THIS IS ART: "Inspiració"

"Hi ha qui s'inspira mirant a través d'una finestra, hi ha qui s'inspira en un paisatge o en un color; d'altres en la llum, com els impressionistes. N'hi ha, però, que s'inspiren en el rostre de la persona estimada. La inspiració sempre ens pot arribar en el moment més inesperat i de la manera més insospitada. Sempre ha estat una font de problemes per als artistes, però també la més gran de les satisfaccions. I, per descomptat, la base de tota creació artística. Per parlar de tot això, viatjarem des d'Atenes fins a París. Pujarem al Mont Parnàs, la pàtria simbòlica dels artistes, on rebrem la visita de les nou muses de la inspiració, i on, a més, xerrarem amb en Teodorus Terzopoulus, prestigiós director teatral, sobre l'essència del teatre com a mirall de la condició humana. A París, visitarem un estudi d'artistes, recorrerem els carrers practicant l''art-crossing' i ens emocionarem amb els infortunats amors de Modigliani i la seva musa, Jeanne Hebutterne. Per acabar, l'Orquestra Simfònica del Vallès ens delectarà amb una magistral peça d'Héctor Berlioz, inspirada en la dona que més va estimar, la Harriet Smithson. Es tracta de 'La simfonia fantàstica', una de les obres musicals més brillants mai compostes. També la infortunada passió d'Orfeu per la seva estimada Eurídice serà protagonista del nostre programa..."

I què és per a vosaltres, la inspiració?

Exercitatio relaxationis

Acaba l'època d'exàmens. Primum els de 2n, deinde els de 1r, postremo els de 4t. I arriba la darrera setmana perquè els de 2n lliureu el TR. Bufff...! Necessiteu relaxar-vos i vet aquí que remenant per la xarxa m´he topat amb un exercici de relaxació ben peculiar: el que ens proposa el company Santi Carbonell transformat en un Hypnus encisador. Deixeu-vos portar per la música del compositor i pianista francès Erik Satie (1866-1925) i la captivadora veu del nostre amfitrió i relaxeu el cos i la ment. Caldrà, això sí, que tot i relaxats traduïu les paraules hipnòtiques d´Hypnus. No us adormiu et bonam fortunam habeatis!

Nomen meum est Hypnus.
Exercitationem relaxationis vis mecum facere?
Sume igitur parvum spatium ad animum et corpus tuum relaxandum.
Loco placido conside vel in lectica cuba.
Claude oculos tuos et audi tantum vocem meam et musicam.
Cubans in lectica aut in sella sedens vocabula mea tantum in mente tua habes.
Spira.
Nunc necesse est tibi tantum spirare.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.
Spiras et intellegis ut vivus es.
Spiras et ingellegis ut viva es.
Spirare potes, nam vivus tu es
Spirare potes, nam viva tu es.
Cum spiras, animam in pulmones ducis.
Cum spiras, anima tua in pulmones intrat
et rursus ex pulmonibus exit.

Corpus tuum quattuor membra habet: duo bracchia et duo crura.
In cruribus sunt pedes.
Pes tuus dexter frigidus est.
Pes tuus dexter frigidus et gravis est.
Pedem tuum dextrum iam movere non potes.
Pes tuus sinister quoque gravis est.
Pedem tuum sinistrum iam movere non potes.
Duo pedes tui iam non moventur.

Crus tuum dextrum frigidum est.
Crus tuum dextrum frigidum et grave est.
Crus tuum sinistrum quoque frigidum est
Crus tuum sinistrum quoque frigidum atque grave est.
Crura tua frigida et gravia sunt ut crassi rami arboris
et moveri non possunt.

In bracchio tuo dextro est manus dextra.
Manus tua dextra frigida est.
Manus tua dextra frigida et gravis est.
Manum tuam dextram iam movere non potes.
In manu sunt quinque digiti,
digitus pollex, digitus index, digitus quartus et digitus minimus.
Nullum digitum iam movere potes. Neque digitum pollicem, neque digitum indicem, neque digitum quartum, neque minimum iam movere potes.
Quinque digiti moveri non possunt.

