31 de gener del 2011

Las hilanderas, de Velázquez

Aquests dies estem preparant amb els alumnes de 4t un itinerari mitològic per les galeries del Museu del Prado. La idea és que feu de guies dels vostres companys quan hi anem de l´11 al 14 d´abril i pugueu descobrir-los allò que s´amaga darrera d´una obra d´art amb ulls clàssics i que no sempre és perceptible si no tenim cap referent. Avui hem parlat del quadre de Diego Velázquez Las hilanderas, del mite que s´hi amaga al fons de la pintura i de les possibles interpretacions dels personatges que hi apareixen. Qui és qui, en definitiva, per saber valorar les intencions de l´artista. Després de veure aquest interessantíssim vídeo del programa Pinzellades d´art del 2006 responeu a les següents preguntes:

* Quin altre nom rep el quadre?
* A quin moviment artístic s´adscriu?
* De quin mite parla? Què explica?
* Quins personatges hi apareixen?
* Quin poeta recull aquesta faula i en quina obra?
* Quin és el moment mitològic descrit per Velázquez?

Hi esteu tots convidats!
Edu3.cat

29 de gener del 2011

Un mar de llatinismes (IV): Aforismes i expressions proverbials

Aquesta setmana presentem el treball de l´Oriol i de l´Aitor sobre alguns aforismes i expressions proverbials que han fet fortuna pel que fa al seu ús en la llengua, un recull de paraules atribuïdes a il·lustres pensadors, poetes i polítics com Descartes, Juli Cèsar, August, Juvenal o Sèneca. Què en sabeu d´ells? Les imatges, per descomptat, són molt suggeridores.
Oriol i Aitor

Aitor Font i Oriol Toronell

26 de gener del 2011

"Memento Mori", una reflexió teatral sobre la condició humana

Ahir, veient la televisió, vaig veure que anunciaven una obra de teatre que es representa a Madrid, concretament al teatre Fernán Gómez, titulada: Memento Mori, de Borja Ortiz de Gondra, dirigida per Jaime Chávarri i interpretada per la companyia Cristina Rota Producciones.
Memento Mori proposa un viatge per Àfrica, un continent inoblidable. I és, precisament, a través de la fascinació que ens desperten la seva gent i els seus paisatges que afloren tots els conflictes ètics de la nostra època. Conflictes que des del nostre privilegiat punt de vista tendim a banalitzar i a englobar dins d'altres massa universals perquè realment ens afectin.
Memento Mori és una reflexió sobre aquest tema. L’obra es centra en una família formada per tres dones i el marit d'una d'elles, diplomàtic. Parla dels sentiments d'unes dones triomfadores en la seva professió, però que oculten ferides íntimes. Sofia (Cristina Rota), la mare, una fotògrafa de fama mundial, acaba de rebre un dels premis internacionals més importants per una fotografia que li ha provocat, però, un bloqueig que li impedeix tornar a agafar una càmera.
Irene (Melani Olivares), la filla gran, és reportera de guerra. Carlota (Nur Levi), la filla petita, està casada amb un diplomàtic. Óscar (Luis Hostalot), un estrany missioner encarregat d'un centre d'ex-nens soldats, els obrirà les portes a un món de violència descarnada.
El conflicte sorgeix quan Sofia fa unes fotos d’aquest centre, donat que podrien comprometre la carrera del marit de la Carlota, en David (Roberto Drago).

Després d´haver llegit la trama de l´obra, per què creieu que l´autor l´ha titulat així? Què significa aquesta expressió que ja ha estat comentada en un altre apunt del Vaixell?

Esther Soria
2n Batxillerat

23 de gener del 2011

Les últimes hores de Pompeia (I)

Ja sabeu que Pompeia és i serà sempre un dels indrets arqueològics més apreciats del món antic per la seva espectacularitat. L´Anna ja ens en va parlar en un apunt molt interessant i ara és la Clara la que vol fer-nos arribar el seu particular homenatge amb aquesta recreació literària de les últimes hores de la ciutat de la Campània. Avui publiquem la primera de les tres parts que conformen el relat. Espero que us engresqui a seguir parlant d´ella. Enhorabona, Clara!

Ara, després que tot hagi passat, em pregunto per què no em vaig escapar quan ho hauria d’ haver fet, quan en tenia l’oportunitat. Potser així tots ells haguéssin pogut trobar una sortida a aquest infern i fugir per mar. Potser no haguéssin mort. Pensant-ho així, ara sembla que tot sigui culpa meva, però em consolo pensant que aviat oblidaré les seves cares i no em sentiré culpable mai més, perquè ells ja no seran res més que un passat oblidat.

