Les últimes hores de Pompeia (III)

Per fi arriba el tercer i darrer capítol del relat de la Clara. Si no heu llegit encara les dues primeres parts aquí teniu els enllaços corresponents (I i II). Què passarà finalment amb la Cinna, en Claudi i en Marcus? La resposta hic et nunc...

- Estàs bé, Cinna?- va cridar-me amb una tendresa que em va travessar el cor.
- Sí, crec que sí – vaig ploriquejar.
- Encara podem fugir, amor meu. Tenim el vaixell ancorat a la costa. Creus que podràs arribar-hi?

No va esperar la meva resposta. Em va aixecar delicada però fermament i em va ajudar a avançar per aquell infern. El vaig mirar de cap a peus. Ple de ferides, em protegia el cap de la pluja de pedres amb un escut que no sé d’on havia tret però que en aquells moments em semblava un regal enviat pels déus. Vaig posar-me a plorar sense aturar-me, penedida d’haver pres la decisió d’abandonar-lo d’aquella manera, perquè l’estimava i m’havia deixat persuadir per Claudi. “Ho sento molt”, anava repetint. Però en Marcus no m’escoltava, estava massa ocupat intentant preservar la nostra vida. “Ànims, no defalleixis”, m’anava dient.

El temps em semblava interminable però finalment vam arribar a la platja i allà ja només hi quedava un vaixell, el seu. La resta havia salpat. Vaig tenir l’esperança que aquell malson s’acabaria aviat, quan una bafarada de calor ardent em va cremar la gola i els ulls encara humitejats per les llàgrimes i em va oprimir el pit. Crec que vaig desmaiar-me, perquè quan vaig obrir els ulls estavem més a prop del vaixell i en Marcus, esbafegant, m´arrossegava pel braç amb desesperació.

- Tapa´t el nas i la boca amb aquest mocador! Així no et cremarà tant al respirar!
- I tu?
- Jo estic bé, no et preocupis.- va dir visiblement cansat. Però tossia cada cop més i jo notava com perdia forces.

De sobte, un cop sec em va fer caure a terra. En Marcus s’havia desplomat. Vaig córrer instintivament cap a l’escut per cobrir-lo, però algú ho va fer abans que jo. En aixecar el cap vaig veure encara incrèdula com en Claudi intentava protegir-nos d´aquella cendra mortal.

- Què ha passat?- em va preguntar a través del mocador que l’ajudava a respirar.

Jo havia perdut el meu. No vaig saber respondre i vaig ser jo aquest cop qui va preguntar amb to suplicant.

- I els altres? Han escapat?
- No- el meu cor va bategar amb força.- Van voler quedar-se a casa, esperant-te. Deien que fins que no tornessis ells no es mourien d’allà. No t’han volgut abandonar. Jo t’he vingut a buscar pel meu compte.

Vaig trigar uns moments de silenci en assimilar les seves paraules. Finalment, vaig dir mentre tossia,

- És massa tard per anar-los a avisar que marxin, que tot és perdut?
- Sí.

Jo vaig tossir encara amb més força i en Claudi va posar el seu mocador sobre la meva cara. Mentre jo l’aguantava ell va trencar una vora del meu vestit per protegir-se de l´aire cada cop més irrespirable.

- Aquell vaixell és seu?- va dir senyalant-lo.
- Sí - vaig contestar-li mentre els ulls, molt irritats, em feien pampallugues de colors. Cada cop em costava més respirar.
- Hi ha lloc per a mi?- va preguntar vacil·lant.

Me’l vaig mirar confusa i vaig acabar per assentir. Ell va carregar a en Marcus sobre les seves espatlles mentre em feia mantenir l’escut sobre els nostres caps. Per un moment vaig fixar la meva mirada en els seus ulls, agraint sense paraules el que estava fent per salvar la vida dels dos.