Bracchium tuum sinistrum figidum est.
Bracchium tuum sinistrum frigidum et grave est.
In bracchio tuo sinistro manus quoque gravis est.
Digitos manus sinistrae movere non potes.
Digiti tui moveri non possunt.

Iam movere non potes neque digitos qui in cruribus sunt neque digitos qui in manibus sunt.
Omnes digiti corporis tui moveri non possunt.

Umerus dextrus frigidus est.
Umerus dextrus frigidus et gravis est.
Umerum dextrum movere non potes.
Umerus sinistrus quoque frigidus est.
Umerus sinistrus frigidus et gravis est.
Umerum sinistrum movere non potes.

Corpus tuum frigidum est.
Iam totum corpus tuum figidum est.
Corpus tuum frigidum, grave et rigidum est.
Corpus movere non potes.
Nullum membrum movere potes.
Neque caput movere potes, neque linguam, neque collum.
Pectus quoque frigidus est.
Te movere non potes.

Corpus tuum frigidum est praeter cor.
Cor tantum se movet.
Cor tuum palpitat.
Audi cor tuum palpitare.
Palpitationem cordis tui tantum audi.
In corde est sanguis
In corde est calida sanguis, qui per venas ad cor fluit.
Audi sanguinem tuam per venas fluentem.
Audi fluxum sanguinis.

Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Nihil cogitas. Nulla res curae est tibi. Nulla tribulatio te sollicitat.
Tranquillus es.
Tranquilla tu es.
Quieta est anima tua.

Laetus es.
Laeta tu es nam vita pulchra est.
Ea tamen exigua est. Necesse est homini temporibus sapienter uti.
Sed tibi amare et amari vacat. Ama et amaberis ab amicis tuis.

Nunc pes tuus sinister non frigidus sed calidus est.
Pes tuus sinister paulatim movetur.
Digiti qui in pede sinistro sunt quoque paulatim moventur, nam iam frigidi non sunt, sed calidi.
Etiam pedem calidum dextrum moves.
Digiti pedis tui dextri quoque moventur.

Cor palpitat et crura tua paulatim moventur.
Nunc bracchium dextrum calidum est.
Digiti qui in manu dextra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem. Iam digitum tertium paulatim moves. Digitus quartus et digitus minimus iam moventur.

Bracchium tuum sinistrum quoque calidum est.
Manus qua in bracchio sinistro est quoque calida est.
Digiti qui in manu sinistra sunt quoque calidi sunt.
Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem.
Alios tuos digitos qui in manu sinistra sunt iam movere potes.

Cor palpitat. Crura et bracchia calida sunt.
Iam caput movere potes. Id paulatim move. Lingua quoque movetur.
Aperi oculos

Muntanyes de la Grècia clàssica a En guàrdia!

"Al mont Olimp habitaven els dotze principals déus grecs. L'oracle de Delfos, a la falda del Parnàs, va rebre consultes durant milers d'anys. L'Ida va ser testimoni de la guerra de Troia, segons la "Ilíada", i l'Atos, un obstacle important durant la Segona Guerra Mèdica. El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques."

Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Χαῖρετε, ὦ ναύται!

I si us ha agradat el que heu escoltat, animeu-vos amb aquest altre àudio del programa Els viatgers de la Gran Anaconda!

L'origen de les notes musicals

Alguna vegada us heu parat a pensar l’origen de les notes musicals? Hi ha alguna teoria que ens demostri el perquè les notes reben els noms de do, re, mi, fa, sol, la, si? Si ho voleu saber, us animo a llegir aquesta entrada!

