MAGNA CELEBRATIO MMXVI: plou i fa sol...

Fotografia de l'Eva (@evulitsa/Twitter) al taller d'Unguentaria

Aquest darrer cap de setmana d’abril, 30 i 1 de maig, els alumnes de clàssiques de l’escola vam tenir l’oportunitat i l’honor de poder participar –un any més, i ja en fa sis!– en la XII edició de la MAGNA CELEBRATIO BAETULONENSIS, el festival de reconstrucció històrica del món romà celebrat a Badalona.

Resum meteorològic: dissabte semblava que Júpiter ens volgués fer una de les seves males passades quan vam aixecar-nos amb pluja i el cel restà amenaçador durant tota la jornada. Diumenge, però, Apol·lo va arribar just a temps per salvar els mobles.

Ens havíem aixecat ben d’hora ben d’hora i tots els tripulants havíem quedat a la parada de metro de Fontana per enfilar cap a Badalona. Allà ens esperaven els aràcnides de l’Institut Isaac Albèniz, els nostres amfitrions, i de l’Institut Premià de Mar.

Reunits tots, vam començar a preparar els espais de les que serien –com ja és vella i bella tradició– les nostre quatre zones de treball durant tot el cap de setmana: el LVDVS LITTERARIVS, el LVDVS GRAMMATICVS, el LVDVS RHETORICVS de l’SCHOLA i els LVDI ROMANI, que enguany tenien la mestra Roser Ramos com a coordinadora. Ja tot preparat, tocava la part més interessant: vestir-nos d’esclaus i d’esclaves.

A les onze en punt del matí, tots estàvem al lloc assignat, esperant amb les mans ben obertes tots aquells nens i nenes, pares i mares, avis i àvies i fins i tot esplais, que volguessin participar de les activitats que havíem preparat per a aquesta edició: al LVDVS LITTERARIVS el públic podia gaudir i aprendre d’allò més dels nostres magistri et magistrae amb un PUZLE DE LLATINISMES dissenyat per a l’ocasió a més de poder escriure el seu nom i alguna frase en llatí amb lletra cursiva antiga a partir d’unes plantilles copiades ad hoc. Al LVDVS GRAMMATICVS hi havia grammatici que ensenyaven a escriure el nom en grec a tothom qui s’hi acostés. Per últim, al LVDVS RHETORICVS, l’última etapa del sistema educatiu romà, els assistents podien gaudir d’una petita representació dramatitzada de les diferents etapes escolars, un autèntic viatge en el temps.

Qui més qui menys, tothom marxava amb un somriure i de ben segur que havíen après algunes coses relacionades amb els nostres avantpassats, perquè no només hi érem nosaltres, sinó que els carrers eren plens d’una aroma diferent, amb lluites de gladiadors, narracions de mites, legionaris caminant amb pas ferm pel centre de Baetulo...

Només ens resta donar les gràcies a l’organització del Museu pels àpats i begudes que ens van proporcionar al llarg d’aquests dos dies i també pel material que ens van deixar per a l’Schola i els Ludi i, evidentment, un sincer gràcies, que es queda curt, al magister i a les magistrae dels nostres respectius centres i a tots els condiscipuli et condiscipulae amb qui vam poder compartir, un any més, aquesta celebració!

La Magna MMXVII ens espera!

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic

Salve, Baetulo!

El passat 31 de març, els alumnes de segon de batxillerat vam tenir l’oportunitat de fer una visita que, per a molts, va ser especial: enguany l’última sortida del curs (amb permís de la bella Tàrraco) i, per tant, del batxillerat. L’objectiu d’aquesta: el Museu de Badalona, la Baetulo romana. Vam arribar-hi a mig matí i vam poder gaudir d’una extensa visita guiada amb la Sara Martínez que ens va dur pels diversos espais amb els quals compta el museu... 

