Acabo de tornar d’Atenes. Els turistes acostumen a amuntegar-s’hi a
l’estiu, però anar-hi ara, a l’hivern, tot fugint de la calor extrema i del
bullici dels visitants, permet apreciar el bressol de la civilització amb més
serenor, i potser també beure's l’enteniment davant l’abisme del pas del temps.
No dic que no. Però si heu estat a Grècia ho sabeu. N’hi ha milers, de gats.
Estan a tot arreu. Passegen per l’àgora amb un assossegament i una placidesa
que contrasten del tot amb les nostres vides i els nostres temps. Dormiten a
l’ombra del temple d’Hefest, a les grades del teatre d’Epidaure i als peus del
temple d'Apol·lo a Delfos, com si esperessin una resposta que no arriba. La
displicència de la seva mirada no és animal, sinó profundament humana. En recordo
un en especial. Era ros, borni i una mica despentinat, a l’entrada de
l’Acròpolis. Estava assegut amb una dignitat imperial sobre un capitell caigut.
I no. No em va demanar menjar ni carícies. Em va jutjar.
Els antics grecs creien en la metempsicosi, la transmigració de les ànimes. I si… suposo que ja veieu per on vaig. Qui s'atreveix a assegurar que no són ells? Els ciutadans de la polis que s’han reencarnat i romanen allà, immòbils, vigilant les seves ruïnes, observant amb estoïcisme com la civilització que ells van parir s’ha convertit en un circ de likes i desmemòria. Qui sap si aquell gat ros podia ser Diògenes el Cínic, rient-se de la meva necessitat de fer una foto per demostrar que existeixo.
Aquesta amnèsia col·lectiva actual és una tragèdia moderna que ni tan
sols Sòfocles, amb la seva mirada irònica, va saber preveure. Hi ha qui no n'és conscient, però aquest món
de lotófags és el pitjor càstig per a la nostra societat i per a totes les que
han de venir. Pitjor fins i tot que el de les Cariàtides, que allà segueixen,
mirant fixament el Partenó sense poder moure ni un múscul. Si el gat ros pogués
parlar potser diria amb ironia que almenys elles contemplen l’obra de Pèricles
sabent-ne la veritable transcendència i no només per fer un post a Instagram.
Quan va ordenar reconstruir l’Acròpolis, ell ja ho sabia. Tenia aquella arrogància visionària dels genis. Sabia que aquell segle, aquell summum d’esplendor, seria recordat pels segles dels segles. 2.500 anys després, i per molt que alguns s’esforcin en contradir-lo, aquella mena de profecia pítica segueix complint-se.
Casualitats de la vida, la meva visita a Delfos, a l’omphalos
de l’antic món grec, va coincidir amb el segrest de Nicolás Maduro per part
dels EUA, amb Donald Trump al capdavant. Trump, que es creu el melic del món i
mai millor dit, fent de les seves i segrestant un president que també s’ha
cregut sempre que a qui van llençar les dues àguiles enviades per Zeus quan van
trobar-se va ser a ell.
Imagineu-vos l’escena avui. La Pítia, col·locada amb els vapors d’etilè
que sortien de l’esquerda de la terra, balbucejant profecies inintel·ligibles.
I a la cua, en lloc de reis d’Esparta o comerciants de Corint, hi tindríem la
plana major de la política internacional. M’imagino Volodímir Zelenski, Gustavo
Petro, Jens-Frederik Nielsen o qualsevol altre dirigent, acostant-se a l’oracle
per saber què serà del futur, sobretot del seu.
A Maduro, la Pítia, probablement un gat negre reencarnat en sacerdotessa, li miolaria un enigma que ell interpretaria com una victòria electoral eterna. Trump no preguntaria res. Potser intentaria comprar l’Oracle. O faria com va fer Alexandre el Gran. Diuen que quan el jove rei macedoni va anar a Delfos abans de conquerir el món, la Pítia li va dir que estava tancat, que no era un bon dia per anar-hi. Trump posaria un tuit indignat. Alexandre va agafar la sacerdotessa pel braç i la va arrossegar per força cap al temple. No se n’aniria d’allà fins que tingués una resposta. Finalment, la sacerdotessa, esgotada per la insistència, va cridar: "Ets invencible!". I ell va deixar-la anar dient que ja no li calia escoltar res més.
Com quan crides al bell mig del teatre d’Epidaure i el ressò et retorna la veu carregada d’història. L’eco del passat que es nega a morir. Els gats ens ho adverteixen amb la mirada. No els podem abandonar. Aneu a Grècia. Però no hi aneu només a fer fotos. Aneu-hi a demanar perdó als gats per haver oblidat qui som.
Estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF i extripulant del Vaixell
1 comentari:
Fantàstic apunt, Josep. Moltíssimes gràcies per seguir nodrint el nostre Vaixell amb un text d'indubtable qualitat literària. Jo també recordo la presència permanent de gats en les meves estades a Grècia, especialment d'un que va despenjar-se d'un arbre a la nostra taula mentre sopàvem plàcidament una calorosa nit d'agost prop de l'Acròpolis atenesa. I va marxar amb la mateixa tranquil·litat amb què havia aterrat. Potser era el mateix Diògenes del teu relat. Qui sap?
Publica un comentari a l'entrada