29 d’octubre del 2017

Una lectura d'Antígona


Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.

Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut. 

Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.

I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.




18 d’octubre del 2017

Clàssics per a la vida


De tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix) sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada. Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes, que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre talent.

Un cop feta aquesta breu, però necessària, captatio, deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa, comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement que et trasbalsa per dins i et canvia.

Heus aquí el que m’acaba de passar amb la lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor, compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida. Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.

Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer entre tots...

Carles Cervelló
Professor de Llengua castellana i literatura

P.S.: A propòsit d'un llibre anterior del mateix autor, cliqueu aquest enllaç. 


1 d’octubre del 2017

Imatges per pensar: som narcisistes?


Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat. 

Sapere audete, cogitare audete!

P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.



28 de setembre del 2017

Timeo danaos et dona ferentes



                                      "Timeo danaos et dona ferentes"

L'humor és un meravellós antídot contra la por, els extremismes i una realitat que sovint ens aclapara. Prendre's les coses amb sentit de l'humor ens salva, com l'art i la literatura, per posar dos bons exemples, d'una intempèrie cada vegada més inclement. Així que aquí publiquem aquesta notícia per rebaixar (o no) tanta tensió acumulada aquests últims dies. M'ha fet molta gràcia, què voleu que us digui i, a més a més, amb rerefons clàssic. No es pot demanar més!

Fixeu-vos en les paraules que apareixen damunt el text. On les podem llegir? A qui fan referència? Podem substituir algun mot per un altre? Per què? Au, aprenem amb un somriure als llavis, que no costa gens!

Una referència més, aquesta publicitària...

        


25 de setembre del 2017

Una llengua, un tresor


Com ja és habitual, hem dedicat les primeres classes a parlar de llengües, antigues i modernes, de l'ús que se'n fa i de la riquesa que se'n deriva. Hem remuntat el riu i hem arribat fins a la font de què beuen una bona part de les llengües del món, l'indoeuropeu. Un any més, des del 2001, avui celebrem el Dia Europeu de les Llengües i és bo i necessari recordar hic et nunc que el respecte per la diversitat lingüística constitueix un dels pals de paller de qualsevol societat democràtica. Hem reflexionat sobre la importància de conèixer qui som, d'on venim i cap a on anem. El llatí, com a mare de les llengües romàniques, i el grec, la més antiga de les llengües indoeuropees que es parlen al vell continent, ens ajuden a comprendre el tresor que tenim si valorem el fet d'aprendre una llengua no només per parlar-la i llegir-la, sinó també per estimar-la. Llegiu i escriviu molt i bé, és la millor manera de cuidar aquest patrimoni que ens fa humans. Respecteu la multiculturalitat, valoreu-la i reflexioneu sobre ella, perquè només així podreu esdevenir ciutadans democràtics responsables. Les llengües, ja ho sabeu, ens serveixen per comunicar-nos i no per distanciar-nos. Qualsevol altre ús que se'n faci és perjudicial per a la convivència de les persones. Una llengua és un tresor, mai un problema. 

Quines llengües parleu vosaltres, com les valoreu, quines altres coneixeu o us agradaria aprendre? Per què? Creieu que el llatí i el grec us ajudaran a millorar l'ús de les llengües que feu servir habitualment? Què n'opineu, de tot plegat?



16 de setembre del 2017

La Grècia més humana

La Kènia, la Mariona i la Patrícia amb els companys-voluntaris de l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes
Aquesta és la primera d'una sèries d'entrades que volen ser el testimoni d'una experiència inoblidable alhora que difícil de pair: la participació de la Kènia Sanz, alumna d'Humanitats de l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona fins fa quatre dies, com a voluntària en un projecte en favor de refugiats impulsat per l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes, la capital d'un extraordinari país: Grècia. Amb ella, van compartir aquesta aventura solidària dues companyes de classe: la Mariona Amargós i la Patrícia Nieto. És la crònica de quinze dies molt intensos que han deixat en ella una profunda petjada i que desitjo serveixi a qui la llegeixi per reflexionar sobre molts aspectes del món que ens envolta, un món que necessita canvis urgents. Gràcies.

3 de juliol del 2017, dilluns

D’aquí a poques hores m’enlairo cap a una nova aventura, col·laboraré amb una ONG, SOS Refugiados, per donar un cop de mà amb el tema dels refugiats. M’he informat, he vist vídeos, he escoltat experiències semblants... Gràcies a tot això, tinc una idea aproximada d’allò que puc trobar-me. També sé, però, que aquesta idea, una vegada hagi trepitjat terra hel·lènica i tingui el primer contacte amb els refugiats, s’esvairà. No és el mateix veure reportatges a casa, acomodada al sofà, que viure el conflicte in situ, com tampoc és el mateix imaginar-se una guerra que patir-la en carn pròpia. Estic avisada.
Desitjo aportar el meu granet de sorra a aquestes persones que, indirectament, han patit tant per culpa d’homes i dones sense escrúpols. Desitjo també nodrir-me d’històries, d’anècdotes, d’alegries i de penes, perquè al cap i a la fi tots som persones, tenim sentiments, ens agrada ser ben acollits i que ens estimin, però també -i sobretot- ens agrada ser escoltats.
..........................................................