L’origen de les notes musicals el podem associar amb la figura de Guido d’Arezzo (990-1050). Fou un monjo benedictí, qui va crear un nou mètode per a ensenyar música que era senzill, clar i lògic. També va introduir el pentagrama que avui en dia coneixem i va donar nom a les notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista.

Era el mestre de cant de la seva abadia i la seva feina consistia en fer aprendre als monjos, de la manera més ràpida possible, totes les peces de la litúrgia (més de 400) tant pel que feia a la música com el text en llatí.

Per aconseguir-ho, va posar música a un himne (Himne a Sant Joan Baptista) fent que cada verset comencés amb la nota immediatament superior de l’escala.

Així, a cada una de les notes que va fer servir, se li va associar la primera síl·laba de la paraula del text en Llatí:

Ut queant laxis

Resonare fibris

Mira gestorum

Famuli tuorum

Solve polluti

Labii reatum

Sancte Joannes

Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Joan (Si)

L’avantatge d’aquest sistema és que associava el so de cada nota amb la síl·laba que li donava nom.

Però si l’escala musical té 7 notes, perquè la nota SI no hi és present? A continuació hi ha la respectiva explicació:

La nota SI no es va afegir fins al segle XV i correspon a les inicials del 7è verset: Sancte Ioannes. Van recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de la forma vocativa de Sant Joan -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- Sancte Ioannes, van formar la nota musical Si. Així, va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical.

Més endavant es va substituir l’Ut pel Do, per motius fonètics a l’hora de solfejar, encara que els francesos, quan parlen, es refereixen al “Do” com a “Ut”.

Un altre incís: La imatge representativa de l’Himne per a Sant Joan Baptista (vid. supra) no us crida l’atenció? De fet, s’ha de ser una persona molt observadora per descobrir què passa amb la fotografia.

El fet és que la notació musical es tracta d’un tetragrama, no d’un pentagrama com avui dia. Guido d’Arezzo en va ser l’inventor també. El tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants, entre sí sobre el quals s’escrivien els signes que servien per determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La posició de la nota sobre una de les línies o un dels quatre espais, indica l'altura i el nom del so que s'ha d'executar. La invenció del tetragrama va ser un esdeveniment molt important per a la història de la música occidental, ja que va permetre anotar amb major precisió l'altura relativa de les notes d'una melodia, alliberant la música de la seva dependència, exclusiva fins aquest moment, de la transmissió oral.

Us deixo amb aquest vídeo que reprodueix l'Himne gregorià a Sant Joan Baptista. Valete omnes!

Berta Olivé Casadó
1r batxillerat humanístic

Una lectura d'Antígona

Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.

Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut. 

Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.

I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.

Clàssics per a la vida

De tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix) sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada. Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes, que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre talent.

Un cop feta aquesta breu, però necessària, captatio, deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa, comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement que et trasbalsa per dins i et canvia.

Heus aquí el que m’acaba de passar amb la lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor, compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida. Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.

Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer entre tots...

Carles Cervelló

Professor de Llengua castellana i literatura

P.S.: A propòsit d'un llibre anterior del mateix autor, cliqueu aquest enllaç. 

Imatges per pensar: som narcisistes?

Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat. 

Sapere audete, cogitare audete!

P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.

        Mort de Celia Fuentes, article de l'escriptor Lorenzo Silva

Timeo danaos et dona ferentes

                                      "Timeo danaos et dona ferentes"

L'humor és un meravellós antídot contra la por, els extremismes i una realitat que sovint ens aclapara. Prendre's les coses amb sentit de l'humor ens salva, com l'art i la literatura, per posar dos bons exemples, d'una intempèrie cada vegada més inclement. Així que aquí publiquem aquesta notícia per rebaixar (o no) tanta tensió acumulada aquests últims dies. M'ha fet molta gràcia, què voleu que us digui i, a més a més, amb rerefons clàssic. No es pot demanar més!

