El mur d´Adrià, el límit d´un imperi

Aixecat sobre els límits del territori de l’imperi romà al nord d’Anglaterra, i travessant des del mar del Nord al mar d’Irlanda el país, s’alça desafiant  les terres bàrbares el mur d’Adrià. Aquesta construcció de 117 quilòmetres de llargària feta de blocs de pedra units amb argamassa argilosa  va ser erigida per 18.000 homes a les ordres de l’emperador romà Publi Eli Adrià entre els anys 122 i 132 dC, després d’una visita d’aquest a la zona, per tal de frenar les invasions provinents dels poblats bàrbars del nord d’Anglaterra que representaven un perill per a l’estabilitat tant militar com econòmica de l’imperi. Avui en dia, l’escenari ens ofereix unes vistes magnífiques cap a les verdes i silencioses planúries de les quals no en podem abastar la fi. Ara bé, què hi deuria haver hagut allà fa més de 2.000 anys? Segurament, si ens hi poguéssim traslladar, el primer de tot que sentiríem serien les passes atrafegades però fermes dels sentinelles romans, anant d’un cantó a l’altre, tot custodiant el mur des de dalt dels forts situats al llarg de la muralla. Possiblement, també podríem trobar algun que altre badallant recolzat a la paret tot esperant avorrit, després d’una jornada de guàrdia, un possible atac mentre mira recelós com la resta dels seus companys beuen i riuen al campament militar que, mica en mica, va esquinçant la foscor de la nit amb la feble llum provinent de les tavernes. I és que, a pocs quilòmetres del mur d’Adrià, s’hi trobaven tot de campaments militars on els soldats vivien amb les seves famílies junt amb botiguers,  ferrers, forners... que  oferien els seus serveis a l’exèrcit. 

[Fotos d´arxiu: Júlia Vallespir]

Aquest any he tingut la gran sort de visitar in situ les restes arqueològiques del poble de Vindolanda, un petit fort construït l’any 85 dC situat al sud de la muralla just al costat del riu Tyne, i a on avui en dia s’hi estan realitzant excavacions per tal de classificar-ne les ruïnes, s’hi han identificat banys romans, armeries, cases particulars, temples, botigues..., i per catalogar-ne les troballes com, per exemple, un munt de cartes privades, d’entre les quals en destaca una petita joia, la primera carta escrita per una dona en llengua llatina, una tal Claudia Severa que envià una lletra a la seva germana, Sulpicia Ledipina, per proposar-li de passar el seu aniversari plegades. Tot i que les excavacions van començar el 1814, encara ara es desconeix més de la meitat del territori que formava el campament, fet que dóna ales a la imaginació dels arqueòlegs o dels aficionats a la matèria per pensar en les múltiples troballes que encara els queda per descobrir o desxifrar, com és el cas d’un esquelet d’una adolescent enterrat en unes circumstàncies poc comunes que apunten cap a un possible homicidi. I és que aquests són els misteris que ens brinda la història! Cap a finals de l’imperi, a l’inici de la seva decadència, el 383, degut a un seguit d’incursions bàrbares i davant l’impossibilitat d’un imperi romà massa desestabilitzat per frenar-les, el mur va ser abandonat i els romans van començar a retrocedir cap al sud tot començant, així, el principi de la fi. 


Tripulants, a quina dinastia d´emperadors romans pertanyia Adrià? on el situeu cronològicament? on va néixer? qui va ser el gran amor de la seva vida? quin és el contingut de la carta enviada per Claudia Severa a la seva germana Sulpicia Lepidina? Us atrau el món de l´arqueologia?

Júlia Vallespir

1r curs del Grau d´Arqueologia  (UB) 

P.S.: sobre l´emperador Adrià, l´escriptora francesa Marguerite Yourcenar va esciure tot un referent de la novel·la històrica en clau epistolar, Memòries d´Adrià (Mémoires d´Hadrien, 1951). Es tracta d´una carta de l´emperador romà a Marc Aureli que esdevé una profunda meditació sobre la mort. La professora Laura Borràs ens en parla al programa Els matins de TV3. 

