Frederic Leighton, The return of Persephone - 1.891 (Wikimedia Commons)Avui, 21 de març, comença oficialment la primavera. Ja sabeu que la mitologia grega explica aquest cicle immutable de la naturalesa a través d´una bellíssima història, la del rapte de Persèfone. Aquí teniu el text de la Biblioteca de Pseudo-Apol·lodor (pàgines 112-116) en l´edició de la Bernat Metge i si voleu aprendre més coses llegiu aquest interessant article publicat al número 12 de la revista bValls de Lletres. Feu un resum del mite i una descripció del moment que Frederic Leighton va decidir traduir en pintura. Coneixeu alguna altra divinitat vinculada a aquesta època de l´any o poema que ens en parli? Celebrem la seva arribada, llum i vida sobre la terra, pura poesia!
P.S: com que avui es commemora també el Dia Mundial de la Poesia, publiqueu si us ve de gust els versos que més us agradin perquè puguem compartir-los.
36 comentaris:
Hola!!
Quines ganes ja, Benvinguda Persèfone!
Persèfone, filla de Zeus i Demèter, va ser raptada per Hades a l'inframón. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Com que Demèter és la deessa de la fertilitat, a causa de la tristor de no tenir a la seva filla, va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Quan Zeus va veure això, va demanar a Hades que tornes a Persèfone. Hades va acceptar-ho amb la condició que ella no podia menjar res fins que fós tornada. Malauradament Persèfone va menjar sis grans d'una magrana, aixi i tot, es va acordar que ella passaria sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'inframón. Els sis mesos que passava amb Demèter ella estava contenta (primavera i estiu) i els altres sis mesos Demèter estava trista per tant la terra no era fèrtil (tardor i hivern).
La imatge que veiem a l'inici de l'entrada és just el moment en el qual Persèfone és tornada a la seva mare Demèter (la qual l'espera mab els braços oberts). A baix veiem que Perséfone és portada per Hermes, el qual reconeixem pel Caduceu que duu a la mà.
Pel que fa a altres deesses de la primavera, inicialment ho eren les Hores, que controlaven el cicle de les estacions, el clima i la vida. De les tres concretament Tàl·late era la deessa de la primavera.
Vale!
Hola!
Per fi és aquí la primavera, que ja tocava després del fred hivern i de les pluges de la setmana passada, així que espero que aquesta nova estació ens porti forces necessàries per aquest tram final del curs!
Explicaré el rapte de Persèfone:
El rapte de Persèfone:
Persèfone, una deessa d’extraordinària bellesa, filla de Zeus i Demèter, un dia collia flors en una prada de Sicília amb les seves companyes molt a prop del volcà Etna. Prop d’allà, sota terra, a l’inframón, restava Hades solitari desitjós de la companyia d’una dona amb qui pogués compartir la seva eterna estada al món dels morts. El passeig de Persèfone va quedar sobtat ja que la terra es va obrir i acte seguit en va sortir d’allà el déu de l’inframón muntat en el seu carruatge tirat per cavalls negres. Sense que ningú pogués fer res per evitar-ho va raptar Persèfone i se la va endur a l’inframón.
Al cap d’un temps Demèter, la seva mare, preocupada, la va començar a buscar per tot arreu però no la va trobar fins que Hèlios, el Sol, va informar-la que la seva filla havia estat raptada per Hades. Demèter va suplicar a Zeus que l’ajudés, però aquest va voler mostrar-se imparcial ja que en el fons compadia el seu germà que es trobava sol. Demèter, davant la negativa de Zeus, va deprimir-se cada cop més fins que va deixar de treballar, va deixar d’engendrar la terra perquè en florissin les plantes i creixessin els productes que cultivaven els homes mortals. La terra es va assecar i els homes i dones van començar a passar gana. Zeus, al veure els problemes que podia desencadenar la perpètua tristesa de Demèter va decidir intervenir i va obligar Hades a retornar Persèfone amb la seva mare. Hades, però, que era molt astut, va elaborar un pla perquè ella no pogués marxar: va prometre a Zeus que la tornaria a l’Olimp amb la seva mare si Persèfone marxava en dejú. Si no ho feia així, es convertiria en la seva esposa i viuria amb ell a l’inframón per sempre més. Zeus acceptà, però en el moment en que Persèfone anava a marxar Hades li ofereix un magrana, des de llavors coneguda amb el nom de la fruita de l’infern, i ella cau en la temptació i se’n menja sis granes. Zeus, que descobreix l’engany d’Hades, li proposa un acord: Persèfone passarà sis mesos de l’any amb la seva mare Demèter a l’Olimp i els altres sis mesos amb Hades com a esposa seva i reina del regne dels morts.
Des de llavors, els mesos en què Persèfone viu amb la seva mare, aquesta està contenta i, per tant, floreix la terra; en canvi, quan marxa a l’inframón Demèter es posa trista i, per tant, de la terra no en neixen més fruits fins arribar a la primavera, que és quan la seva filla torna amb ella. És el mite de les estacions.