Fixeu-vos en les paraules que apareixen damunt el text. On les podem llegir? A qui fan referència? Podem substituir algun mot per un altre? Per què? Au, aprenem amb un somriure als llavis, que no costa gens!

Una referència més, aquesta publicitària...

        

Una llengua, un tresor

Com ja és habitual, hem dedicat les primeres classes a parlar de llengües, antigues i modernes, de l'ús que se'n fa i de la riquesa que se'n deriva. Hem remuntat el riu i hem arribat fins a la font de què beuen una bona part de les llengües del món, l'indoeuropeu. Un any més, des del 2001, avui celebrem el Dia Europeu de les Llengües i és bo i necessari recordar hic et nunc que el respecte per la diversitat lingüística constitueix un dels pals de paller de qualsevol societat democràtica. Hem reflexionat sobre la importància de conèixer qui som, d'on venim i cap a on anem. El llatí, com a mare de les llengües romàniques, i el grec, la més antiga de les llengües indoeuropees que es parlen al vell continent, ens ajuden a comprendre el tresor que tenim si valorem el fet d'aprendre una llengua no només per parlar-la i llegir-la, sinó també per estimar-la. Llegiu i escriviu molt i bé, és la millor manera de cuidar aquest patrimoni que ens fa humans. Respecteu la multiculturalitat, valoreu-la i reflexioneu sobre ella, perquè només així podreu esdevenir ciutadans democràtics responsables. Les llengües, ja ho sabeu, ens serveixen per comunicar-nos i no per distanciar-nos. Qualsevol altre ús que se'n faci és perjudicial per a la convivència de les persones. Una llengua és un tresor, mai un problema. 

Quines llengües parleu vosaltres, com les valoreu, quines altres coneixeu o us agradaria aprendre? Per què? Creieu que el llatí i el grec us ajudaran a millorar l'ús de les llengües que feu servir habitualment? Què n'opineu, de tot plegat?

La Grècia més humana

La Kènia, la Mariona i la Patrícia amb els companys-voluntaris de l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes

Aquesta és la primera d'una sèries d'entrades que volen ser el testimoni d'una experiència inoblidable alhora que difícil de pair: la participació de la Kènia Sanz, alumna d'Humanitats de l'Escola Vedruna Gràcia de Barcelona fins fa quatre dies, com a voluntària en un projecte en favor de refugiats impulsat per l'ONG "SOS Refugiados" a Atenes, la capital d'un extraordinari país: Grècia. Amb ella, van compartir aquesta aventura solidària dues companyes de classe: la Mariona Amargós i la Patrícia Nieto. És la crònica de quinze dies molt intensos que han deixat en ella una profunda petjada i que desitjo serveixi a qui la llegeixi per reflexionar sobre molts aspectes del món que ens envolta, un món que necessita canvis urgents. Gràcies.

3 de juliol del 2017, dilluns

D’aquí a poques hores m’enlairo cap a una nova aventura, col·laboraré amb una ONG, SOS Refugiados, per donar un cop de mà amb el tema dels refugiats. M’he informat, he vist vídeos, he escoltat experiències semblants... Gràcies a tot això, tinc una idea aproximada d’allò que puc trobar-me. També sé, però, que aquesta idea, una vegada hagi trepitjat terra hel·lènica i tingui el primer contacte amb els refugiats, s’esvairà. No és el mateix veure reportatges a casa, acomodada al sofà, que viure el conflicte in situ, com tampoc és el mateix imaginar-se una guerra que patir-la en carn pròpia. Estic avisada.

Desitjo aportar el meu granet de sorra a aquestes persones que, indirectament, han patit tant per culpa d’homes i dones sense escrúpols. Desitjo també nodrir-me d’històries, d’anècdotes, d’alegries i de penes, perquè al cap i a la fi tots som persones, tenim sentiments, ens agrada ser ben acollits i que ens estimin, però també -i sobretot- ens agrada ser escoltats.

..........................................................

