Democràcia incendiada

Devem als grecs gairebé tot el que som actualment i només ells podrien inventar dos conceptes tan necessaris com el teatre, que ens ajuda a explicar i entendre com som, i la democràcia, que ens ajuda a expressar qui som. Per aquesta raó emociona trobar una obra de teatre que agrupi els dos conceptes: democràcia i interpretació (o potser es tracta d’una interpretació de la democràcia?). El responsable és un dels gran genis del teatre de tots els temps, William Shakespeare. Ningú com ell ha sabut llegir, interpretar i esquinçar la naturalesa humana per traduir-la en paraules i dur-les a l´escena per confrontar-nos amb el reflex de nosaltres mateixos. Ell, que no va viure a l’època daurada de la democràcia, va escriure un text tan actual com Coriolà per posar en evidència conceptes tan actuals com la corrupció, l’ambició, la perversió, la gelosia, l’enveja o el poder... una obra on el pes de la paraula és tan rellevant que no compta gairebé amb escenografia, només amb un cartell lluminós immens al mig de l’escenari que ens recorda, en tot moment, que això és la Democràcia i que som nosaltres qui decidim.

I, si us quedeu amb ganes de teatre, no us podeu perdre una de les obres més colpidores que he pogut veure els últims anys: Incendis. Incendis comença amb una situació molt concreta: dos germans bessons es reuneixen al despatx d’un advocat que els dóna un sobre que la seva mare, acabada de morir, els deixa com a testament. Dos sobres que amaguen un drama digne d´Eurípides o del mateix Sòfocles. El tornaveu del labdàcida Èdip plana damunt l´escenari...

“Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d'Èdip però que s'embranca amb un món complex i feroç com és el d'avui.”

Una tragèdia en majúscules que no us podeu perdre.

Bon teatre!

Elisenda  Riera

Curiositats llatines al Metro de Barcelona

Per el meu Treball de Recerca vaig decidir abordar un tema que sempre m´havia picat la curiositat i que trobava molt interessant:  la història del Metro de Barcelona. Tanmateix, mai no m´hauria pensat que donés tant de si, ja que aquesta no només és complexa i plena d´anècdotes sinó que, a més, va íntimament lligada amb la de la ciutat i el seu procés de desenvolupament. Amb altres paraules, conèixer les particularitats del Metro és conèixer millor Barcelona. Durant la recerca també vaig trobar-me amb històries ben curioses com ara les anomenades estacions fantasma o el perquè del nom d´algunes estacions. I amb algunes curiositats que, com no podia ser d´altra manera, estan lligades al mon clàssic. Una  d´elles va ser descobrir la decoració i les frases llatines impresses en les parets del vestíbul de l´estació terminal de la L2 Badalona-Pompeu Fabra que vaig descobrir ara farà un any quan vam anar a participar a la nostra primera Magna Celebratio de Baetulo. I divendres, fent transbord a l´estació de la L1 d´Espanya per anar a visitar les termes romanes de Sant Boi, vaig observar aquesta placa commemorativa amb una inscripció gravada en... llatí! Una curiositat realment interessant, no us sembla?

Alfons Pardo

2n Batxillerat

Els personatges femenins al Miles gloriosus de Plaute

La Laura i jo us presentem en aquesta entrada els personatges femenins que intervenen a la comèdia d´El soldat fanfarró de Tit Macci Plaute. Seguiran el pla de Palestrió, l´esclau protagonista, per enredar Pirgopolinices i donar-li una lliçó que mai no oblidarà. D´aquesta manera, amb la complicitat i l´ajuda de tots plegats, la parelleta formada per Filocomàsia i Plèusicles acabarà feliçment unida. Us acompanyem una breu descripció de cadascuna amb una cita que ens ha semblat prou eloqüent per situar la seva participació en la trama extreta de l´edició de La Magrana (1997). 

Filocomàsia: és una cortesana nascuda a Atenes la qual mantenia una relació amorosa amb Plèusicles. Va ser raptada per Pirgopolinices, el soldat fanfarró, i portada a Èfes. El seu amant va a buscar-la després de ser avisat per Palestrió i junts duen a terme un pla perquè pugui tornar amb el seu enamorat. És una jove bella, capaç de manipular amb l’art de la paraula per obtenir el que vol, estar amb l’home a qui estima. Actua com si fos la seva pròpia bessona en el pla de Palestrió i és aleshores quan mosta el seu geni i arrogància.

Palestrió: Què has somiat?

Filocomàsia: L’explicaré. Però, si us plau, estigueu al cas tots dos. Aquesta nit he somiat que la meva germana bessona venia a Èfes des d´Atenes amb un amant seu i que s’hostatjaven a casa del veí.

