Qui no ha jugat alguna vegada als clicks de Playmobil fent volar la seva imaginació? Jo us proposo hic et nunc un recorregut pel món clàssic de la mà d'aquests entranyables ninotets. A veure si sou capaços de reconèixer qui o què s'hi representa en les 32 imatges d'aquesta presentació que consta de diferents sèries. La primera, força significativa, fa referència a l'àmbit diví i al d'algunes criatures fantàstiques molt conegudes. A continuació, en segueix una que compta amb la presència de 3 herois i 3 famosos episodis mitològics i, per acabar, deixem el món de la ficció per aterrar en dos aspectes fonamentals del món antic: el temps de la guerra i la milícia i el dels espectacles públics.
Això sí, heu d'explicar i argumentar el perquè de la vostra tria. Atributs, objectes, animals, ubicació, qualsevol detall que us cridi l'atenció. Bonam fortunam i bona observació!
Durant l’època republicana (509 aC-27 aC), els conflictes bèl·lics i les
guerres a gran escala van esdevenir molt més freqüents i ja no eren simples escaramusses o incursions domèstiques. Les batalles
requerien més planificació i estratègia, i alhora l’entrenament dels soldats es tornà més
professional i exigent: es realitzava un entrenament físic, incloent marxes,
curses d’obstacles i maneig d’armes. Allistar-se a l’exèrcit era una condició gairebé sine qua non per
millorar l'estàtus social.
La legió, la unitat emblemàtica militar romana, s’organitzà en una
estructura molt més formal i estricta. L’equipament el pagava l'Estat, per la qual cosa les despeses van augmentar considerablement. Podríem dir, per tant, que l'exèrcit es va professionalitzar definitivament i va passar a ser el buc insígnia del poder de Roma i de la romanització de molts altres territoris i cultures d'arreu d'Europa.
La lleialtat a l’exèrcit es
reforçava amb el jurament de fidelitat i obediència als superiors. També es
jurava no desertar mai durant la batalla i les faltes de disciplina es
castigaven d’acord amb la gravetat de la falta, com la suspensió del salari,
assots, o fins i tot la mort. El càstig per unitats completes consistia enaplicar la pena de mort a 1 de cada 10
soldats, la famosa decimatio (d'on provenen els termes diezmar o delmar amb el significat de castigar).
La República romana va arribar a
tenir XII legions, cadascuna amb un nombre i un nom que les distingia, a banda de la creació de guàrdies de les ciutats (legiones urbanae). A més a més, cada cònsol tenia dues legions sota el seu comandament.
Les legions, amb un gruix aproximat de 5.000 efectius depenent de l'època, es composaven de les
següents unitats:
CAVALLERIA (equites): Unitat més prestigiosa. L’equipament necessari el pagava
el propi soldat. Es dividia en cavalleria lleugera i pesada, i ambdós les comandava un decurió. Eren 300 genets dividits en 10 unitats de 30 soldats.
INFANTERIA LLEUGERA (velites):
Llançadors de javelina i fustigadors
(molestar l’enemic amb atacs puntuals).
INFANTERIA PESANT: Unitat principal. Usaven casc, escut, armadura, llança curta i espasa
curta (gladius). Estava dividida
en 3 línies.
HASTATS (hastati): Línia davantera composada pels més joves. Usaven dues
llances i el gladius. Avançaven cap a
l’enemic fins estar a uns 60 metres, on feien un trot ràpid, llançaven les
javelines i desenfundaven les espases.
PRÍNCEPS (principes):
Segona línia de formació composada per
homes d’uns 30 anys. Usaven el mateix equipament que els primers, però tenien
una major protecció.
TRIARIS (triarii):
Tercera línia composada pels més
veterans. Només entraven al combat en situacions extremes. Formaven una sòlida
falange de llançes.