Per començar, vam fer una introducció a l’urbanisme bàsic d’una ciutat romana i vam comentar quins són els seus carrers principals i quines les construccions més emblemàtiques per tal de poder situar millor les posteriors explicacions. El vast recorregut ens va dur, al llarg de 3.400m d’espai museístic, per les termes de l’antiga Baetulo, conservades amb tots els seus espais des de la palestra fins al frigidari, passant per l’hipocaust i l’apoditeri, per diverses tabernae de tota mena, restes d’insulae, clavegueram... i com no, el decumanus maximus! A continuació, i després d’un audiovisual que ens va ajudar a situat encara més els espais dins la ciutat, la Sara ens va fer unes magnífiques explicacions sobre els nombrosos objectes que guarden en vitrines: ossos animals i humans, gerros, tombes, escultures, jocs, monedes, joies... Tot ens ajuda a fer-nos una idea de com era la vida quotidiana dels antics romans!

La següent parada en la nostra visita va ser la Casa dels Dofins. Situada no molt lluny de l’edifici central del museu, ens va permetre fer-nos una idea molt clara de com era una domus, una casa benestant romana. D’ella vam poder veure estances com el triclini, l’atri, el tablini, restes del peristil dedicat a la producció de vi...

I per últim el Jardí de Quint Licini, un important ciutadà de Baetulo de qui avui dia es conserva part del peristil de la seva luxosa domus, enganxada literalment a les muralles.

Una visita, sens subte, que a tots ens va agradar molt i que, a més, ens va servir per a repassar molts dels continguts de civilització que hem anat treballant a classe al llarg del curs, cosa que va amenitzar encara més la visita. Un gran record, en definitiva, que tots ens vam endur de Badalona cap a la nostra Bàrcino natal.

I per als qui ens vam quedar amb ganes de més... en breus arriba la Magna Celebratio!

Júlia Roig Ulayar

2n batxillerat humanístic

Tàrraco: la nostra particular Ítaca

Promoció MMXVI AD [Fotografia: Mireia Boix]

El passat 15 de març (de les idus de març, no te’n refiïs, oh, Cèsar!) els alumnes de 2n de Batxillerat ens vàrem endinsar en la nostra última gran travessia que tenia com a destí final Tàrraco.

El nostre punt de partida era l’estació de Passeig de Gràcia – Aragó. Allà ens vam trobar a les 7:30 i, tot i ser un dia plujós i haver matinat, la nostra il·lusió es mantenia intacta. Vam agafar el tren puntualíssims i, després d’una hora i quart de trajecte, ja estàvem a l’antiga Tàrraco romana. Després d’haver esmorzat, mentre observàvem les magnífiques vistes des del mirador del Mediterrani, el Jordi ens va explicar el recorregut que faríem durant la visita.

La nostra primera parada seria l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol, per descobrir la grandiosa (i extraordinària!) maqueta de l’antiga ciutat romana. Allà, els nostres companys Isaac i Lucas ens varen fer cinc cèntims sobre la distribució dels edificis més importants tant intra com extra murs. Just al costat de la maqueta vam poder observar, pintat sobre una paret, un clam revolucionari dels republicans completament intacte.

Tot seguit, vam reseguir el camí fet fins a trobar-nos la majestuosa muralla dins l’anomenat Passeig Arqueològic. Tots vam quedar bocabadats davant la solidesa i l’alçada d’aquell monument arquitectònic. Va ser llavors quan l’Aldrin i la Júlia ens van comentar aspectes característics del que estàvem admirant. Al llarg del traçat que envoltava la muralla van anar desfilant diferents reproduccions de conegudes escultures, com l’August de Prima Porta, la Lloba Capitolina, o el segell original de la ciutat, entre altres, així com les tres torres que la coronen o una vista espectacular del Camp de Mart, teatre a l’aire lliure inclòs.

