Tot recuperant l'esperit olímpic

El passat diumenge 25 de febrer va tenir lloc a la ciutat sudcoreana de Pyeongchang la clausura dels XXIII Jocs Olímpics d’hivern. Durant aquests jocs, que van tenir una durada de 19 dies, 92 delegacions van seguir la tradició d’agermanar molts països del món, amb un fet puntual que potser a molts de nosaltres ens ha passat desapercebut, però que ha estat un gest molt important per la situació política que viuen dos països fronterers, les dues Corees. Però abans rememorem breument l’origen dels Jocs Olímpics moderns.

El seu origen ve de la mà (i la iniciativa) d’un home excepcional, Pierre de Coubertain, pedagog que va reivindicar la importància de l’esport focalitzant-lo des d’un punt de vista educatiu. Ell, en ser també historiador, va tenir la genial idea de recuperar els Jocs Olímpics de l’antiguitat per així poder fomentar la pràctica esportiva a escala mundial. La primera edició d’aquests es va celebrar a Atenes l’any 1896, per així recordar urbi et orbi les seves arrels gregues. Ell mateix va fundar el Comitè Olímpic Internacional (COI) el 1894 juntament amb Demetrios Vikelas, i també va dissenyar la bandera que es continua fent servir per recordar la germanor dels cinc continents.

Pel que fa pròpiament a la celebració d’aquestes Olimpíades, cal destacar les medalles de bronze de Regino Hernández i Javier Fernández, a Snowboard i Patinatge Artístic respectivament, fent que Espanya, després de 26 anys, tornés a guanyar medalles en uns Jocs Olímpics d’hivern. Que Noruega acabés els Jocs sent la primera en el podi del medaller amb 14 metalls d’or i el mateix nombre de plata i 11 de bronze. O que alguns atletes de Rússia van poder-hi competir sota la bandera d’“Atletes Olímpics de Rússia” tot i la sanció que el COI va imposar per dopatge a la seva delegació.

Tanmateix, el punt més destacable és que aquestes Olimpíades han estat batejades com els “Jocs de la Pau”. I la pregunta és per què?

La resposta la trobem en el fet que durant aquests jocs les dues Corees, les dues nacions enemigues que van ser dividides a causa d’una guerra qualificada per molts observadors de civil (1950-1953), han manifestat un pacte de treva i apropament històricament insòlit per poder celebrar uns jocs en pau i sense tensió política. Una mena de recuperació de l’esperit olímpic clàssic sense gairebé precedents. El paral·lelisme amb l’antiguitat és evident: ja en els jocs celebrats al sagrat santuari d’Olímpia, consagrats al totpoderós Zeus, passava un fet semblant. Cada quatre anys, durant els dies de competició i rituals religiosos, qualsevol guerra o conflicte obert entre les diverses póleis gregues s’aturava per poder celebrar els jocs.  Es declarava, així, una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven enfrontades i permetessin els seus atletes participar-hi, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.

Les dues Corees han participat sota la bandera unificada de Corea en alguns àmbits esportius com, per exemple, el hoquei sobre gel femení.

El president del COI, Thomas Bach, va afirmar durant la clausura que els esportistes han aconseguit allò que la política sovint no resol: una gran relació d’amistat, tot sembrant una llavor que, si es cuida, pot donar lloc a una bona relació futura entre els dos països per així acabar, definitivament, amb un conflicte que va començar entre ells ara fa 68 anys.

Aquest apunt vol reivindicar, una vegada més, el fet que si sabem emmirallar-nos en el passat podem construir un futur millor.