El moment que està representat en el quadre de Frederic Leighton és el moment en qye Persèfone surt de l’inframón per reunir-se amb la seva mare Demèter que la està esperant a la sortirda, amb molta alegria (sentiment que demostra amb la posició dels braços oberts en senyal de benvinguda). Veiem que Persèfone duu una roba de colors clars ja que a partir de la seva sortida de l’inframón a la terra tornarà a haver-hi vida ja que la seva mare, Demèter, portadora de les estacions, torna a estar feliç i alegre perquè té a la seva filla al costat.
Les altres deeses que contolen el cicle de les estacions són les hores, que en un principi eren les que controlaven el cicle de les estacions, el clima i la vida. Les tres Hores eren Tàl•late (deesa de la primavera i acompanyava a Persefone a sortir de l’Hades), Auxesia (encarregada de fer créixer les plantes) i Xarpo (l'encarregada de la temporada de la sega i la collita i se guardar el camí que porta a l’Olimp).
(no m'ha deixat posar-lo a l'anterior comentari perquè era massa llarg)
Poema de Tomás de Iriarte dedicat a la Primavera (Tonadilla pastoril)
Ya alegra la campiña
la fresca primavera;
el bosque y la pradera
renuevan su verdor.
Con silbo de las ramas
los árboles vecinos
acompañan los trinos
del dulce ruiseñor.
Este es el tiempo, Silvio,
el tiempo del amor.
Escucha cual susurra
el arroyuelo manso;
al sueño y al descanso
convida su rumor.
¡Qué amena está la orilla!
¡Qué clara la corriente!
¿Cuándo exhaló el ambiente
más delicioso olor?
Este es el tiempo, Silvio,
el tiempo del amor.
Más bulla y más temprana
alumbra ya la aurora;
el sol los campos dora
con otro resplandor.
Desnúdanse los montes
del duro y triste hielo,
y vístese ya el cielo
de más vario color.
Este es el tiempo, Silvio,
el tiempo del amor.
Las aves se enamoran,
los peces, los ganados,
y aun se aman enlazados
el árbol y la flor.
Naturaleza toda,
cobrando nueva vida,
aplaude la venida
de mayo bienhechor.
Este es el tiempo, Silvio,
el tiempo del amor.
Benvinguda primavera! T'esperàvem amb els braços oberts!
Un poema per donar-li la benvinguda:
Mi sangre me golpetea
resucitándome erguida.
Temía vivir sin sueños
y es mi sangre la que grita:
no vas a retroceder,
mantén tu antorcha encendida.
Por si creyera que no,
su voz airada me grita:
que sí, que sí, que ya vas
desbordadamente viva.
Afuera dolores viejos;
se han secado las heridas
del tanto penar a solas
para dejarte vencida.
No sé si es la primavera
que se siente ya venida
o es que me ofrece Dios
en vez de espinas, celindas.
Canto porque soy dichosa,
en milagro conseguida
junto a la luz de una tarde
que me ha devuelto la vida.
Ferran, de qui és aquesta poesia tan maca? (recordeu deixar memòria de l´autor!)
Primavera, primavera que la sangre altera!
Ja va bé després d'aquests terribles dies de pluja... (que tant ens desanimaven!)
Aquí us deixo un poema de Antonio Machado - La Primavera besaba
La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil...
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor
-recorde-, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar...
!Juventud nunca vivida
quién te volviera a soñar!
vale!
PD; Avui a classe de piano m'han explicat que 21 de març és la data de naixement de Johann Sebastian Bach. Moltes de les seves melodíes recorden a la harmonia, alegría i felicitat que ens proporciona la primavera.
Escrito está en mi alma vuestro gesto
y cuanto yo escribir de vos deseo
vos sola lo escribisteis; yo lo leo
tan solo, que aun de vos me guardo en esto.
En esto estoy y estaré siempre puesto,
que aunque no cabe en mí cuanto en vos veo,
de tanto bien lo que no entiendo creo,
tomando ya la fe por presupuesto.
Yo no nací sino para quereros;
mi alma os ha cortado a su medida;
por hábito del alma misma os quiero.
Cuanto tengo confieso yo deberos;
por vos nací, por vos tengo la vida,
por vos he de morir y por vos muero.
Garcilaso De la Vega
Aqui poema m'encanta... espero que us agradi també a vosaltres!
Hoola!
Per fi arribat la primavera, ja era hora :)
Aquí deixo informació sobre el rapte de Persèfone, ja que jo vaig fer un treball sobre aquest mite:
Persèfone era un donzella molt bonica, nascuda d'un dels múltiples amors de Zeus. La seva mare era Demèter, deessa de l'agricultura. Un dia que Persèfone estava collint narcisos en un prat, la terra es va obrir de sobte i en va sortir el seu oncle Hades, que la va raptar i se l'endugué al seu regne subterrani amb la pretensió de fer-la la seva esposa.
