Els proppassats dimecres i dijous 4 i 5 de març, els clàssics de batxillerat i 4t d'ESO respectivament van assistir a la representació de la divertida comèdia de Plaute 'Els bessons o els dos Menecmes' (Menaechmi) a càrrec del Grup KOMOS, de l'IES Districte Marítim de València, al Teatre Joventut de l'Hospitalet de Llobregat dins el marc del XXV Festival Juvenil de Teatre Grecollatí.
Els bessons és
una comèdia escrita
pel comediògraf romà Tit Macci Plaute,
entre el 216 i el 186 aC. És considerada com una de les millors comèdies de
Plaute, destacada per ser precursora i inspiració per a moltes altres obres
còmiques escrites posteriorment, com La comèdia delserrors,
de William Shakespeare. Els protagonistes són Menecme i Sòsicles, dos germans
bessons, a banda del repertori clàssic dels personatges que conformen els
estereotips plautins com el vell, el metge, el cuiner (aquí cuinera), el
paràsit, el servus callidus –autèntic
artífex de les peripècies de la fabula palliata-, la prostituta,
la matrona, et cetera, i situacions típiques com el rapte d'un infant, la
confusió entre personatges, l’ anagnòrisi o retrobament, el servuscallidus
que acaba aconseguint
la seva tan delejada llibertat, …
L’argument
dels Menecmes ens presenta un tal Moscus de Siracusa que té dos fills bessons,
Menecme i Sòsicles. Quan tenen set anys, Moscus s'endú només un dels bessons
(Menecme) de viatge de negocis, però durant la travessia l'infant és raptat i
després venut a un negociant que viu a la ciutat grega d’Epidamnos,
que l'adopta com a fill. El pare mor de pena en saber-ho. Sòsicles, que ha
estat rebatejat com a Menecme per l'avi en record del bessó
perdut, fa anys que està buscant el seu germà. Ja està a punt d'abandonar,
desesperat i quasi arruïnat, quan decideix fer un últim intent a Epidamnos.
Després d'una sèrie de malentesos i confusions, Menecme i Sòsicles es troben i
s'adonen que són bessons, gràcies en gran manera a Messenió (el servus
callidus), que obté la llibertat com a premi als seus esforços.
Per
les riallades que s’escoltaven durant l’hora i quart que va durar la
representació, sembla que els espectadors s’ho van pasar d’allò més bé. I
aquesta és la millor notícia, que el teatre de Plaute segueix en plena forma. Llarga
vita aeterna al de Sàrsina!
La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l'ampolla que sura a mar obert arriba tard o d'hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d'acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n'és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l'inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:
"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’alliberessin d’aquell lligam...
Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment. Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri. Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa. Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats. Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega. Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el compromís. Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació. Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions. Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l'altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.
Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."
Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d'una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s'escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat? Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cantos de sirena...
i aquesta d'Anna Torroja amb nom propi, Shaadi.Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!
Aquest curs a classe de Grec II, com ja és un vell i bell costum, hem treballat la tragèdia àtica com a gènere literari, hem parlat d’autors com Èsquil, Sòfocles i Eurípides i hem vist com eren els teatres grecs i què s’hi representava. I per conèixer de bona mà com és una tragèdia grega n’hem llegit una: la ‘Medea’ d’Eurípides. La lectura la fèiem asseguts en cercle, talment com un cor a l’orquestra, per escoltar-nos millor i poder comentar allò que ens sobtava o interessava més de l’obra. A banda de la lectura pròpiament, van sorgir un munt de plantejaments i reflexions que vam debatre i compartir. Això és el que té més valor de l’obra, que tot i ser escrita fa més de 2400 anys, avui en puguem parlar.
Dit això, és important recalcar que la lectura ens va enriquir molt i també emocionar com suposo que ha fet amb tots els cursos que s’ha llegit i amb tots els que es llegirà en el futur.