Narbo Martius

Aquest estiu vaig estar a França amb la meva família i durant l´estada vam aprofitar per visitar la ciutat de Narbonne, al sud-est del país gal. Allà vaig descobrir que aquesta bella ciutat de prop de 50.000 habitants va ser fundada l'any 118 a.C. pels romans, que van anomenar-la Colonia Narbo Martius . Està situada en una cruïlla de camins que segueixen la costa per on transitava la Via Domitia, el primer camí romà a la Gàl·lia que permetia connectar la península itàlica i Hispània. Amb el temps va esdevenir una ciutat important i va convertir-se en capital de la província de la Gallia Narbonensis. Fins i tot el 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legio X. Com totes les ciutats, va tenir el seu moment de glòria. En el cas de Narbona, aquest va arribar durant el segle I dC degut a la seva activitat portuària i gràcies a la seva condició de port fluvial, emparat en les aigües de l´Atax (actual Aude). Un devastador incendi l´any 145, que va esfondrar-ne una part important, va marcar la seva lenta però inexorable decadència com a ciutat romana. 

A partir de l´any 462 va formar part del regne visigot de Toulouse i posteriorment va ser ocupada pels musulmans procedents d'Espanya fins al 734. L' any 759, Narbonne va quedar definitivament integrada en territori francès. 

Us he deixat unes imatges que vaig captar in situ amb el mòbil. Si pareu atenció, llegireu una inscripció al mur que fa referència a la xarxa viària que passava per la ciutat i que conserva gairebé intacta la seva construcció. En aquella mateixa plaça, hi vaig trobar un establiment de menjars que es deia Àgora. El món és ple de referents clàssics! 

Parlant de vies …sabeu el nom d´alguna via principal romana a Hispània i per on passava? Quina era la tècnica de construcció d´una via romana? Valete!

Laura Guillén

2n Batxillerat

Proelia ante Troiam

Charles Antoine  Coypel. La fúria d´Aquil·les (1737)

In pugnae campo, inter mare et oppidum Troiam, omnes fortiter pugnabant. Plurimi Graeci et Troiani fortes milites eorumque duces periti erant. Achilles autem ceteros Graecos virtutis fama superabat. Troiani vero omnem spem in Hectore, Priami filio, habebant. Duorum virorum facta Homerus poeta nobis narravit. Olim Achilles, quod Agamemnoni iratus erat, pugnae non interfuit ; Graeci magnam cladem acceperunt. Hostes usque ad Graecorum naves, quas nautae in litus traxerant, clam venerunt earumque partem igne deleverunt. Unus ex Achillis comitibus, Patroclus, hostes pellere potuit ; Hector autem eum in acie interfecit. Tum Achilles tandem cum Hectore pugnare constituit.

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

[Fotografia: Carles Cervelló]

De la mà de Noumas, un comerciant egipci d’Alexandria i de Paula Aemilia, germana d’un cònsol romà, ambdós del segle I aC, aquest estiu he tingut l’oportunitat de fer una visita a la vila d’Empòrion. Confesso que, de vegades, aquest tipus de visites “teatralitzades” em fan una mica de por: la presència d’algun personatge del públic amb afany de protagonisme, l’excessiva banalització dels comentaris per part dels actors, etc., tot plegat fa que molt sovint es trenqui la màgia que un espera trobar en moments com aquest. Tanmateix, en aquesta ocasió ha pogut més la bona voluntat de tots plegats que els inconvenients (mosquits inclosos). Mentre passejàvem per una Empòrion en ruïnes i Noumas i Paula ens explicaven el que havia estat l’esplendor d’una vila magnífica, em sentia feliç d’aprendre tantes coses que no sabia de la mà de dos persones que representaven aquest esperit clàssic que tant reivindiquem. I vet aquí que em va venir al cap que potser estava experimentant allò que realment ha de ser un clàssic avui en dia: un company de viatge que, tot dialogant, t’ensenya i aprèn gràcies al meravellós regal de la paraula.

Gràcies a la passejada compartida, aquelles pedres s’anaven transformant en presència viva d’un passat que ens ha permès fer-nos tal com som en l’actualitat. Les botigues, mercats, places i demés dependències de la ciutat prenien de cop tota la vida que havien tingut i s’alegraven (permeteu-me que així ho pensi) que la seva vida no hagués estat en va perquè nosaltres, amb la complicitat que mostràvem, la fèiem de nou realitat.