Demèter es va desesperar amb la desaparició de la seva filla. Hades no havia deixat ni rastre i, per tant, ni tan sols podia saber què li havia passat ni on era. Així és que va començar a buscar Persèfone per tot arreu. Ni a les nits reposava de la seva recerca, sinó que recorria els camins il·luminant-se amb una torxa. Però, malgrat que cercà per tots els països i ciutats i preguntà a tothom, no en trobà cap pista. Finalment, al desè dia, va demanar-ho a Hèlios, el Sol, que li ho explicà tot.
En saber la veritat i que, a més, Hades s'ha assegurat la complicitat de Zeus, Demèter s'enutja, abandona l'Olimp i, tota trista, es dirigeix a Eleusis sota la figura d'una vella. Arribada al palau dels reis Cèleos i Metanira, hi és acceptada com a serventa i li encomanen el seu fillet Demofont. Amb la intenció de fer-lo immortal de nit el posa a foc i l'ungeix amb ambrosia, però una nit la descobreix Metanira, que fa un crit, i el nen mor abrasat. Aleshores la deessa es descobreix la seva veritable personalitat i, instal·lada en un temple, impedeix que germinin les llavors, de manera que l'espècie humana és castigada per la fam i està a punt d'extingir-se.
Zeus, adonant-se de la gravetat de la situació, envia la seva missatgera Iris a ordenar a Hades que retorni Persèfone a la seva mare. Però Hades, per no perdre la noia que estima, li dóna una magrana dels inferns, que ella, distreta, mossega. Així, com que ha tastat el menjar dels inferns, Hades aconsegueix que Persèfone quedi lligada al món dels morts i arriba a un acord amb Demèter: a partir d'ara Persèfone restarà un terç de l'any amb el seu marit sota terra, mentre que els altres dos terços podrà viure amb la seva mare en el món superior. Demèter institueix els misteris d'Eleusis, retorna la fertilitat als camps i fa el do del blat a Triptòlem, un altre fill de Metanira, que l'escampa per tota la terra des d'un carro tirat per dragons alats i dóna a conèixer l'agricultura. A causa d'aquest mite els atributs de Demèter són l'espiga de blat i les torxes.
Vale!
Hola un altre vegada!!
...y tú, te vas. (j.l. perales)
Yo te di, te di mi sonrisa mis horas de amor,
Mis días de sol, mi cielo de Abril
Te di mi calor, mi flor, te di mi dolor
Te di mi verdad mi yo, te di lo que fui.
Te ofrecí la piel de mis manos, mi tiempo mejor
Mi humilde rincón, mis noches sin ti.
Mi vida y mi libertad y un poco de amor.
Lo poco que fui, mi amor, lo poco que fui.
Y tú te vas, que seas feliz, te olvidarás de lo que fui,
Y yo en mi ventana veré la mañana vestirse de gris.
Yo te di, la luz de mis ojos, mis horas de miel,
Mi llanto de hiel, mi respiración.
La luz de mi amanecer, mi leña y mi hogar.
El canto de mi gorrión y un poco de pan.
Y tú te vas, que seas feliz, te olvidarás de lo que fui,
Y yo en mi ventana veré la mañana vestirse de gris.
Vale!
Buenas!!
MITE:
Persèfone és filla de Zeus i Deméter (filla de Cronos i Reva, germana de Zeus, i deessa de la fertilitat i el blat). El seu oncle Hades (germà de Zeus i déu dels Inferns), es va enamorar d'ella i un dia la va raptar.
La jove es trobava recollint flors en companyia de les seves amigues les nimfes i germanes de pare, Atenea i Artemisa, i en el moment en què va a prendre un lliri, (segons altres versions un narcís), la terra s'obre i per l'esquerda Hades la presa i la hi porta.
D'aquesta manera, Persèfone es va convertir en la deessa dels Inferns. Aparentment, el rapte es va realitzar amb la còmplice ajuda de Zeus, però en l'absència de Deméter, per la qual cosa aquesta va iniciar uns llargs i tristos viatges a la recerca de la seva adorada filla, durant els quals la terra es va tornar estèril.
Al temps, Zeus es va penedir i va ordenar a Hades que retornés a Persèfone, però això ja no era possible doncs la noia havia menjat un gra de magrana, mentre va estar en l'Infern, no se sap si per voluntat pròpia o temptada per Hades. El problema era que un mos de qualsevol producte del Tàrtar implicava quedar encadenat a ell per sempre.
Per suavitzar la situació, Zeus va disposar que Persèfone passés part de l'any en els confinis de la Terra, al costat de Hades, i l'altra part sobre la terra amb la seva mare, mentre Deméter prometés complir la seva funció germinadora i tornés a l'Olimp.
Persèfone és coneguda com Proserpina pels llatins.