Però aquest any hi ha hagut una novetat. En Jordi va parlar amb la Laia Martí, una exalumna de l’escola que ha dedicat bona part de la seva vida professional a l’art de la interpretació. Medea és un personatge que sempre l’ha atret, i és per això que la coneix molt bé: com és, com es comporta, què l’empeny a fer el que fa… Així doncs, la Laia sap bé qui és Medea i és per això que en Jordi va demanar-li que assistís a una classe per parlar-nos-en. No sabíem ben bé el que faríem, si una activitat, si li plantejariem preguntes… A priori no hi havia una organització prèvia del que havia de ser l’activitat, tot va semblar molt espontani... i la veritat és que va ser una classe magistral fantàstica. La Laia ens va preparar unes preguntes per analitzar el personatge de Medea com ara quins trets positius i negatius la defineixen, ens va demanar quina frase consideràvem que la descriu millor, si coneixíem alguna persona que fos capaç d’arribar al seu tràgic destí i perquè… Primerament, vam escriure les nostres respostes cadascú al seu full, i després vam posar-ho en comú. Amb aquesta activitat vam reflexionar sobre el personatge i vam aprofundir molt en com és o sembla ser.
Vam passar una molt bona estona i realment va ser una experiència molt bonica i intensa. Abans d’acabar, però, la Laia ens va proposar que formulessim preguntes que faríem a Medea si poguéssim parlar amb ella i que ella, posada en la pell de l’heroïna tràgica, respondria als nostres interrogants. Van sorgir algunes preguntes... “per què van pagar els teus fills el comportament de Jàson?” o “per què vas confiar tant en el teu marit sense percebre realment qui era?”...
La Laia va respondre posant-se en el lloc de Medea i realment ho va fer molt bé. Personalment em va impactar molt com va representar-la i, així, vam poder apreciar la ràbia i la serenitat de la colquenca in situ, en viu i en directe.
Torno a dir que va ser una activitat extraordinàriament enriquidora que va complementar molt bé la lectura. I recomano que es torni a fer en propers cursos a partir de la lectura de la gran obra d’Euripides.
Alguna vegada heu tingut interès per endinsar-vos
en la Bàrcino romana del segle IaC? Alguna vegada heu tingut ganes de caminar
entre restes romanes i sentir-vos romans per un dia? Heu tingut mai ganes de
descobrir que darrere de cada pedra, de cada columna romana, de cada escultura,
s’amaga una història que val la pena saber i que d’alguna manera ens ha marcat
com a éssers humans i ens ajuda a saber qui som i d’on venim? Doncs, en cas
afirmatiu, el Museu d'Història de Barcelona és un espai de memòria pensat ad
hoc per a vosaltres.
El MUHBA es troba a la plaça del Rei del Barri
Gòtic de Barcelona. Ofereix la història de la ciutat de Barcelona des de la
Bàrcino Romana del segle I aC, passant per la Barchinonina visigòtica del segle VII dC, fins a la Barcelona medieval
del segle XIII, que és el darrer eix històric que exposa. Jo em centraré en
explicar-vos la part romana, que és summament interessant i no us deixarà
indiferents!
Jo vaig visitar el Museu fa un parell de setmanes,
i de veritat que l’experiència va ser única. Després d’haver-m’hi passejat
durant un matí tranquil de diumenge amb mons pares vaig preguntar-me a mi
mateixa perquè no hi havia anat abans. Per què havia trigat tant sabent que el
patrimoni romà em fascina? Doncs no ho sabia ben bé. Però ja diuen que “lo
bueno se hace esperar” i així va ser. De fet, jo ja sabia que un dia o altre hi acabaria
anant, en tant que el meu pare i jo teníem pendent anar-hi plegats. Ell em va
explicar que quan era petit hi anava molt sovint amb son pare, i que tenia
moltes ganes de repetir-ne l’experiència amb les seves filles. I entre les meves ganes immenses de
submergir-me en el món romà i les seves, la visita al museu va ser molt
profitosa i molt agradable, una molt bona experiència en família i una manera
diferent de passar un diumenge.
La visita començà a la Casa Padellàs. A través de
les diferents sales vaig entrar en el món romà, em vaig anar familiaritzant amb
la Bàrcino Romana i els seus orígens. Els inicis de la colònia es remunten
aproximadament entre els anys 15 i 10 aC quan va ser fundada per l’emperador
Octavi August sobre el Mont Tàber (prop del mar) i coneguda sota el nom de
Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino.
