"Hi ha qui s'inspira mirant a través d'una finestra, hi ha qui s'inspira en un paisatge o en un color; d'altres en la llum, com els impressionistes. N'hi ha, però, que s'inspiren en el rostre de la persona estimada. La inspiració sempre ens pot arribar en el moment més inesperat i de la manera més insospitada. Sempre ha estat una font de problemes per als artistes, però també la més gran de les satisfaccions. I, per descomptat, la base de tota creació artística. Per parlar de tot això, viatjarem des d'Atenes fins a París. Pujarem al Mont Parnàs, la pàtria simbòlica dels artistes, on rebrem la visita de les nou muses de la inspiració, i on, a més, xerrarem amb en Teodorus Terzopoulus, prestigiós director teatral, sobre l'essència del teatre com a mirall de la condició humana. A París, visitarem un estudi d'artistes, recorrerem els carrers practicant l''art-crossing' i ens emocionarem amb els infortunats amors de Modigliani i la seva musa, Jeanne Hebutterne. Per acabar, l'Orquestra Simfònica del Vallès ens delectarà amb una magistral peça d'Héctor Berlioz, inspirada en la dona que més va estimar, la Harriet Smithson. Es tracta de 'La simfonia fantàstica', una de les obres musicals més brillants mai compostes. També la infortunada passió d'Orfeu per la seva estimada Eurídice serà protagonista del nostre programa..." I què és per a vosaltres, la inspiració?
Acaba l'època d'exàmens. Primum els de 2n, deinde els de 1r, postremo els de 4t. I arriba la darrera setmana perquè els de 2n lliureu el TR. Bufff...! Necessiteu relaxar-vos i vet aquí que remenant per la xarxa m´he topat amb un exercici de relaxació ben peculiar: el que ens proposa el company Santi Carbonell transformat en un Hypnus encisador. Deixeu-vos portar per la música del compositor i pianista francès Erik Satie (1866-1925) i la captivadora veu del nostre amfitrió i relaxeu el cos i la ment. Caldrà, això sí, que tot i relaxats traduïu les paraules hipnòtiques d´Hypnus. No us adormiu et bonam fortunam habeatis!
Nomen meum est Hypnus. Exercitationem relaxationis vis mecum facere? Sume igitur parvum spatium ad animum et corpus tuum relaxandum. Loco placido conside vel in lectica cuba. Claude oculos tuos et audi tantum vocem meam et musicam. Cubans in lectica aut in sella sedens vocabula mea tantum in mente tua habes. Spira. Nunc necesse est tibi tantum spirare. Cum spiras, anima tua in pulmones intrat et rursus ex pulmonibus exit. Spiras et intellegis ut vivus es. Spiras et ingellegis ut viva es. Spirare potes, nam vivus tu es Spirare potes, nam viva tu es. Cum spiras, animam in pulmones ducis. Cum spiras, anima tua in pulmones intrat et rursus ex pulmonibus exit.
Corpus tuum quattuor membra habet: duo bracchia et duo crura. In cruribus sunt pedes. Pes tuus dexter frigidus est. Pes tuus dexter frigidus et gravis est. Pedem tuum dextrum iam movere non potes. Pes tuus sinister quoque gravis est. Pedem tuum sinistrum iam movere non potes. Duo pedes tui iam non moventur.
Crus tuum dextrum frigidum est. Crus tuum dextrum frigidum et grave est. Crus tuum sinistrum quoque frigidum est Crus tuum sinistrum quoque frigidum atque grave est. Crura tua frigida et gravia sunt ut crassi rami arboris et moveri non possunt.
In bracchio tuo dextro est manus dextra. Manus tua dextra frigida est. Manus tua dextra frigida et gravis est. Manum tuam dextram iam movere non potes. In manu sunt quinque digiti, digitus pollex, digitus index, digitus quartus et digitus minimus. Nullum digitum iam movere potes. Neque digitum pollicem, neque digitum indicem, neque digitum quartum, neque minimum iam movere potes. Quinque digiti moveri non possunt.
Bracchium tuum sinistrum figidum est. Bracchium tuum sinistrum frigidum et grave est. In bracchio tuo sinistro manus quoque gravis est. Digitos manus sinistrae movere non potes. Digiti tui moveri non possunt.
Iam movere non potes neque digitos qui in cruribus sunt neque digitos qui in manibus sunt. Omnes digiti corporis tui moveri non possunt.
Umerus dextrus frigidus est. Umerus dextrus frigidus et gravis est. Umerum dextrum movere non potes. Umerus sinistrus quoque frigidus est. Umerus sinistrus frigidus et gravis est. Umerum sinistrum movere non potes.
Corpus tuum frigidum est. Iam totum corpus tuum figidum est. Corpus tuum frigidum, grave et rigidum est. Corpus movere non potes. Nullum membrum movere potes. Neque caput movere potes, neque linguam, neque collum. Pectus quoque frigidus est. Te movere non potes.
Corpus tuum frigidum est praeter cor. Cor tantum se movet. Cor tuum palpitat. Audi cor tuum palpitare. Palpitationem cordis tui tantum audi. In corde est sanguis In corde est calida sanguis, qui per venas ad cor fluit. Audi sanguinem tuam per venas fluentem. Audi fluxum sanguinis.
