Fa uns dies vam començar amb els llatinistes de 2n la lectura de Els germans de Terenci. Tot i saber que, per consens, tant a alumnes com a companys de la professió agrada més llegir Plaute per la seva comicitat i l'acció trepidant de les seves comèdies, particularment penso que aquest text del comediògraf llatí és sumament interessant per les reflexions i el debat que desperta entorn de l'educació, un tema que és, per a tots sense distinció, el moll de l'os de tot plegat. Els dos models proposats per Terenci de la mà de Mició i Dèmeas desperta en els alumnes, al meu entendre, un interès sincer per parlar de situacions que sovint viuen a casa seva i fora d'ella: amb els pares, germans, professors, amics i coneguts. Deixeu-me, doncs, que reivindiqui tant la figura intel·lectual de Terenci com una obra d'una modernitat evident i que m'entristeix, per tant, que es proposi un canvi de lectura per al curs vinent, encara que sigui per recuperar les riallades i la vivacitat del mestre Plaute.
La Berta ens va obsequiar amb una classe (i una presentació) introductòria del literat i de l'obra que ens ocupa, i amb aquesta us deixo. Plurimas gratias, dilecta discipula!
Ja fa uns quants anys que a classe de Llatí I projecto la pel·lícula El club dels emperadors (2002), una faula educativa molt rica i suggerent en valors que personalment m'emociona cada vegada que la veig, de ben segur perquè els qui ens dediquem a aquesta feina de dilluns a divendres (i sovint més enllà), ens reconeixem en més d'una situació que aquesta història planteja. M'agrada en William Hundert, m'agrada molt, ho confesso, perquè hi trobo, en la seva caracterització, les virtuts que m'agradaria tenir i les debilitats que tinc.
Durant aquests anys he anat anotant en llibretes i papers (de vegades perduts) apunts, notes i idees que els meus alumnes i jo mateix hem anat verbalitzant sobre aquesta companya de viatge (la pel·lícula, vull dir) i sento que ha arribat el moment de compartir-ho més enllà de l'aula per a qui ho vulgui llegir i aprofitar. Espero que siguin d'utilitat o, si més no, que serveixin per il·lustrar que una bona pel·lícula, a banda d'entretenir, pot esdevenir un pou de reflexions que ens poden ajudar a créixer com a persones. Pura educació en humanitat(s).
P.S.: al final del document Scribd, podreu clicar les entrades que li hem dedicat anteriorment.
“Saber
Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o
asistir a un concierto”
Mercedes Madrid
(professora de Grec)
Filòlegs
són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants
d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és
cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar
correctament o escriure un bonic poema d’amor…
Però sense la
llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil
tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.
Sense nocions de
grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és
impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic,
desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoriaestàs
parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria
el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode
té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un
diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic,
no sospitaràs que un gimnastavestit és
una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.
Si no estudies grec
et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmèticapretén que el rostre humà sigui tan bell
i ordenat com el cosmos; i que la Via
Làctia, una galàxiaon es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el
raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.
Si desconeixes la
literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians
de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians,
ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no
acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip.
Potser siguis l’esteta
de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcàdel
genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va
enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu
d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.
El protagonista
de la pel·lícula és un heroi, sí. Però
sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus
i lluita per la seva vida i la dels altres.
Malgrat alguns actors i crítics de
cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una
màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música
urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda”
comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns
rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I
si algú et diu peripatètic,
provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels
més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I
que és, certament, patètic enfadar-se per això.
És més que probable
que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en
castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs
que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs
que les pitonisses
són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la
terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen
així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa
cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i
desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.
En una bibliotecas’emmagatzemen
llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el
moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui
barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final.
Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.
Sense els mites
grecs, el taló
d’Aquil·les, la poma de la discòrdiao
la caixa de
Pandoranomés serien frases fetes,
buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a
saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris
o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada
en ella l’esperança.
Potser un dia,
després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí
(o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però
si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és
vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.
I sense grec, en
fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir
amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels
filòlegs.