Amb els nervis a flor de pell, les hores, ja ho diuen, passen molt més lentes, i això és cert; fins passades les nou de la nit que l’avió no s’ha enlairat, aquest intèrval de temps se m'ha fet etern.

Després de tres hores sobrevolant mar i terra, per fi trepitgem Atenes, Grècia, el bressol d'Europa, quina il·lusió!

És tard i estem cansades però això no ens impedeix arribar fins al nostre pis, situat al barri d'Exarchia, amb els ulls ben oberts; és aleshores quan ens adonem que estem a tan sols dos carrers del monument, ja comentat temps enrere a classe, del droméas, el corredor. Arribem al pis, coneixem en Kostas, germà d’en Giorgos, el propietari del pis. Com la majoria de grecs, un jove molt amable i hospitalari. Fetes les presentacions, ens preparem per carregar piles, que seran necessàries per a demà. Després de tantes emocions ens cal descansar.

4 de juliol, dimarts

A primera hora hem enfilat les nostres passes cap a la plaça Omònia, la Concòrdia, una de les més cèntriques de la ciutat. Arribar a aquesta plaça és respirar aire grec, paradetes ambulants de tot tipus, botiguetes, gent passejant... i per fi un supermercat! Després d’omplir una mica la nevera, hem decidit “inspeccionar” Atenes i, això, és sinònim de caminar molt.

Primer de tot, hem fet via cap a la plaça Syntagma, la Constitució, i allà hem gaudit de l’imponent Parlament hel·lènic. Just al centre s’hi pot observar el Monument al Soldat Desconegut, al relleu del qual hi destaca la figura jaient d’un hoplita grec. Just davant, els évzones de la Guàrdia Presidencial es fan el relleu acompanyats del seu silenci i miraculosament immòbils, impertèrrits, ja nevi, plogui o estiguem a 40ºC.

Molt a la vora hi ha una espectacular zona verda anomenada el Jardí Nacional, equivalent, si fa no fa, a la nostra Ciutadella; allà hem dinat uns entrepans i després d’observar els bonics paisatges que conformen aquest jardí, hem continuat caminant fins arribar a Plaka.

Plaka és un barri totalment diferent a Exarchia o la zona d’Omònia. Plaka és turisme, vitalitat, souvenirs, gent que va amunt i avall, però també té espai per a la història. Entre botiga i botiga, de sobte ens topem amb una església ortodoxa. Estem de mala sort, ja que es troba en procés de restauració i no hi podem entrar, això sí, les vistes des de fora ja paguen la pena.

Continuem caminant pels carrers de Plaka, una mica sense rumb, fins que trobem el barri de Monastiraki. Ai, Monastiraki, quina meravella! Una mica més i ens passa desapercebuda la joieta de la corona. Enfilàvem ja el metro quan m’he girat i he vist la façana del 360º. Ostres, i tant que em sonava d'haver-ho sentit a en Jordi! Hem decidit entrar i seure’ns a la terrassa-bar i meravellar-nos amb les vistes que ofereix. Això només es pot viure en persona perquè són simplement ESPECTACULARS! Contemplem l’Acròpolis, la Mitròpoli, la plaça de Monastiraki, la ciutat en sí... ens hagués agradat passar la tarda sencera observant, embadalides, aquella imponent panoràmica, però el deure ens cridava....

Finalment, enfilem cap al primer squad situat molt a la vora d’on ens allotgem. Hem parlat amb la seva cap i malauradament -o bé per sort- estan plens a vessar de voluntaris. Com se sap que tota ajuda en aquests moments és agraïda, ens han donat una direcció d’un altre centre d'acollida. Ens hi hem apropat però tampoc hem tingut sort, ja que es tractava d’un espai diürn i a aquelles hores ja restava tancat. Demà tornarem a provar i esperem tenir més fortuna. De moment, però, ens trobarem al magatzem de l'ONG i després ja farem via cap a algun dels squads indicats. Estic amb moltes ganes de tenir el primer contacte amb els refugiats perquè bàsicament hem vingut per oferir la nostra ajuda. Avui ha estat dur i difícil voler ajudar i trobar-nos amb dues portes tancades. Estic ben segura, però, que això demà serà diferent! Almenys, perquè de tot hem de fer una bona lectura, hem conegut una part del cor d'Atenes que ens ha fascinat.

