Le métèque de Georges Moustaki

                                           Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima.
                                           L'única pàtria és la vida.
                                                    Ponç Pons, El rastre blau de les formigues (QC, 2014)

Tot el que està succeint aquestes darreres setmanes al voltant de la crisi migratòria dels refugiats a Europa m'ha fet pensar en una canço del prolífic cantautor francès d'origen greco-egipci Georges Moustaki: Le métèque (1969). Moustaki, nascut a Alexandria com Kavafis i fill d'una llarga tradició multicultural que es perd en la nit dels temps, reflexiona en aquesta peça inspirada en les arrels musicals i literàries més tradicionals de la Mediterrània sobre la condició de qui se sent estrany en una terra que no és la seva perquè se sap estranger en el sentit més pejoratiu del terme, malgrat ser aquesta terra la seva. Ja l'Odissea relata en certa manera el viatge heroic de qui està destinat (o condemnat) a vagarejar durant molt de temps per inhòspits territoris i paisatges sovint hostils cercant desesperadament el port on per fi podrà ancorar el cos i l'ànima. Le métèque, l'estranger, però, és un cant d'esperança (amor omnia vincit!) per a tots aquells sense pàtria i sense arrels que acaben arrelant i trobant el seu lloc al món, sigui on sigui aquest. 

El mot metec, com no podia ser d'altra manera, és d'origen grec (recordeu l'origen de Moustaki). Quin significat té, quina és la seva etimologia i a quina realitat social de la Grècia clàssica fa referència? Tibem del fil de les paraules?

Què en penseu de la crisi humanitària dels refugiats, creieu que segueix vigent el terme clàssic del metec grec?

P.S.: els companys de francès en poden ajudar a entendre la lletra i fer-ne la traducció. Algú s'anima?

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.

ΕΝΝΕΑ ΜΟΥΣΑΙ

Αἱ Μοῦσαι, αἱ θεαὶ τῶν τεχνῶν καὶ ἐπιστεμῶν, εἰσιν ἐννέα· Μελπομένη ἐστὶ Μοῦσα τῆς τραγῳδίας, καὶ Θάλεια τῆς κωμῳδίας· Οὐρανία δὲ ἐπιμέλειαν ἔχει τῆς ἀστρονομίας, καὶ Καλλιόπη τῆς ποιητικῆς τέχνης. Πολυμνία δὲ τὰς ᾠδὰς προστατεύει, καὶ Τερψιχόρα τῆς χορείας. Εὐτέρπη δὲ ἐστι Μοῦσα τῆς μουσικῆς, καὶ Κλείω τῆς ἱστορίας, καὶ Ἐρατὼ τῆς λυρικῆς τέχνης.

Septem dies septimanae...

L'origen del nom dels dies de la setmana és, majoritàriament, llatí i està associat al món de la mitologia, concretament a divinitats amb una forta presència en moltes de les civilitzacions antigues que es corresponen amb astres i planetes d'àmplia visibilitat al cel.

"[...] En conseqüència, el dilluns prové del dies Lunae (en llatí vulgar dies Lunis per analogia a la resta), que significa el dia de la Lluna. El dies Martis ‘dia de Mart’ dóna lloc al dimarts; el dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, al dimecres; el dies Iovis ‘dia de Júpiter’, al dijous; i el dies Veneris ‘dia de Venus’, al divendres. El dissabte i el diumenge, per la seua banda, tenen l’origen en dies Saturni ‘dia de Saturn’ i dies Solis ‘dia del Sol’, com demostren Saturday i Sunday en anglés. Ara bé, en el nostre cas, el dissabte prové del (dies) Sabbatum, de l’hebreu sabbath, el ‘descans setmanal dels jueus’. En relació amb el diumenge, el Cristianisme va substituir aquest «dia del Sol» pel (dies) dominicus, el ‘dia del Senyor’, de manera que va perdre l’origen solar.

D’altra banda, aquestes llengües occidentals han seguit un procés diferent a l’hora de crear-ne els noms. Així, en podem distingir tres tipus. Les que mantenen el nom die seguit de la divinitat, per exemple el català, l’occità i el llatí: dilluns i dies Lunae. Les que esmenten primer la divinitat i després die, com ara l’alemany, l’anglés i l’holandés: Montag, Monday i Maandag. També ho fa així el japonès: Getsuyôbi. O les que perden el mot die, com són el castellà, el romanés, l’asturlleonés i el gallec:  lunes, Luni, Llunes i Luns, respectivament. En el segon grup hi ha algunes formes referides a dissabte i diumenge que cal comentar. D’una part, l’italià elimina el mot die i fa sabato i domenica; en la resta sempre apareix: lunedì, martedì... El francès, d’una altra, el manté en samedi però l’anteposa en dimanche, com ocorre en el primer grup. Aquest fet, no obstant això, no s’esdevé en les llengües que hem usat com a exemple del segon grup, és a dir, l’alemany (Sonntag), l’anglés (Sunday), l’holandés (Zondag) i el japonès (Nichiyôbi).