La llegenda explica que l'origen de la Primavera radica precisament en aquest rapte, doncs quan Persèfone és portada als Inferns, les flors es van entristir i van morir, però quan torna, les flors reneixen per l'alegria que els causa la tornada de la jove. Com la presència de Persèfone a la terra es torna cíclica, així el naixement de les flors també ho fa.
D'altra banda, durant el temps en què Persèfone es manté allunyada de la seva mare, Deméter i confinada al Tàrtar, o món subterrani, com l'esposa de Hades, la terra es torna estèril i sobrevé la trista estació de l'Hivern.
POEMA:
Com les maduixes, Josep Carner
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, 5
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits. 10
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi, 15
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu. 20
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Crec que podria ser que l' altra divinitat fos Demèter perquè està ralacionada amb el bosc, els animals, la vegetació...
déu,,
Hola!
En aquesta imatge, l'autor volia reflexar el moment en que Persèfone ha pagat amb el seu càstic que cruelment li va imposar Hades al menjar-se sis grans d'una magrana, i que a causa d'això, com cada any,ha hagut d'estar durant sis llargos mesos a l'inframón amb Hades. Per fi, aquest el deixa lliure per tant sols sis mesos més. La seva mare Demèter, que l'està esperant amb els braços oberts, ha hagut de passar tota la tardor i tot l'hivern sola i trista per no poder tenir a la seva filla amb ella.
Tant la mare com la filla tenen una expresió de deseperació per retrobar-se, en canvi, Hades, mira a Demèter amb una mica d'odi i tot i que "ha d'entregar" a la seva esposa, la segueix subjectant per la cintura com per retendre-la amb ell una mica més de temps, ja que sap, que una vegada Persèfone traspassi les portes de l'infern, a ell li esperen sis mesos d'aborriemnt i tristesa, sense la seva esposa i envoltat de morts.
Aquí us deixo uns versos de "Volverán las oscuras golondrinas" de Béquer.
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará;
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!
El mite explica que Persèfone era la filla de Zeus i Demèter. Hades, déu del inframon, estava enamorat d'ella i un dia que ella va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts.
El quadre representa el moment en que Mercuri li entrega a Demèter la seva filla Persèfone.
Aquí deixo un poema dedicat a la primavera que m’ha encantat:
Aroma de primavera
alegra qualsevol cor,
perfum de roses,
olor de mar.
Vull viure la primavera,
no la vull deixar escapar.
Aroma de primavera
alegra qualsevol cor.
Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.
Perfumaràs, primavera,
on mon cos descansarà.
Qualque dia, primavera,
ja no te podré esperar.
Així és la primavera,
no la deixeu escapar.
Els meus seixanta anys canten la primavera (Joana A. Vidal Ferrer)
Fins demà!
Bones companys !!!
Perfí ja és la primavera. L'època que quan surts del cole encara és clar !!! els màgics mesos d'abril i maig....
Ja que també es cel•lebra el dia mundial de la poesia, seguint la crida que ens ha fet en Jordi publico un poema que ha mi m'agrada.
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs sed,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les tues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les sil.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat
com no sia la del teu poble.
Potser et maten o potser
s’en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Vicent Andrés Estellés
Salut companys,
Cesc
Hola a tothom!!
Bé aquí deixo un poema molt maco de la primavera:
Con la primavera
Viene la canción,
La tristeza dulce
Y el galante amor.
Con la primavera
Viene una ansiedad
De pájaro preso
Que quiere volar.
No hay cetro más noble
Que el de padecer:
Sólo un rey existe:
El muerto es el rey.
José Marti
Valete!
Aquí deixo el mite del rapte de Persèfone:
Persèfone era un donzella molt bonica, nascuda d'un dels múltiples amors de Zeus. La seva mare era Demèter, la deessa de l'agricultura. Un dia que Persèfone estava collint narcisos en un prat, la terra s'obrí de sobte i en va sortir el seu oncle Hades, que la va raptar i se la va endur al seu regne subterrani amb la pretensió de fer-la la seva esposa.
Demèter es va desesperar amb la desaparició de Persèfone, i va començar a buscar-la per tot arreu. Malgrat els esforços de le recerca durnat dies i nits no va trobar-la. Finalment, al desè dia, va demanar-ho a Hèlios, el Sol, que li expliqués el que havia succeït.
Demèter destrossada pel dolor, es nega a complir la feina de casa fins a recuperar a la seva filla. Però Persèfone s'ha menjat un gra de magrana, la qual cosa la vincularà eternament als inferns.
Zeus va decretar una fórmula de compromís: Persèfone passaria quatre (sis segons altres fonts) mesos a la terra amb la seva mare, i la resta de l'any, romandria al món subterrani. Aquest relat explica la mort i el renaixement anual inherent al cicle de la naturalesa: quan Persèfone està absent, Demèter està massa trista per realitzar les seves obligacions, però al seu retorn, Demèter treballa amb renovat vigor.