A "El racó de pensar" es pregunten què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra. A més, revisen "Penèlope", una mirada contemporània que reinterpreta i subverteix el
mite. En parlen amb Xavier Antich, professor de Filosofia a la Universitat de Girona
(UdG), i Eva Vila, directora de cine i autora de la pel·lícula
"Penèlope". A propòsit del que vam parlar l'altre dia a classe sobre aquesta heroïna sovint poc reconeguda com a tal o, si més no, més coneguda com a "l'esposa d'Ulisses", què us ha semblat aquest àudio tan interessant del programa d'avui?
I vosaltres, què en penseu sobre l'afirmació "què tenen els mites per tornar-hi una vegada i una altra"? Hi esteu d'acord? Per què? P.S: què us semblaria organitzar una sortida al cinema -εκτός προγράμματος!- per veure la cinta d'Eva Vila? Algú s'hi apunta?
"Príam suplica a Aquil·les el retorn del cadàver del seu fill Hèctor", Alexander Ivanov (1824)
A un dia de començar el nou curs, dono voltes als arguments que reivindiquen la presència dels clàssics a les aules de secundària. Encara que molts no ho vegin -o no ho vulguin veure- son arreu (els arguments, vull dir). Tindrem temps de parlar-ne al llarg d'aquests mesos, aquí i a l'aula, amb els autèntics protagonistes, els alumnes, perquè són ells qui més ho han de valorar i reflexionar. Mentrestant, serveixi com a exemple il·lustratiu d'aquesta connexió entre el passat i el present a través del pont dels clàssics a què em referia, un article aparegut fa dos dies al diari EL PAÍS. La seva lectura pot ser -n'estic segur- ben eloqüent i, per tant, amb això començarem enguany.
"Hay una escena de la Ilíada, ubicada casi al final
del libro, en la que Príamo, rey de los troyanos, acude a Aquiles a escondidas
para que le entregue el cadáver de su hijo Héctor, “matador de hombres”, y
poder darle así digna sepultura. Nada podía unir menos a estos dos hombres. Uno
había asesinado a su hijo, y el otro, ni más ni menos que el jefe de sus
enemigos, era además el padre de quien acabó con la vida de su queridísimo
amigo Patroclo. Sorprende, por tanto, que Aquiles, famoso por sus ataques de
cólera, no solo no lo liquidara al instante, sino que incluso accediera a entregarle
el cadáver. Es el conmovedor instante en el que ambos caen en la cuenta de su
común humanidad, que los vínculos que establece su dolor compartido y su
condición de mortales son más fuertes que el implacable destino que les obliga
a enfrentarse. Irónicamente, un libro destinado a glorificar al vencedor de una
guerra acaba mostrando la infinita inutilidad de esta, y cómo ese dolor tan
primario une más al final que cualquier adscripción partidista.
Por alguna razón que seguramente se arraiga en el
recuerdo de mis torpes intentos por desentrañar el texto de Homero en el
colegio, no he podido evitar una conexión entre esa escena y el vídeo de los
dos viejos excombatientes de la guerra civil. Y es extraño, porque nuestra
guerra carece de toda épica, en ella no hay nada heroico que narrar. Con la
guerra de Troya solo tiene en común ese enorme desperdicio de vidas humanas que
se esconde detrás de toda contienda bélica, y cómo gente anónima como nuestros
dos ancianos se ven arrastrados a participar en la masacre. Pero su gesto de
reconciliación muestra un asombroso paralelismo con aquella situación.
En cierto sentido, la Transición fue también un
momento priámico-aquilineo, un intento por buscar ese punto de encuentro.
Quedan todavía muchos caídos en las cunetas que, como Héctor, esperan digna
sepultura, pero al menos conseguimos superar la dinámica de vencedores y
vencidos. Por eso extraña que Podemos siga manteniendo abierta la herida del
enfrentamiento civil, insista en negar que viejos contendientes puedan darse la
mano y regocijarse de que sus nietos escaparan a esos antagonismos
destructivos.