Tot va començar el juny d’aquell mateix any 79, quan van condemnar la meva vida a un matrimoni sense futur amb Claudi Sèptimus, fill d’un important magistrat, ric i ben plantat, el somni de totes les noies en edat de casar-se, que suspiraven sempre que el veien i s’afanyaven a arreglar-se cada cop que ell havia de fer acte de presència a casa seva. Per desgràcia no era el meu cas. El coneixia des de ben petita, sense saber, però, que ja aleshores els nostres pares havien traçat un calculat pla per unir les nostres vides en el seu moment.
Jo era filla de l’il·lustre Augustus de Pompeia i la seva bella esposa Antònia, l’única noia entre set germans. L’estimació que em tenien els meus pares em va permetre retardar l’edat en què m’hauria hagut de casar fins als setze anys, però no va anul·lar el meu malson. De fet, qui jo m’estimava era en Marcus, un noi de bona família només un any més gran que jo, el meu amic des de l´infància i el meu amor des que vaig conèixer aquest sentiment. Aliena als plans dels meus pares, parlava amb ell dels nostres plans de futur, de quants fills tindríem, de la nostra creixent felicitat. Si bé ell no m’escrivia poemes d’amor com en Claudi i no m’afalagava com ho feia el meu etern pretendent, era en Marcus qui m’omplia de tots els sentiments que Claudi recitava i descrivia en els seus versos.
Vaig passar-me els dos mesos anteriors al 30 d’agost, el dia fixat per al casament, entre plors de desconsol en la intimitat i somriures falsos davant parents i amics. De fet, no van ser dos mesos. No recordo quan, però el propòsit de fugir amb en Marcus no va tardar a revelar-se, i se’m va presentar com unes ales de llibertat. Ho vam planejar tot, cada petit detall, i el meu cor jove, emocionat, es barallava amb la prudència per sortir del meu pit cada cop que hi pensava. L’escapada seria el 24 al matí, durant una reunió important a casa on ningú no repararia en la meva absència. Aniria disfressada d’esclava fins al fòrum, on em trobaria amb el més fidel dels esclaus d’en Marcus, que em conduiria fins al vaixell on ell m’havia d´esperar.
Les coses, però, no van anar com haviem previst. A la porta del darrere, per on havia de fugir, em vaig trobar en Claudi esperant-me de braços creuats. Em vaig quedar tan parada que amb prou feines vaig saber què dir, encara que no va caldre perquè el primer en parlar fou ell.

- Si no vols casar-te amb mi, m’ho podries haver dit, i així potser t’hauries estalviat el disgust de la teva mare davant la teva desaparició. On pensaves anar?- va dir, impassible.

La seva expressió semblava tranquil·la, però els seus ulls estaven atravessats per una profunda buidor que em va espantar.

- Has de saber que si t’haguéssis quedat amb mi no t’hauria faltat res, perqué em desviuria per tu a cada moment per tal que fossis feliç. Però no vull que siguis la meva esposa renunciant a la teva felicitat i tampoc no vull ser mereixedor del teu menyspreu la resta de la teva vida, així que, si vol marxar, ets lliure de fer-ho, no diré res a ningú.
- Per què?- feia veure que no sabia avenir-me a les seves paraules.
- Perquè t’estimo- va respondre.

I ara sí, la buidor dels seus ulls va inundar el seu rostre mentre apartava la vista de mi. Davant meu en Claudi, un home ric i respectat, era la viva la imatge de la derrota, sense res a les mans, nues, una imatge que mai no hauria imaginat en algú tan segur de sí mateix. I, de sobte, em vaig adonar del què estava fent. Trencava el cor d’un home i el de tota la meva família per pur egoisme. Vaig esperar uns moments abans de tornar a l’interior de la casa, incapaç de pensar amb claredat, sense dir res. En Claudi no em va seguir, es va quedar on era tan sorprès com jo de la meva reacció.

De sobte, però, em va cridar. En girar-me vaig veure que no em mirava a mi, sinó al cel.

- Què passa?- vaig preguntar confosa, en un estat proper al plor i a l’amargor però allunyat, tanmateix, de qualsevol emoció que pogués expressar el meu cos.

En acostar-me a ell ho vaig veure. Del cim del Vesuvi, una columna de fum fosquíssim sortia com una serp del seu cau i s’extenia fins a tocar el cel, on el seu radi s’anava ampliant cada cop més. Mai no havia vist una cosa semblant.

- Què és això?- vaig preguntar, desconcertada.
- No ho sé.

De l’interior de la casa van arribar-nos veus sorpreses i vaig entendre que els convidats també ho havien vist des d’on eren. De cop i volta, Claudi es va girar cap a mi i va dir-me:

- Entra i canvia’t. No trigaran a sortir per veure què passa i és millor que no et vegin així, vestida d’ esclava-, i em va empènyer suaument pel braç per espavilar-me. Vaig afanyar-me a fer-li cas i just quan estava a punt de desaparèixer em va dir:


- Cinna..., gràcies. Et prometo que seràs feliç.
- No he dit que accepti casar-me amb tu encara. Només que no fugiré-, vaig deixar-li anar amb un gest d´agressivitat continguda, en un atac de sobtada ràbia que gairebé em va fer saltar les llàgrimes. I vaig marxar.

