Farà cosa de dos mesos el meu amic Carles va presentar el seu darrer poemari Les dones imaginàries (Témenos edicions) a la llibreria Bertrand de Barcelona. És un recull de vint-i-vuit poemes que volen ser un homenatge a les dones d´arreu, constructores sovint anònimes del paisatge emocional que ens defineix, de la memòria i els records que el temps, sempre envejós, ens regala amb benevolent complicitat o ens treu amb la crueltat pròpia dels qui se saben poderosos. És un llibre inspirat a partir de la lectura del meravellós text d´Italo Calvino Les ciutats invisibles (1972) i aquest joc de miralls entre la ciutat i la dona com un referent poètic del diàleg que diàriament mantenim amb nosaltres mateixos em fa pensar que si llegiu qualsevol dels versos d´aquesta poesia tan propera no quedareu indiferents. Amistat a banda, em sembla de justícia proposar-vos aquest llibret acabat de polir com a plaent i profitosa lectura estiuenca. Prosit!Aquest poema que us transcric a continuació (amb permís de l´autor!) m´ha recordat el vell amic Horaci. Per què serà?
Diomira
Nit de setembre. Els dos vells
s´agafen de la mà mentre
ella deixa caure amb tendresa
el cap sobre l´espatlla
de l´home que fa tant temps coneix.
No diuen res. No cal. Senzillament,
miren el temps que fuig.
Hem estat feliços en nits com aquesta,
pensen, i contemplen com un estel
cau esberlant la foscor que els cerca.
6 comentaris:
Gràcies, vaixell, per les paraules dedicades a "Les dones imaginàries". Certament, la poesia, com tota forma artística, pot esdevenir un pont d'aproximació entre cultures, persones i sentiments. Fem viu allò que ens ha estat donat per tots aquells que ens han precedit. Escriure, en part, és una manera de retornar, en forma de versos, l'agraïment per tot allò que he rebut. Seguim el viatge, nous ports ens esperen!
Gràcies, Carles, per aquests versos que són un autèntic bàlsam per a l´esperit. La tradició és un regal que cal preservar i difondre als nostres joves estudiants perquè el seu valor és incalculable. Una abraçada.
Moltes Felicitats Carles!
M'agrada molt aquest poema, es preciós. De ben segur que aquest serà un llibre ideal per llegir a l'estiu :)
Espero que passeu unes bones vacances!
Hola!
Felicitats Carles per el nou llibre, amb aquesta petita mostra ja es veu que és ben intens i ple de sentiments.
A mi també m'ha fet pensar en Horaci i el seu topic literari " Tempus Fugit", el emps pssa i cal aprofitar-lo encara que sigui en petits detalls com els del poema, dos vells que han passat tota la vida junts i recorden aquests moments.
Espero poder seguir passant pel blog i aportar-ne el meu granet de sorra!
Vale i bon estiu!
No tinc paraules.
Et mostra tan bé com l'important de la vida és la senzillesa i la felicitat de un mateix. Com a aquesta parella ni els ve ni els va la resta del món, ni el que passi després, només volen gaudir d'aquest moment, que ja ha passat, però que no els importa perquè l'han viscut junts i feliços.
Crec que amb aquest poema podem aprendre una cosa molt important i que, normalment en el món en que vivim actualment és molt difícil de trobar, d'aprendre i de fer, que és la no hipocresia. Ara tothom vol fer veure que és feliç, que tot li va bé, que té tot el que desitja i més quan en realitat no és així. Aquests dos vells no volen aparentar que són més joves, que encara tenen tota la vida per endavant, que no "estan antiquats" o que són feliços, perquè ja ho són.
Felicitats Carles!
És increïble, la manera en com només uns versos, poden teletransportar-te al moment parlat i com així, molts autors busquen aconseguir portar-nos, a nosaltres els lectors, a l'època en la que s'inspiren. Ja sigui la cultura clàssica, utilitzant referències seves, per així també expressar d'una manera tan càlida, els sentiments cap aleshores, veure com ells vivien i com ens han influit per nosaltres ara viure així. Perquè també les persones d'ara ens adonem de que no hi havia tantes diferències com es creuen, que moltes coses que fem avui en dia han sigut iniciades, gràcies a ells.
Publica un comentari a l'entrada