Kènia Sanz
1r d'Humanitats a la UPF

Sapere audete!

                          Dimidium facti qui coepit habet: sapere aude, incipe

                                                                                                     Horaci, Ep., lib I, II                                                                                                                                                                                                  
Comencem?

                     

                     

                     

Renovem el compromís d'ara fa un curs?

Benvinguts, tripulants!

Apologia de la ingenuïtat

Al quart i últim disc d’estudi d’Els amics de les arts (Un estrany poder, 2017) hi podem trobar una cançó que porta per títol “Apologia de la ingenuïtat”. A priori em va semblar una peça sense relació amb el món clàssic (a no ser l’etimologia grega del primer terme), però en escoltar-la..., ep!, vaig adonar-me que la lletra parla sobre... el significat real del tòpic del carpe diem! Allunyat del significat que molts hi veuen com a sinònim de celeritat, intensitat immoderada o fins i tot abús que comporta un plaer efímer, allò que podem confondre amb el “viure a tope”, la cançó parla d’aprofitar els petits moments que la vida ens regala com, per exemple, “conformar-se amb el sol com entra per la finestra”. Així doncs, amb el títol podem deduir que la cançó és una crida a no divinitzar aquesta idea de viure la vida al màxim sense ni tan sols gaudir conscientment de l’experiència viscuda, sinó a gaudir dels petits instants, sempre plens de senzillesa, que ens ofereix la vida. La poesia del temps fugisser, en definitiva.

En l’anterior disc, la formació de Barcelona ens presenta el mateix cas però a la inversa: una cançó porta el nom d’”El mite de Prometeu” tot i que, aparentment, no hi té cap relació. Explica la ruptura d’una parella i com l’home desitja a la seva exparella “que el mite de Prometeu t’il·lustri de cap a peus”.

És evident, doncs, que el món de la música és farcit de referències clàssiques.

La lletra de la cançó “Apologia de la ingenuïtat” diu així:

Oh! Quin senyor tatuatge! És que el llatí no falla: queda bé. Un aforisme i avalat pel temps! La vida en dues paraules. Oh! I com a lema és fantàstic! Que cada dia sigui un no-parar. Gaudir, fruir, que s’ha d’aprofitar! I és clar que signo allà on calgui. Oh! I a quina pel·li ho vas veure? I tant que sí! La dels poetes morts. La gran escena del camp de futbol, sí, sí. Oh, capitán! Oh, my captain! Oh! A cada vers de Walt Whitman, i amb embranzida, per xutar més fort, es fan més lliures, obren més el cor. Que soni Haendel, au vinga!

Però no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat.

Hi ha tants dies que no passa res!

Ei! Tinc cançons com a prova que mai intento alliçonar ningú. Que ja prou feina tinc a entendre’m jo, ui no! A més, és tard i vol ploure. Però, una primícia, Lord Byron: aquesta vida té moments de tot, és un anar fent, així funciona el joc, per cada un d’intens et trobaràs que sí, que hi ha molts dies de merda. I són aquests els que has d’entomar bé, que amb bona mar tothom és mariner, però és tan magnífic conformar-se amb el sol com entra per la finestra, amb l’escalfor que deixa anar el cafè, amb un passeig i “Mira, així fem temps”, amb una vida per sempre.

No volem apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els que doneu pel sac.

Visca els dies que no passa res!

