Un mar de llatinismes (VII): Expressions d´origen religiós

Abans d´acabar el primaveral mes de març coneguem alguns dels llatinismes més freqüents relacionats amb l´àmbit de la religió que han fet fortuna en d´altres de més generals. Ens els presenten, nautis et orbi, la Lídia i la Marta.

Lídia i Marta

Lidia Álvarez i Marta Gumà

Minotaurus et Cretae labyrinthus

Minotaurus, Pasiphae atque albi tauri filius, monstrum ferocissimum erat, quod corpus hominis et tauri caput habebat. Hic in labyrintho Cretae, cuius artifex Daedalus fuerat, a Mino, rege insulae, inclusus est et quotannis septem puellas septemque pueros devorabat. Labyrinthus erat magnificum aedificium unde homines exire nesciebant, nam multae viae flexae faciebant errorem. In labyrintho rex Minos Minotaurum hominibus vivis alebat...

Quid Minotaurus erat?

Quomodo erat hoc monstrum?

Ubi inclusus erat Pasiphae filius?

Quid labyrinthus erat?

Quomodo alebatur monstrum?

Les últimes hores de Pompeia (III)

Per fi arriba el tercer i darrer capítol del relat de la Clara. Si no heu llegit encara les dues primeres parts aquí teniu els enllaços corresponents (I i II). Què passarà finalment amb la Cinna, en Claudi i en Marcus? La resposta hic et nunc...

- Estàs bé, Cinna?- va cridar-me amb una tendresa que em va travessar el cor.
- Sí, crec que sí – vaig ploriquejar.
- Encara podem fugir, amor meu. Tenim el vaixell ancorat a la costa. Creus que podràs arribar-hi?

No va esperar la meva resposta. Em va aixecar delicada però fermament i em va ajudar a avançar per aquell infern. El vaig mirar de cap a peus. Ple de ferides, em protegia el cap de la pluja de pedres amb un escut que no sé d’on havia tret però que en aquells moments em semblava un regal enviat pels déus. Vaig posar-me a plorar sense aturar-me, penedida d’haver pres la decisió d’abandonar-lo d’aquella manera, perquè l’estimava i m’havia deixat persuadir per Claudi. “Ho sento molt”, anava repetint. Però en Marcus no m’escoltava, estava massa ocupat intentant preservar la nostra vida. “Ànims, no defalleixis”, m’anava dient.

El temps em semblava interminable però finalment vam arribar a la platja i allà ja només hi quedava un vaixell, el seu. La resta havia salpat. Vaig tenir l’esperança que aquell malson s’acabaria aviat, quan una bafarada de calor ardent em va cremar la gola i els ulls encara humitejats per les llàgrimes i em va oprimir el pit. Crec que vaig desmaiar-me, perquè quan vaig obrir els ulls estavem més a prop del vaixell i en Marcus, esbafegant, m´arrossegava pel braç amb desesperació.

- Tapa´t el nas i la boca amb aquest mocador! Així no et cremarà tant al respirar!
- I tu?
- Jo estic bé, no et preocupis.- va dir visiblement cansat. Però tossia cada cop més i jo notava com perdia forces.

De sobte, un cop sec em va fer caure a terra. En Marcus s’havia desplomat. Vaig córrer instintivament cap a l’escut per cobrir-lo, però algú ho va fer abans que jo. En aixecar el cap vaig veure encara incrèdula com en Claudi intentava protegir-nos d´aquella cendra mortal.

- Què ha passat?- em va preguntar a través del mocador que l’ajudava a respirar.

Jo havia perdut el meu. No vaig saber respondre i vaig ser jo aquest cop qui va preguntar amb to suplicant.

- I els altres? Han escapat?
- No- el meu cor va bategar amb força.- Van voler quedar-se a casa, esperant-te. Deien que fins que no tornessis ells no es mourien d’allà. No t’han volgut abandonar. Jo t’he vingut a buscar pel meu compte.

