Va ser a Dubrovnik, la ciutat croata que anomenen “la perla de l´Adriàtic”. Bellíssima des del mar, l´arribada a les seves imponents muralles que l´han fortificat durant segles i l´han fet inexpugnable a l´atac de pirates i exèrcits invasors –que no dels maleïts obusos des dels majestuosos turons que l´envolten- amagava un secret en un dels seus carrerons estrets plens de vida i d´olors ancestrals que no em passà desapercebut. És un d´aquells moments en què un constata amb satisfacció que la nostra llengua mare es fa present en qualsevol indret del vell continent i que, per a les generacions que han estat educades en el coneixement del llatí, renova les utòpiques il·lusions de recuperar-lo com a nova llengua d´ús. Només pensaments fugissers. Va ser la curiositat qui del bracet em va conduir fins a l´establiment, certament amagat, que assenyalava el rètol: sota el nom del carrer, s´hi podia llegir el llatinisme i el tipus de menjar que oferia. Amb un gest de la mà vaig convocar la família i vam decidir fer allà un àpat que la calor abrusadora de la jornada ens aconsellava urgent. Acabades les postres, de nou aquesta companya de viatge que et fa tenir ben alerta els ulls i les orelles a tothora em va fer preguntar al cambrer el perquè del nom del local. Sense desvetllar el secret ni pronunciar paraula va fer venir un homenot d´espessos i blancs cabells que mostrava un ampli somriure i una mirada blava, neta i franca. Així m´ho va semblar, malgrat pensar –ho reconec- que als turistes, i tants com n´hi havia!, sempre plau sentir-se com a casa. L´amo del negoci, un bavarès entrat en anys, ens va explicar una bella història personal la importància de la qual anava revelant la brillantor dels seus ulls mentre l´explicava. Era, deia en un castellà prou intel·ligible i fruit de la seva vida nòmada, un senzill però sentit homenatge al seu professor de llatí de la seva adolescència, un home que l´havia marcat profundament amb les seves paraules, pensaments i actitud davant la vida. A l´escola, els alumnes l´havien batejat amb el sobrenom carinyós –l´àlies, va puntualitzar ell- del mea culpa, evocant l´expressió que sovint utilitzava per referir-se a la necessitat –gairebé un imperatiu- que els homes reconeguin els propis errors per tal de construir una societat més justa i autèntica, un món millor, en definitiva. I que els clàssics, afegia, n´eren una font d´inspiració. No cal dir que aquesta lliçó de vida ens va emocionar sincerament i escric aquesta entrada per donar-ne testimoni. Abans de marxar, però, va deixar anar la següent observació: “en tinc un record indelebre, d´aquest professor...com ens agradaria que ens recordessin, a nosaltres?” Com us agradaria, a vosaltres?