Hola!
Aqui us deixo dos poemes que parlen sobre la primavera que són bastant bons:
Levántate, amiga mía, hermosa mía, y ven!
Porque ha pasado el invierno,
las lluvias han cesado y se han ido.
Brotan flores en la tierra,
llega el tiempo de cantar,
y el arrullo de la tórtola
ya se oye por los campos.
La higuera echa sus brotes,
y las viñas en flor vierten fragancia.
¡Levántate, amiga mía, hermosa mía, y ven!
Es una época muy hermosa
con una magia verdadera,
es del año una temporada
que es llamada primavera.
Se visten de muchos colores
huertas, jardines y campos,
se alegran los corazones
se olvidan penas y llantos.
Árboles, follajes y flores
de gala se visten toditas,
con trajes multicolores
todas muy bien derechitas.
Hermoso aroma del campo
que alegra a cualquier olfato,
las aves desde lo alto
nos deleitan con su canto.
Es toda una sinfonía
un verdadero concierto,
escuchar durante el día
de pajaritos su aliento.
Las mariposas nos ofrendan
sus más variados colores,
cuando sus alitas agitan
adornando más las flores.
También el agua que viaja
en ríos, cascadas y manantiales,
se escucha su voz callada
en alegres notas musicales.
Se anuncian hermosas flores
huele a fresca hierba del campo,
son motivos especiales
por los que amo a la primavera tanto.
Hola!!
Aquí deixo el poema de Pablo Neruda.
Apenas te he dejado,
vas en mí, cristalina
o temblorosa,
o inquieta, herida por mí mismo
o colmada de amor, como cuando tusojos
se cierran sobre el don de la vida
que sin cesar te entrego.
Amor mío
nos hemos encontrado
sedientos y nos hemos
bebido toda el agua y la sangre,
nos encontramos
con hambre
y nos mordimos
como el fuego muerde,
dejándonos heridas.
Pero espérame,
guárdame tu dulzura.
Yo te daré también
una rosa.
Vale!
Salvete!
Aqui deixo la meva petita aportació:
Persefone, filla de Zeus i Deméter, és segrestada per Hades, per ser la reina del món subterrani. Deméter, deessa de la terra, destrossada pel dolor, es nega a complir la feina de casa fins a recuperar a la seva filla. Però Persèfone s'ha menjat un gra de magrana, la qual cosa la vincularà eternament als inferns.
Zeus va decretar una fórmula de compromís: Persèfone passaria tres mesos a la terra amb la seva mare, i la resta de l'any, romandria al món subterrani. Aquest relat explica la mort i el renaixement anual inherent al cicle de la naturalesa: quan Persèfone està absent, Deméter està massa trista per realitzar les seves tasques, però al seu retorn, Deméter treballa amb renovat vigor.
Salve!
Aqui deixo la meva aportació, explicant una mica resumit, el mite i informació sobre Persèfone:
En la mitologia grega, Persèfone (Περσεφόνη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns.
Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa «donzella». Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts.
Persèfone tenia el poder de fer passar els vius al regne dels morts només tallant-se un cabell (el fil del destí). Se sol representar com una noia jove amb un ram de narcisos a la mà (les flors que collia quan la van raptar) o asseguda en un tron de fusta (com a reina dels Inferns) o també al costat d'Hades, dalt d'un carro tirat per quatre cavalls negres.
Vale!
Aquesta és la llegenda del rapte de persèfone:
Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Core va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, que li va explicar el que havia passat i que Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert. Al final, Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts.
La majoria ja ho ens ho ha explicat el Jordi avui a classe, pero aqui ho explica tot exactament com a la mitologia. M'agrada molt perque aixi podem relecionar les èpoques de l'any amb la mitologia, i no només això sinó la majoria de les coses. Com els dies o moltes paraules. Valete!
Aquest es un petit resum de la llegenda de persèfone:
Persèfone és filla de Zeus i Deméter. El seu oncle Hades, es va enamorar d'ella i un dia la va raptar.
La jove es trobava recollint flors en companyia de les seves amigues les nimfes i germanes de pare, Atenea i Artemisa, i en el moment en que prendrà un lliri, la terra s'obre i per l'esquerda Hades la presa i se l'emporta.
D'aquesta manera, Persèfone es va convertir en la deessa dels Inferns.
Valete!
Salvete!
Aqui va el meu petit resum sobre la llegenda de Persèfone.
A Europa hi havia un temps on sempre era primavera i l'hivern ni la gana no existien. La creadora de tot això era Demeter, la 4a dona de Zeus i d'aquest matrimoni, va néixer Perséfone. Un dia, Hades va passar per allà i al veure com de bonica era Persèfone, la va raptar i la va portar al inframón. Demeter estava desesperada per trobar a la seva filla, fins que al 10è dia, el Sol li va confesar que ella havia estat raptada per Hades. Estava desolada i a causa d'això cap fruit, ni cap planta creixia. Amb tot aquest desastre, Zeus va voler intervenir, però no va poder fer res, ja que Persefone havia provat el fruit dels inferns, la magrana. Però hi va haver un acord on, part de l'any Persefone es quedaria amb el seu marit i l'altre part de l'any, amb la seva mare.