No hay nada intrínsecamente malo en repolitizarlo
todo o en preferir políticas de confrontación en vez de políticas de consenso,
algo que además no se corresponde con lo que de hecho viene practicando. Homero
era bien consciente también de que aquella unión entre los dos contendientes
era un hecho aislado en la guerra infinita. Pero algo hemos avanzado desde
entonces. Ahora la sublimamos a través de la pacífica confrontación dialéctica.
Por eso nuestra Transición se nutrió de esos dos elementos que H. Arendt
consideraba esenciales para una vida común exitosa: el perdón y la promesa. El
perdón ayuda a sanar las heridas del pasado; la promesa asienta los pilares
sobre los que construimos el futuro. ¡Parece mentira que haya que volver a
Homero para acabar de entenderlo!" (Fernando Vallespín)
Je me souviens d’un jour d’avril où j’ai décidé d’écouter le disque “La voix faite de l’émotion”, du choeur Geriona (Il s’agit d’un choeur de voix blanches qui participa à la première édition du concours musical de l’Oh Happy Day de TV3), puisque je suis très passionnée par le chant classique, qui est basiquement le répertoire qu’elles chantent. Après quelques chansons, il est arrivé la pièce magistrale du Nigra Sum et je me suis rendue compte que le texte était en Latin et cela m’a conduit à vouloir découvrir le sens des paroles et à m’informer sur la pièce et de son origine. C’est alors ,à ce moment-là, que j’ai décidé d’écrire l’entrée à propos de Nigra Sum pour notre blog. En plus, si ce thème était chanté par beaucoup de chorales de la Catalogne, cela signifiait qu’il était tout à fait important et valait la peine d´ en savoir le sens.
Il s´agit d´ une pièce sacrée qui fut composée par Pau Casals quand il se trouvait à Prada de Conflent, l’année 1943, et fut destinée au monastère de Montserrat. Pour l’écrire, il a fait une adaptation du texte original. Celui-ci se trouve au premier chapitre du livre biblique de poèmes Le Cantique des cantiques qui commence avec les mots: nigra sum sed formosa (je suis noire, mais belle) identique à sa version. Pau Casals a choisi d’adapter cette chanson pour manifester de l’admiration envers le monastère de Montserrat et la Manécanterie de Montserrat, mais également envers la figure de la Vierge , car elle est noire comme indique le titre de la pièce.
À propos de la Vierge de Montserrat, tout paraît indiquer que Pau Casals l’a écrite lorsqu’elle était déjà noire. Il y a une histoire qui raconte la couleur de la “Moreneta”, on dit qu´elle fut trouvée par des bergers dans une caverne au IXème siècle. Cependant, d´autres personnes considèrent l’obscurité basée sur les versets du Cantique des Cantiques (Nigra sum, sed formosa).
Mais, la théorie la plus acceptée c’est que la Moreneta était à l’origine blanche et après elle a été transformée en couleur noire parce qu´on voulait lui vernir les bras, les jambes et la tête avec du plomb blanc, et à cause d´ une réaction chimique provoquée par la chaleur des bougies (cierges de l’huile) elle est devenue noire.
Le livre dont l’auteur s’inspire pour composer la pièce de Nigra Sum est "Le Cantique des cantiques”, aussi connu comme "Le Cantique de Salomon” ou "Le Cantique des cantiques de Salomon”. Celui-ci est un livre de poèmes d’amour qui fait partie de la Bible et qui a été à l’origine rédigé en hébreu. Les poèmes sont brefs et constituent un chant à l’amour à travers le dialogue parmi l´aimé et son aimée, qui peut être interprété comme une allégorie de l’amour de Dieu envers Israël ou de Christ pour l’Église. Néanmoins, il n’y a aucune référence explicite à Dieu.
Nigra sum, sed formosa, filiae Ierusalem. Ideo dilexit me rex et introduxit me in cubiculum suum et dixit mihi: Surge, amica mea, et veni. Iam hiems transiit, imber abiit et recessit, flores apparuerunt in terra nostra, tempus putationis advenit.