Deixat el passeig enrere i caminat un bon tram, vam arribar al MNAT (el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Allà vam deixar les nostres pertinences i vàrem entrar a l’auditori, on vam fer el visionat d’un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat de Tàrraco. A continuació, vam recórrer racó a racó el museu per gaudir de les meravelloses obres d’art que s’hi trobaven: estàtues, mosaics, retrats, làpides, objectes domèstics i d’atuell... Després de l’intens recorregut pel museu vam decidir canviar de destí: la Torre del Pretori i les voltes del circ annexes al museu.

Ens acostàvem al final de la nostra visita patrimonial i vàrem arribar a l’amfiteatre. La pluja va impedir que ens apropessin tant i com haguéssim volgut però, tot i així, res ens va privar de les magnífiques vistes. El Ramon i la Maria ens van explicar la història de l’amfiteatre i les parts en què es dividia. Una de les singularitats de l’amfiteatre és l’existència d’una basílica paleocristiana del segle VI que presencià el martiri de Sant Fructuós i els seus diaques.

Amb el pas dels minuts la pluja anava en augment, de manera que, a contracor, vam haver de tornar a Bàrcino abans del que estava previst. La imprevista hora de tornada va fer que volguéssim aprofitar tant cada instant a Tàrraco com si fos l’últim de les nostres vides.

I aquí, tripulants, posem punt i final a aquesta última meravellosa sortida, però punt i coma al nostre viatge a bord d’aquest vaixell. Hissem les veles cap a un nou port però aquest, el dels últims anys d’escola, no l'oblidarem mai perquè els records, les experiències viscudes i tots els coneixements adquirits sempre perduraran en nosaltres. Ara podem dir, després d’uns anys en aquest vaixell tan especial, que ha estat tot un plaer créixer intel·lectual i, sobretot, humanament, al vostre costat. I ara et parlem a tu directament, capità: no tenim paraules per agrair-te tots els valors humans que ens has transmès. Gràcies per ensenyar-nos coneixements sobre el món clàssic, però, sobretot, per transmetre’ns l’educació i fer-nos créixer com a persones. Plurimas gratias, magister! 

Mireia Boix

Alba Gracia

2n de batxillerat humanístic

Etimologia clàssica arreu!

Després de visionar aquesta presentació i consultar els diferents enllaços que s'hi proposen, creieu que és important estudiar etimologia? Per què?

Mites per a menuts

La proposta va arribar de sobte. Fa unes setmanes, en Jordi ens va demanar si a algú de nosaltres li faria il·lusió explicar un mite als menuts, concretament als de quart de Primària. I l’Alba Gràcia, companya de segon de batxillerat, l’Alba Segura, l’Eva Martínez i jo mateixa no vam dubtar en acceptar la proposta. Ens vam posar en contacte amb l’Ona Lasierra, tutora dels petits, que ens va explicar que estaven treballant tota la setmana abans de vacances  en un projecte sobre l’antiga Grècia que ja havien encetat l’any passat. També ens va comentar que hi serien les dues classes, l’A i el B, per la qual cosa ens animava a preparar un parell de mites.

Entre les quatre vam triar quins dos relats explicar. La tria no va ser fàcil, doncs havia de ser una història fàcil d’entendre, que no fos massa abstracta i que tingués contingut per a poder reflexionar conjuntament.

Finalment, ens vam decantar per presentar-los el rapte de Persèfone, el mite que explica l’origen de les estacions; i el judici de Paris, que com tots sabem, és el detonant de la guerra de Troia. Vam decidir acompanyar la nostra explicació d’una senzilla presentació amb diapositives farcides d’imatges i complementades amb unes petites activitats.

Arribat el dia i el moment, ens vam citar a la Sala d’Actes de l’escola, on ens vam trobar amb l’Ona i els menuts. Estàvem nervioses, no sabíem si els nens participarien en les activitats proposades o si ens escoltarien amb atenció, però tots aquests nervis es van esvair des del moment que van entrar per la porta; van estar molt atents, ens preguntaven tot allò que no entenien i, sobretot, van participar moltíssim en les activitats que els hi vam proposar.