Per això quan Persefone torna amb la seva mare (amb l'ajuda d'Hermes, el missatger dels Deus) Demeter tota contenta fa créixer flors i fruits al seu voltant (primavera-estiu) però quan torna a baixar a l'inframón, es mostra la seva tristesa a la naturalesa (tardor-hivern).
Aquí deixo el meu petit resum:
En la mitologia grega, Persèfone era una deessa, filla de Zeus i de Demèter. Quan Persèfone era jove s'anomenava Core que significa donzella. Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que aquesta va sortir a recollir flors, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Al final va demanar ajuda a Zeus, però Coré ja no era una donzella sinó l'esposa d'Hades i s'anomenava Persèfone. Això va fer enrabiar a Demèter i com que era la deessa de la fertilitat de la terra va prohibir que les plantes creixessin i aviat tot el món va ser un desert.
Zeus va voler intervenir, però no va poder fer res, perquè Persèfone havia provat el fruit de d’infern, la magrana.
Finalment van arribar a un acord part de l'any Persèfone es quedaria amb el seu marit i l'altre part de l'any, amb la seva mare.
Demetèr com la terra anava be o malament depèn del seu estat d’ànim quan torna la seva filla fa créixer flors i fruits,això es produeix a l’estiu primavera, però Persèfone no és pot quedar per sempre amb la seva mare, de manera que quan torna amb Hades, Demetèr demostra la seva pena a la naturalesa , a l’hivern tardor.
Valete.
La figura de Persèfone és actualment molt coneguda. La seva història té un gran poder emocional: una donzella innocent, el dolor d'una mare pel rapte i la tornada de la seva filla. També és citada amb freqüència com a paradigma dels mites que expliquen processos naturals, amb el descens i la tornada de la deessa provocant el canvi d'estació.
Però els grecs també coneixien una altra faceta de Persèfone. Ella era a més la terrible Reina dels morts, el nom de la qual no era segur pronunciar en veu alta i a la que es referien com "La Donzella". A L'Odissea, quan Odisseu viatja a l'inframón, al·ludeix a ella com "Reina de Ferro". El seu mite central, encara amb tota la seva familiaritat emotiva, era també el context tàcit dels estranys ritus iniciàtics secrets de regeneració dels misteris eleusins, que prometien la immortalitat a participants: una immortalitat en el món subterrani de Persèfone, en un banquet amb els herois sota la seva mirada.
Mai m'imaginaria que podria apendre tantes coses tan d'origen grec com d'origen llatí solament dir que estic molt interessada en aquests temes i espero sapiguer moltes coses mes!!!.
Valete!!!
Cada any, al final de l'estiu i al final de l'hivern, una divinitat s'en va d'un lloc per anar a un altre. Quan comença la tardor, torna amb el seu espòs al Inframón, on deixarà que la terra descansi i mori. En canvi, a la primavera, tornarà amb la seva mare, Deméter, per que la natura reneixi de nou. Aquesta és Coré, que era el seu nom fins que es va casar amb Hades, que li va posar de nom Perséfone.
El mite ja està explicat aquí moltes vegades, així que no calia una altra repetició.
Aqui deixo un enllaç d'un poema dedicat a Hades, déu del inframón.
http://moebiusband196.fullblog.com.ar/poema-sobre-hades-persefoneen-fin-lo-que-creia-671226327064.html
Gratias tibi valde.
Salve!
Les quatre estacions de l'any passen a ser dues etapes de "felicitat" i "tristesa" si ens basem en els sentiments de la dea Ceres/Deméter.
El mite explica com un dia Plutó o Hades va raptar a Perséfone, i la va portar a l'inframón, el lloc on queden les animes dels morts, i aleshores al trobar que li faltava Perséfone, Ceres va començar a caure en una tristesa profunda. Aleshores Zeus va anar a parlar amb Hades per demanar-li que deixes anar a Perséfone, i Hades va accedir, si Perséfone no menjava res durant la seva estància a l'inframón, però Hades ja li havía oferit uns fruits de Magrana, la anomenada friuta de l'infern. Quan Zeus s'enterà d'aquest fet, va acabar pactant amb Hades que Perséfone s'estaría amb ell 6 mesos, un per cada gra de magrana que Perséfone havía menjat.
Vale!
Persèfone era una donzella, filla de Zeus i Deméter. Explica la mitologia grega que, mentres ella estava collint flors al prat amb les seves companyes, va ser raptada per Hades i aquest la va convertir en la reina del Inframón.