Bernat Pareja Sabaté
2n de batxillerat humanístic

Ego ludo, tu ludis,...omnes ludimus! (cloenda del curs)

Fotografies: Bernat Pareja

Els proppassats 14 i 15 de juny uns quants discipuli et discipulae de 1r de batxillerat vam exportar una part del que havíem après aquest curs a les aules de 3r de primària de l’escola. En concret, vam organitzar un taller de LVDI ROMANI, l’univers dels jocs en què ens vàrem endinsar durant la Magna Celebratio d’enguany.

Les activitats es van realitzar al pati de l’escola i durant la tarda, sempre buscant l’ombra per combatre la calor sufocant. Dimecres va ser el torn de la Classe del Mar i dijous el de la Classe dels Origamis. Per a ambdós dies vàrem preparar les mateixes activitats i el mateix modus operandi: arribaven els nens i els explicàvem qui erem i què hi fèiem allà. Tot seguit els menuts es repartien en 3 grups, que anaven rodant per 3 estacions. A la primera, hi havia el joc de la pila, en la segona el ludus deltae i el pecuniam conicere; i, per últim, a la tercera estació hi havia el joc de les xanques (grallis gradi). Per acabar l’activitat vàrem jugar a estirar la corda tots junts.

Els nens van aprendre que els jocs dels antics romans no eren tan diferents als d’ara, ja que van trobar certes diferències en alguns com el de la pilota o el del ludus deltae, que els recordava a les bitlles. També van comprendre que hi ha jocs que no han canviat, com el d’estirar la corda, el io-io, la baldufa (turbo) o les xanques.

Els nens s’ho van passar d’allò més bé i, segons ens han comentat els seus mestres, l’Ona i en Carles, van disfrutar els jocs de valent. Va ser una entretinguda i molt profitosa tarda on vam aprendre tots plegats explicant, escoltant i, sobretot, jugant. Finalment, els alumnes de 3r ens van convidat a entrar al seu blog, on expliquen les activitats que fan.

Plurimas gratias per deixar-nos fer de mestres durant una estona i fer gaudir a les futures generacions d’un bocinet del que hem après a l’aula de llatí!

Marina Bernardo, Mireia Cancio, Emma Gázquez, Dani Gil, Carla Muñoz, Bernat Pareja et Olga Planes
Discipuli et discipulae 1i baccalaureati

Eros i Àgape en l’anime Yuri!!! on Ice

A principis de gener, per recomanació de la meva cosina, vaig començar a mirar-me una sèrie d’anime anomenada YURI!!! on ICE. Tracta sobre la vida d’un patinador japonès anomenat Yuuri Katsuki que, desprès d’haver quedat en ultima posició en el Grand Prix Final, cau en una depressió i torna a casa seva, a Hasetsu, desprès de 5 anys d’haver estat fora. El que ell mai s’hauria imaginat és que, desprès d’haver patinat el programa lliure del seu ídol, el patinador rus Víktor Nikiforov, aquest l’aniria a buscar a Hasetsu per anunciar-li que seria el seu entrenador. Aleshores és quan entra en escena el jove patinador rus, Yuri Plisetsky, que arriba al Japó reclamant-li a en Víktor una promesa que li havia fet anys enrere.

I és aquí on podem introduir els termes grecs d’Eros (Ἔρως) i Àgape (ἀγάπη) en la sèrie. Víktor crea dos programes curts que anomena Ai ni tsuite: Eros i Ai ni tsuite: Agape, que grosso modo podríem traduir per Sobre l’amor: Eros i Sobre l’amor: Àgape. I a cadascun dels joves els n’hi assigna un, a Yuuri el primer i a Yuri el segon.

ΕΡΩΣ

Eros era la paraula que feien servir els antics grecs per descriure un tipus d’amor on s’hi representava el desig i l’atracció sexual; un tipus d’amor eròtic que es presenta sempre en l’inici d’una relació, on la passió i l’atracció física hi juguen un paper molt important.

