22 d’agost del 2013

El laberint vora el mar, de Zbigniew Herbert


Acabo la lectura d’aquest assaig de l’escriptor polac Zbigniew Herbert (ElAcantilado, n. 247, 2013) i la primera paraula que em ve al cap és  ‘agraïment’, no tan sols per haver-lo llegit sinó, sobretot, per haver sabut descobrir –o haver-se’m revelat, qui sap!- els  viaranys que menen a Grècia i, per extensió, al món clàssic ja fa una pila d’anys. Confesso que m’he sentit reconfortat i feliç per haver triat –o ser triat, qui sap!- (per) aquest camí. Em sento afortunat d’estimar aquestes cultures del passat a les quals tant devem i que tant m’han ensenyat com a ésser humà. He trobat en el llibre de Herbert molt d’amor i de passió mesurada per una terra que ningú no desconeix, encara que mai l’hagi trepitjat. Tal és la seva herència! Dels set assajos que integren el llibre, una bona part configuren un recorregut per alguns dels indrets més emblemàtics de Grècia que, resseguint les petjades del mestre Pausànies, descriu des de la mirada amatent de l’autor la singularitat del paisatge grec en la seva grandiositat: blaus, blancs, verds, cel, muntanyes, mar, aigua, aire, llum… com si els déus haguessin triat aquest petit país per pintar el llenç definitiu. Pels meus ulls han anat desfilant, imponents, els vestigis de les civilitzacions minoica i etrusca (a les quals dedica dos assajos extraordinaris i molt personals al meu entendre) i els testimonis muts d’Epidaure, Micenes, el santuari àtic de Brauró, Delfos, Esparta, les illes, l’Acròpolis, Samos,…

El laberint vora el mar és també un llibre erudit, però compte!, no una erudició al servei de l’autosatisafacció estèril i gens útil per al gaudi col·lectiu, sinó aquella que està farcida d’arguments, de dades i de múltiples lectures que tenen com a objectiu apropar el lector a l’experiència del viatger  que sap molt bé el misteri de cada pedra mil·lenària i, encara més, al prodigi de saber relligar el passat més remot amb la contemporaneïtat. En aquest sentit, l’assaig intitulat La qüestió de Samos és una lliçó d’història tan actual que fa posar la pell de gallina. El passat ja està escrit, la qual cosa ens permet preveure escenaris de futur.

Podria escriure més –i tot bo- sobre aquest llibre, però prefereixo acabar aquest apunt amb un fragment que m’he permès la gosadia de traduir. Feliç lectura!

    “Un dels pecats mortals de la cultura contemporània és el costum d’esquivar el xoc frontal amb els valors suprems. I també l’altiva convicció que podem prescindir de models –tant estètics com morals-, ja que, suposadament, la nostra posició a l’univers és excepcional i no pot comparar-se amb res. Per això renunciem a l’ajuda de la tradició, ens endinsem en la nostra solitud i furguem els racons de la nostra animeta abandonada.
     Existeix  l’opinió errònia segons la qual la tradició s’assembla a la massa hereditària que passa d’una generació a l’altra de forma mecànica i sense cap esforç, i per això els enemics dels immerescuts privilegis successoris estan en contra de la tradició. Tanmateix, el cert és que qualsevol contacte amb el passat requereix un esforç, un treball, i a més esdevé difícil i ingrat, perquè el nostre petit jo xiscla i es rebel·la.
     Sempre he desitjat que no m’abandoni la fe en què les grans obres de l’esperit humà són més objectives que nosaltres. I que ens jutjaran. Algú va dir amb raó  que no només nosaltres llegim Homer, contemplem els frescos de Giotto o escoltem Mozart, sinó que Homer, Giotto i Mozart ens estan observant i detecten la nostra vanitat i la nostra  estupidesa. Els utopistes de mig pèl, els novells de la història, els incendiaris de museus i els liquidadors del passat són com els beneits que destrueixen obres d’art perquè no poden suportar la seva calma, la seva dignitat i la seva freda irradiació.”  [pàgs. 129-130]


12 d’agost del 2013

Xivarri


El mot xivarri, “rebombori”, “soroll confús”, ve del francès charivari, en què té el mateix significat. A nosaltres, però, el xivarri ens va arribar per via de l’occità chavari, que, com veiem, ja s’assembla força més a la nostra paraula.
Ara bé, en realitat, cal rastrejar l’etimologia de xivarri força més cap a l’est: l’origen primer és en el grec καρηβάρησις (del clàssic τό κάρα -cap- i ἡ βαρύτης -pesadesa-). És interessant adonar-se, però, que, en aquesta darrera llengua, el significat no és el mateix que en francès, occità i català: en grec, καρηβάρησις  vol dir “mal de cap”. Per tant, en el camí de l’Hèl·lade a casa nostra, el xivarri va passar de ser el mal de cap a allò que el provoca; això és: el soroll, la confusió o un estrèpit.

