Rubens, La mort d´Hèctor
Totes les societats han tingut i establert els seus herois. La figura de l'heroi, doncs, sembla comportar una mena de necessitat de l'home per emmirallar-se en uns éssers excepcionals a qui admirar. Tanmateix, aquests personatges no han tingut ni les mateixes característiques ni el mateix tarannà segons cultures i èpoques. Un dels factors que potser marca més la distància entre els herois “antics” i els “moderns”, és a dir, els nostres, segons el meu modest entendre, és el de la precarietat d'aquests últims respecte dels primers. Vull dir que el nostre món està fabricant uns herois i uns mites amb data de caducitat, que només acontenten la necessitat de la què parlàvem abans de manera momentània però que, paradoxalment, la generació següent els substitueix per uns altres d'equivalents. I això que vivim, diuen, en el que s'anomena “societat de la informació”, és a dir, som membres d'un món que, com cap altre en qualsevol moment de la història de la Humanitat, pot recordar amb més facilitat perquè qualsevol té accès immediat a biografies, fets i personatges que han marcat les vides de molta gent. Però oblidem amb facilitat o, i aquest potser és el veritable motiu d'aquestes línies, hem perdut la capacitat, que sí tenien els nostres clàssics de reconèixer allò que veritablement cal preservar de l'oblit. Posaré un parell d'exemples.
Actualment i per sort, (parlo de la nostra realitat, en altres llocs del món la cosa seria diferent) no tenim herois militars. La música, el cinema o els esports substitueixen en el nostre imaginari col·lectiu soldats, generals i grans batalles. Bé, potser caldria afegir aquesta nova subespècie del tertulià televisiu de programes del cor, però no tinc ganes de frustrar-me. En el camp de l'esport, per centrar-me en un però podeu posar vosaltres els exemples que volgueu, la cosa està clara. De fet,
Píndar ja ens ho advertia en les seves
Olímpiques. Per exemple, la
XIII, dedicada a l'atleta Xenofont de Corint (podríem posar-ne qualsevol altra). Després dels primers versos, dedicats a l'heroi, passa a fer un elogi de Corint i dels mites nascuts en aquest lloc. D'alguna manera és com si ens digués (perdoneu-me que faci de Píndar):
“La glòria d'aquest Xenofont, tot i ser ara molt gran, passarà, en canvi, els grans mites perduraran per sempre.” Recordem aquella magnífica escena de
El club dels poetes morts, quan el professor ensenya als seus alumnes les fotografies d'equips de futbol d'anys passats. Què en queda d'ells,
ubi sunt? Es pregunta mentre xiuxiueja el famós
carpe diem...I què es pot dir d'un equip com el Barça? Cada mes juga tres “partits del segle” d'una importància vital i trascendent (que, no cal dir-ho, oblidem al cap de quinze dies)... Són herois i mites que no duren, potser perquè els hi falta l'element més important per esdevenir un autèntic heroi. I quin és aquest element? Podria ser una pregunta a contestar pels mariners del
Vaixell d' Odisseu. Jo, i ja per anar acabant, en faig una primera resposta, a veure què us sembla.
Ho diré a la valenta: l'heroi ha d' ésser algú com nosaltres que accepta un destí que cap de nosaltres està disposat a assumir i que ens salva. Per això és un heroi, perquè fa per nosaltres allò que ningú més està disposat a fer. I, per tant, tant se val si arriba esgotat i ningú no el reconeix, com
Ulisses, o, com el gran
Hèctor, cau derrotat i humiliat per
Aquil·les. Ambdós són herois perquè gràcies a la seva vida, al seu sacrifici en definitiva, tots nosaltres podem aprendre una lliçó que no oblidarem mai. Aquesta lliço no té temps, perdura en el nucli del nostre ser com a persones i esdevenen clàssics perquè sempre ens caldrà tornar a ells quan equivoquem el rumb. És la vida la que es posa en joc, no l'èxit, o la fama, o els diners, no. És quelcom molt més important. Potser per això, en la novel·lística actual estem assistint a l'aparició d'una mena de personatge, que casualment molts qualifiquen d'anti-heroi, que, precisament a través de la seva derrota personal, salva la col·lectivitat. Penso en escriptors com Landero, Antonio Soler, Javier Reverte, Arturo Pérez Reverte, etc. Els seus personatges, en aquest sentit tan “moderns” com els d'Homer, són, per a mi, els autèntics herois, els qui tenen un missatge capaç de trascendir el moment present per poder ser rellegits (d'això n'estic segur) d' aquí cent anys amb la mateixa
catarsi existencial per part del lector. Són persones que tenen alguna cosa important a dir i a ensenyar. Són mestres, en el sentit més meravellós del terme, i per això mereixen el nostre agraïment i el nostre més sincer reconeixement.
Carles Cervelló