La ciutat era petita i ocupava únicament 10 hectàrees envoltades d’una
muralla amb quatre portes. Tenia dos carrers principals, el decumanus maximus i
el cardo maximus, perpendiculars entre sí i que creuaven la ciutat d’una banda
a l’altra. La resta de carrers (decumani minores i cardines minores) eren paral·lels als dos principals, de manera
que formaven una quadrícula que originava les diferents illes, on se situaven
les domus, els tallers urbans, les termes i altres edificis. Tot i així, abans
de l’arribada dels romans a Bàrcino, aquesta colònia era dels ibers. I és així
com el museu també en fa un petit esment. Hi ha una sala on s’hi troben
explicacions relacionades amb els orígens, la seva llengua, els seus costums...
Tot i així, el món romà és el principal protagonista de la sala, perquè tant
podem veure un fragment d’un mil·liari de la Via Augusta trobat a Hostafrancs
l’any 1888 que data del primer quart del segle III dC, diversos panells amb
explicacions dels principals edificis i obres arquitectòniques (termes, temple,
aqüeductes), com una placa amb la inscripció Colonia Augusta Fauentia Paterna
Barcino. Us haig de confessar, que em vaig emocionar moltíssim veient la placa!
I això només era l’inici d’una apassionada visita, perquè el que realment em va
fascinar i commoure va ser descobrir el jaciment arqueològic situat al subsol
de la plaça amb una superfície de... 4.000m2!, i que era la
continuació de la visita.
El subsol és
espectacular! Per arribar-hi baixes amb
un ascensor, però aquest ascensor és molt original perquè té un comptador que a
mesura que vas baixant cap a baix va restant anys fins a arribar a l’any 10 aC,
que va ser quan es va fundar la ciutat. El jaciment, que està declarat Bé
d’Interès Cultural, conserva vestigis arqueològics que van del segle I al segle
VII dC. Només entrar et topes amb fragments de la muralla romana, i l’emoció que
sents davant de les restes ja comença a prendre forma i a créixer poc a poc.
Havent fet quatre passes, entres a una sala on s’expliquen in extenso les domus
romanes. Estan explicades cadascuna de les estances, i he de dir que em va fer molt feliç estar-ne familiaritzada i conèixer molt bé l’habitatge romà.
Després ja sí que vaig entrar en els carrers de la Barcelona Romana. De fet, vaig
passejar-me per un barri de tallers i indústries de transformació, entre els
quals hi havia una fullonica i una tinctoria del segle II dC, que són tallers
on es rentava la roba i es tenyien els draps o les peces tèxtils utilitzades.
També en el subsol vaig trobar-me amb una claveguera (cloaca), reformada al segle IV dC, que
recollia les aigües residuals i la natatio d’un frigidarium, perquè de fet al
damunt de les restes dels antics tallers s’hi van construir unes termes. També
caminant pel subsol vaig poder resseguir el traçat d'un cardo minor, un carrer
amb un pòrtic per als vianants que conduïa de la muralla al fòrum. En aquesta passejada
pels carrers romans també vaig veure una cetaria, factoria del segle III dC dedicada a salar el peix, i a elaborar-ne salses derivades, com el garum. Vaig
poder veure restes de les diferents estances que conformen la cetaria, com el paviment del seu pati interior. Vers
finals del segle VI dC, damunt de la factoria del garum, es va aixecar una
església amb planta de creu. Al costat de la capçalera es localitzava una
petita necròpolis vinculada al grup episcopal. Així és com vaig veure restes
d’algunes columnes de l’església. Als peus de l’església es va construir un
edifici de caràcter palatí, segurament destinat a la residència del comes
civitatis o comte de la ciutat. D’aquest edifici no n’hi queden pràcticament
restes arqueològiques, encara que el seu emplaçament ha perdurat en construccions
posteriors: el Palau Comtal i el Palau Reial Major.