Queda palès, doncs, que dissabte i diumenge són un cas especial. En aquest sentit, cal comentar que són els únics dies que tenen variació de nombre: dissabtes i diumenges. Mentre que els dies entre setmana no canvien en plural. Per tant, haurem d’evitar les formes col·loquials que afegeixen la vocal de suport, això és, *dillunsos, *dimartjos i *dijousos. Per indicar el plural serà suficient fer-ho amb l’article: els dilluns, els dimarts i els dijous."

                                                                       Del blog Societat Lingüística

                                                                       El perquè dels dies de la setmana

                                                                       

Ara que els discipuli et discipulae de 4t ja heu treballat els nomina disciplinarum i heu elaborat els vostres horaris en llatí, haureu de ser capaços d'esbrinar a quines de les anteriors divinitats esmentades en l'article corresponen les següents imatges, explicant i justificant la vostra tria. Ecce picturae!

Com era la Tàrraco romana?

Avui a Divendres, el magazin de les tardes de TV3, s'ha parlat de l'amfiteatre de la Tarragona romana en un magnífic reportatge de la mà de Magí Seritjol, director del festival de reconstrucció històrica Tarraco Viva, i dos guies del recinte (l'arqueòloga Loli Ynguanzo i en Julio Villar). Parlar del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2000 i Lloc de Valor Universal Excepcional des del passat 5 d'agost, em sembla una bona manera de donar la benvinguda a un nou curs i a tots vosaltres, tripulants d'aquest Vaixell, no us sembla? Hissem les veles, un nou viatge comença...

Peregrinos de la belleza

Casualitats o no, acabo la lectura d'aquest preciós llibre (Acantilado, 2015) sobre la crònica de nou viatgers a la recerca de la bellesa absoluta per uns paisatges que ens són ben familiars, els de la Mediterrània itàlica i grega, en dies de destrucció i anihilament d'aquesta mateixa bellesa perpetrats per la més absoluta barbàrie. Als "peregrins de la bellesa" dels tres darrers segles de qui ens parla María Belmonte hem d'oposar ara els "assassins de bellesa" del segle XXI (Palmira mai més tornarà a ser Palmira). Això m'ha fet pensar en aquesta dualitat de l'ésser humà, aquesta maledicció quasi divina que ens acompanya i ens persegueix a parts iguals: capaç del millor (estimar, donar vida, crear, admirar amb passió la naturalesa) és també una criatura devastadora capaç de fer realitat el pitjor malson. Em quedo amb la sensació que el llibre de la professora Belmonte m'ha servit de bàlsam davant l'horror que ens envolta i m'ha posat a recer per unes hores d'aquesta intempèrie que massa sovint -ho confesso- m'aclapara i em deprimeix.

El llibre de Belmonte, repeteixo, m'ha semblat preciós, i juntament amb el Corazón de Ulises de Javier Reverte (1999), una de les lectures més estimulants i plaents per endinsar-se en el concepte del que podem anomenar "mediterranofília". Per les seves pàgines desfilen alguns dels insignes viatgers per Itàlia (Winckelmann, von Gloeden, Munthe, D. H. Lawrence i Norman Lewis) i Grècia (Miller, Leigh Fermor, Kevin Andrews i Lawrence Durrell) que van saber sentir, entendre i interpretar meravellosament -com pocs al llarg de la història- la partitura de l'ànima d'aquest mediterrani que ja no existeix. La llum, els colors i l'esperit indòmit de les seves gents conformen l'escenari d'aquestes experiències mediterrànies que justifiquen tota una vida. De vegades, amb un moment de plena intensitat n'hi ha prou.

A banda de l'excel·lent documentació i de la prosa amena que convida a llegir, jo destacaria l'amor i la passió com a motors literaris de Belmonte. Sense passió no es pot convèncer ningú d'allò de què parlem i és per això que una lectura com aquesta serveix, entre d'altres coses, per no perdre l'esperança en nosaltres mateixos. Destruir la bellesa és, rotundament, més senzill que crear-la. Però la creació de bellesa perdura en el temps i, sobretot, en la memòria. I ens apropa a l'eternitat.

