Les últimes hores de Pompeia (I)

Ja sabeu que Pompeia és i serà sempre un dels indrets arqueològics més apreciats del món antic per la seva espectacularitat. L´Anna ja ens en va parlar en un apunt molt interessant i ara és la Clara la que vol fer-nos arribar el seu particular homenatge amb aquesta recreació literària de les últimes hores de la ciutat de la Campània. Avui publiquem la primera de les tres parts que conformen el relat. Espero que us engresqui a seguir parlant d´ella. Enhorabona, Clara!

Ara, després que tot hagi passat, em pregunto per què no em vaig escapar quan ho hauria d’ haver fet, quan en tenia l’oportunitat. Potser així tots ells haguéssin pogut trobar una sortida a aquest infern i fugir per mar. Potser no haguéssin mort. Pensant-ho així, ara sembla que tot sigui culpa meva, però em consolo pensant que aviat oblidaré les seves cares i no em sentiré culpable mai més, perquè ells ja no seran res més que un passat oblidat.

Tot va començar el juny d’aquell mateix any 79, quan van condemnar la meva vida a un matrimoni sense futur amb Claudi Sèptimus, fill d’un important magistrat, ric i ben plantat, el somni de totes les noies en edat de casar-se, que suspiraven sempre que el veien i s’afanyaven a arreglar-se cada cop que ell havia de fer acte de presència a casa seva. Per desgràcia no era el meu cas. El coneixia des de ben petita, sense saber, però, que ja aleshores els nostres pares havien traçat un calculat pla per unir les nostres vides en el seu moment.
Jo era filla de l’il·lustre Augustus de Pompeia i la seva bella esposa Antònia, l’única noia entre set germans. L’estimació que em tenien els meus pares em va permetre retardar l’edat en què m’hauria hagut de casar fins als setze anys, però no va anul·lar el meu malson. De fet, qui jo m’estimava era en Marcus, un noi de bona família només un any més gran que jo, el meu amic des de l´infància i el meu amor des que vaig conèixer aquest sentiment. Aliena als plans dels meus pares, parlava amb ell dels nostres plans de futur, de quants fills tindríem, de la nostra creixent felicitat. Si bé ell no m’escrivia poemes d’amor com en Claudi i no m’afalagava com ho feia el meu etern pretendent, era en Marcus qui m’omplia de tots els sentiments que Claudi recitava i descrivia en els seus versos.
Vaig passar-me els dos mesos anteriors al 30 d’agost, el dia fixat per al casament, entre plors de desconsol en la intimitat i somriures falsos davant parents i amics. De fet, no van ser dos mesos. No recordo quan, però el propòsit de fugir amb en Marcus no va tardar a revelar-se, i se’m va presentar com unes ales de llibertat. Ho vam planejar tot, cada petit detall, i el meu cor jove, emocionat, es barallava amb la prudència per sortir del meu pit cada cop que hi pensava. L’escapada seria el 24 al matí, durant una reunió important a casa on ningú no repararia en la meva absència. Aniria disfressada d’esclava fins al fòrum, on em trobaria amb el més fidel dels esclaus d’en Marcus, que em conduiria fins al vaixell on ell m’havia d´esperar.
Les coses, però, no van anar com haviem previst. A la porta del darrere, per on havia de fugir, em vaig trobar en Claudi esperant-me de braços creuats. Em vaig quedar tan parada que amb prou feines vaig saber què dir, encara que no va caldre perquè el primer en parlar fou ell.

- Si no vols casar-te amb mi, m’ho podries haver dit, i així potser t’hauries estalviat el disgust de la teva mare davant la teva desaparició. On pensaves anar?- va dir, impassible.

La seva expressió semblava tranquil·la, però els seus ulls estaven atravessats per una profunda buidor que em va espantar.

- Has de saber que si t’haguéssis quedat amb mi no t’hauria faltat res, perqué em desviuria per tu a cada moment per tal que fossis feliç. Però no vull que siguis la meva esposa renunciant a la teva felicitat i tampoc no vull ser mereixedor del teu menyspreu la resta de la teva vida, així que, si vol marxar, ets lliure de fer-ho, no diré res a ningú.
- Per què?- feia veure que no sabia avenir-me a les seves paraules.
- Perquè t’estimo- va respondre.

I ara sí, la buidor dels seus ulls va inundar el seu rostre mentre apartava la vista de mi. Davant meu en Claudi, un home ric i respectat, era la viva la imatge de la derrota, sense res a les mans, nues, una imatge que mai no hauria imaginat en algú tan segur de sí mateix. I, de sobte, em vaig adonar del què estava fent. Trencava el cor d’un home i el de tota la meva família per pur egoisme. Vaig esperar uns moments abans de tornar a l’interior de la casa, incapaç de pensar amb claredat, sense dir res. En Claudi no em va seguir, es va quedar on era tan sorprès com jo de la meva reacció.

De sobte, però, em va cridar. En girar-me vaig veure que no em mirava a mi, sinó al cel.

- Què passa?- vaig preguntar confosa, en un estat proper al plor i a l’amargor però allunyat, tanmateix, de qualsevol emoció que pogués expressar el meu cos.

En acostar-me a ell ho vaig veure. Del cim del Vesuvi, una columna de fum fosquíssim sortia com una serp del seu cau i s’extenia fins a tocar el cel, on el seu radi s’anava ampliant cada cop més. Mai no havia vist una cosa semblant.

- Què és això?- vaig preguntar, desconcertada.
- No ho sé.

De l’interior de la casa van arribar-nos veus sorpreses i vaig entendre que els convidats també ho havien vist des d’on eren. De cop i volta, Claudi es va girar cap a mi i va dir-me:

- Entra i canvia’t. No trigaran a sortir per veure què passa i és millor que no et vegin així, vestida d’ esclava-, i em va empènyer suaument pel braç per espavilar-me. Vaig afanyar-me a fer-li cas i just quan estava a punt de desaparèixer em va dir:

- Cinna..., gràcies. Et prometo que seràs feliç.
- No he dit que accepti casar-me amb tu encara. Només que no fugiré-, vaig deixar-li anar amb un gest d´agressivitat continguda, en un atac de sobtada ràbia que gairebé em va fer saltar les llàgrimes. I vaig marxar.

La resta del matí va passar amb una certa aparent tranquil·litat. L’únic que va despertar la fumarada del Vesuvi va ser curiositat, però l’alarma que jo sentia no semblava existir per als altres. Claudi va estar a prop meu tota l’estona, però jo el vaig ignorar, tant a ell com a les seves paraules tranquil·litzadores sobre el fenòmen, encara que no me les deia a mi, sinó a tothom. De tant en tant em mirava fixament, com pretenent saber què pensava jo en aquells moments, i jo em plantejava què m’havia fet quedar al seu costat quan podria estar en braços del meu autèntic amor, en Marcus, que de ben segur em seguia esperant sense perdre l´esperança de retrobar-nos perquè confiava en mi i m´estimava. Ara sé que després d’aquella traició no mereixia la seva confiança.

Mentrestant, el Vesuvi seguia expulsant fum.

Clara Olóndriz

2n Batxillerat