Ainhoa Buendía Becerra

1r batxillerat humanístic - Grec I

APRENDRE JUGANT

Un dels objectius –potser el més important- relacionat amb l’aprenentatge dels nostres alumnes és que assoleixin coneixements a partir del fer, de l’experimentació i aplicació dels continguts que aprenen a l’aula. En aquest sentit, la creació i elaboració de material didàctic d’ús propi però també destinat a l’aprenentatge d’altres estudiants és, ens sembla, una bona manera d’aprendre. Aquest segon trimestre els alumnes de batxillerat de la matèria de Grec I han estat treballant en el disseny i producció d’un joc de memòria visual vinculat als fonaments lèxics d’etimologia grega que ens envolten arreu. El resultat parcial és aquest MEMORY ETIMOLÒGIC que podeu visualitzar a la fotografia i que esperem continuar fins a completar el joc definitiu aplicable a altres cursos i alumnes de diversos nivells i edats. El funcionament, és clar, tots el coneixem... Aprenem jugant?

D'esquerra a dreta: l'Ainhoa, la Meri, la Sofia, la Cristina i l'Álvaro. Dia de neu que hem aprofitat per jugar amb el nostre joc d'etimologia. Hi faltaven companys...

A que fa patxoca! I això que estem en una primera fase...

Imatges d'Atenes (Εικóνες Αθηνών)

Els alumnes de Grec I hem començat un viatge virtual per Grècia que té com a punt de partida la seva capital, Atenes. Volem que ens hi acompanyeu i visiteu amb nosaltres els racons més emblemàtics de la ciutat, la que va ser la polis més important de l'antiguitat amb permís d'una altra gran ciutat-Estat, Roma. A Atenes hi conviuen les restes d'un passat lluminós -del qual en som hereus- amb la realitat d'una ciutat moderna, cosmopolita que no ha deixat mai de mirar enrera tot projectant-se cap al futur.

Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.  

Καλό ταξίδι!

Alumnes de Grec I

#yoconozcomiherenciaytú? 2018

Després d'un parell d'anys sense participar al concurs que convoca anualment l'AMUPROLAG i la SEEC de Múrcia, enguany hi tornem en motiu del bimil·lenari de la mort del gran poeta romà Publi Ovidi Nasó. Alumnes de 1r i 2n de batxillerat de Llatí han gravat aquest vídeo que recrea una ficció: l'entrevista que una periodista del segle XXI aconsegueix en primícia del poeta de Sulmona des de l'exili. En aquesta, Ovidi repassa les dades autobiogràfiques més importants i parla de la seva producció literària tot posant-la en relació amb una vida, la seva, plena de contrastos. I tot plegat amb un testimoni de luxe: la carta que l'escriptora figuerenca d'adopció Ma Àngels Anglada li fa arribar al nostre poeta a Tomis, seu del seu exili al Pont Euxí. 

Esperem que us agradi i també -per què no desitjar-ho!- tenir sort al concurs que donarà a conèixer els guanyadors el proper dilluns 12 de febrer.

ALEA IACTA EST!

P.S.: Podeu veure la resta de vídeos participants clicant aquí.

AGÓN: LA COMPETICIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

"Niké, la deessa de la Victòria que connecta el món dels mortals amb el món dels déus, ens dona la benvinguda a aquesta exposició i ens convida a descobrir la idea de competició a l'antiga Grècia, on herois, atletes i guerrers il·lustraven una rivalitat que dominava tots els aspectes de la vida, fins i tot la creació artística. Els grecs aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment, d'una banda mitjançant l'esport i, de l'altra, amb la filosofia, les arts iles ciències."

"Els jocs infantils fomentaven la competitivitat i introduïen normes i regles de conducta. Els grecs eren uns fanàtics de l'esport. Els Jocs Panhel·lènics, que se celebraven a Olímpia, Delfos, Ístmia i Nemea atreien els millors atletes. També se celebraven competicions locals a moltes ciutats, essent els jocs d'Atenes els més cèlebres. Els guanyadors es consideraven herois i podien guanyar grans premis, que podien ser materials o bé fama i prestigi. Els esdeveniments esportius atreien grans multituds i eren una de les formes principals d'entreteniment.

Quant als certàmens teatrals i musicals, també atreien milers d'espectadors. Escriptors com Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes van participar en aquests concursos. Apol·lo i Dionís representaven dues forces antagòniques: el pensament racional i l'emoció instintiva. 