Palestrió: (a part) Està explicant el somni de Palestrió. (A Filocomàsia) Vinga, continua...

Filocomàsia: Se’m veia molt contenta per l’arribada de la meva germana, però, per culpa seva m’exposava a una greu sospita. He somiat que un esclau meu m’acusava d’haver-me besat amb un jove desconegut, (a Esceledre) com fas tu ara, quan era la meva germana bessona que havia besat al seu propi amant. D’aquesta falsedat he somiat que havia estat acusada en fals. (pàg. 61)

Acrotelèucia: és una jove meretriu clienta de Periplectomen que ajuda Palestrió a consumar el seu pla fent-se passar per l´esposa del vell veí de qui, heus ací l´engany!, s´ha enamorat perdudament. 
És una dona formosa, intel·ligent, hàbil amb la paraula i creguda que fa servir les seves habilitats femenines per seduir Pirgopolinices. Li agrada mostrar la seva part malèvola per interpretar el seu paper d´esposa de Periplectomen.

Milfidipa: (en veu baixa) Senyora, aquí teniu el soldat a la vostra disposició. 
Acrotelèucia: On és?
Milfidipa: A l’esquerra.
Acrotelèucia: Ja el veig.
Milfidipa: Mira de reüll, que no se  n’adoni que el veiem.
Acrotelèucia: (mirant de reüll) El veig. Per Pòl·lux que ara és el moment de tornar-nos de dolentes en pitjors.
Milfidipa: Et toca a tu començar.
Acrotelèucia: (en veu alta) Si us plau, t’has trobat personalment amb ell? (en veu baixa) No estalviïs la veu, que et senti.
Milfidipa: Amb ell mateix he parlat, per Pòl·lux, tranquil·lament, tot el que m’ha convingut, sense presses, al meu gust.  (pàg. 116)

Milfidipa: és la serventa d’ Acrotelèucia i sembla estar atreta per en Palestrió. Forma part de l’engany. Tot i que també està d’acord amb el pla i el du a terme (és manipuladora com la resta), és el personatge femení més tendre i bo. Això ho podem veure quan parla amb Palestrió, ja que es mostra dolça i innocent. 

Milfidipa: Per Pòl·lux que no veig ningú, excepte qui volem trobar.
Palestrió: I jo, vosaltres.

Milfidipa: Què fas, estimat arquitecte?
Palestrió: Jo, arquitecte? Apa!
Milfidipa: Què passa?
Palestrió: Doncs que davant teu no sóc digne ni de clavar una estaca a la paret.
Milfidipa: Sí prou!
Palestrió: (a Acrotelùcia i Plèusicles) Que finalment i amb quina eloqüència ha actuat la malvada! Amb quina gràcia s’ha treballat el soldat!
Milfidipa: I encara és poc.  (pàg. 110)

Esperem que el nostre apunt (i aquestes imatges, amb permís de la gens saguntina!), us ajudin en la lectura. Valete! 

Paula Daniel

Laura Guillén

2n Batxillerat

Personatges femenins (Laura i Paula)

Alea iacta est

                                                                                                             

La Història de Roma (en majúscula) va escriure un episodi violent i decisiu per a la República un dia com avui de fa 2.056 anys. El 15 de març de l´any 44 aC, les famoses idus, l´home més poderós de la nació més poderosa del món conegut, Gai Juli Cèsar, il·lustre representant de la gens Iulia, descendent segons la tradició d´Ascani (o potser Iulus), fill d´Enees i nét de Venus, moria al Teatre de Pompeu, a peus de l´estàtua del general que havia estat el seu principal enemic públic (ironies del destí!), víctima d´una conspiració política que desitjava alliberar Roma del jou del dictador. Ens podem imaginar (i fins i tot visualitzar) un moment de tanta trascendència gràcies a la crònica d´il·lustres historiadors com Suetoni, Plutarc o Apià i l´espectacle d´un fet així devia ser terrible fins i tot a ulls dels propis conspiradors. Quines paraules reals devien creuar-se? quines mirades, quins gestos? Recordaria Cèsar en aquells darrers moments de la seva vida que la sort ja havia estat decidida i que no hi havia volta enrere, o pensaria que no n´hi ha prou amb arribar, observar i sentir-se victoriós amb només pronunciar el teu nom per il·lustre que sigui? Mai no ho sabrem i és per això que sovint la solemnitat de la tragèdia o la irreverència de la comèdia ens serveixen per interpretar i reconstruir el passat des d´una mirada sempre humana. I mentrestant, sic transit gloria mundi ...

