Istanbul pot semblar encara l´epicentre del món -de fet, ho va ser durant molt de temps- quan des de l´estret del Bòsfor que s´endinsa fins a l´estuari de la Banya d´Or es contempla aquesta monumental i mil·lenària ciutat atapeïda d´edificis majestuosos, carrers impossibles i riuades de gent sota l´abrusador sol estival. Diuen que el 1453 els turcs otomans repicaven ja els tambors de guerra a les portes de Constantinoble, l´antiga Bizanci grega, disposats a prendre la ciutat, mentre els savis i erudits grecs de la ciutat, fins i tot l´emperador i els més propers estaven embrancats en interminables debats religiosos sobre el sexe dels àngels o sobre la naturalesa divina de Crist sense adonar-se que el seu món era a punt d´esfondrar-se. Impressiona pensar quan arribes a Istanbul que aquells savis que passaven el temps en discussions estèrils -perquè plantejen qüestions vanes, intrascendents o massa subtils, sense tenir en compte els problemes reals i més propers- ho fessin als edificis més luxosos de la ciutat, palaus i esglèsies entre les que hi destaca la meravellosa Santa Sofia -Hàgia Sophia en aquells temps del Sacre Imperi-, reconvertida en mesquita i avui museu, la magna obra de l´arquitectura bizantina. I un té la tendència a pensar que no hem canviat massa, perquè tants segles després, mutatis mutandis, les discussions bizantines (sensu lato, és clar) segueixen essent per a molts indispensables per no deixar veure´ns el bosc. Què n´opineu, de tot plegat?
4 comentaris:
Vaig tenir la sort de poder viatjar a Istanbul fa tot just un any. No sé si van ser les olors d'aquella terra o la seva peculiar forma de viure el dia a dia el que em va captivar, però fos el que fos em va permetre descobrir un tros de món que s'escapava fora del meu abast.
Em van explicar que Istanbul estava lluitant per poder entrar a la Unió Europea, els primers dies vaig pensar que un país tan diferent als que estem acostumats a conèixer s'arruïnaria al entrar-hi, però més endavant vaig adonar-me que aquest no seria el principal problema. Personalment em sabria greu que si els permetessin l'entrada, perdessin parts essencials de la seva cultura, probablement la seva moneda o la seva peculiar forma de comerç.
Quan era petita, recordo que m'encantava viatjar perquè a cada país hi trobava una "marca de la casa", però actualment, les fronteres són més fàcils de trencar i ja no hi trobes ni tan sols productes diferents. Des del meu punt de vista, el món s'està convertint en un únic país amb diferents dialectes. Trobo a faltar comprar xocolata belga únicament a Bèlgica, les cabines telefòniques úniques d'Anglaterra, els bretzels d'Alemanya...
Sincerament Istanbul em va semblar magnífic, us animo a que hi aneu i no oblideu visitar el gran bazar, el mercat de les espècies, la mesquita blava o Santa Sofia.
El poquet que vaig veure em va fascinar, Clàudia, i és un dels llocs on -si els déus ho volen- voldria tornar. Fins aviat i amb ganes de donar brega, suposo.
Hola!
He de dir que mai he tingut l'honor de visitar Istanbul, però és un dels llocs als que estic insistint per anar-hi.
Després d'haver estat a Egipte puc entendre el que diu la Clàudia de les olors, la manera de viure etc. és algo fascinant i emotiu.
PD: Molt bona entrada!
Valete!
Hola!!
No coneixia aquesta expressió, però si el que ens ve a dir. Trobo que té un origen curiós i força antic.
Jo crec que no hem canviat gaire, si més no en l'àmbit polític. Ens parlen i ens parlen de temes banals, sense importància, per desviar altres que de veritat importen i així interferir en el nostre pensament, amagant-nos les veritats.
Si això no passés la societat aniria a millor, se solucionarien més problemes reals que tenim a prop, de caire global, econòmic, polític, etc. Poc a poc es podrien fer petits progressos si no hi haguessin "discussions bizantines".
Valete!
Publica un comentari a l'entrada