Un altre àmbit en el qual es manifestava l'esperit competitiu era la guerra. Els estats i regnes grecs van estar en conflicte gairebé constant entre ells i amb els veïns. Les escenes de batalles, tant reals com imaginàries, eren habituas en l'art grec: des de petites pedres precioses fins a escultures arquitectòniques i monuments commemoratius de grans dimensions en honor dels soldats caiguts. 

Com passa també avui dia, la gent de diferents classes i entorns socials competia en la vida civil, tot i que en aquest cas el camp de batalla eren els espais públics i els cementiris. Els poderosos rivalitzaven per aconseguir més presència pública i més reconeixement. Aquesta lluita es traduïa en el gust pels objectes de luxe i arribava més enllà de la mort, amb tombes i mausoleus sumptuosos.

Els mites traslladaven al món dels déus les inquietuds humanes i canalitzaven l'esperit competitiu per mitjà de les figures d'herois i semidéus, com ara Hèracles i els seus famosos treballs, Aquil·les a la guerra de Troia o la bellesa llegendària d'Afrodita i d'Helena d'Esparta. Els herois eren manipulats pels déus, que alhora competien entre ells per ajudar els seus mortals favorits.

Els antics grecs pensaven que l'esperit competitiu era inherent a la naturalesa humana i que podia transmetre una força positiva, innovadora i dinàmica. Davant de l'individualisme que domina molts aspectes de la vida actual, a l'antiga Grècia la competició representava la personalitat col·lectiva i era un element de cohesió social. Per això les paraules "agonístic", "agonal" o "agonia", que venen del grec agón, fan referència a la lluita dels atletes, però també al caràcter públic de la competició."

                                                                               (Del tríptic Agón, de CaixaFòrum)

El proppassat dimecres 17 de gener, al CaixaFòrum, es va encetar un cicle de conferències que posarà punt i final el 14 de febrer, partint de l’origen del concepte agón a través de la poesia, els grans festivals dramàtics o el significat del terme heroi per a la societat de l'antiga Grècia.

Aquest cicle de conferències el va iniciar la Dra. Eulàlia Vintró, catedràtica jubilada de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, amb una brillant exposició sobre l’origen de l'accepció del terme grec “agón”. Segons Vintró, aquest mot no té una traducció exacta al català, i és per això que podem arribar a observar fins a tretze significats diferents, tot i que l'accepció traduïda més vegades és el de “lluita”. Una possible explicació per a aquesta polisèmia podria ser que aquest terme es va utilitzar des dels orígens de l’èpica fins a l’època romana, i és per això que en llatí trobem el verb ago amb significats com "empènyer", "conduir", "procés" o "dirigir-se cap a". I de la mà de l’etimologia en deriven paraules com protagonista, antagonista, agonia o agonal. El fil de la conferència girava al voltant de textos clàssics on es podien observar els diferents matisos que pot adaptar aquesta paraula.

A continuació, i a mode d’exemple, en teniu alguns:

1)  Lloc per celebrar competicions o certàmens i el públic que hi és present.

Homer, Odissea 8, 259-261

αἰσυμνῆται δὲ κριτοὶ ἐννέα πάντεσ ἀνέσταν,

δήμιοι, οῐ κατ’ ἀγῶνα ἐῡ πρήσσεσκον ἓκαστα,

λείηναν δὲ  χοπόν, καλὸν δ’ εῠρυναν ὰγῶνα

(Llavors els mestres de jocs, escollits pel poble, s’alçaren,

nou, que solien guardar tota cosa en bon ordre a la lliça

van allisar el redol i van fer un bon camp de certamen) (Trad. de Carles Riba)

2)  Conjunt d’assistents.

Homer, Ilíada 24, 1-2

Λῦτο δ’ἀγών, λαοὶ δὲ θοὰς ἐπὶ νῆας ἓκαστοι

ἐσκίδναντ’ ἲέναι.

(Va dissoldre l’aplec i la gent va anar dispersant-se

cadascú al seu navili) (Trad. de Manuel Balasch)

3)  Assemblea, tribunal, reunió, multitud.