  

Fer de la classe una petita Grècia

Després de les vacances de Nadal, els tutors de 4t de Primària de l´escola, l´Ona i en Carles, em van demanar si des del Vaixell voldríem col·laborar amb alguna activitat en un Projecte de Treball a l´aula sobre la Grècia clàssica que els alumnes dels dos quarts havien triat voluntàriament i per unanimitat. Els nens havien de dir què els agradaria saber sobre el tema i a partir de les seves aportacions nosaltres posaríem fil a l´agulla. El ventall era ampli: déus, mites, l´empremta que van deixar a Catalunya, danses, gastronomia, l´escriptura, ... Vaig pensar en vosaltres, tripulants de 2n, perquè enguany acabeu aquest particular viatge de dos anys i perquè sé que us agrada molt participar en saraus com aquest (la Magna ens espera!). No cal dir que la resposta va ser l´esperada. Us vaig donar carta blanca en la confecció de les activitats i el resultat van ser tres tallers plens de màgia, d´esforç, d´alegria i de companyerisme (vull ressaltar aquest últim aspecte) amb què vau saber difondre, un cop més, la cultura clàssica, una manera ben gratificant de plantar la llavor de la curiositat en els més joves. De tot plegat n´han sortit un munt de fotografies i dos vídeos que parlen per si sols. Felicitats per la feina feta. Hi guanyem tots però, sobretot, l´educació. 

Taller de cultura grega – CUINA i ESCRIPTURA from Escola Vedruna Gràcia on Vimeo.


Taller de cultura grega – MITES from Escola Vedruna Gràcia on Vimeo.

Argumentum Militis gloriosi

El soldat fanfarró (Miles gloriosus en l´original llatí) és una de les comèdies més conegudes i més ben aconseguides de Plaute. És una obra còmica d’enganys i d’amor, i com que n´hem fet la lectura prescrita per a les PAU d´enguany, aquí en teniu un petit resum:

L’obra comença amb la tècnica del in medias res. Un soldat fanfarró, anomenat Pirgopolinices, s’està vantant de les seves dots de seductor i de militar triomfador davant el seu paràsit Artotrog.

No és fins al segon acte que apareix l’esclau protagonista, Palestrió. Aquest explica els fets que l´han portat a la situació actual. Palestrió, abans de ser esclau de Pirgopolinices, havia estat al servei d’un jove anomenat Plèusicles, però quan el seu amo se’n va anar d’Atenes, la seva jove amant, Filocomàsia, va ser raptada per Pirgopolinices. Palestrió, per fidelitat al seu amo, els va seguir,  però va caure en mans d´uns pirates els quals, per sort, el van regalar al soldat fanfarró. Quan l’esclau es va trobar amb Filocomàsia no va dubtar en enviar-li un missatge al seu jove amo, dient-li que marxés d’Atenes i anés a Èfes (on vivia el soldat). El jove hi va anar i es va allotjar a casa d’un antic amic del seu pare, Periplectomen, que curiosament era veí de Pirgopolinices. Per poder-se veure sense aixecar sospites, els dos amants van fer un forat que connectava les dues cases. Però al final, un esclau de Pirgopolinices anomenat Esceledre, els va veure besant-se a la casa del veí. A partir d’aquest moment s´atura la narració i comença l’acció present de la comèdia.

Aquesta comença amb Palestrió pensant com aconseguirà que Esceledre no delati  Filocomàsia davant Pirgopolinices. Finalment, Palestrió, Filocomàsia i Periplectomen aconsegueixen enganyar Esceledre fent-li creure que la noia que ha vist no és Filocomàsia sinó la seva germana bessona que ha vingut amb el seu amant per visitar-la i que s’allotja a casa del veí. Esceledre s’empassa l’engany i fins i tot acaba demanant perdó per la seva mala visió.

Una vegada resolt aquest problema comença el tercer acte. En aquest, Palestrió crea un altre embolic amb l’objectiu d’aconseguir que Filocomàsia fugi amb els seu jove amo i amb ell i alhora fer escarmentar Pirgopolinices pels seus adulteris. Per fer això, Palestrió enganya  Pirgopolinices dient-li que Acrotelèucia, una jove cortesana que es fa passar per la muller de Periplectomen, està enamorada perdudament d’ell. El que fa per convèncer-lo és enviar una serventa fictícia d´Acrotelèucia, Milfidipa (una altra cortesana), que li dóna al soldat l’anell de la seva senyora (que de fet és de Periplectomen) com a penyora. A més, Plèusicles es presenta com un mariner davant Pirgopolinices, i li exigeix d’endur-se Filocomàsia amb l´argument que la seva mare (que suposadament està malalta) i la seva germana la reclamen.

Palestrió convenç Pirgopolinices que és la millor oportunitat per desfer-se de Filocomàsia i quedar-se amb la rica i divorciada Acrotelèucia fent-li creure que la dona ha fet fora  Periplectomen de casa.