Son pare,Zeus, no va poder aguantar la tristesa i va obligar a Hades a tornarli a la seva filla , enviant a Hermes com a missatger perque la retornés a casa.
Hades va acceptar amb la única condició de que Persèfone no podia menjar res en tot el camí de tornada. Però ella va ser d'alguna manera enganyada i va tastar 6 llavors de granada.. el trencament de la condició que va posar Hades ,va fer que Persèfone tingués que tornar al Inframon cada any un mes per cada llavor. Es diu que no va ser enganyada, sino que les va menjar voluntariament.. qui sap?
El fet és que quan Deméter, la mare, i Persèfone estaben juntes, la terra floria de vegetació. Però durant els 6 mesos del any en que Persèfone tornava al Inframon , la terra es pansia , i es tornava estèril..
Hola tripulants!
Aquí us deixo el meu resum sobre aquest mite:
Persèfone, era una personatge de la mitologia grega, filla de Zeus i de Deméter. Un bon dia, Persèfone va ser raptada per Hades mentres estava al camp collint flors amb les seves amigues.
Hades, se la va endur cap a l'Inframón i allà la va convertir en la reina d'aquell lloc.
Demèter i Zeus, estaven desesperats per la desaparició de la seva estimada filla i varen enviar al déu missatger Hermes per comunicar a Hades què siusplau, retornés a la noia amb els seus pares.
Hades va acceptar però amb una condició, no podia menjar res durant tota la tornada. Però, malauradament, Persèfonde va menjar-se 6 llavors de granada i aleshores Hades la va castigar fent que cada 6 mesos tornés a l'Inframón.
Quan Persèfone es va reunir amb els seus pares, reinava l'alegria i la terra es va omplir de vegetació. Però com que als 6 mesos la noia havia de tornar a l'Inframón, el món es tornava sec i sense gairebé vegetació debut a la tristesa produïda per l'absència de Persèfone.
Amb aquest mite es pretén explicar l'existència de les estacions de l'any.
Valete!
es impressionant aquesta publicació sento no haver comentat abans aquesta publicació, es que no la trobava, pero la he llegit i es impressionant, com Hades cada 6 mesos rapta a Persefone, per cambiar d'estació es una cosa tan impresionant també quan hermes el deu de la mitologia , el emissari com si diguessím de la mitología grega, i com en la sortida li esta esperant la seva mare amb els braços oberts saben que hasta dintre de 6 mesos la tindra al seu costat , enorme aquesta publicació
valete
Persèfone era filla de Zeus, déu suprem de l'Olimp i de Demèter, deessa de l'agricultura. Un dia Persèfone estava collint narcisos en un prat quan de sobte la terra es va obrir i va apreixer Hades, el qual la va raptar i la va portar al seu regne subterrani. Demèter amb la desaparició de la seva filla es va desesperar, així que va començar a buscar-la per tot arreu i sense descans: per les nits recorria els camins il·luminant-se amb una torxa. Va recòrrer per tots els països i anava preguntant a tothom si sabien algo sobre la seva estimada filla. Finalment al desè dia, va demanar ajuda a Hèlios, aquest li ho va explicar tot. Demèter al coneixer la veritat, es va enfadar ja que Zeus estava implicat en el rapte. La deessa va abandonar l'Olimp i es dirigir cap al Palau dels reis Cèleos i Metanira, els quals li van encomenar la tasca de vigilar al seu fill Demofont. Demèter mata al nen, i va descobrir una personalitat que no coneixia. Va impidir que germinessin les llavors, de manera que l'espècie humana va ser castigada per la fam i va estar a punt d'extingir-se. Zeus es va adonar de la gravetat de la situació, i va enviar la seva missatgera Iris a ordenar a Hades que retornés Persèfone a la seva mare. Però es resistia a entregar la jove i li va donar una magrana dels inferns, que ella, la va mossegar. Inmediatament Hades aconsegeix que Persèfone quedi lligada al món dels morts, no obstant això arriba a un acord amb Demèter: Persèfone estarà un terç de la'ny amb el seu marit sota terra, i després els altres dos terços estarà amb la seva mare en el món superior.
FA tripulants!
Valete!
Aqui teniu el meu resum sobre aquest mite del rapte de Persèfone:
Persèfone era filla de Cepiteres i Júr i explica el mite que estava collint flors en un prat en companyia de nimfes quan es va esquerda la terra i en va sortir el seu oncle Plutó (déu dels inferns), i la va raptar i la va porta el regne subterrani amb la inteció de fer-la la seva esposa. la seva mare la buscava nit i dia peró no va trobar-ne cap pista.
Després el Sol, que tot ho veu i ho sap li va explicar el que havia pasat a Demèter i aquesta molt enfadada volia torna la terra estèril. Júpiter que es va enterar del que havia succeit va ordenar el seu missatger Mercuri que baixes fins als inferns a parla amb Plutó, però Plutó que era molt llest va donar de menjar uns grans de magrana a Persèfone per retenir-la. Llavors van acordar que Persèfone estaria mig any als inferns i mig any a la terra amb la seva mare.
