir un homenot d´espessos i blancs cabells que mostrava un ampli somriure i una mirada blava, neta i franca. Així m´ho va semblar, malgrat pensar –ho reconec- que als turistes, i tants com n´hi havia!, sempre plau sentir-se com a casa. L´amo del negoci, un bavarès entrat en anys, ens va explicar una bella història personal la importància de la qual anava revelant la brillantor dels seus ulls mentre l´explicava. Era, deia en un castellà prou intel·ligible i fruit de la seva vida nòmada, un senzill però sentit homenatge al seu professor de llatí de la seva adolescència, un home que l´havia marcat profundament amb les seves paraules, pensaments i actitud davant la vida. A l´escola, els alumnes l´havien batejat amb el sobrenom carinyós –l´àlies, va puntualitzar ell- del mea culpa, evocant l´expressió que sovint utilitzava per referir-se a la necessitat –gairebé un imperatiu- que els homes reconeguin els propis errors per tal de construir una societat més justa i autèntica, un món millor, en definitiva. I que els clàssics, afegia, n´eren una font d´inspiració. No cal dir que aquesta lliçó de vida ens va emocionar sincerament i escric aquesta entrada per donar-ne testimoni. Abans de marxar, però, va deixar anar la següent observació: “en tinc un record indelebre, d´aquest professor...com ens agradaria que ens recordessin, a nosaltres?” Com us agradaria, a vosaltres?

Una fira de brocanters mitològica

Passejant per la fira de brocanters que cada dissabte de la primavera i de l´estiu embelleix l´espai central del Passeig de Cadaqués, vaig topar-me amb aquesta estatueta feta en bronze d´un conegut heroi de la mitologia grecoromana amb posat victoriós. De qui es tracta? Quin abillament duu? Quin animal agonitza als seus peus? En sabeu la història? A banda de l´interès mitològic de la peça, proposo una petita investigació: el nom de l´artista hi apareix parcialment. Qui pot revelar-nos i donar-nos a conèixer la seva autèntica identitat?

Les dones imaginàries de Carles Cervelló

Farà cosa de dos mesos el meu amic Carles va presentar el seu darrer poemari Les dones imaginàries (Témenos edicions) a la llibreria Bertrand de Barcelona. És un recull de vint-i-vuit poemes que volen ser un homenatge a les dones d´arreu, constructores sovint anònimes del paisatge emocional que ens defineix, de la memòria i els records que el temps, sempre envejós, ens regala amb benevolent complicitat o ens treu amb la crueltat pròpia dels qui se saben poderosos. És un llibre inspirat a partir de la lectura del meravellós text d´Italo Calvino Les ciutats invisibles (1972) i aquest joc de miralls entre la ciutat i la dona com un referent poètic del diàleg que diàriament mantenim amb nosaltres mateixos em fa pensar que si llegiu qualsevol dels versos d´aquesta poesia tan propera no quedareu indiferents. Amistat a banda, em sembla de justícia proposar-vos aquest llibret acabat de polir com a plaent i profitosa lectura estiuenca. Prosit!
Aquest poema que us transcric a continuació (amb permís de l´autor!) m´ha recordat el vell amic Horaci. Per què serà?

Diomira

Nit de setembre. Els dos vells
s´agafen de la mà mentre
ella deixa caure amb tendresa
el cap sobre l´espatlla
de l´home que fa tant temps coneix.
No diuen res. No cal. Senzillament,
miren el temps que fuig.
Hem estat feliços en nits com aquesta,
pensen, i contemplen com un estel
cau esberlant la foscor que els cerca.