Hesiode, Teogonia 87-92

Τούνεκα γὰρ βασιλῆες ἐχέφρονες, οῠνεκα λαοῖς

βλαπτομένοις ἀγορῆφι μετάτροπα ἕργα τελεῦσι

ῥηιδίως, μαλακοῖσι παραιφάμενοι ἐπέεσσιν·

ἐρχόμενον δ’ ἀν’ ἀγῶνα θεὸν ὣς  ἱλάσκονται

αἰδοῖ μειλιχίῃ, μετὰ δὲ πρέπει ἀγρομένοισι.

τοίη Μουσάων ἱερὴ δόσις ἀνθρώποισιν.

(I heus ací per què els reis són tinguts per assenyats, perquè, en l’assemblea, saben donar al poble ofès la possibilitat de vindicació, tot apaivagant els ànims amb les seves paraules benèvoles. I quan se’n va a l’assemblea, tots el veneren com a un déu per la seva digna benevolència, i ell excel·leix enmig dels reunits. Tal és el do sagrat que fan les muses als homes.) (Trad. de J.Castellanos)

4)  Joc, competició, certamen

Sòfocles, Electra 680-684

ΠΑ. Κὰπεμπόμην πρὸσ ταῦτα καὶ τὸ πᾶν φράσω.

Κεῖνοσ γὰρ ἐλθὼν εἰς τὸ κλεινὸν Ἑλλάδοs

Πρόσχνμ’ ἀγῶνος, Δελφικῶν ᾰθλων χάριν

ὃτ’ ἣσθετ’ ἀνδρὸς ὀρθίων κηρυγμάτων

δρόμον προκηρύξαντοσ, οὑ πρώτη κρίσις,

(Perxò m’envien, i faré el report de tot,

havent vingut Orestes als il·lustres jocs,

honor de Grècia, els premis dèlfics cobejant

quan va sentir que l’home, amb escarit pregó,

anunciava el cos primer que es decideix) (Trad. de Carles Riba)

5)  El terme passa del significat "combat" al sentit de batalla

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 2, 89,8

Τὸν δὲ ἀγῶνα οὐκ ἐν τᾦ κόλπῳ ἑκὼν εἶναι ποιήσομαι οὐδ’

ἐσπλεύσομαι ἐς αὐτόν

(Per altra banda, la batalla, mentre pugui, no la donaré al golf, ni hi entraré. (Trad. de J.Berenguer)

6)  Debat íntim, preocupació. Aquí s’adopta el valor més psicològic del terme “agón”

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 7, 71, 1

ὅ τε ἐκ τῆς γῆς πεζὸς ἀμφοτέρων ἰσσορρόπου τῆς ναυμαχίας καθεστηκυίας πολύν τὸν ἀγῶνα καὶ ξύστασιν τῆς γνώμης εἶχε

(Por su parte, las tropas de unos y de otros que habían quedado en tierra, mientras la batalla permaneció indecisa estaban llenas de duda y ansiedad (Trad. de F. R. Adrados)

7)  Discurs, debat

Polibi, Històries 12, 27, 8

ὁ δὲ Θεόπομπος τοῦτον μὲν ἄριστον ἐντοῖς πολεμικοῖς τὸν πλείστοις

κινδύνοις παρατετευχότα, τοῦτον δὲ δυνατώτατον ἐν λόγῳ τὸν

πλείστων μετεσχηκότα πολιτικῶν ἀγώνων.

(I Teopomp diu que el més bon expositor d’assumptes bèl·lics és el que s’ha trobat a més batalles, i el més hàbil a compondre discursos el qui ha participat en més debats polítics. (Trad. de M. Balasch)

8)  Procés, judici

Èsquil, Eumènides 677

Μένω δ’ ἀκοῦσαι πῶς ἀγών κριθήσεται

(Ara espero sentir com es jutja el debat" (Trad. de Carles Riba)

9)  Eris (rivalitat, discòrdia), d’aquí prové la paraula ja esmentada antagonista

Hesiode, Treballs i dies 15-16

οὔ τις τήν γε φιλεῖ βροτός, ἀλλ’ ὑπ’ ἀνάγκηs

ἀθανάτων βουλῇσιν τιμῶσι ἀγῶνα βαρεῖαν.

