Mites per a menuts

La proposta va arribar de sobte. Fa unes setmanes, en Jordi ens va demanar si a algú de nosaltres li faria il·lusió explicar un mite als menuts, concretament als de quart de Primària. I l’Alba Gràcia, companya de segon de batxillerat, l’Alba Segura, l’Eva Martínez i jo mateixa no vam dubtar en acceptar la proposta. Ens vam posar en contacte amb l’Ona Lasierra, tutora dels petits, que ens va explicar que estaven treballant tota la setmana abans de vacances  en un projecte sobre l’antiga Grècia que ja havien encetat l’any passat. També ens va comentar que hi serien les dues classes, l’A i el B, per la qual cosa ens animava a preparar un parell de mites.

Entre les quatre vam triar quins dos relats explicar. La tria no va ser fàcil, doncs havia de ser una història fàcil d’entendre, que no fos massa abstracta i que tingués contingut per a poder reflexionar conjuntament.

Finalment, ens vam decantar per presentar-los el rapte de Persèfone, el mite que explica l’origen de les estacions; i el judici de Paris, que com tots sabem, és el detonant de la guerra de Troia. Vam decidir acompanyar la nostra explicació d’una senzilla presentació amb diapositives farcides d’imatges i complementades amb unes petites activitats.

Arribat el dia i el moment, ens vam citar a la Sala d’Actes de l’escola, on ens vam trobar amb l’Ona i els menuts. Estàvem nervioses, no sabíem si els nens participarien en les activitats proposades o si ens escoltarien amb atenció, però tots aquests nervis es van esvair des del moment que van entrar per la porta; van estar molt atents, ens preguntaven tot allò que no entenien i, sobretot, van participar moltíssim en les activitats que els hi vam proposar.

Primer de tot, els vam explicar el rapte de Persèfone i els vam preparar un parell d’activitats. En la primera, vam mostrar fotografies de peces de roba: un abric, unes xancletes, una bufanda, unes bermudes... I ens havien de dir si Demèter estava trista o contenta, per tant, si aquesta roba ens la posàvem a l’hivern i tardor o a l’estiu i primavera. La segona activitat la vam preparar per si els nens no acabaven d’entrar en la dinàmica, però el gel feia estona que s’havia trencat, vam preguntar quina era la seva estació preferida i per què.

A continuació, vam explicar el judici de Paris i l’activitat proposada consistia en posar-se en el lloc del príncep troià i fer la tria: el poder, ser el rei del món, el regal ofert per Hera, ser el guerrer més victoriós a instàncies d’Atena, o bé el premi d’Afrodita, escollir l’amor de la dona més bella de Grècia, Hèlena d’Esparta,. I com era d’esperar, van haver-hi tantes respostes com colors: els indecisos, els segurs de l’opció triada, els que el cap els deia que triessin el poder però el cor els deia que havia de ser l’amor d’Hèlena...

Mites per a menuts from Vedruna-Gràcia

Explicats els dos mites, encara hi va haver temps per a més. Els hi vam proposar que ells mateixos creessin un déu i una deessa per a les seves respectives classes. I... ai mare, que els hi vam dir! Si ja havien participat en tot moment, quan vam fer la proposta van començar a saltar d’emoció. Després de posar una mica d’ordre vam agafar paper i bolígraf per apuntar la pluja d’idees que se’ns venia a sobre.

El déu va quedar més o menys com es descriu a continuació: sense barba, forçut, amb un escut que el protegís de tot monstre, el braç d’Stephen Curry, la cama de Messi, que sabés resoldre cubs de rubik, que fos simpàtic, que fos un bon company de jocs i intel·ligent per ajudar-los a classe. Ah! I l’atribut més important, que fes bromes com en Carles, l’altre tutor de 4t. Del nom, va sortir una idea molt maca, els seu déu es diria Caon, la barreja de Carles i Ona, els seus respectius tutors.

La deessa feia una cosa així: que fos guapa però que no superés Afrodita, es clar! Que portés vestits molt bonics, que sabés lluitar, que li agradessin els animals, que respectés tothom i que s’assemblés el més possible a l’Ona. Era evident que el nom seria Onca, l’inversa de Caon, però amb mateix significat.

Un cop descrits el déu i la deessa, els vam donar el paper perquè després, a classe, puguin dibuixar el que ells mateixos havien imaginat  amb una condició: que un cop ho tinguin fet, ens ho hauran d’ensenyar i explicar-nos-ho, de manera que canviarem la troca i hauran de ser ells qui ens expliquin a nosaltres la feina feta.

L’hora se’ns havia fet curta, els nervis del principi i la por a que no participessin s’havien esvaït des del minut zero gràcies a l’entusiasme dels menuts. Nosaltres vam gaudir molt l’activitat i el millor de tot és que els nens van sortir amb un gran somriure als llavis, sinònim de feina ben feta i de que els havia agradat.

Per últim, donar les gràcies a l’Ona Lasierra i a en Jordi per donar-nos l’oportunitat de viure aquesta experiència, que ens ha enriquit a totes quatre i amb la qual hem pogut fer gaudir els més joves del fantàstic món dels mites clàssics.

Kènia Sanz

1r batxillerat humanístic