En el quart acte l’estratègia funciona a la perfecció i Filocomàsia se’n va plena de regals i benediccions amb el fals mariner i Palestrió, a qui la noia ha reclamat com a regal. Llavors, Pirgopolinices, confiant en trobar Acrotelèucia sola, entra a la casa del seu veí. Però allà s'hi troba Periplectomen amb uns quants esclaus preparats per castigar-lo.

El cinquè i últim acte és una lliçó moral i física per al soldat fanfarró. A més de rebre una bona pallissa, descobreix tot l’engany que li ha preparat Palestrió, qui no només l´ha fet perdre Filocomàsia sinó també les ganes de tornar a cometre adulteri durant la resta de la seva vida.

Després d’aquest breu resum, podríeu relacionar les imatges de la següent presentació amb els personatges o amb algun moment de la història?

Alfons Pardo  

Guillem Fargas

2n Batxillerat

Que la terra et sigui lleu (Playmòbils a Pompeia)

No sé si abans de res m'hauria de presentar: em dic Sabina Batlle Baró i estudio 2on d' Arqueologia i 1er de Filologia Clàssica a la UB i, com ja us deveu poder imaginar, els grecs i els romans són la meva passió.

De petita sempre m'havia agradat jugar amb Playmòbils (en tenia un munt!) i la veritat és que, quan va sortir la col·lecció de clicks romans, tot i que ja em va enganxar una mica grandeta, no em vaig poder estar de comprar-me'n algun. Així que, evidentment, quan una amiga em va comentar que al Museu d'Arqueologia de Catalunya feien un concurs de curts de temàtica històrica amb clicks, vaig pensar que l'havien fet expressament per a mi. Aviat vaig començar la preparació de la pel·lícula, encara que el concurs era més aviat l'excusa, perquè jo me'n moria de ganes!

Sense necessitat d'haver-m'ho de pensar gaire, vaig decidir centrar la història en el període romà i especialment en Pompeia, una ciutat que em té fascinada; d'aquesta manera, a més a més, ja no tenia problemes a l'hora de pensar un bon final. Com que estudio arqueologia, i el vídeo anava dirigit al museu arqueològic, em va semblar que estaria bé fer el paral·lelisme amb l'excavació per ensenyar, ni que fos grosso modo, la feina que fan els arqueòlegs (cal dir que normalment les restes no es troben tan fàcilment com apareix al vídeo!). Així doncs, aprofitant que tenia les vacances de Nadal, em vaig posar mans a l'obra. El millor de tot va ser documentar-me per fer els decorats i vestuaris (volia que fos el més fidel possible a la realitat i amb l'excusa del vídeo, vaig aprendre un munt de coses sobre la vida quotidiana de l'època); de fet, juraria que vaig passar més temps vestint els clicks que no pas fent les fotos.

Un cop enllestit això, va tocar començar a gravar. El vídeo està fet amb stop-motion, és a dir, fent fotos amb una càmera immòbil i movent a poc a poc els elements fotografiats. D'aquesta manera, en reproduir-les totes una rere l'altra a una certa velocitat, fa la sensació que aquests (en el meu cas els clicks) es mouen. Ja havia provat alguna vegada gravar una pel·liculeta amb aquesta tècnica i he d'admetre que n'havia acabat fins al capdamunt; no és molt complicat, però sí que és un procés lent i una mica pesat... encara que ara us puc assegurar que, pel resultat, paga la pena perdre-hi la paciència! Després d'unes quantes hores i mals d'esquena, vaig passar les fotografies (més de 900!) a l'ordinador, les vaig seleccionar (al vídeo final només en vaig utilitzar la meitat) i retocar una mica (afegint “efectes especials” com zooms o canvis de llum) i vaig muntar el vídeo. El títol i la música van ser els últims elements que hi vaig afegir i els que em van costar més de decidir. Per a la “banda sonora” havia pensat en la cançó Roma, dels Manel, però no m'acabava d'agradar del tot. No obstant, quan la vaig provar d'afegir al vídeo, vaig trobar que quadrava força, així que allà es va quedar. Finalment, només em faltava el tema més delicat: el títol. Tenia molt clar que havia de fer referència a la relació amb l'arqueologia i no volia de cap manera que deixés entreveure que es tractava de Pompeia, ja que això podia donar pistes del final. I un dia, estudiant per a l'examen d'epigrafia, vaig recordar la fórmula llatina que s'emprava a les làpides sit tibi terra levis (“que la terra et sigui lleu”) i vaig saber que no seria capaç de trobar-ne cap que em fes més el pes. I llest! Puc ben jurar que, en acabar, no m'ho podia creure. Espero que el gaudiu tant com jo ho he fet.  A reveure!