La resta del matí va passar amb una certa aparent tranquil·litat. L’únic que va despertar la fumarada del Vesuvi va ser curiositat, però l’alarma que jo sentia no semblava existir per als altres. Claudi va estar a prop meu tota l’estona, però jo el vaig ignorar, tant a ell com a les seves paraules tranquil·litzadores sobre el fenòmen, encara que no me les deia a mi, sinó a tothom. De tant en tant em mirava fixament, com pretenent saber què pensava jo en aquells moments, i jo em plantejava què m’havia fet quedar al seu costat quan podria estar en braços del meu autèntic amor, en Marcus, que de ben segur em seguia esperant sense perdre l´esperança de retrobar-nos perquè confiava en mi i m´estimava. Ara sé que després d’aquella traició no mereixia la seva confiança.

Mentrestant, el Vesuvi seguia expulsant fum.

Clara Olóndriz
2n Batxillerat

22 de gener del 2011

Un mar de llatinismes (III): Expressions relacionades amb els àmbits mèdic i universitari

Avui és el torn de l´Anna i la Noèlia, que van treballar les expressions usades en l´àmbit mèdic i les referides a l´àmbit universitari. Gaudeamus igitur! (per cert, què vol dir aquesta expressió?).


Anna Carbó i Noèlia Almendros

19 de gener del 2011

Medea, una dona atrapada en un món d’homes

                                                        Medea a punt d'assassinar els seus fills. Quadre de Delacroix (1862).


A finals del trimestre passat, els alumnes de 2n de batxillerat vam gaudir de la lectura de l’extraordinària tragèdia d’Eurípides Medea. L'obra, protagonitzada per uns personatges dominats pels sentiments, reflecteix una realitat on la dona es troba subordinada a l’home, sumida en el silenci i pressionada per la societat. La protagonista de la història, Medea, mestra en metzines i encanteris, curiosament, no és capaç de repel·lir els poders de l’amor que la controla i la porta a deixar-ho tot i, fins i tot, a trair els seus per tal d’ajudar l’home del qual s’ha enamorat perdudament, Jàson. Aquest, però, al cap d’un temps, decideix deixar-la per casar-se amb la princesa de Corint, fet que Medea, humiliada i ultratjada, no podrà suportar. En aquest moment, Eurípides ens mostra una Medea totalment irracional, dominada per la desesperació, sola en una terra estrangera on mai serà acceptada i frustrada per les promeses trencades. Mica en mica, l’amor que sent per Jàson es transforma en odi, procés ben senzill, tal com ens deia el nostre estimat Catul, i aquest odi, aquest desig de venjança, serà allò que la mantindrà dempeus després de perdre-ho tot. Medea decideix acabar amb la felicitat de l’home pel qual ho havia donat i deixat tot a canvi d’un amor no correspost. El seu càstig, però, no recaurà directament sobre Jàson, sinó que serà projectat sobre els seus fills per tal de fer-lo patir encara més. Al final de l’obra ens trobem amb una Medea víctima del conflicte interior que la turmenta, l’amor de mare s’oposa a la necessitat de dur a terme l ’infanticidi. L’orgull, però, venç, i comet tal atrocitat.
Un cop acabada l’obra, entenem que Eurípides no ens vol fer perdonar Medea per allò que ha fet, sinó que ens vol fer comprendre, almenys, el perquè d´un acte tan abominable. Medea és una dona atrapada en una situació de la qual no sap com sortir-ne, on ja no distingeix la lucidesa de la bogeria, on la desesperança ho ha vençut tot, on la vida ha perdut el sentit, on cap consol pot alleugerar-la i, per tant, és capaç de tot per desfer-se del mal que la turmenta, el fet de ser rebutjada i enganyada pel seu marit. La tragèdia es presenta com una crítica a l´humiliant tracte masclista sofert per la dona a l´Atenes del poeta, on aquestes quedaven marginades i reduïdes a la llar i eren víctimes d’uns homes, com Jàson, que es creien superiors i decidien que podien governar-les i sotmetre-les.

Creieu que els actes de Medea són justificables? Que en penseu del tracte cap a la dona durant l’època d’Eurípides? Ha canviat del tot actualment? A quin moment de la tragèdia pertany aquest fragment interpretat per l´actriu australiana Zoe Caldwell, premi Tony Awards de l´any 1983?

Júlia Vallespir
2n Batxillerat




15 de gener del 2011

Estimat Luci, em fa molt feliç que hagis vingut a visitar la nostra domus de Bàrcino...



A l´antiga Roma hi havia quatre tipus bàsics d´habitatge segons el nivell econòmic i segons fos al camp o a la ciutat. Nosaltres visitarem una domus, la casa més típicament romana encara que només una minoria de les famílies podia viure en un habitatge d´aquestes característiques. Tot i això, la seva grandària i luxe variava molt segons les possibilitats de cada família. Seguint el recorregut que ens proposa el laberint d´en Sebastià Giralt, els llatinistes de 4t fareu d´amfitrions i començareu la visita (com no!) rebent a la porta el vostre convidat, en Luci Minici Natal, il·lustre barceloní, que té molt d´interès per conèixer la casa de la que tant ha sentit a parlar, tot un referent en un dels barris més glamurosos de la nostra estimada Bàrcino.
Abans, però, de conversar plàcidament amb el vostre bon amic Luci Minici haureu de treballar les activitats proposades a classe. Bona visita!

12 de gener del 2011

Entre fogons clàssics al mercat de la Boqueria


Aquest matí hem anat tots plegats al mercat de la Boqueria per gaudir dels tallers de cuina grega i romana que dirigeix la cuinera, professora i assessora de cuina per a nens i adolescents Eulàlia Fargas acompanyada per la seva amabilíssima mà dreta Àngela, a l´Aula Gastronòmica del tercer pis de l´Edifici d´administració del mercat. Els de 2n de batxillerat i mig grup de quart heu començat amb el taller de cuina grega puntualment a dos quarts de deu. Després d´una introducció teòrica (que ha servit per confirmar l´Odissea com una font inesgotable de cultura fins i tot gastronòmica) i dels primers aromes que anaven desfilant per davant dels nostres narius us heu posat els davantals i amb l´entusiasme i l´alegria que us caracteritzen heu començat a preparar uns plats que, he de dir, us han sortit de primera. Llenties, ous durs, oli, vinagre, cebes (ho recordaràs sempre, Carlos!), vi dolç, olives de Kalamata, carn de porc, fenoll, figues, fruits secs variats, mel, pètals de rosa, formatge fresc i alguns aliments més que se m´escapen han servit per confeccionar un autèntic menú de simposi de luxe que hem devorat en pocs minuts. A dos quarts de dotze heu arribat els de 1r i l´altre mig grup de quart per endinsar-vos en el món de la cuina romana. En la introducció, l´Eulàlia us ha descobert l´origen de la paraula salari (certament, és emocionant veure com tants segles després encara fem ús de molts costums i paraules arrelades al món clàssic!), us ha parlat del garum que tant agradava als romans i ha fet referència al cuiner més famós de l´antiguitat, el gran Apici de qui de ben segur és també deutor el nostre Ferran Adrià. A continuació, i seguint el ritual gastronòmic dels companys del taller de cuina grega, vosaltres heu "enganyat" cargols (que alguns no heu volgut tastar per respecte o penediment, qui sap!), cuinat gàrum i cigrons remenats amb deu ous batuts amb molt d´amor seguint les receptes d´Apici i ens heu reservat una secunda mensa deliciosa a base de dàtils farcits de fruits secs amb mel, sal i pebre. Tot un convivium a la romana. De tot plegat n´hem sortit ben contents i convençuts un cop més, em sembla, d´allò que sovint diem a classe: "som grecs, som romans". Què us ha semblat l´experiència? Què és el que més us ha cridat l´atenció? Considereu que una bona alimentació és font de qualitat de vida? Som grecs i romans?
Tot esperant les receptes que publicaré quan me les feu arribar us deixo amb les presentacions que testimonien fidelment tot el que abans he dit. Καλή όρεξή ... prosit!



8 de gener del 2011

Un mar de llatinismes (II): Expressions d’àmbit general amb sentit adverbial modal

Després del parèntesi nadalenc reprenem la publicació dels treballs dels alumnes de 2n sobre els llatinismes prescrits per a les PAU. Vam començar amb les expressions d´àmbit general amb sentit adverbial temporal de l´Helena i en Carlos i continuem avui amb les que ens presenten la Júlia i l´Anna. Recordeu que els vostres comentaris han de fer referència, sobretot, a les imatges que han triat per il·lustrar els seus llatinismes. Bon començament de trimestre!

Júlia Vallespir i Anna Ruiz

4 de gener del 2011

Racons clàssics de Barcelona (III): Quid est?

[Arxiu fotogràfic: Carme Ausejo]

Passejant aquests nadals pel Mercat de les Flors, l´espai de referència de les arts escèniques de Barcelona, vaig topar-me, molt a prop de l´entrada del carrer Lleida, amb aquesta noieta de braços creuats que s´inspira clarament en un element decoratiu de l´arquitectura clàssica grega. Quin és? Quin exemple molt conegut podeu trobar a Grècia? On? Què en sabeu del Mercat de les Flors, una autèntica "ciutat del teatre"?