Vam arribar al vaixell a bord d´una barcassa abandonada a la platja. Els esclaus corrien amunt i avall de la coberta com embogits. En veure el seu amo estès a terra es van afanyar a desancorar la nau per allunyar-la definitivament de l’infern en què s´havia convertit Pompeia. Vaig veure com en Claudi entrava a en Marcus a l’interior i després em vaig girar cap a la platja que s’anava allunyant i empetitint ràpidament. Un esclau em protegia el cap intentant fer-me entrar en raó perqué marxés de coberta, però jo, indócil, no l’escoltava. Observava trasbalsada el cruel espectacle de la pluja incessant de foc i cendra que anava caient sobre la meva estimada ciutat mentre les llàgrimes em negaven els ulls. Pensava en tota la gent que deixava enrere i que jo estimava i havia de morir per culpa meva. Vaig començar a sanglotar i vaig caure de genolls a terra, on els meus crits agònics quedaven amortits pel mocador que em malprotegia.

De sobte vaig notar que algú m’ enlairava per les axil·les i se m´enduia en braços. Claudi també plorava, però ell encara tenia forces per ajudar-me. No va escoltar els meus insults ni les meves súpliques per tornar a la platja i salvar tothom. No hi havia res a fer. Just abans d’entrar al castell de popa vam sentir un tro ensordidor i en girar-nos vam veure-ho. Una onada de fum negre i furiós s’abalançava pels costats del Vesuvi cap a Pompeia. Crec que tots dos ens vam quedar igualment horroritzats, però ell va tenir el seny de donar l’esquena a l’horror i entrar cuita-corrents per la balaustrada, evitant d´aquesta manera haver de presenciar com aquella massa mortal engolia la ciutat que ens havia vist néixer

***
En Marcus va morir durant el trist trajecte que separava Pompeia d´Estàbies. Havia inhalat massa fum i al poc d´haver abandonat les platjes de la ciutat la parca va decidir tallar el fil de la seva vida. Però jo ja no tenia llàgrimes per plorar. Vaig sostenir-li la mà fins a l’últim moment i em vaig adormir agafant-la fins i tot després de saber que ell ja no tornaria. Claudi va estar prop meu en tot moment, vigilant que no em passés res de pitjor, vetllant per mi.

Al matí, quan em vaig despertar, arribàvem ja a bon port. El sol es mig deixava veure i el mar era d’aquell blau que tots estimàvem tant. La mà d’en Marcus estava freda i rígida i es mantenia aferrada a la meva en la mateixa posició en què havia quedat durant la seva llarga i dolorosa agonia. Seguia agafat a mi fins i tot després de mort, com si no em volgués deixar marxar mai més. Vaig plorar quan me’n vaig separar i Claudi se’m va emportar lluny d’aquell malson que ara tenia rostre, el d’en Marcus. Va ser l’última vegada que el vaig veure.

***
Ara, dos anys després, estic casada amb en Claudi i visc una vida que va adquirir sentit amb el naixement del nostre primer fill pel qual em desvisc. Es diu Marcus.

Claudi tenia raó. Ha estat molt bo amb mi i començo a pensar que sóc feliç. Crec que me l’estimo. Ell em va salvar. Si no, què hagués estat de mi?
Vivim en una vil·la allunyada del brogit de la ciutat, feliços i sempre ocupats.
No hem parlat més de Pompeia des que ens vam casar. No hem parlat de les nostres famílies, ni dels nostres amics i esclaus, ni tampoc d´en Marcus, per tal d’oblidar tant dolor. Ja no recordo les seves cares ni la seva veu, ja no recordo les formes de la ciutat.
Tots dos sabem que aquests records quedaran esborrats per sempre i que només els reviurem en els nostres malsons.
Per això avui hem fet un esforç per tornar a recordar, per última vegada, per poder-ho escriure i que així generacions futures ho sàpiguen. Perquè el món sàpiga que Pompeia va existir.

Clara Olóndriz Rosique

2n Batxillerat