Vaig trigar uns moments de silenci en assimilar les seves paraules. Finalment, vaig dir mentre tossia,

- És massa tard per anar-los a avisar que marxin, que tot és perdut?
- Sí.

Jo vaig tossir encara amb més força i en Claudi va posar el seu mocador sobre la meva cara. Mentre jo l’aguantava ell va trencar una vora del meu vestit per protegir-se de l´aire cada cop més irrespirable.

- Aquell vaixell és seu?- va dir senyalant-lo.
- Sí - vaig contestar-li mentre els ulls, molt irritats, em feien pampallugues de colors. Cada cop em costava més respirar.
- Hi ha lloc per a mi?- va preguntar vacil·lant.

Me’l vaig mirar confusa i vaig acabar per assentir. Ell va carregar a en Marcus sobre les seves espatlles mentre em feia mantenir l’escut sobre els nostres caps. Per un moment vaig fixar la meva mirada en els seus ulls, agraint sense paraules el que estava fent per salvar la vida dels dos.

Vam arribar al vaixell a bord d´una barcassa abandonada a la platja. Els esclaus corrien amunt i avall de la coberta com embogits. En veure el seu amo estès a terra es van afanyar a desancorar la nau per allunyar-la definitivament de l’infern en què s´havia convertit Pompeia. Vaig veure com en Claudi entrava a en Marcus a l’interior i després em vaig girar cap a la platja que s’anava allunyant i empetitint ràpidament. Un esclau em protegia el cap intentant fer-me entrar en raó perqué marxés de coberta, però jo, indócil, no l’escoltava. Observava trasbalsada el cruel espectacle de la pluja incessant de foc i cendra que anava caient sobre la meva estimada ciutat mentre les llàgrimes em negaven els ulls. Pensava en tota la gent que deixava enrere i que jo estimava i havia de morir per culpa meva. Vaig començar a sanglotar i vaig caure de genolls a terra, on els meus crits agònics quedaven amortits pel mocador que em malprotegia.

De sobte vaig notar que algú m’ enlairava per les axil·les i se m´enduia en braços. Claudi també plorava, però ell encara tenia forces per ajudar-me. No va escoltar els meus insults ni les meves súpliques per tornar a la platja i salvar tothom. No hi havia res a fer. Just abans d’entrar al castell de popa vam sentir un tro ensordidor i en girar-nos vam veure-ho. Una onada de fum negre i furiós s’abalançava pels costats del Vesuvi cap a Pompeia. Crec que tots dos ens vam quedar igualment horroritzats, però ell va tenir el seny de donar l’esquena a l’horror i entrar cuita-corrents per la balaustrada, evitant d´aquesta manera haver de presenciar com aquella massa mortal engolia la ciutat que ens havia vist néixer

***
En Marcus va morir durant el trist trajecte que separava Pompeia d´Estàbies. Havia inhalat massa fum i al poc d´haver abandonat les platjes de la ciutat la parca va decidir tallar el fil de la seva vida. Però jo ja no tenia llàgrimes per plorar. Vaig sostenir-li la mà fins a l’últim moment i em vaig adormir agafant-la fins i tot després de saber que ell ja no tornaria. Claudi va estar prop meu en tot moment, vigilant que no em passés res de pitjor, vetllant per mi.

Al matí, quan em vaig despertar, arribàvem ja a bon port. El sol es mig deixava veure i el mar era d’aquell blau que tots estimàvem tant. La mà d’en Marcus estava freda i rígida i es mantenia aferrada a la meva en la mateixa posició en què havia quedat durant la seva llarga i dolorosa agonia. Seguia agafat a mi fins i tot després de mort, com si no em volgués deixar marxar mai més. Vaig plorar quan me’n vaig separar i Claudi se’m va emportar lluny d’aquell malson que ara tenia rostre, el d’en Marcus. Va ser l’última vegada que el vaig veure.

***
Ara, dos anys després, estic casada amb en Claudi i visc una vida que va adquirir sentit amb el naixement del nostre primer fill pel qual em desvisc. Es diu Marcus.

