Va ser a Dubrovnik, la ciutat croata que anomenen “la perla de l´Adriàtic”. Bellíssima des del mar, l´arribada a les seves imponents muralles que l´han fortificat durant segles i l´han fet inexpugnable a l´atac de pirates i exèrcits invasors –que no dels maleïts obusos des dels majestuosos turons que l´envolten- amagava un secret en un dels seus carrerons estrets plens de vida i d´olors ancestrals que no em passà desapercebut. És un d´aquells moments en què un constata amb satisfacció que la nostra llengua mare es fa present en qualsevol indret del vell continent i que, per a les generacions que han estat educades en el coneixement del llatí, renova les utòpiques il·lusions de recuperar-lo com a nova llengua d´ús. Només pensaments fugissers. Va ser la curiositat qui del bracet em va conduir fins a l´establiment, certament amagat, que assenyalava el rètol: sota el nom del carrer, s´hi podia llegir el llatinisme i el tipus de menjar que oferia. Amb un gest de la mà vaig convocar la família i vam decidir fer allà un àpat que la calor abrusadora de la jornada ens aconsellava urgent. Acabades les postres, de nou aquesta companya de viatge que et fa tenir ben alerta els ulls i les orelles a tothora em va fer preguntar al cambrer el perquè del nom del local. Sense desvetllar el secret ni pronunciar paraula va fer venir un homenot d´espessos i blancs cabells que mostrava un ampli somriure i una mirada blava, neta i franca. Així m´ho va semblar, malgrat pensar –ho reconec- que als turistes, i tants com n´hi havia!, sempre plau sentir-se com a casa. L´amo del negoci, un bavarès entrat en anys, ens va explicar una bella història personal la importància de la qual anava revelant la brillantor dels seus ulls mentre l´explicava. Era, deia en un castellà prou intel·ligible i fruit de la seva vida nòmada, un senzill però sentit homenatge al seu professor de llatí de la seva adolescència, un home que l´havia marcat profundament amb les seves paraules, pensaments i actitud davant la vida. A l´escola, els alumnes l´havien batejat amb el sobrenom carinyós –l´àlies, va puntualitzar ell- del mea culpa, evocant l´expressió que sovint utilitzava per referir-se a la necessitat –gairebé un imperatiu- que els homes reconeguin els propis errors per tal de construir una societat més justa i autèntica, un món millor, en definitiva. I que els clàssics, afegia, n´eren una font d´inspiració. No cal dir que aquesta lliçó de vida ens va emocionar sincerament i escric aquesta entrada per donar-ne testimoni. Abans de marxar, però, va deixar anar la següent observació: “en tinc un record indelebre, d´aquest professor...com ens agradaria que ens recordessin, a nosaltres?” Com us agradaria, a vosaltres?
8 comentaris:
Emocionant entrada aquesta, per allò que diu i per com ho diu. Encontres màgics que ens regala la vida, sí senyor! Si em permeteu, respondré a la pregunta però des d'una altra perspectiva. Com et recordarà la gent és una qüestió que, jo crec, no pots controlar. Allò que sí és feina de cadascú és procurar que a la vida facis coses per les quals valgui la pena recordar-te. De vegades (i parlo des de l'experiència) has estat hores parlant amb un alumne i ni ell ni tu en treieu res. Altres, però, una simple encaixada de mans (a la que no has donat massa importància)representa moltíssim. No sabem què quedarà de nosaltres, però sí sabrem, quan ens arribi el dia, si allò que hem fet ha valgut la pena, en quedi el record que en quedi.
N´estic completament d´acord, Carles. Des del convenciment de fer allò que considerem coherent amb el nostre tarannà -independentment del ressó que aquell gest, aquella paraula tinguin- és com hem d´obrar perquè la nostra vida tingui un sentit ple. Nosaltres, que parlem des de l´amistat, ja hem decidit un camí, no és cert? (i s´ho val, els déus en són testimonis). La nostra consciència és, al cap i a la fi, la millor companya de viatge. Abraçades des de "la petita Grècia".