Una nit esplèndida amb Sòcrates

                                    

Ahir va ser nit de teatre. L'obra triada, Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano de Mario Gas i Alberto Iglesias, al Teatre Romea, dins el Festival Grec de Barcelona. Un espectacle esplèndid, d'emocions a flor de pell, d'una força contundent -com un cop de maça al cap- i d'una modernitat indiscutible durant hora i mitja que -ho he de confessar- se'm va fer curta, molt curta. La feina dels actors intensa però alhora mesurada, d'un nivell interpretatiu molt alt (Carles Canut, Pep Molina i Amparo Pamplona extraordinaris) i dominant l'escena, amb una presència que tot ho omple, un excepcional Josep Maria Pou, encarnant un Sòcrates creïble, proper, molt humà, fins i tot en els dubtes i en l'incertesa d'haver fet o no fet el que calia durant el judici de l'assemblea atenesa del qual fou trist protagonista. Coherent, digne i honest fins al darrer suspir, Sòcrates hauria de ser una valuosíssima referència per als nostres dies, per als nostres polítics -ai las!-, per a la nostra joventut, per a la nostra societat "del coneixement". Baixat el teló, pensava jo què diria avui Sòcrates del món que ens ha tocat viure, com ens interpel·laria, com l'hauríem tractat i què se n'hauria fet d'ell, i convençut, sobretot això, que es troben a faltar gegants del pensament com ell, lúcids i indomables, activistes d'una talla intel·lectual immensa al servei de la veritat, l'unic camí possible d'autoconeixement.



Mario Gas ens parla de Sòcrates amb aquestes encertadíssimes paraules...

"Sócrates no escribió jamás una sola palabra. Sin embargo, la filosofía griega se divide y se estudia, habitualmente, en dos partes: los presocráticos, y Sócrates y los grandes filósofos posteriores. Ahí es nada.
No cabe la menor duda de que Sócrates es una figura fundamental del pensamiento occidental. Su aura sigue proyectándose a través del tiempo hasta nuestros días. Su búsqueda de la verdad, su indagación, mediante el diálogo, sobre la moral, la honestidad, la justicia, el conocimiento del hombre -dando por supuesto que el inicio es siempre una pregunta que incide en el no conocimiento- lo convierten en un ser singular y, por supuesto, en un ser peligroso para cualquier tipo de hipocresía, ya sea individual, colectiva o incluso estatal y... democrática.
Es esa condición insobornable lo que le lleva -tras una larvada inquina incubada durante más de veinte años- a ser acusado por seres insidiosos cercanos al poder de perversor de la juventud y negador de los dioses oficiales. El resultado, avalado por parte de la ciudadanía, no puede ser más terrible e injusto: la ingesta de la cicuta que le producirá la muerte.
Esa joven democracia no digería la independencia, agudeza y ética de un hombre íntegro, valiente, irónico, coherente y enfrentado por su actitud a las oscuridades de un sistema llamado democrático dispuesto a devorar a sus más valiosos hijos. ¿Les suena a algo?
Todo lo que sabemos sobre este hombre, que decidió aceptar y asumir la sentencia, mostrando así su altura moral y su compromiso, se debe a los escritos de Platón, Jenofonte, Diógenes Laercio, Aristófanes (su gran enemigo) y otros; y como un río de caudal inagotable, se ha continuado escribiendo sobre él hasta nuestros días. Tal es el interés que sigue suscitando."

Fins diumenge, 2 d'agost, teniu encara l'oportunitat de gaudir-la. I tant de bo la reprogramin i pugui portar els alumnes a veure-la. Aquesta sí que és una lliçó magistral. Llarga vida al teatre!

Jordi

La situació legal de la dona a l'antiga Roma

Hi ha molta diferència entre la situació de la dona a l’antiga Roma i a l’actualitat?

Amb aquesta presentació que he realitzat podrem comprovar els drets de les dones romanes. A més, he volgut tractar temes com el matrimoni, el divorci o la patria potestas, termes i situacions legals que encara perduren en els nostres dies.

Tanmateix, m’agradaria dir que vaig triar aquest tema perquè ja fa temps que m’interessa saber i investigar sobre l’evolució del paper que ha tingut la dona al llarg de la història, tant en l’aspecte social com el jurídic.

M’ha semblat molt interessant poder fer una recerca del tema i espero que també ho sigui per a vosaltres. Valete!

Mireia Boix - 1r batxillerat humanístic