De què parlem quan parlem d'Humanitats? En un món en què es tendeix cada vegada més al reduccionisme i a la banalització dels termes, potser oblidem que tot està i estarà cada vegada més connectat i que tot, absolutament tot el coneixement i font d'aprenentatge queda embolcallat per les Humanitats. Ja ho deia el comediògraf Terenci: "Homo sum, humani nihil a me alienum puto"(Heaut. 77). És contradictori parlar de qualsevol matèria de les denominades tradicionalment científiques com a disciplines humanístiques? Són el Llatí (aquí com a exponent del món clàssic) i la Informàtica matèries antagòniques o complementàries? Podem trencar una llança en favor de les Humanitats demostrant amb fets empírics que qualsevol coneixement té múltiples lectures al servei de l'educació? Nosaltres, òbviament, pensem que no, que no hi ha contradiccions al respecte, que l'antagonisme és tradicionalment una convenció maligna o que si la tecnologia es posa al servei de l'educació i de l'aprenentatge dels nostres alumnes, aquesta pot ser -si cal- una eina molt important per al seu desenvolupament cognitiu. Suggerit pel professor d'Informàtica de l'escola, en Pere Mateo, durant el darrer trimestre els alumnes de les matèries optatives de 4t d'ESO de Llatí (21) i d'Informàtica (23) han treballat colze a colze en un projecte interdisciplinari que hem titulat amb el nom de ReVivimun mite (Pere dixit!), adaptant la Realitat Virtual(VR) al món classic a través de l'aplicació Cospaces com a eina educativa. Els discipuli discipulaeque de les dues matèries optatives han treballat interdisciplinàriament amb
Google Sites per tal de traduir en imatges seqüenciades en RV diferents relats
de la mitologia clàssica amb l’objectiu de fer més comprensible el fil
argumental de les històries a alumnes de 2n cicle de Primària en la tramesa de
valors i actituds davant la vida.
Hem procurat demostrar la validesa d’aquesta eina
aplicada al món de l’educació com a potenciadora de l’aprenentatge en nens i
nenes en procés de creixement cognitiu i hem comptat amb la inestimable ajuda del professor Jesús Arbués, que ens va aconsellar i il·lustrar -amb una xerrada amb alumnes seus també de 4t- sobre les virtuts de l'aplicació Cospaces amb què han treballat els nostres informàtics.
Els objectius que ens vàrem proposar...
Seqüenciar 10 mites, cadascun en 9
imatges-plànol de realitat virtual (VR).
Establir un treball definit des del principi del
projecte tot i que vam concedir plena llibertat als alumnes pel que fa a
la seqüenciació i al disseny visual de cada mite.
Creació d’un Google Sites compartit amb els alumnes
de les dues matèries per tal de recollir, organitzar i sistematitzar les
tasques col·laboratives dels diferents grups de treball.
Definir la plataforma Cospaces EDU com a suport
informàtic d’un programa de Realitat Virtual i l’ús d’ulleres de RV
per visualitzar els relats una vegada seqüenciats i dissenyats.
El treball en equip dels dos
docents i la gestió de les aules respectives ha estat fonamental. Els professors
implicats hem revisat i hem fet el seguiment de la feina dels respectius
alumnes d’Informàtica i de Llatí a la pròpia aula cercant en moments
determinats espais de posada en comú per recollir les valoracions dels
diferents productes parcials. L’avaluació del projecte ha quedat recollida en
una rúbrica compartida.
Imatge d'una sessió Hangouts amb Cospaces via telemàtica
I aquests són els productes finals...
LLATÍ(Google Sites dels 10 mites amb una sinopsi del relat, l'storyboard, la seva seqüenciació, la lliçó de vida que s´hi amaga al darrera i la seva pervivència en l'art)
*Cal tenir descarregades les aplicacions de lectura QR i Cospaces EDU
La cirereta del pastís va ser la posada en escena del projecte amb la seva presentació als alumnes de 5è de Primària de l'escola el proppassat dimarts 19 de juny. Hem d'agrair a en Roger Garcia i a en Carles Capellades, tutors dels grups-classe, totes les facilitats del món per haver-ho pogut fer possible. Us deixem amb un tastet en forma d'imatges i tan aviat com estigui editat, amb un vídeo (agraïm a l'alumne Albert Aymar la seva col·laboració) que testimonia tot el procés de la nostra Galatea particular: ReVivim un mite!