Claudi tenia raó. Ha estat molt bo amb mi i començo a pensar que sóc feliç. Crec que me l’estimo. Ell em va salvar. Si no, què hagués estat de mi?
Vivim en una vil·la allunyada del brogit de la ciutat, feliços i sempre ocupats.
No hem parlat més de Pompeia des que ens vam casar. No hem parlat de les nostres famílies, ni dels nostres amics i esclaus, ni tampoc d´en Marcus, per tal d’oblidar tant dolor. Ja no recordo les seves cares ni la seva veu, ja no recordo les formes de la ciutat.
Tots dos sabem que aquests records quedaran esborrats per sempre i que només els reviurem en els nostres malsons.
Per això avui hem fet un esforç per tornar a recordar, per última vegada, per poder-ho escriure i que així generacions futures ho sàpiguen. Perquè el món sàpiga que Pompeia va existir.

Clara Olóndriz Rosique

2n Batxillerat

Benvinguda, Persèfone!

Frederic Leighton, The return of Persephone - 1.891 (Wikimedia Commons)

Avui, 21 de març, comença oficialment la primavera. Ja sabeu que la mitologia grega explica aquest cicle immutable de la naturalesa a través d´una bellíssima història, la del rapte de Persèfone. Aquí teniu el text de la Biblioteca de Pseudo-Apol·lodor (pàgines 112-116) en l´edició de la Bernat Metge i si voleu aprendre més coses llegiu aquest interessant article publicat al número 12 de la revista bValls de Lletres. Feu un resum del mite i una descripció del moment que Frederic Leighton va decidir traduir en pintura. Coneixeu alguna altra divinitat vinculada a aquesta època de l´any o poema que ens en parli? Celebrem la seva arribada, llum i vida sobre la terra, pura poesia!

P.S: com que avui es commemora també el Dia Mundial de la Poesia, publiqueu si us ve de gust els versos que més us agradin perquè puguem compartir-los.

Kylie "AFRODITA" Minogue

L´australiana Kylie Minogue va publicar el 30 de juny de 2010 el seu darrer disc anomenat Aphrodite. La cantant ha utilitzat com a tema d’inspiració la mitologia grega, metamorfosada en la deessa Afrodita que, com tots sabem, és la dea de l’amor, de l’atracció sexual i de la bellesa. I ho ha fet ex professo per reivindicar el seu singular estil seductor i ballable.
A la portada de l’àlbum ja podem apreciar una Minogue vestida amb abillament afrodisíac de color blau hel·lènic, d´aspecte vaporós i complements de metall. Probablement utilitza aquest color perquè és un dels distintius d’ Afrodita pel seu origen marí mentre que la textura del vestit representa adequadament la sensualitat que la caracteritza. Com a últim atribut d´identitat veiem que duu penjada una mena de petxina argentada que cobreix part del cos. Qui ens explica per què?
A la lletra de la cançó que dóna nom al disc es parla del poder dels déus (“sóc forta i em sento poderosa, sóc una noia d´or, jo sóc una Afrodita”) i del de l’amor, de la influència que aquest sentiment exerceix sobre els homes i de com se sent ella quan l´experimenta.

Fa tot just una setmana que va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona per presentar aquest nou àlbum en la seva gira mundial que ha batejat com Les Folies Tour 2011.

Quins referents clàssics de vestuari i d´escenografia observeu en el vídeo del concert?

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat

Orpheus et Eurydice

Orpheus Apollonis filius erat. A matre artem musicae didicit et suo cantu non solum homines delectabat sed etiam bestias saxaque mouebat. Eurydice Orphei uxor erat. Aliquando per siluam ambulabat, cum repente serpentem pede tetigit et e uita discessit.
Orpheus ad portas Orci peruenit et in inferos descendit. Desperatus misericordiam Plutonis implorauit et simul lyra cecinit. Postremo Pluto preces Orphei commotus audiuit et postea dixit ...