Seguint amb el recorregut arqueològic, també vaig entrar
en una instal·lació vinícola (cella vinaria) i vaig veure com s’elaborava el vi durant la
segona meitat del segle III dC. L’itinerari també va incloure el conjunt
episcopal de Barcino, format per l’aula episcopal, el baptisteri, la residència
episcopal i una església cruciforme. Aquest conjunt em va permetre veure
l’evolució d’una part de la ciutat des del segle IV al VIII. A partir d’aquest
moment ja em vaig aventurar a l’exposició permanent de la Barcelona a l’alta
edat mitjana, on a través de les peces de la col·lecció vaig apreciar la
formació de la ciutat medieval i la seva transformació en capital d’un imperi
mediterrani, així com el seu creixement.
Totes les fotografies d'aquesa entrada han estat fetes per Berta Olivé i Casadó
En resum, vaig gaudir moltíssim de la visita, i em
vaig quedar amb ganes de descobrir encara més restes romanes. Em queda pendent
visitar la Domus d’Avinyó i la de Sant Honorat, de les quals me n’han parlat
molt bé! Alguns experts en la matèria consideren que visitar-les és
pràcticament conditio sine quanon per entendre el que era una domus romana i
com vivia una família benestant. Estic convençuda que la
visita realment val la pena, així que un dia o altre aniré, però espero no
trigar tants anys com m’ha passat amb el Museu d’Història de la Ciutat. Us convido a anar-hi!
Berta Olivé i Casadó
Extripulant del Vaixell i estudiant de 1r curs del Grau d'Humanitats a la UAB
El proppassat dimecres 6 de novembre, els alumnes de Llatí i Grec de batxillerat van anar a veure el muntatge Una Ilíada que ofereix La Villarroel fins l'1 de desembre, en què tot el pes de l'obra recau en l'actor Eduard Farelo acompanyat del músic Juan Pablo Balcázar. Si cliqueu la imatge podreu accedir al text del programa de mà signat pel seu director Juan Carlos Martel.
Discipuli et discipulae, αἱ καὶ οἱ μαθηταί, espero les vostres opinions!
"Imaginem per un moment que la major part de la civilització actual fos destruïda per una catàstrofe natural o causada per la mà de l'home i que tot vestigi d'èpoques anteriors quedés esborrat de la memòria de la humanitat. En un escenari certament apocalíptic només restarien grups aïllats d'homes que, molt lentament, al llarg de vàries generacions, anirien perdent els seus coneixements sobre temps pretèrits.
Si tres o quatre segles després, els descendents de francesos, catalans i italians, entre d'altres, entressin en contacte i es barregessin, es sorprendrien en observar estranyes similituds entre les seves llengües: deux/dos/due,trois/tres/tre, coeur/cor/cuore,...
Probablement arribarien a la conclusió que aquestes llengües tenien un origen comú i intentarien esbrinar com devia ser el model inicial. Així, sense saber-ho, estarien reinventant el llatí.
Això mateix és el que els lingüistes han fet amb l'indoeuropeu: sense cap text escrit i a partir de les troballes arqueològiques, testimonis muts que tanmateix no determinen l'ús d'una llengua concreta, han arribat a la conclusió que en el tercer mil·lenni aC existia un poble que vivia en una extensa regió entre l'Europa central i l'Àsia occidental i que parlava una llengua de la qual n'han derivat moltes altres.
Els neogramàtics o comparativistes del segle XIX van observar curioses similituds entre llengües tan distants com el llatí i el grec per una banda i el sànscrit per una altra. La distància geogràfica excloïa la possibilitat que fossin prèstecs lingüístics ni tampoc podia pensar-se en la casualitat, ja que existien nombroses correspondències regulars entre aquestes llengües. L'única explicació possible per a aquestes similituds era que les tres llengües, i moltes altres, tinguessin un origen comú, una hipotètica llengua mare. Se la va anomenar indoeuropeu, ari o indogermànic per l'espai geogràfic que abraçava, des de l'oceà Índic fins a la Mediterrània i l'Atlàntic, i els pobles que la parlaven van extendre el seu domini i la seva cultura per tots aquests territoris."(Adaptat i traduït de Llatí I, J. Sanchis i P. Sancho, McGraw Hill, 1996) Recordeu que per iniciativa del Consell
d’Europa a Estrasburg, el Dia Europeu de les Llengües se celebra, des de 2001,
el 26 de setembre de cada any.
