Un gos com nosaltres

Acaba de publicar-se un nou títol de l´editorial barcelonina Témenos edicions (col·lecció Argumenta). Es tracta de Un gos com nosaltres i el seu autor és el poeta i polític portuguès Manuel Alegre (Águeda, 1936). No me´n puc estar de comentar-vos-ho per diversos motius ben personals. El primer és que tinc la sort de ser-ne el co-editor juntament amb el meu amic i company d´escola Carles Cervelló. El segon és que la traductora d´aquest preciós text -traduït per primera vegada al català!- és l´Anna Cortils, amb qui vaig tenir la sort de compartir moltes hores de classe quan era alumna meva de llatí i de grec ara ja fa uns quants anyets (tempus fugit, Anna!). I el tercer motiu és la referència clàssica que evoca el gos protagonista d´aquesta història, un épagneul breton anomenat Kurika: ni més ni menys que la d´Argos, l´estimadíssim quisso d´Ulisses. El primer cop que vaig llegir la traducció de l´Anna, l´ombra d´Argos se´m va fer present de seguida. La felicitat del retrobament efímer amb el seu amo i una fidelitat que moltes persones no estan disposades a testimoniar culminen un dels passatges més tendres, emotius i memorables de l´Odissea homèrica. Argos-Kurika són un símbol: el de la llibertat i la lleialtat que es fonen en una sola presència. Hi ha un quart motiu perquè aquest llibre sigui especial per a mi: el gos que apareix a la portada es deia Ulker. Era també un éspagneul breton i jo vaig ser un dels seus companys de viatge quan tenia la vostra mateixa edat. Us deixo amb tres fragments: els dos primers són de Un gos com nosaltres. El tercer, els versos de l´Odissea traduïts pel mestre Carles Riba on s´explica el reconeixement entre Ulisses i el nostre estimat (i fidel) Argos.

Bona lectura!

De Un gos com nosaltres

(“Sé que corres per aquí, sento els teus passos algunes nits, quan m'oblido i tanco les portes comences a gratar a poc a poc, de vegades rondines, puc fins i tot jurar que t'he sentit udolar, a casa diuen que és el vent, jo sé que ets tu, els gossos també tornen. Sé molt bé que corres per aquí”.)

-Cap on anirà en Kurika quan es mori, va preguntar-me un dia la filla, després d´un dels atacs del gos.

-Cap on anem tots.

-Però cap on?

-Potser en Kurika ho sap. Jo no.

De l´Odissea

Mentre s´anaven els dos parlant així l´un a l´altre,
un gos que jeia aixecà la testa i les dues orelles,
Argos, que Ulisses mateix, el de cor pacient, acabava
de criar, sense haver-se´n gaudit, quan partí cap a Troia
la sagrada. I abans els joves solien endur-se´l
a les cabres ferestes i a córrer la llebre o el cèrvol ;
i ara jeia allí, negligit, en l´absència de l´amo,
sobre un gran munt de fems que a l´indret del portal li tiraven
de les mules i els bous, esperant que els homes d´Ulisses
els anessin duent al clos gran per l´adob de la terra :
allí s´estava ajaçat el gos Argos, tot ple de paparres.
Va reconèixer Ulisses en l´home aquell que venia,
i, bellugant la cua, acalà totes dues orelles :
ja no tingué la força per córrer cap al seu amo.
I ell, que ho veié, girà els ulls i va eixugar-se una llàgrima,
fàcilment amagant-la d´Eumeos ; i cuità a preguntar-li :
-És ben estrany, Eumeos, aquest gos enmig de la femta !
fa bonic, com a raça ; però no es veu gaire si era
molt corredor també, per damunt d´aquesta bellesa,
o si només era això, com els gossos taulers de les cases
de senyor, que els mantenen lluents només per la mostra.
I llavors, responent, Eumeos porquer, li digueres :
-Sí, és el gos de l´heroi que ha mort tan lluny de nosaltres !
Si el veiessis com era d´aspecte i de fets, quan Ulisses,
en partir cap a Troia, ens el va deixâ, et quedaries
esbalaït de la seva llestesa i la seva bravura.
Fera que ell aixequés, als recers de la selva pregona
ja no podia fugir, car ell l´encertava pel rastre.
I ara té tots els mals : el seu amo lluny de la pàtria
s´ha perdut i les dones, deixades, no en tenen cap cura.
Sí, perquè els servidors, quan ja no comanden els amos,
ja no volen fer més les feines que són de justícia ;
car la meitat del valor que té un home, Zeus que al lluny mira
la hi pren, quan s´abat sobre ell el dia de l´esclavatge.
Tal havent dit, entrà en el casal de bon habitar-hi
i anà de dret a la sala, amb l´aplec dels galants senyorívols.
I Argos, l´aferrà una parca de mort tenebrosa,
tot seguit d´haver vist Ulisses al cap de vint anys.

Homer, Odissea, XVII, 290-328
(Traducció de Carles Riba)