"Al mont Olimp habitaven els dotze principals déus grecs. L'oracle de Delfos, a la falda del Parnàs, va rebre consultes durant milers d'anys. L'Ida va ser testimoni de la guerra de Troia, segons la "Ilíada", i l'Atos, un obstacle important durant la Segona Guerra Mèdica. El periodista Héctor Oliva, autor de"¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques."
Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Χαῖρετε, ὦ ναύται!
Alguna vegada us heu parat a pensar l’origen de les notes musicals? Hi ha alguna teoria que ens demostri el perquè les notes reben els noms de do, re, mi, fa, sol, la, si? Si ho voleu saber, us animo a llegir aquesta entrada!
L’origen de les notes musicals el podem associar amb la figura de Guido d’Arezzo (990-1050). Fou un monjo benedictí, qui va crear un nou mètode per a ensenyar música que era senzill, clar i lògic. També va introduir el pentagrama que avui en dia coneixem i va donar nom a les notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista.
Era el mestre de cant de la seva abadia i la seva feina consistia en fer aprendre als monjos, de la manera més ràpida possible, totes les peces de la litúrgia (més de 400) tant pel que feia a la música com el text en llatí.
Per aconseguir-ho, va posar música a un himne (Himne a Sant Joan Baptista) fent que cada verset comencés amb la nota immediatament superior de l’escala.
Així, a cada una de les notes que va fer servir, se li va associar la primera síl·laba de la paraula del text en Llatí:
Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Joannes
Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Joan (Si)
L’avantatge d’aquest sistema és que associava el so de cada nota amb la síl·laba que li donava nom.
Però si l’escala musical té 7 notes, perquè la nota SIno hi és present? A continuació hi ha la respectiva explicació:
La nota SIno es va afegir fins al segle XV i correspon a les inicials del 7è verset: Sancte Ioannes. Van recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de la forma vocativa de Sant Joan -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- SancteIoannes, van formar la nota musical Si. Així, va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical.
Més endavant es va substituir l’Ut pel Do, per motius fonètics a l’hora de solfejar, encara que els francesos, quan parlen, es refereixen al “Do” com a “Ut”.
Un altre incís: La imatge representativa de l’Himne per a Sant Joan Baptista (vid. supra) no us crida l’atenció? De fet, s’ha de ser una persona molt observadora per descobrir què passa amb la fotografia.
El fet és que la notació musical es tracta d’un tetragrama, no d’un pentagrama com avui dia. Guido d’Arezzo en va ser l’inventor també. El tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants, entre sí sobre el quals s’escrivien els signes que servien per determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La posició de la nota sobre una de les línies o un dels quatre espais, indica l'altura i el nom del so que s'ha d'executar. La invenció del tetragrama va ser un esdeveniment molt important per a la història de la música occidental, ja que va permetre anotar amb major precisió l'altura relativa de les notes d'una melodia, alliberant la música de la seva dependència, exclusiva fins aquest moment, de la transmissió oral.
Us deixo amb aquest vídeo que reprodueix l'Himne gregorià a Sant Joan Baptista. Valete omnes!
Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.
Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut.
Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.
I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.
De
tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell
d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant
per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix)
sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada.
Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus
alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes,
que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria
determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre
talent.
Un
cop feta aquesta breu, però necessària, captatio,
deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre
vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en
detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana
com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa
que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant
d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho
podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa,
comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera
que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels
catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien
fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement
que et trasbalsa per dins i et canvia.
Heus aquí el que m’acaba de passar amb la
lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio
Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res
del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor,
compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin
gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida.
Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o
allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor
persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la
seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us
deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet
de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.
Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer
entre tots...
Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat.
Sapere audete, cogitare audete!
P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.
L'humor és un meravellós antídot contra la por, els extremismes i una realitat que sovint ens aclapara. Prendre's les coses amb sentit de l'humor ens salva, com l'art i la literatura, per posar dos bons exemples, d'una intempèrie cada vegada més inclement. Així que aquí publiquem aquesta notícia per rebaixar (o no) tanta tensió acumulada aquests últims dies. M'ha fet molta gràcia, què voleu que us digui i, a més a més, amb rerefons clàssic. No es pot demanar més!
Fixeu-vos en les paraules que apareixen damunt el text. On les podem llegir? A qui fan referència? Podem substituir algun mot per un altre? Per què? Au, aprenem amb un somriure als llavis, que no costa gens!
Com ja és habitual, hem dedicat les primeres classes a parlar de llengües, antigues i modernes, de l'ús que se'n fa i de la riquesa que se'n deriva. Hem remuntat el riu i hem arribat fins a la font de què beuen una bona part de les llengües del món, l'indoeuropeu. Un any més, des del 2001, avui celebrem el Dia Europeu de les Llengües i és bo i necessari recordar hic et nunc que el respecte per la diversitat lingüística constitueix un dels pals de paller de qualsevol societat democràtica. Hem reflexionat sobre la importància de conèixer qui som, d'on venim i cap a on anem. El llatí, com a mare de les llengües romàniques, i el grec, la més antiga de les llengües indoeuropees que es parlen al vell continent, ens ajuden a comprendre el tresor que tenim si valorem el fet d'aprendre una llengua no només per parlar-la i llegir-la, sinó també per estimar-la. Llegiu i escriviu molt i bé, és la millor manera de cuidar aquest patrimoni que ens fa humans. Respecteu la multiculturalitat, valoreu-la i reflexioneu sobre ella, perquè només així podreu esdevenir ciutadans democràtics responsables. Les llengües, ja ho sabeu, ens serveixen per comunicar-nos i no per distanciar-nos. Qualsevol altre ús que se'n faci és perjudicial per a la convivència de les persones. Una llengua és un tresor, mai un problema.
Quines llengües parleu vosaltres, com les valoreu, quines altres coneixeu o us agradaria aprendre? Per què? Creieu que el llatí i el grec us ajudaran a millorar l'ús de les llengües que feu servir habitualment? Què n'opineu, de tot plegat?