Marta Simón


20 de juliol del 2013

Havia de ser un ex-libris...

Recordeu l'entrada que presentava tots els ex-libris que varen dissenyar els alumnes de 4t per al nostre bloc? El recompte de vots va donar com a guanyadora la Mariona Ferrer, del 4t B, i en la votació hi van participar tots els tripulants del Vaixell i fins i tot alguns companys de classe que seguiren d'aprop l'activitat i van voler deixar testimoni del seu interès. La idea era convertir el treball guanyador en la marca de propietat distintiva del bloc. Temps al temps. De moment, s'ha materialitzat en una samarreta personalitzada amb el dibuix de la Mariona a l'anvers (drets d'autor inclosos, perquè cal que siguem molt respectuosos amb aquestes qüestions i en tinguem cura) i el nom i l'adreça del Vaixell al revers. Us agrada?




10 de juliol del 2013

August, de John Williams


La primera novel·la de John Williams que vaig llegir, descoberta en una ressenya d'una revista literària farà cosa d'un any, va ser Stoner (1965), que relata la vida d'un professor universitari honest i heroic. Un autoretrat, probablement, del propi Williams, que va exercir la docència com a professor de literatura a la Universitat de Denver. Va ser una lectura molt feliç.

Passats dotze mesos he enfilat les pàgines d'una nova novel·la de Williams (només en va escriure tres): August (Edicions 62, El balancí), que va ser premiada amb el National Book Award l'any 1973. Si Stoner em va fer molt feliç, l'experiència i el gaudi com a lector m'han fet, aquesta vegada, molt i molt feliç. August és una novel·la coral, amb moltes veus que ens parlen des del passat, sobre la vida de Gai Octavi des del moment en què, assassinat Cèsar, inicia amb 18 anys el tortuós camí del poder i la glòria que el menarà a ser el primer emperador (i el de més nomenada) del món romà fins a la seva mort. A partir de cartes, diaris, poemes, actes, memòries i altres documents fabulats, Williams dibuixa una constel·lació de testimonis històrics (o no) d'un temps convuls alhora que apassionant, entrellaçats per la seva vinculació amb August i, per tant, amb el poder. L'estil epistolar del text, no linial i mancat de narrador, ens apropa a la intimitat dels protagonistes i ens permet gratar en les seves emocions i sentiments, talment com si els tinguessim davant nostre asseguts en una cadira. 

August parla del destí i de la voluntat dels homes per canviar-lo, de l'amistat i de l'enemistat, de l'amor en totes les seves manifestacions i de l'odi més visceral, de la tendresa (el meu petit Tavi!) i de la presa de decisions implacables, de la fragilitat humana i de la pell de llop que sovint ens embolcalla. Per les seves 476 pàgines (quina coincidència!), hi desfilen personatges inoblidables com el seu fidel Marc Agripa, Ciceró, Marc Antoni, Gai Cilni Mecenes, l'historiador Tit Livi, els poetes Horaci, Virgili, Tibul, Ovidi o Properci, la seva dominant esposa Lívia i la seva intel·ligent, culta i condemnada filla Júlia, entre d'altres. El diari d'aquesta última, escrit a l'illa de Pandatària on va ser exiliada pel seu propi pare, mereix un comentari apart. La història personal de Júlia, implicada -segons ens ha arribat- en freqüents escàndols de llibertinatge i luxúria desfermada, van costar-li el pitjor dels càstics: l'exili a la misèrrima illa tirrena de Pandatària repudiada per August. Les reflexions de la jove esdevenen el cordó umbilical que ens permet conèixer l'August més humà i fràgil, l'home que es debat permanentment entre els dos àmbits inevitables de la nostra existència: el públic i el privat o viceversa, això és, en el cas de l'emperador, l'alt preu que ha de pagar -la renúncia a l'autenticitat o a l'amor filial- per exigències de l'exercici del poder. En aquest punt em vénen al cap les paraules de Clínies a les Lleis de Plató:

"Tots els homes són públicament o privada enemics de tots els altres i cadascú també enemic de si mateix" (I, 626a2,ss.)

Els moments en què pare i filla entren en comunió -feta de silencis-, comprenem quina és la pasta d'aquells que sacrifiquen una part molt important d'ells mateixos a canvi de cruspir-se un bocí del pastís de la Història. 

August, un bellíssim text a voltes poètic a voltes d'un marcat to filosòfic, ens trasllada de nou a una Roma clàssica, més inspiradora que mai, que ens recorda com poques vegades els foscos entrellats que s'amaguen darrera el poder vint-i-un segles després.

Qui va ser, en realitat, August? Potser aquestes reflexions de la llarguíssima carta enviada per Octavi Cèsar al seu amic Nicolau Damascè entre els dies 9 i 11 d'agost del 14 dC ens poden ajudar a comprendre millor l'home. Feliç lectura!