Aquesta mite ens vol explicar simbolicament les estacions de l'any.
Valete!
Salue !
Aquí us deixo amb el meu resum d'aquest mite:
Persèfone era la deesa de la bellesa, filla de Zeus i de Dèmeter (deesa de la fertilitat).
Un dia, ella collia flors i va ser raptada per Hades, que estava enamorada d'ella.
Dèmeter es va adonar de la desaparició de la seva filla i va començar a buscar-la per tot arreu.
En aquells dies, Dèmeter no va cumplir la seva feina (no florien flors, la naturalesa era "morta") fins que no recuperés la seva filla.
al final, Zeus va demanar a Hades que li tornés a Perséfone a la seva mare però Hades va dir que era impossible perquè, a part de que estava casada amb ell, s'havia menjat 6 grans d'una magrana (la fruita prohibida).
Per això, es va acordar que Persèfone estaria 6 mesos al inframón (dels 6 grans de la magrana) i 6 mesos amb la seva mare.
Bé, després d'aquest resum, us poso un vídeo d'uns dibuixos infantils on explica el rate de Persèfone. És interessant veure com el nens petits també comencen a aprendre la mitologia griega d'una forma entretenida :D
http://www.youtube.com/watch?v=ZrmQYsMnl14&feature=related
VaLete!
Gràcies pel vídeo, Alison. Està molt bé que cerqueu material i publiqueu enllaços perquè tots els poguem compartir. Això és treballar col·laborativament!
Bona Tarda!!
Em sap molt greu quan tardo per publicar els meus comentaris, Jordi ja saps els problemes que vaig tenir alhora de fer-ho per el meu ordinador. La veritat es que aquest mite es el més bonic que em se i el que estic mes orgullós de dir a tothom perquè es com de debò ho sento. Persèfone en la mitologia grega, Proserpina, en la mitologia romana, es coneguda perquè cada 6 mesos sort del seu lloc on viu amb Hades que esta casat amb ella, llavors en aquest 6 mesos ella surt, i a dalt l'espera la seva mare Demèter , dona de la terra, i hermes el déu missatger de l'Olimp, aquesta història prové de quan Persefòne va menjar sis grans de magrana que son els 6 mesos que esta en llibertat , aquest és el gran fet del canvi de les estacions que tothom sap que esta allà, però ningú sap d'on prové i hauria de donar vergonya, perquè no saben d’ignorància que té no saber aquest fet tant important en la nostre vida que mai sabem de on be i per el que ho utilitzem, però allò me encanta aquest fer a la nostre vida. Persefòne, ara mateix ja es dins amb Hades i no la tornarem a veure fins als pròxims 6 mesos, quan arribi la primavera, època fantàstica, ara Jordi i tripulants os deixo un link sobre aquest mitre d’una manera molt sencilla explicada per fotografies, i una manera fàcil de compendre.
http://www.youtube.com/watch?v=LV3tMQTE0Hw
valete!
Salvete!
Aquí deixo el meu resum de Persèfone:
Persèfone (Περσεφόνη) era una deessa, filla de Zeus i de Demèter, que es va haver de casar amb Hades i es va convertir en deessa dels inferns.
Hades, déu del món subterrani, estava enamorat d'ella i un dia que Persèfone va sortir, Hades la va raptar per convertir-la en la seva esposa. Quan Demèter es va adonar que la seva filla havia desaparegut, es va posar a buscar-la arreu del món durant nou dies i nou nits, però no la va trobar. Va demanar ajuda a Zeus. Zeus va ordenar a Hades que retornés a Persèfone a la seva mare, però això ja no era possible perquè, mentre Persèfone havia estat als Inferns, havia menjat sis grans d'una magrana i tot aquell que provava l'aliment dels morts ja no podia abandonar aquell món. Però com que Persèfone només havia menjat sis grans, es va acordar que podria passar 6 mesos de l'any al món dels vius i l'altra meitat de l'any al món dels morts
Valete!!
La imatge representa el moment en que Hermes li retorna a Demèter la seva filla Persèfone, ja que estava sota les garres del seu oncle Hades, el déu de l'inframón. No obstant, Hades per no perdre la noia que estima li dona una magrana que ella, sense saber que era un engany, mossega. D'aquesta manera, és obligada a restar sis mesos a l'inframón amb Hades i els altres sis mesos s'anava al món superior a veure la seva mare.
El que aquest mite indica és que quan Persèfone torna amb la seva mare, Demèter mostra la seva alegria omplint la terra amb flors i fruits i això simbolitza la primavera. Al contrari passa quan Persèfone es queda a l'inframón i el descontentament de Demèter es mostra a partir de la tristesa de la tardor i l'hivern.
Publica un comentari a l'entrada