També passa així amb els llibres. Quan obrim les seves pàgines, fem de nou realitat un món que, d’acabar-se, ens faria renunciar a una part substancial d’allò que som. Els llibres de les nostres biblioteques no són peces arraconades en una prestatgeria, són símbols de la meravellosa arquitectura que la Humanitat ha anat bastint al llarg dels segles (malgrat nosaltres mateixos i les nostres barbaritats). Sentir-nos agraïts i mostrar-ne, encara que sigui de tant en tant, respecte i admiració ens farà que, com les ruïnes d’Empòrion, no perdem mai els fars que il·luminen el nostre camí.

[Fotografia: Carles Cervelló]

Carles Cervelló

Mihi nomen est...

Saluete omnes, discipulae et discipuli de 4t! Amb aquesta entrada inaugurem les activitats del curs 2011-12 relacionades amb la matèria de Llatí dels tripulants més joves i ho fem amb una "carta de presentació", la nostra particular Personalis Charta amb què tradicionalment ens hem anat coneixent els primers dies de classe. Enguany ho farem a través de la xarxa perquè també us puguin conèixer els companys d´altres centres, especialment dels IES Premià de Mar i Isaac Albéniz de Baetulo (Badalona) amb qui l´any passat ja vam tenir la sort de col·laborar durant els inoblidables dies de la VII Magna Celebratio badalonina. Ells van encetar aquesta original manera de presentar-se i nosaltres, com cal fer sempre amb les bones idees, ens hi hem sumat. Què us sembla? Descarregueu-vos el document, expliqueu-nos en llatí qui sou en els comentaris que heu d´anar desant i, sobretot, aprenguem a fer xarxa. I si sou agosarats, potser un dia no massa llunyà us ronda pel cap presentar-vos amb la vostra pròpia veu. Audaces fortuna iuuat! 

Personalis charta

M´he estimat molt la vida

Hem començat aquests dies d´inici d´un nou curs amb activitats que ens retornin la memòria del que vam aprendre fa uns mesos i que sovint el pas del temps ens fa oblidar. Les veus dels poetes ens ajuden a reprendre el camí que per a uns quants de vosaltres enguany arriba al final d´una llarga etapa educativa i paga la pena tenir present, com tantes i tantes vegades ens xiuxiuexen els clàssics a cau d´orella, que a la vida són els petits detalls els que marquen la diferència a l´hora de trobar aquells moments de felicitat. A tall d´exemple aquí teniu els versos del poeta i periodista valencià Vicent Andrés Estellés que ressegueixen el solc dels grans poetes llatins. Horaci, Virgili, Catul, Ovidi o Aviè reviuen amb força en la veu poètica d´Estellés. Tot moment és únic, efímer però immortal alhora. Cal saber-ho!

Llegiu aquest apunt d´homenatge del Fil sobre la influència del món clàssic en V. A. Estellés i comenteu què us han semblat les sàvies paraules del poeta valencià. Treballem en xarxa!

M´he estimat molt la vida

m’he estimat molt la vida
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada a la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquell lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,aquell melic,
com la primera dent d´un infant

Horacianes, XLII

Preparats per salpar de nou, tripulants?

Ja hi tornem a ser, mariners del Vaixell! Avui comença un nou curs i nosaltres ens disposem a desancorar la nau d´aquest port estival que, espero i desitjo, us hagi permès descansar i agafar forces per afrontar amb il·lusió i paciència els nou mesos que dura la nostra travessa. El rumb es manté ferm, la feina que vam fer durant el curs passat s´ha traduït en un nou reconeixement i això ens ha d´esperonar encara més mentre escorcollem l´horitzó amb ulls clàssics. Donem la benvinguda als nous tripulants de primer i de quart i preguem perquè el nou viatge dels estimats companys de 2n sigui fructífer. El món clàssic ens espera, més viu que mai, Grècia i Roma ens obren les seves portes i ens conviden a traspassar-les per descobrir les meravelles que s´amaguen darrera un poema, una escultura, un paisatge o un mite immortals. Nosaltres sabem que paga la pena desxifrar classe rere classe aquest immens i preciós patrimoni per a la humanitat. Salvete, discipuli discipulaeque omnes, ΧΑΙΡΕΤΕ, passeu, passeu... benvinguts al nou curs que comença avui!

L´Alba, una companya de l´escola, em va fer arribar aquest vídeo que és tota una proesa de tècnica audiovisual. Us convido a ballar amb els clàssics, una bona manera de celebrar l´inici de la nostra particular singladura. Hissem, doncs, les veles. CARPE DIEM!

Jordi