Primer de tot, els vam explicar el rapte de Persèfone i els vam preparar un parell d’activitats. En la primera, vam mostrar fotografies de peces de roba: un abric, unes xancletes, una bufanda, unes bermudes... I ens havien de dir si Demèter estava trista o contenta, per tant, si aquesta roba ens la posàvem a l’hivern i tardor o a l’estiu i primavera. La segona activitat la vam preparar per si els nens no acabaven d’entrar en la dinàmica, però el gel feia estona que s’havia trencat, vam preguntar quina era la seva estació preferida i per què.

A continuació, vam explicar el judici de Paris i l’activitat proposada consistia en posar-se en el lloc del príncep troià i fer la tria: el poder, ser el rei del món, el regal ofert per Hera, ser el guerrer més victoriós a instàncies d’Atena, o bé el premi d’Afrodita, escollir l’amor de la dona més bella de Grècia, Hèlena d’Esparta,. I com era d’esperar, van haver-hi tantes respostes com colors: els indecisos, els segurs de l’opció triada, els que el cap els deia que triessin el poder però el cor els deia que havia de ser l’amor d’Hèlena...

Mites per a menuts from Vedruna-Gràcia

Explicats els dos mites, encara hi va haver temps per a més. Els hi vam proposar que ells mateixos creessin un déu i una deessa per a les seves respectives classes. I... ai mare, que els hi vam dir! Si ja havien participat en tot moment, quan vam fer la proposta van començar a saltar d’emoció. Després de posar una mica d’ordre vam agafar paper i bolígraf per apuntar la pluja d’idees que se’ns venia a sobre.

El déu va quedar més o menys com es descriu a continuació: sense barba, forçut, amb un escut que el protegís de tot monstre, el braç d’Stephen Curry, la cama de Messi, que sabés resoldre cubs de rubik, que fos simpàtic, que fos un bon company de jocs i intel·ligent per ajudar-los a classe. Ah! I l’atribut més important, que fes bromes com en Carles, l’altre tutor de 4t. Del nom, va sortir una idea molt maca, els seu déu es diria Caon, la barreja de Carles i Ona, els seus respectius tutors.

La deessa feia una cosa així: que fos guapa però que no superés Afrodita, es clar! Que portés vestits molt bonics, que sabés lluitar, que li agradessin els animals, que respectés tothom i que s’assemblés el més possible a l’Ona. Era evident que el nom seria Onca, l’inversa de Caon, però amb mateix significat.

Un cop descrits el déu i la deessa, els vam donar el paper perquè després, a classe, puguin dibuixar el que ells mateixos havien imaginat  amb una condició: que un cop ho tinguin fet, ens ho hauran d’ensenyar i explicar-nos-ho, de manera que canviarem la troca i hauran de ser ells qui ens expliquin a nosaltres la feina feta.

L’hora se’ns havia fet curta, els nervis del principi i la por a que no participessin s’havien esvaït des del minut zero gràcies a l’entusiasme dels menuts. Nosaltres vam gaudir molt l’activitat i el millor de tot és que els nens van sortir amb un gran somriure als llavis, sinònim de feina ben feta i de que els havia agradat.

Per últim, donar les gràcies a l’Ona Lasierra i a en Jordi per donar-nos l’oportunitat de viure aquesta experiència, que ens ha enriquit a totes quatre i amb la qual hem pogut fer gaudir els més joves del fantàstic món dels mites clàssics.

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic

Referències clàssiques a Teen Wolf: Damnatio Memoriae

Sovint hem comentat en el nostre blog algunes de les referències clàssiques que podem trobar arreu vinculades a molts àmbits del món actual, així com en anuncis o sèries de televisió.