Tal i com es pot escoltar, la cançó manté una tonalitat optimista durant tota l’estona i un ritme molt ràpid, a diferència de la seva versió paral·lela. On podem apreciar, però, realment l’Eros, és en la coreografia que interpreta Yuuri Katsuki en el seu programa curt. Víktor fa preguntar-se a Yuuri el que és Eros per a ell, a la qual cosa el jove respon que és el Katsudon (que consisteix en un bol amb poc menjar, el seu preferit).

La vestimenta de Yuuri fa ressaltar encara més l’Eros durant la seva interpetació, ja que ell porta un vestit cenyit de color negre, que va acompanyat de pedreria per tot el seu tors.

A l’inici del programa, es pot veure com es comença amb una seqüència de moviments que es pot arribar a considerar sensual; tot seguit comença la coreografia i hi ha seqüències de passos que fins i tot els comentaristes destaquen per la seva sensualitat. Durant la sèrie, podem veure que l’inici del programa va variant: en la primera posada en escena, Yuuri li llença un petó a en Víktor i torna a repetir aquesta acció quan ha d’interpretar-lo a la Copa Rostelecom de Rússia, però aquest cop cap als jutges.

ΑΓΑΠΗ

Àgape era la paraula que feien servir els antics grecs per descriure un tipus d’amor incondicional i pur; aquest amor es basa en el benestar del teu ésser estimat i en la llei inquebrantable que hem de tractar la gent tal i com ens agradaria ser tractats a nosaltres.

La cançó està cantada en llatí (la lletra i la traducció infra sunt), i a diferència de la versió d’Eros, aquesta és molt més calmada i suau, fins al punt que pot semblar melangiosa.

En el seu programa curt, Yuri Plisetski interpreta Àgape pensant en el seu avi, perquè, per a ell, el seu avi encarna plenament aquest tipus d’amor.

La coreografia del programa es veu molt pura i innocent, i encara es ressalta més per la vestimenta que porta Yuri, un vestit immaculadament blanc que el fa semblar un àngel amb unes  muscleres que figuren talment les ales emplomades d’aquestes criatures celestials.

Ell, en tot moment, valora que el seu avi estigui a les graderies, observant-lo, ja que així és com ell pot sentir més a prop el seu Àgape. Víktor, però, sovint el renya, especialment les primeres vegades que executa el programa, perquè considera que, a l’hora d’interpretar-lo, ho fa sense viure plenament el sentit d’Àgape.

Sic mea vita est temporaria, cupit / Com que la meva vida és efímera desitja  

ardenter caritatem aeternam / ardentment un amor etern

Credam, dabo, sperabo, honorabo, / Creuré, donaré, esperaré, honoraré,

laborabo, gratias agam! / treballaré i agrairé!

Et denique aperiens fores occultas, / I, finalment, obrint les portes ocultes

nobis, grandis et clara nosque curabit / vetllarà per nosaltres, sublim i intens,

nobis, grandis et clara nosque curabit / vetllarà per nosaltres, sublim i intens,

magna magna, caritas / un gran, gran amor.

Ah! Audio vocem tuam! / Ah! Escolto la teva veu!

Adest mi libertas! / La meva llibertat s'acosta!

Mea vita amabit, caritatis pacem / La meva vida estimarà, la pau de l'amor.

Hanc felicitatem aeternam esse oro / I prego perquè aquesta felicitat sigui eterna.

Amb aquesta entrada, m’agradaria demostrar i reivindicar alhora la forta influència que pot arribar a tenir el món clàssic en la cultura oriental, en aquest cas en la cultura japonesa en relació als anime o als manga, en què, encara que no ho sembli, poden arribar a haver-hi moltes referències ocultes de la forma de viure i d’expressar-se que tenien els antics grecs i romans. I vosaltres, amb quina de les dues paraules us identifiqueu més? Per què?

Ainhoa Buendía

4t ESO - Llatí