Tranquillus es. Tranquilla tu es. Nihil cogitas. Nulla res curae est tibi. Nulla tribulatio te sollicitat. Tranquillus es. Tranquilla tu es. Quieta est anima tua.
Laetus es. Laeta tu es nam vita pulchra est. Ea tamen exigua est. Necesse est homini temporibus sapienter uti. Sed tibi amare et amari vacat. Ama et amaberis ab amicis tuis.
Nunc pes tuus sinister non frigidus sed calidus est. Pes tuus sinister paulatim movetur. Digiti qui in pede sinistro sunt quoque paulatim moventur, nam iam frigidi non sunt, sed calidi. Etiam pedem calidum dextrum moves. Digiti pedis tui dextri quoque moventur.
Cor palpitat et crura tua paulatim moventur. Nunc bracchium dextrum calidum est. Digiti qui in manu dextra sunt quoque calidi sunt. Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem. Iam digitum tertium paulatim moves. Digitus quartus et digitus minimus iam moventur.
Bracchium tuum sinistrum quoque calidum est. Manus qua in bracchio sinistro est quoque calida est. Digiti qui in manu sinistra sunt quoque calidi sunt. Primum digitum pollicem paulatim moves, deinde digitum indicem. Alios tuos digitos qui in manu sinistra sunt iam movere potes.
Cor palpitat. Crura et bracchia calida sunt. Iam caput movere potes. Id paulatim move. Lingua quoque movetur. Aperi oculos
"Al mont Olimp habitaven els dotze principals déus grecs. L'oracle de Delfos, a la falda del Parnàs, va rebre consultes durant milers d'anys. L'Ida va ser testimoni de la guerra de Troia, segons la "Ilíada", i l'Atos, un obstacle important durant la Segona Guerra Mèdica. El periodista Héctor Oliva, autor de"¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques."
Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Χαῖρετε, ὦ ναύται!
Alguna vegada us heu parat a pensar l’origen de les notes musicals? Hi ha alguna teoria que ens demostri el perquè les notes reben els noms de do, re, mi, fa, sol, la, si? Si ho voleu saber, us animo a llegir aquesta entrada!
L’origen de les notes musicals el podem associar amb la figura de Guido d’Arezzo (990-1050). Fou un monjo benedictí, qui va crear un nou mètode per a ensenyar música que era senzill, clar i lògic. També va introduir el pentagrama que avui en dia coneixem i va donar nom a les notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista.
Era el mestre de cant de la seva abadia i la seva feina consistia en fer aprendre als monjos, de la manera més ràpida possible, totes les peces de la litúrgia (més de 400) tant pel que feia a la música com el text en llatí.
Per aconseguir-ho, va posar música a un himne (Himne a Sant Joan Baptista) fent que cada verset comencés amb la nota immediatament superior de l’escala.
Així, a cada una de les notes que va fer servir, se li va associar la primera síl·laba de la paraula del text en Llatí:
Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Joannes
Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Joan (Si)
L’avantatge d’aquest sistema és que associava el so de cada nota amb la síl·laba que li donava nom.
Però si l’escala musical té 7 notes, perquè la nota SIno hi és present? A continuació hi ha la respectiva explicació:
La nota SIno es va afegir fins al segle XV i correspon a les inicials del 7è verset: Sancte Ioannes. Van recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de la forma vocativa de Sant Joan -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- SancteIoannes, van formar la nota musical Si. Així, va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical.
Més endavant es va substituir l’Ut pel Do, per motius fonètics a l’hora de solfejar, encara que els francesos, quan parlen, es refereixen al “Do” com a “Ut”.
Un altre incís: La imatge representativa de l’Himne per a Sant Joan Baptista (vid. supra) no us crida l’atenció? De fet, s’ha de ser una persona molt observadora per descobrir què passa amb la fotografia.
El fet és que la notació musical es tracta d’un tetragrama, no d’un pentagrama com avui dia. Guido d’Arezzo en va ser l’inventor també. El tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants, entre sí sobre el quals s’escrivien els signes que servien per determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La posició de la nota sobre una de les línies o un dels quatre espais, indica l'altura i el nom del so que s'ha d'executar. La invenció del tetragrama va ser un esdeveniment molt important per a la història de la música occidental, ja que va permetre anotar amb major precisió l'altura relativa de les notes d'una melodia, alliberant la música de la seva dependència, exclusiva fins aquest moment, de la transmissió oral.
Us deixo amb aquest vídeo que reprodueix l'Himne gregorià a Sant Joan Baptista. Valete omnes!
Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.
Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut.
Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.
I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.
De
tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell
d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant
per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix)
sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada.
Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus
alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes,
que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria
determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre
talent.
Un
cop feta aquesta breu, però necessària, captatio,
deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre
vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en
detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana
com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa
que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant
d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho
podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa,
comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera
que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels
catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien
fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement
que et trasbalsa per dins i et canvia.
Heus aquí el que m’acaba de passar amb la
lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio
Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res
del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor,
compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin
gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida.
Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o
allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor
persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la
seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us
deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet
de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.
Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer
entre tots...
Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat.
Sapere audete, cogitare audete!
P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.