"Tinc setanta-sis anys, he viscut més del que hauria volgut i el desinterès que em desperta la vida no contribueix a la longevitat. Gairebé no tinc dents, les mans em tremolen d'una manera que sempre em sorprèn i les cames em pesen de tanta lassitud. De tant en tant, quan camino, m'envaeix l'estranya sensació que el terra es mou sota els meus peus, com si la pedra, les lloses o el tros de terra que trepitjo s'hagués d'obrir d'improvís i hagués de caure a plom fins allà on vas quan se t'ha acabat el temps." (pàg. 413)
                                        
"Abans he dit que el meu destí era canviar el món. Potser hauria d’haver dit que el món era el meu poema i que m’havia proposat l’objectiu d’ordenar-ne les parts dins d’un conjunt, subordinant una facció a una altra i guarint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I, malgrat tot, si el que he elaborat ha estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del seu temps. Virgili, poc abans de morir, em va suplicar amb insistència que destruís el seu gran poema; estava inacabat, va dir, li faltava polir-lo. Com el general que veu destrossada una de les seves legions i que no sap que les altres dues han triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el seu poema sobre la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i, de ben segur, a aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni penso que Virgili pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma." (pàg. 443)


30 de juny del 2013

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 
Circe la ben arrissada, deesa temible que parla
com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:
tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,
i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.
En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 
dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,
tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.
Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:
ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.
No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se
i es van quedar bellugant només les cues enormes.
Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna
d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 
la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes
ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,
i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.
No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.
Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,
i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,
ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina
amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.
Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,
els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.
Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres
i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra
l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:
era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.
Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil
per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.
Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa
cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre
noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]
Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 
d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.




24 de juny del 2013

Escrutini


Ahir al matí, fullejant el diari, em vaig topar tres vegades amb el mot escrutini. No sé ben bé perquè però la parauleta se'm va quedar gravada al cervell i no podia desempallegar-me del seu encís (no us ha passat mai?). 

Curiosa com sóc, he decidit cercar la seva etimologia i he trobat que el llatí scruta, -orum significava "roba vella", "trastos de segona mà", "coses trencades". Així, aquell qui buscava entre aquesta mena de material per trobar-hi alguna cosa de valor el que feia era scrutare. Com que, per a trobar alguna cosa valuosa enmig de piles de deixalles, cal parar molta atenció, amb el temps, el verb va passar a tenir el significat d'"examinar amb cura". És d'aquest darrer significat, doncs, que vénen les accepcions catalanes d'escrutar i d'escrutini, mots lligats amb la investigació a fons per a descobrir alguna cosa. El significat relacionat amb les votacions és més tardà.

I us faig una proposta, capità i tripulants del Vaixell: encetar una secció d'entrades on s'expliquin les etimologies grecollatines més o menys curioses de termes usats en diferents àmbits del món que ens envolta. Què us sembla?

Marta Simón


19 de juny del 2013

Una altra manera d'aprendre

Les nou muses. Giulio Romano

Ja feia temps que desitjava representar a dalt d’un escenari una obra que no només fes gaudir els espectadors amb l'entreteniment, sinó que també els aportés algún aprenentatge nou.
Les meves companyes em van donar tot el suport per fer real aquella idea que, en un principi, no tenia cap forma, una història que no tenia ni espai ni estructura i que encara havia de prendre vida pròpia.

I les nou noies de teatre ens vam convertir en nou divinitats. Sabeu de qui parlo?

Bé, com la majoria ja sabreu, les Muses són aquelles divinitats femenines que presideixen les arts i les ciències. Simbolitzen, també, la inspiració per a tots els artistes i altres déus. Aquestes són nou germanes: Cal·líope (poesia èpica), Clio (història), Erato (poesia lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polimnia (retòrica), Talia (comèdia), Urània (astronomia) i Terpsícore (dança). Van ser engendrades en nou nits consecutives d’amor entre Zeus i Mnemòsine, la deessa de la memòria.

En aquesta petita obra cada divinitat es presenta i explica d’una manera entretinguda l’àmbit que presideix, com és representada, la seva vida o els fills que ha tingut, entre d’altres aspectes autobiogràfics.

Totes a escena representem un petit mite que diu així…

“El rei de Pièria tenia nou filles que cantaven com els àngels, que encantaven i seduïen  tothom. Estaven molt orgulloses del seu do, del seu talent i per aquest motiu van decidir viatjar  fins a l’Helicó, on hi havia una de les residències de les nou muses. Les nou germanes van decidir reptar les nou divinitats però aquestes últimes van cantar una cançó que va commoure tothom, els ocells van deixar de cantar i les pedres es desfeien. Les filles del rei van ser derrotades i castigades per la seva arrogància; les van transformar en garses, canviant les seves veus per gralls.”

L’estrena d’aquesta petita representació no té encara data però sí lloc: será al Teatreneu de Gràcia. Atents a les novetats!

Una altra manera d’aprendre...

Mariona Ferrer
4t ESO