ARTILLERIA:
Heretada dels grecs, la perfeccionaren. Alguns exemples són la ballesta,
l’onagre o catapulta i l’escorpí o disparador de sagetes, màquines usades per assaltar ciutats o eliminar tropes
massives d’enemics.
Aquestes unitats responien a la següent organització de referència d'una legió romana, reformada al llarg del temps i distribuïda d'una manera més o menys definitiva pel cònsol i general Gai Maria finals del segle II aC:
. 10 cohorts formades per uns 480 homes
. cada cohort es dividia en 3 maniples d'hastats, prínceps i triaris
. cada maniple estava format per 2 centúries de 80 homes (unitat mínima d'atac)
. cada centúria estava formada per 10 contubernis (grups de 8 homes que compartien una tenda de campanya)
. finalment, la cavalleria
Acabo aquesta entrada proposant-vos un interessantíssim vídeo sobre les legions romanes i amb un muntatge que he fet a partir d'un vídeojoc sobre una de les màquines de guerra més temibles de la història. Valeteomnes! Dani Gil Rafart 1r batxillerat d'humanitats
Llegiu aquest interessant article publicat a la revista Sàpiens sobre alguns dels falsos o no provats tòpics que han arribat fins a nosaltres sobre l'antiga Grècia i comenteu què us ha cridat més l'atenció.
Durant el transcurs de la
seva dilatada existència, l’exèrcit romà va anar canviant i evolucionant de la mateixa manera que el sistema
de govern. En aquest apunt, procuraré fer cinc cèntims de les seves principals particularitats durant la monarquia (753 aC –
509 aC).
En els primers temps, no hi
havia distinció entre exèrcit (exercitus, -us) i legió (legio, -onis) atès que Roma només tenia una dotació militar (de miles, -itis, 'soldat') de 3000 infants i 300 cavallers
(aristòcrates que es podien permetre l’equipament). No era un cos permanent,
sinó que es reclutaven soldats (en argot militar, una lleva) entre les diferents gens de la ciutat, normalment de classe mitjana, segons les necessitats, ja que les guerres eren
només petites escaramusses que finalitzaven amb l’hivern. Amb el creixement de
la població, el nombre d'efectius augmentà significativament, es va fer estable i, a més, hi
hagué una major preparació dels soldats. Les unitats legionàries van passar a tenir quatre mil homes o fins i tot cinc mil.
Hem de tenir en compte que, en els seus origens, l'exèrcit era tan sols
un conjunt d’unitats indiferenciades inspirat en la falange etrusca que, al seu torn, s'havia inspirat en la falange macedònica d'Alexandre el Gran i, per tant, en la formació d'hoplites de la Magna Grècia amb els quals havien entrat en contacte. Totes aquestes modificacions es poden traduir en els dos cossos vertebradors de l'exèrcit romà: Infanteria (peditum copiae): cada
legió estava sota el comandament d’un tribú (representant de les tribus en què es dividia la població romana). El cap suprem era el rei i, amb posterioritat, els cònsols. Els infants estaven dividits en cinc classes segons l’armament: a les tres primeres pertanyien els hastati (llancers) o infanteria pesada i a les altres dues els velites (auxiliars), l'infanteria lleugera. Cavalleria (equitum copiae): la
cavalleria de cada legió estava sota el comandament d’un tribú. El cap suprem
corresponia a un magister equitum.
Com que cada soldat havia de
pagar el seu armament, aquest depenia dels diners dels quals disposava cadascun.
