La primera novel·la de John Williams que vaig llegir, descoberta en una ressenya d'una revista literària farà cosa d'un any, va ser Stoner (1965), que relata la vida d'un professor universitari honest i heroic. Un autoretrat, probablement, del propi Williams, que va exercir la docència com a professor de literatura a la Universitat de Denver. Va ser una lectura molt feliç.
Passats dotze mesos he enfilat les pàgines d'una nova novel·la de Williams (només en va escriure tres): August (Edicions 62, El balancí), que va ser premiada amb el National Book Award l'any 1973. Si Stoner em va fer molt feliç, l'experiència i el gaudi com a lector m'han fet, aquesta vegada, molt i molt feliç. August és una novel·la coral, amb moltes veus que ens parlen des del passat, sobre la vida de Gai Octavi des del moment en què, assassinat Cèsar, inicia amb 18 anys el tortuós camí del poder i la glòria que el menarà a ser el primer emperador (i el de més nomenada) del món romà fins a la seva mort. A partir de cartes, diaris, poemes, actes, memòries i altres documents fabulats, Williams dibuixa una constel·lació de testimonis històrics (o no) d'un temps convuls alhora que apassionant, entrellaçats per la seva vinculació amb August i, per tant, amb el poder. L'estil epistolar del text, no linial i mancat de narrador, ens apropa a la intimitat dels protagonistes i ens permet gratar en les seves emocions i sentiments, talment com si els tinguessim davant nostre asseguts en una cadira.
August parla del destí i de la voluntat dels homes per canviar-lo, de l'amistat i de l'enemistat, de l'amor en totes les seves manifestacions i de l'odi més visceral, de la tendresa (el meu petit Tavi!) i de la presa de decisions implacables, de la fragilitat humana i de la pell de llop que sovint ens embolcalla. Per les seves 476 pàgines (quina coincidència!), hi desfilen personatges inoblidables com el seu fidel Marc Agripa, Ciceró, Marc Antoni, Gai Cilni Mecenes, l'historiador Tit Livi, els poetes Horaci, Virgili, Tibul, Ovidi o Properci, la seva dominant esposa Lívia i la seva intel·ligent, culta i condemnada filla Júlia, entre d'altres. El diari d'aquesta última, escrit a l'illa de Pandatària on va ser exiliada pel seu propi pare, mereix un comentari apart. La història personal de Júlia, implicada -segons ens ha arribat- en freqüents escàndols de llibertinatge i luxúria desfermada, van costar-li el pitjor dels càstics: l'exili a la misèrrima illa tirrena de Pandatària repudiada per August. Les reflexions de la jove esdevenen el cordó umbilical que ens permet conèixer l'August més humà i fràgil, l'home que es debat permanentment entre els dos àmbits inevitables de la nostra existència: el públic i el privat o viceversa, això és, en el cas de l'emperador, l'alt preu que ha de pagar -la renúncia a l'autenticitat o a l'amor filial- per exigències de l'exercici del poder. En aquest punt em vénen al cap les paraules de Clínies a les Lleis de Plató:
"Tots els homes són públicament o privada enemics de tots els altres i cadascú també enemic de si mateix" (I, 626a2,ss.)
Els moments en què pare i filla entren en comunió -feta de silencis-, comprenem quina és la pasta d'aquells que sacrifiquen una part molt important d'ells mateixos a canvi de cruspir-se un bocí del pastís de la Història.
"Tots els homes són públicament o privada enemics de tots els altres i cadascú també enemic de si mateix" (I, 626a2,ss.)
Els moments en què pare i filla entren en comunió -feta de silencis-, comprenem quina és la pasta d'aquells que sacrifiquen una part molt important d'ells mateixos a canvi de cruspir-se un bocí del pastís de la Història.
August, un bellíssim text a voltes poètic a voltes d'un marcat to filosòfic, ens trasllada de nou a una Roma clàssica, més inspiradora que mai, que ens recorda com poques vegades els foscos entrellats que s'amaguen darrera el poder vint-i-un segles després.
Qui va ser, en realitat, August? Potser aquestes reflexions de la llarguíssima carta enviada per Octavi Cèsar al seu amic Nicolau Damascè entre els dies 9 i 11 d'agost del 14 dC ens poden ajudar a comprendre millor l'home. Feliç lectura!
"Tinc setanta-sis anys, he viscut més del que hauria
volgut i el desinterès que em desperta la vida no contribueix a la longevitat.
Gairebé no tinc dents, les mans em tremolen d'una manera que sempre em sorprèn
i les cames em pesen de tanta lassitud. De tant en tant, quan camino, m'envaeix
l'estranya sensació que el terra es mou sota els meus peus, com si la pedra,
les lloses o el tros de terra que trepitjo s'hagués d'obrir d'improvís i hagués
de caure a plom fins allà on vas quan se t'ha acabat el temps." (pàg. 413)
"Abans he dit que el meu destí era canviar el món. Potser
hauria d’haver dit que el món era el meu poema i que m’havia proposat
l’objectiu d’ordenar-ne les parts dins d’un conjunt, subordinant una facció a
una altra i guarint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I, malgrat
tot, si el que he elaborat ha estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del
seu temps. Virgili, poc abans de morir, em va suplicar amb insistència que
destruís el seu gran poema; estava inacabat, va dir, li faltava polir-lo. Com
el general que veu destrossada una de les seves legions i que no sap que les
altres dues han triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el
seu poema sobre la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i,
de ben segur, a aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni
penso que Virgili pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma." (pàg. 443)
