Pensaments d´Ícar

Què devia pensar Ícar mentre volava, lliure, pels cels cretencs? Quines sensacions experimentava mentre es deixava gronxar pels violents vents de l´Egeu? Mai no ho hem sabut, però la Júlia, finalment, ens revela el secret. Sense paraules.

Per un moment vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament. Volia abastar la ciutat sencera i el més enllà, navegar per la foscor dels carrers i volar. Sentia com m´omplia de l´aire fresc de la nit, com el meu cos lentament s´alleugeria i em vaig disposar a saltar.

La caiguda va ser ràpida, però just en l´instant que anava a tocar terra em vaig enlairar. Jo era el vent.

Acaronava les fulles dels arbres, balancejava la roba estesa i despentinava lleugerament el tràfec de la gent. Recorria estrets carrerons foscos i grans avingudes plenes de llums de colors. En sentia totes les històries, tots els moments, tots els records. Jo era portador de cada paraula i de cada soroll. De totes les cançons interpretades per músics passatgers i me les enduia i n´omplia els carrers.

De sobte, vaig agafar impuls i em vaig enlairar ben amunt. Des d´allà, a recer de les estrelles, podia observar el moviment atrafegat de la ciutat i notar tot d´olors provinents de bulevards llunyans.

Veloçment em vaig dirigir cap al mar, volia atrapar l´horitzó. Experimentava una gran força i energia. Jugava amb els núvols i acariciava les onades. Després m´endinsava en terres desconegudes i en cercava els racons més amagats per descobrir-hi els seus secrets. Travessava boscos feréstecs i selves càlides, creuava extensos deserts i coronava les muntanyes més altes. Admirava cada color i cada textura de les regions que explorava, n´observava la seva gent, tan diferent i alhora tan semblant a la resta. En descobria els mateixos somriures, les mateixes il·lusions i els mateixos plors innocents, les llàgrimes dels quals jo assecava delicadament.

Podia abastar el món sencer. Jo era lliure, jo era el vent.

Júlia Vallespir
1r Batxillerat