Hi havia, en aquest sentit, diferents classes, tot i que la millor equipada era la primera:
-un escut(scutum) circular. -un elm (galea o cassis) de bronze. -una espasa curta (gladius) -una javelina (pilum) lleugera, de ferro i fusta. -una canellera (munnecum) de metall que contenia
un ganivet per atacar per sorpresa en -un mà a mà. -una cota i
gamberes de malla amb pectorals de bronze (lorica) que oferien bona protecció i facilitat de moviments. Més
tard fou de metall i s’anomenà Lorica
Musculata. -unes sandàlies (caligae) de pell amb uns dos centímetres de gruix. Pel que fa a la formació de combat, als inicis ja de la monarquia s’usava la línia simple de batalla (acies) en què tots els soldats, l’un al costat de l’altre, carregaven contra l’enemic mentre la cavalleria ajudava pels flancs, a l'estil de la falange macedònica. Amb el pas del temps, òbviament, les tàctiques i
formacions van millorar molt fins arribar a l'ordenació perfecta de les legions republicanes i imperials.
Està demostrat que el nostre voltant és ple de referències clàssiques ja que en qualsevol àmbit podem trobar moltíssimes representacions de mites o déus, especialment en l’arquitectura. Els temples sagrats dedicats a les divinitats més importants de la mitologia no són els únics referents, i un exemple en són algunes de les creacions de disseny assistit de l’arquitecte rus Vasily Klyukin. Klyukin és un exitós home de negocis i cofundador d’un banc comercial molt important a Rússia que posseeix, a més, una pàgina web on presenta els seus prototips arquitectònics fets amb ordinador. D’entre els edificis que ha dissenyat trobem referències a dues de les deesses més importants de la mitologia clàssica: l’Atena Niké i Afrodita. En concret, és la representació de la Victòria alada la que més m’ha cridat l’atenció, ja que va estar inspirada en la famosa Victòria de Samotràcia que podem admirar al Museu del Louvre.
“Faig una crida a la ben poderosa Victòria, desitjable per als mortals, l'única que allibera l'impuls batallador dels mortals i la dolorosa derrota en els combats singulars, que jutja en les guerres, per les gestes portadores de trofeus, aquells sobre qui et llançaràs per dur la molt dolça glòria, ja que tu governes totes les coses, atès que la glòria de tota disputa roman fecunda en els banquets en la molt joiosa Victòria. Però vine, benaurada i desitjada pels ulls brillants, portant sempre un bon final a les glorioses empreses.”
Himne òrfic XXXIII a la Victòria
La Victòria de Samotràcia (del grec Νίκη τῆς Σαμοθράκης) es troba a l’entrada del Museu del Louvre, a Paris, des del segle XIX, tot i que va ser tallada al segle II aC. Aquesta escultura de marbre representa Niké, la deessa grega de la victòria (coneguda pels romans com a Victòria), una dea molt antiga que, pel que sembla, precedeix fins i tot als mateixos déus olímpics. De vegades ha estat associada als mites com a companya d’Atena, amb qui s’identifica. Aquests relats ens expliquen que Niké va passar els seus primers anys entre els mortals, però va tornar a l’Olimp tot just descobrir el lloc més fosc de la humanitat: l’odi, la maldat i els crims. El seu temple està situat a Atenes, i va ser construït al segle V aC per a commemorar la victòria sobre els perses en la batalla de Salamina, al 480 aC. És aquesta una de les raons per les quals els grecs demanen que l’escultura sigui retornada a Grècia.
També se li atribueix com a símbol la velocitat i la destresa per a conduir carros, aspectes que van interessar l’empresari Phil Knight, i va ser així com, el 1968, va néixer la marca de calçat esportiu Nike. El seu logo, dissenyat per Carolyn Davidson el 1971, va ser inspirat per l’ala de la deessa. Però aquesta no és l’única referència a Niké en l’actualitat, doncs durant segles ha presidit competicions atlètiques i militars, i és per això que des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam, el 1928, la deessa és representada al revers de les medalles dels Jocs Olímpics amb una corona de llorer, símbol d’èxit i victòria.
Un any més han acabat les classes d'un intens primer trimestre i els alumnes de Llatí i Grec de primer de Batxillerat hem decidit posar-hi punt i final amb una
gran festa, una magna celebratio nadalenca ben especial (i merescuda!).