En aquest apunt vull fer incidència d’això a propòsit de la sèrie americana de la MTV Teen Wolf. Fins i tot en una sèrie on apareixen homes-llop, banshees, kitsunes, quimeres (que en la mitologia grega era un temible monstre híbrid, amb parts del cos de diversos animals) i altres éssers sobrenaturals, apareix una expressió llatina, que a més a més dóna títol a aquest capítol, en la nova temporada estrenada fa un parell de mesos.

Damnatio Memoriae és un llatinisme que pot ser traduït literalment com “la condemna de l’oblit”, fent referència a l'esborrat intencionat del nom d’una persona o a l'elecció d'oblidar algun fet indigne.

Els antics romans utilitzaven aquesta expressió per condemnar un emperador, magistrat o senador a ser oblidat i no recordat i, per tant, a no ser honorat. En el cas d’un emperador, els membres del Senat decidien si aquest, després de la seva mort, havia de ser divinitzat i adorat, venerat amb estàtues i en documents oficials en el seu honor –l’anomenada apoteosi, el terme contrari a la damnatio- o si bé havia de ser totalment oblidat.

Si la persona era condemnada amb aquest apel·latiu, el seu nom havia de ser esborrat de qualsevol text, gravat, estàtua o fins i tot, música o poema. Qualsevol evidència de la seva existència era eliminada amb més o menys fortuna.

En aquest cas, la relació que hi ha entre el càstig i la sèrie és el perill que el protagonista, un home-llop alpha anomenat Scott (Tyler Posey), sigui oblidat pel seu lideratge, que últimament ha esdevingut nefast i ha provocat que tots els membres del seu “pack” hagin acabat separant-se a causa d’importants –i desafortunades- decisions que ha hagut de prendre davant dels atacs dels seus enemics.

Cal destacar de nou, doncs,  la importància del llatí per entendre certes expressions que encara s’usen avui dia i estar atents perquè també en les nostres sèries preferides poden haver-hi referències com aquesta que és molt interessant conèixer.

Cristina Tamashiro

4t ESO

Un Miles molt... gloriosus

Dimecres passat, els alumnes de llatí i grec de primer i segon de batxillerat vam poder gaudir in situ, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, de la representació d’una gran comèdia, el Miles gloriosus de Plaute, a càrrec del grup de Teatre “Clásicos Luna”, de l’IES Pedro de Luna de Saragossa, format per alumnes d’ESO i batxillerat, professors, pares i exalumnes del centre.

Tots plegats vam poder assaborir aquesta comèdia clàssica amanida amb tocs actuals: cançons de grans musicals reescrites per donar-li sentit a l’obra (no oblidarem l’entrada de Pirgopolinices amb la cançó Dancing Queen, d’ABBA) i expressions que, pel que sembla, aquells romans que avui dia ens queden tan lluny –però tan a prop alhora-, també feien servir en la seva quotidianeïtat.

Vam riure, riure molt, gràcies a personatges com Filocomàsia, l’astuta donzella virginal que fa passar-se per la seva pròpia germana bessona. Acrotelèucia, la jove que embolica que fa fort metamorfosada en esposa del veí, el vell Periplectomen, amable, servicial i un xic babau. Milfidipa, la més tendra de totes. Pleusicles, el jove que s’enduu totes les noies i que es capaç de disfressar-se de capità d’un vaixell per poder estar amb la seva estimada xicota. Palestrió, l’esclau mentider, llest, desvergonyit, murri i astut, el veritable protagonista de la fabula. Esceledre, l’esclau de Pirgopolinices, babau, tafaner, persuasiu i poruc. I com no, Pirgopolinices, el nét de Venus, el nostre miles gloriosus que presumeix de les seves conquestes bèl·liques i femenines i que s’acaba convertint en la riota de tots. Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a l’institut de Saragossa per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra, amb la qual vam gaudir dels clàssics tot passant una feliç estona.

Que ne’n siguin moltes més! Llarga vida al teatre!

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic