18 novembre de 2009

Raptes mitològics

El rapte és una acció violenta (molt abundant en la mitologia grecoromana) que tradueix la necessitat i el desig humans de posseir allò que no hauria estat posseït mai d´una altra manera. Normalment la causa del rapte mitològic és l´amor prohibit o no correspost. A classe parlarem de diversos raptes, entre ells d´un molt conegut i de conseqüències terribles: l´esclat d´una gran guerra. Molts artistes han evocat en les seves obres episodis de la mitologia clàssica protagonitzats per déus o personatges llegendaris que fan ús de la força per aconseguir el que desitgen. Aquí en teniu unes mostres i vosaltres haureu d´esbrinar diverses qüestions relacionades amb aquestes històries immortalitzades també per les arts plàstiques. Trieu-ne una i expliqueu-nos de quin rapte es tracta, a quin mite o llegenda fa referència, quin és l´autor del quadre i a quin moviment artístic pertany, com el descriuríeu, etcetcetc.

12 comentaris:

Jordi Sedeño ha dit...

hola!
No n'estic gaire segú, però crec que es el rapte d'Helena, que va provocar la guerra de Troia, que va ser escrita per Homer. Les dos dones que surten a l'imatge són Paris i Helena. L'autor del quadre es Jacques-Louis David. Aquest pintor també ha fet obres importants com La mort de Sòcrates, Leonides en les Termòpiles, Les Sabines... El moviment es el neoclassicisme. Descriuria la imatge com que elles dos s'estimen molt, són molt amigues i festejen alguna cosa. Les pintues de David diuen que utilitza una tècnica tenebrista, apresa de Caravaggio. Ell es va interesar per la pintura idealista. El quadre es pot visitar en el museu del Louvre.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Jordi. Només un detall: Paris és un noi, no una noia, fill dels reis de Troia Príam i Hècabe. Més que amigues són amants i segons algunes versions sí que van festejar i es van seduir mútuament; segons altres ell va raptar Helena, fet que va provocar l´esclat de la famosíssima guerra de Troia.
Fins demà i gràcies. Veig que ja has pogut entrar. Ho celebro.

oriol ha dit...

Hola!

El tercer quadre que es titula el rapte de les sabines va ser pintat per Jacques-Louis David, el va pinta en honor a la seva esposa, amb l'excusa del tema de l'amor. El quadre també crida a la unitat del poble.

El quadre tracta sobre el rapte dels Romans a les dones del poble dels sabins,els seus veins. Acte seguit els sabins van atacar Roma i van acorralar els romans. Per venjar el rapte Hersilia ,filla de Taci, i líder dels sabins s'havia casat amb Rómul, cap dels romans, i tenien dos fills.En el quadre es veu a Hersilia, entre el seu pare i el seu marit, demanant als combatents que no deixen vídues matant als seus esposos o òrfenes matant els seus pares.

És un quadre interessant que alguns ja el vem treballar a classe juntament amb el rapte de Persèfone i el d'Europa.

Oriol T.

esther ha dit...

Hola!!

Jo us parlaré una mica sobre el rapte d'Europa:
Europa, segons la mitologia grega, fou una formosa princesa de Fenícia, filla d'Agenor i Telefaassa.

Un dia, mentre collia flors, Zeus veié Europa i se n'enamorà perdudament. Aleshores el déu es transformà en un brau blanc i s'hi acostà. La princesa encuriosida per aquell magnífic brau de pell extraordinàriament blanca s'atansà per acariciar-lo. Aleshores el brau la féu muntar al seu damunt i fugí al mar. Finalment la retornà a la platja però en compte de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Un cop allà el déu li revelà la seva identitat. De la seva unió nasqueren Minos, Radamant i Sarpedó. Zeus la cedí a Asteri, rei de Creta, amb qui ella es casà i per la qual cosa obtingué la sobirania sobre l'illa. Va gaudir dels honors de deessa amb el nom de Hellotis o Hellotia.
L'autor del quadre és Tiziano, el qual era un pintor italià del Renaixement, al 1560. El quadre es pot observar al Museo Isabella Stewart Gardner de Boston.

Vele!!

Júlia Vallespir ha dit...

Hola!
Jo he triat el rapte de Persèfone, del que ja vam parlar anteriorment a classe.
Persèfone, filla de Zeus i Demèter, va ser raptada per Hades, el deu de l’imframon, mentre era a Sicília. Hades se la va endur al seu món ja que es trobava molt sol, fent-la així reina dels inferns.
Zeus va haver d’intervenir i ho va fer a través d’un pacte que va fer a Hades: Persèfone havia de tornar amb la seva mare però sempre i quan ho fes amb dejú. L’astut d’Hades li va oferir una magrana abans de marxar i ella en va menjar 6 granes . A partir de llavors Persèfone va haver de passar sis mesos de l’any amb la seva mare i els altres sis amb Hades.
L’obra que apareix és de Bernini. Una escultura que va ser realitzada entre els anys 1621 i 1622. Actualment es pot trobar a Roma.

anna-rn ha dit...

Hola!

Buscant informació sobre el rapte de persèfone he trobat un fotolog dedicat a mitologia grega i m'ha semblat interessant així que aquí deixo l'enllaç:

http://www.fotolog.com/mites_grecs1/44990443

Persèfone es filla de Zeus i Demèter i el seu tiet Hades es va enamorar d'ella i la va raptar. La seva mare Demèter estava desesperada i va anar a buscar a la seva filla i la terra es va tornar estèril. Zeus va ordenar a Hades que tornés a Persèfone però van haver d'arribar a un acord: que persèfone passes mig any als inferns i mig any amb la seva mare. I així s'explica el naixement de les estacions de l'any, Primavera i Estiu són els mesos en que Persèfone està amb la seva mare i ella esà feliç i Tardor i Hivern està trista per l'absència de la seva filla.

Anna Ruíz de la Fuente Núñez

Júlia Rodríguez ha dit...

Hola a tots!

Ganimedes era un jove príncep troià, fill de Tros (rei que per cert va donar nom a la ciutat).

Estava exiliat en una muntanya de Frígia, com era necessari que fessin els joves de la seva condició durant un periode de temps de la seva vida, quan Zeus va enamorar-se de la seva bellesa. Un cop més adopta la forma d'un animal, una àguila en aquest cas, i s'emporta Ganimedes a l'Olimp deixant els seus amics i tutors amb un pam de nas.

Zeus va convertir al jove en el seu amant i coper, i entre els déus va ser molt ben rebut (excepte Hera, que li va agafar mania a ell i a tot el seu poble).
Però Tros, es seu pare, el trobava a faltar, i per "tranquil·litzar-lo" Zeus va enviar al déu missatger, Hermes, a comunicar-li que no havia de patir per res, ja que ara Ganimedes era immortal i coper dels déus, una posició envejable.
Així, simbòlicament, el pare estava consentint l'amor homosexual entre el seu fill i Zeus.

Més tard Zeus va ascendir el seu amant al cel en forma de la constelació d'Aquarius, encara relacionada amb Aquila, la de l'àguila.

El que no sé (si algú ho sap endavant) és si Ganimedes estava content de ser un coper/amant immortal o hagués preferit quedar-se a casa seva, ni si s'estimava Zeus.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Això Júlia, no crec que ho arribem a saber mai. Suposo que era un jove d´una certa ambició disposat a menjar-se el món i que davant les insinuacions de Zeus no va saber dir no. Convertir-se en l´amant i el preferit de tot un rei totpoderós sovint era massa temptador en aquells temps. Avui dia creus que encara les ambicions personals permeten deixar de banda certs escrúpols o èticament estem ja molt evolucionats com per caure en els cants de sirena que molts entonen?

Laura Guillén ha dit...

Hola!
La redacció és molt bonica. Està bé que pengis les nostres coses, m'agrada.
I to i quqe em farà molt vergonya m'agradarà veure el nostre treball ( el de la Paula i meu) penjat.
Adéu!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Laura, procureu deixar els vostres comentaris a l´entrada corresponent. Gràcies.

Judith ha dit...

Perdoneu la meva poca activitat al bloc, però aquests últims temps estem tots bastant enfeinats i alguns ( com jo) encara no tenim l'habit de comentar diariament el blog...

Jo vull fer un reflexió conjunta de tots els quadres doncs tots intenten trobar l'amor però ho fan d'una manera violenta.... Doncs confonen el fet d'estimar i ser estimat.

a mi em sorpren que les sensacions que em transmeten aquests quadres les experimento sovint, ja que tots necessitem algú que ens faci sentir importants, estimats però si ho fem violentament aquest amor no és recipruc doncs només estimem voluntariament nosaltres i ho obliguem estimar als altres....
quin sentit té?
quan utilitzem a les persones , de veritat és amor, podem arribar a deprendre moltíssim però això és amor?
i a l'altre persona l'obligués a que mai no estimi de veritat el desig de conquistar o ser conquistat, el joc de la seducció...tot perdut...


són quadres, històries que et fan pensar, doncs l'amor és una idea tan abstracte!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Felicitats per la reflexió , Judith. És un exemple a seguir de com comentar al bloc expressant les pròpies opinions que, a més, poden generar altres opinions. Els uns enriqueixen els altres i viceversa. Aquest ha de ser el nostre esperit.

Vale et multas gratias tibi ago!