Vam començar, com ja és tradició, amb unes cançons ad hoc que vam interpretar plegats, dues en llatí (Adestes
fideles i Sancta Nox) i una en grec (Τρίγωνα-κάλαντα).Coincidint amb
les dates de les antigues Saturnàliesromanes, on era popular l’intercanvi de regals, vam decidir
preparar una petita sorpresa per al nostre magister-διδάσκαλος fent uns cartellets amb frases i locucions llatines i vam disposar també un gran
banquet-simposi a la grega –possiblement no tan solemne com ells el celebraven- amb uns plats ben
especials, no només perquè ens hi vam llepar els dits, sinó sobretot perquè van ser alguns dels nostres companys -amb la col·laboració d'algun que altre familiar- els qui van cuinar-los: melitzanosalata
(Μελιτζανοσαλάτα) –crema d'albergínies-, houmous (Χούμους) –crema de puré de
cigrons-, tzatziki (Τζατζίκι) –salsa de iogurt-, tirópita (Tυρóπιτα) –pasta filo farcida de formatge feta- i karidópita (Καρυδόπιτα) –semblant a un pa de pessic amb almívar-. A més
a més de refrescos i altres aperitius que vam afegir a l'àpat.
Finalment, i per
acabar aquesta celebració de cloenda tan entranyable, vam immortalitzar el moment fent algunes fotos de grup per deixar constància de la nostra alegria compartida.
Així que, a la resta de tripulants i seguidors del Vaixell d'Odisseu, omnibus BONAM NATIVITATEM ET ANNVM NOVVM FAVSTVM FELICEM 2017 exoptamus!!!
Hace unos días paseaba con mi
familia por las calles de París, en el Barrio Latino, buscando un lugar donde
celebrar una cena especial cuando nos encontramos con este restaurante pequeño
y pintoresco...
El menú estaba tanto en inglés
como en francés, por suerte para aquellos de nosotros que no tenemos fluidez
con el idioma galo, el servicio fue maravilloso, y la comida, espectacular.
Cuando vi el nombre
del local, enseguida me vinieron a la cabeza mis clases de griego, la
segunda generación olímpica y la historia de Ártemis:
En la
mitología griega, Artemisa o Ártemis (en griego antiguo Ἄρτεμις —nominativo— o Ἀρτέμιδος—genitivo—) fue una de las deidades más ampliamente veneradas y una de las más
antiguas. Algunos investigadores creen que su nombre, y de hecho la propia
diosa, era originalmente pregriega.
Homero alude a ella como Artemis Agrotera, Potnia Theron, ‘Artemisa del
terreno virgen, Señora de los Animales’. En el periodo clásico de la mitología
griega, Artemisa fue descrita a menudo como la hija de Zeus y Leto, y la
hermana melliza de Apolo. Fue la diosa helena de la caza, los animales
salvajes, el terreno virgen, los nacimientos, la virginidad y las doncellas,
que traía y aliviaba las enfermedades de las mujeres. A menudo se la
representaba como una cazadora llevando un arco y flechas. El ciervo y el
ciprés le estaban consagrados.
En época helenística posterior, asumió incluso el papel de Ilitía como ayudante
de los partos y acabó siendo identificada con Selene, una titánide que era la
diosa griega de la Luna (razón por la cual en ocasiones aparece representada
con una luna creciente sobre la cabeza). También fue identificada con la diosa
romana Diana, con la etrusca Artume y con la griega o caria Hécate.
Os he querido compartir la impresión que tuvo el nombre del restaurante en mí. Mi familia no entendía porqué insistía tanto en cenar en este acogedor local. Lógico... probablemente no habían oído hablar de la segunda
generación olimpica, ni de Ártemis y sus ciervos. Pero yo sí, y en ese momento me acordé también de las palabras de Jordi, mi profesor de latín y griego: "conocer la cultura de los antiguos griegos y romanos es abrir las puertas de nuestro propio conocimiento".