Amb els nervis a flor de pell, les hores, ja ho diuen, passen molt més lentes, i això és cert; fins passades les nou de la nit que l’avió no s’ha enlairat, aquest intèrval de temps se m'ha fet etern.
Després de tres hores sobrevolant mar i terra, per fi trepitgem Atenes, Grècia, el bressol d'Europa, quina il·lusió!
És tard i estem cansades però això no ens impedeix arribar fins al nostre pis, situat al barri d'Exarchia, amb els ulls ben oberts; és aleshores quan ens adonem que estem a tan sols dos carrers del monument, ja comentat temps enrere a classe, del droméas, el corredor. Arribem al pis, coneixem en Kostas, germà d’en Giorgos, el propietari del pis. Com la majoria de grecs, un jove molt amable i hospitalari. Fetes les presentacions, ens preparem per carregar piles, que seran necessàries per a demà. Després de tantes emocions ens cal descansar.

4 de juliol, dimarts

A primera hora hem enfilat les nostres passes cap a la plaça Omònia, la Concòrdia, una de les més cèntriques de la ciutat. Arribar a aquesta plaça és respirar aire grec, paradetes ambulants de tot tipus, botiguetes, gent passejant... i per fi un supermercat! Després d’omplir una mica la nevera, hem decidit “inspeccionar” Atenes i, això, és sinònim de caminar molt.
Primer de tot, hem fet via cap a la plaça Syntagma, la Constitució, i allà hem gaudit de l’imponent Parlament hel·lènic. Just al centre s’hi pot observar el Monument al Soldat Desconegut, al relleu del qual hi destaca la figura jaient d’un hoplita grec. Just davant, els évzones de la Guàrdia Presidencial es fan el relleu acompanyats del seu silenci i miraculosament immòbils, impertèrrits, ja nevi, plogui o estiguem a 40ºC.



Molt a la vora hi ha una espectacular zona verda anomenada el Jardí Nacional, equivalent, si fa no fa, a la nostra Ciutadella; allà hem dinat uns entrepans i després d’observar els bonics paisatges que conformen aquest jardí, hem continuat caminant fins arribar a Plaka.
Plaka és un barri totalment diferent a Exarchia o la zona d’Omònia. Plaka és turisme, vitalitat, souvenirs, gent que va amunt i avall, però també té espai per a la història. Entre botiga i botiga, de sobte ens topem amb una església ortodoxa. Estem de mala sort, ja que es troba en procés de restauració i no hi podem entrar, això sí, les vistes des de fora ja paguen la pena.
Continuem caminant pels carrers de Plaka, una mica sense rumb, fins que trobem el barri de Monastiraki. Ai, Monastiraki, quina meravella! Una mica més i ens passa desapercebuda la joieta de la corona. Enfilàvem ja el metro quan m’he girat i he vist la façana del 360º. Ostres, i tant que em sonava d'haver-ho sentit a en Jordi! Hem decidit entrar i seure’ns a la terrassa-bar i meravellar-nos amb les vistes que ofereix. Això només es pot viure en persona perquè són simplement ESPECTACULARS! Contemplem l’Acròpolis, la Mitròpoli, la plaça de Monastiraki, la ciutat en sí... ens hagués agradat passar la tarda sencera observant, embadalides, aquella imponent panoràmica, però el deure ens cridava....


Finalment, enfilem cap al primer squad situat molt a la vora d’on ens allotgem. Hem parlat amb la seva cap i malauradament -o bé per sort- estan plens a vessar de voluntaris. Com se sap que tota ajuda en aquests moments és agraïda, ens han donat una direcció d’un altre centre d'acollida. Ens hi hem apropat però tampoc hem tingut sort, ja que es tractava d’un espai diürn i a aquelles hores ja restava tancat. Demà tornarem a provar i esperem tenir més fortuna. De moment, però, ens trobarem al magatzem de l'ONG i després ja farem via cap a algun dels squads indicats. Estic amb moltes ganes de tenir el primer contacte amb els refugiats perquè bàsicament hem vingut per oferir la nostra ajuda. Avui ha estat dur i difícil voler ajudar i trobar-nos amb dues portes tancades. Estic ben segura, però, que això demà serà diferent! Almenys, perquè de tot hem de fer una bona lectura, hem conegut una part del cor d'Atenes que ens ha fascinat.

Kènia Sanz
1r d'Humanitats a la UPF


11 de setembre del 2017

Sapere audete!


                          Dimidium facti qui coepit habet: sapere aude, incipe

                                                                                                     Horaci, Ep., lib I, II                                                                                                                                                                                                  
Comencem?

                     

                     

                     

Renovem el compromís d'ara fa un curs?

Benvinguts, tripulants!