(No la desitja cap mortal: només obligats per una necessitat i per la voluntat dels immortals els homes veneren l’Eris cruel) (Trad. de J. Castellanos)

Després d’aquest breu recorregut per alguns dels significats d’aquest mot podem observar que l’esperit agonal és un tret característic dels grecs alhora que els distingeix de la resta de cultures.  L’agón havia de complir tres premisses: la lluita entre iguals, que fos jutjada amb equanimitat i unes regles molt rigoroses.

Per això, a l’època arcaica, els agones eren una celebració habitual ja que la vida girava entorn a aquest fet i l'’agón més important es traduïa en el vencedor dels Jocs d’Olímpia. No és, però, fins a l’època clàssica que l’esperit agonal s’estén de la capacitat física a la mental; a la filosofia, al debat, els discursos, els simposis... Així doncs, la competició és un fenomen de la humanitat.

Per què tants significats per a aquesta paraula i per què no ens podem quedar amb un de sol, sinó amb la riquesa de matisos?  Per què només els grecs van saber posar l'accent en l’”agón” en tots els aspectes de la vida?

Gaudiu de l'exposició!

Kènia Sanz

1r curs del Grau d'Humanitats a la UPF

Plorar la mort d'un amic

Τα Άλογα του Aχιλλέως

Τον Πάτροκλο σαν είδαν σκοτωμένο,
που ήταν τόσο ανδρείος, και δυνατός, και νέος,
άρχισαν τ’ άλογα να κλαίνε του Aχιλλέως·
η φύσις των η αθάνατη αγανακτούσε
για του θανάτου αυτό το έργον που θωρούσε.
Τίναζαν τα κεφάλια των και τες μακρυές χαίτες κουνούσαν,
την γη χτυπούσαν με τα πόδια, και θρηνούσαν
τον Πάτροκλο που ενοιώθανε άψυχο — αφανισμένο —
μια σάρκα τώρα ποταπή — το πνεύμα του χαμένο —
ανυπεράσπιστο — χωρίς πνοή —
εις το μεγάλο Τίποτε επιστραμένο απ’ την ζωή.

Τα δάκρυα είδε ο Ζευς των αθανάτων
αλόγων και λυπήθη. «Στου Πηλέως τον γάμο»
είπε «δεν έπρεπ’ έτσι άσκεπτα να κάμω·
καλλίτερα να μην σας δίναμε, άλογά μου
δυστυχισμένα! Τι γυρεύατ’ εκεί χάμου
στην άθλια ανθρωπότητα πούναι το παίγνιον της μοίρας.
Σεις που ουδέ ο θάνατος φυλάγει, ουδέ το γήρας
πρόσκαιρες συμφορές σας τυραννούν. Στα βάσανά των
σας έμπλεξαν οι άνθρωποι.»— Όμως τα δάκρυά των
για του θανάτου την παντοτινή
την συμφοράν εχύνανε τα δυο τα ζώα τα ευγενή.

K. Καβαφη (29.4.1863- 29.4.1933, Alexandria)

Els corsers d'Aquil·les

Quan veieren Patrocle mort,
ell que era tan valerós, tan fort i jove,
els corsers d'Aquil·les arrencaren el plor.
La seva natura immortal els feia revoltar
contra aquesta feta de la mort que contemplaven.
Movien els caps i agitaven les llargues crineres,
picaven a terra amb els cascs i ploraven
Patrocle, en veure'l sense ànima, acabat,
ara una carn abjecta, l'alè ben perdut,
mancat de defenses, sense respir,
retornat de la vida al gran No-Res.