Jo també estic completament d'acord amb el Carles, i malgrat que no podem elegir com ens recordaran, personalment, m'agradaria que em recordessin com una persona alegre. Que de vida en tenim una i no val la pena viure-la amb tristor.
M'ha agradat molt aquesta entrada Jordi, es una història molt maca.
És curiós, per la vida et creues amb molta gent i sovint no és d'aquelles persones amb les que comparteixes grans trajectes de les que aprens lliçons de vida, sinó d'aquells altres amb que probablement no has compartit més d'una frase o una mirada, però han sabut com arribar-te al cor.
Qui sap, potser d'aqui un temps un dels teus alumnes també decideix fer-te un homenatge a tu, o potser ja te l'han fet :)
M´agrada molt aquesta reflexió, Clàudia: "per la vida et creues amb molta gent i sovint no és d'aquelles persones amb les que comparteixes grans trajectes de les que aprens lliçons de vida, sinó d'aquells altres amb que probablement no has compartit més d'una frase o una mirada, però han sabut com arribar-te al cor". I el millor homenatge, com diem, ja està fet, sentir que el que fas et permet ser feliç i deixar-ne constància és el millor testimoni. No cal saber res més.
"Los hombres viven obsesionados con la inmensidad de lo eterno. Por eso nos preguntamos:
¿Tendrán eco nuestros actos con el transcurrir de los siglos?
¿Recordarán nuestros nombres cuando ya no estemos aquí?
¿Se preguntarán quienes éramos?
¿El valor que demostramos en la batalla?...
¿O lo apasionados que fuimos en el amor?"
Potser la majoria de persones no passarem a l'història d'un país, però potser passarem a l'història de la vida d'una altra persona. Potser no deixem 'huella' en el mòn, però si podem deixar 'huella' al cor d'una altra persona.
Això que dius és molt emocionant, Mayte. Em sembla que aquest any pot ser important per a tu, tinc aquest presentiment. Tant de bo no m´equivoqui. Aquestes paraules que escoltem en la pel·lícula "Troia" posen, certament, la pell de gallina. Continuem el viatge.
Anava a posar el mateix text que la Maite, però veig que se'm ha avançat! Es tracta d'un text que apareix a la pel•lícula "Troia" com bé has dit, i també apareix al principi d'una cançó de rap que escoltàvem juntes. Crec que és interessant com actualment els clàssics estan tant presents entre nosaltres encara que (a vegades) no ens en adonem. Us deixo el "link" aquí per si us pica una mica la curiositat: http://www.youtube.com/watch?v=vqpHz32m3nQ
Per cert, i com a curiositat, me’n recordo que en alguna publicació passada vam parlar també sobre una cançó de rap sobre el Carpe Diem!
Crec que cal preocupar-nos per anar cap a millor, o almenys intentar-ho. Saber què va passar al passat per no cometre els mateixos errors, però l'home és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra dues vegades.. Crec que sí que deixarem empremta però no trobo la necessitat de deixar el nom. És a dir, que no crec que ens haguem de capficar sobre aixó de deixa el teu nom a la història i que tothom sàpiga què vas fer tu. Ja que, en la meva opinió, si deixes el teu nom i has fet aquell fet/cosa/acció per aconseguir-ho, pot ser no hagis gaudit la vida en plenitud. Sempre hauràs estat pendent de que et recordessin. Pot ser m’equivoqui, però jo personalment no seria feliç amb aquesta pressió i lo important no és el nom, sinó el fet, la cosa o l’acció que deixes, no sé si m’explico. També crec que sovint ens preocupem massa per gent que no coneixem. Com per exemple generacions que encara han de venir o d’altres... I quan sortim al carrer som incapassos d’ajudar al del costat, apartem la vista, passem i quan ja has passat és com si no existís aquell problema. Ens hem de preocupar per la gent que no coneixem, sí, però primer cal començar per alguna cosa i no estaria malament mirar una mica més el nostre voltant i destapar-nos els ulls.
Una reflexió extraordinària, Helena. Estic molt content que hagis començat aquest curs amb tanta empenta i decisió perquè realment les teves aportacions són molt interessants. Gràcies i continua així.
Publica un comentari a l'entrada