Va veure Zeus les llàgrimes dels immortals
corsers i se'n dolgué. "A les noces de Peleu",
va dir, "no convenia que jo fes la meva sense reflexió.
Més hauria valgut de no regalar-vos, infortunats corsers!
Què cercàveu allà baix enmig dels miserables
mortals, joguines del destí?
A vosaltres que no us preocupa la mort, ni la vellesa,
tristes desventures us capfiquen. En llurs turments
us hi han mesclat els homes". Però davant la dissort
immutable de la mort deixaven caure les llàgrimes
els dos corsers ben nascuts.

(Trad. Alexis Eudald Solà)

Llegiu aquest extraordinari poema de l'extraordinari poeta grec Konstandinos Kavafis en traducció de l'insigne neohel·lenista Alexis Eudald Solà. Quin moment descriu? En quin bellíssim poema està inspirat? Quina és la història d'aquests il·lustres cavalls? Per què podem identificar el plor inconsolable dels corsers amb el del seu amo i senyor? Què en sabeu de l'autor, del traductor i del pintor de l'oli sobre llenç que encapçala el poema? Què s'hi representa?

Donec perficiam

Salvete omnes!

És possible que en els darrers mesos hàgiu llegit o escoltat dir l’expressió Donec perficiam, bé al carrer o en boca de determinades persones, bé en algun mitjà de comunicació.  De fet, aquest és un dels nombrosíssims llatinismes que avui en dia seguim utilitzant. Es seu significat és “fins a aconseguir-ho”, “fins a guanyar”, “fins a la victòria”, en la primera persona del futur imperfet d’indicatiu del verb perficere.

Aquesta expressió es va fer molt coneguda durant la Guerra de Successió (1702-1714) en  ser utilitzada per les Reials Guàrdies Catalanes (la guàrdia de corps del rei-arxiduc Carles III). Les Reials Guàrdies Catalanes estaven sota el comandament del marquès de Foix i enquadrava els pròcers vigatans que en la diada de la Santa Creu de Crist de 1705, el 3 de maig, iniciaren l'aixecament militar per a derrocar Felip V. El lema significava la idea que, malgrat les contrarietats i les derrotes, mai no es rendirien, sinó que persistirien en la lluita "fins a reeixir", fins a aconseguir la victòria final.

Passeig d'Andreu Nin, Barcelona [fotografia de Jordi Rincón]

En aquella època va ser quan va sorgir una nova bandera, la bandera negra estelada. En aquell moment per primera vegada un llatinisme va tenir una bandera pròpia. Potser alguna vegada l’heu vist i no sabíeu quin era el seu significat. Té diferents composicions però la principal interpretació està vinculada amb la resistència, la fermesa i les ganes de seguir endavant.

Per un part la bandera negra té una simbologia molt específica: es refereix a la lluita sense quarter, just oposat al que significa la bandera blanca de rendició.

Però paulatinament se li han anat afegint elements diversos i avui en dia la bandera negra que veiem ja no és una bandera negra universal. Part de la societat, d’ideologia independentista, l’ha volgut personalitzar i és per aquest motiu que es va crear una bandera negra que fos específicament catalana amb uns elements gràfics que representen la creu de Santa Eulàlia i un estel col·locat al costat de la barra que fa referència a l’estelada. Tot i això, aquesta bandera negra no és personalista (com pot ser la senyera, que representa en origen el comte de Barcelona), sinó conceptual, ja que expressa una disposició anímica que pot tenir qualsevol persona.

Així doncs, ara mateix tant l’expressió donec perficiam com la bandera negra es tornen a reivindicar perquè, com he dit abans, una part de la societat catalana fa servir aquests símbols per manifestar les forces i les ganes de seguir lluitant per aconseguir els seus objectius polítics. Tant és així, que a la plaça Sant Jaume –seu de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya- hi ha una gran pancarta penjada d’un balcó amb aquest llatinisme i que serveix d'encapçalament d'aquest apunt.

Espero que us hagi interessat aquesta curiosa recerca. Valete!

Carla Verdú Rivera

1r de batxillerat humanístic-social