Quis Orphei pater erat?
Quod est Orphei matris nomen?
Quomodo Eurydice e uita discessit?
Quid fecit Orpheus?
Quomodo Pluto ante preces Orphei agit?

Unes idus tacades de sang

Avui es compleixen 2.055 anys d´un magnicidi que va trasbalsar la política romana d´una manera determinant i que va marcar un abans i un després en el rumb de la nau de l´Estat romà. A quina efemèride em refereixo i què va significar? Per què he parlat de magnicidi i d´efemèride, quines paraules llatines i gregues formen aquests dos mots? Quin poeta que llegim enguany ens parla en un poema seu d´un vaixell que vol ser una al·legoria de l´Estat? Com anomenava el calendari romà un dia com avui? Quina descripció faríeu d´aquest quadre del pintor neoclàssic italià Vincenzo Camuccini?

De Tales de Milet a Maria Mercè Marçal

L´escriptor, doxògraf i historiador de la filosofia grega Diògenes Laerci (s. III) ens diu a la seva obra Vides de filòsofs il·lustres (1, 32) que Tales de Milet, presocràtic del segle VII aC, agraïa a la deessa Fortuna tres coses (feu-ne la traducció):

Φασὶ Θάλετα τριῶν τούτων ἕνεκα χάριν ἔχειν τῇ Τύχῃ· πρῶτον μὲν ὅτι ἄνθρωπος ἐγενόμην καὶ οὐ θηρίον, εἰτα ὅτι ἀνὴρ καὶ οὐ γυνὴ, τρίτον ὅτι Ἕλλην καὶ οὐ βάρβαρος.

Vint-i-set segles més tard, la poetessa d´Ivars d´Urgell Maria Mercè Marçal (1952-1998) enceta el seu poemari Cau de llunes (Premi Carles Riba de poesia 1976) amb aquests versos que esdevenen tota una declaració de principis, la seva divisa més particular:

A l´atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Què en penseu dels agraïments de Tales? I dels de Marçal? Quines tres coses agraïu vosaltres a la dea Fortuna?

A propòsit de "Les troianes" d´Eurípides

Ahir va ser el Dia Internacional de la Dona (sense distincions). Aprofitant que fa un temps vam veure a classe de Grec II la magnífica adaptació cinematogràfica (1971) de M. Cacoyannis de la tragèdia homònima d´Eurípides Les troianes i que són les dones les autèntiques protagonistes del drama, us faig arribar les reflexions que va despertar-li aquesta versió d´una guerra (de qualsevol guerra, en definitiva) a la Maria. Què en penseu, vosaltres, del paper de la dona en les societats del segle XXI?

Maria Canales

Hispalis: quid haec verba significant?

Hispalis urbs hispanica est. Hodie Sevilla nominatur. Urbem conditam ab Hercule esse dicunt. Carthaginienses Hispalim incolebant. Nomen proprium a Carthaginiensibus aut Iberis ducit. Romanorum temporibus Colonia Iulia Romula nominabatur et urbs princeps provinciae Baeticae erat.

He aprofitat aquest pont de tres dies per visitar Sevilla, una ciutat que per les seves tradicions i la seva història sempre m´havia atret. L´experiència ha pagat molt la pena. De tots els racons que vam trepitjar n´ha sortit una col·lecció de fotografies per donar i vendre i entre elles aquesta inscripció sobre marbre en llatí de l´interior de la Catedral de Sevilla, la tercera d´estil gòtic més gran del món cristià. Què signifiquen? En quin context són pronunciades i per qui? Llatinistes de 2n, quin valor té l´ut i per què? D´on prové el nom de la ciutat? Qui la va fundar segons la tradició? Qui ens tradueix el text introductori?

Un mite mai no passa de moda

Per molts segles que passin el món clàssic segueix essent una constant font d´inspiració per a qualsevol manifestació artística i cultural de qualsevol temps històric, des de la pròpia antiguitat a la modernitat més propera. Mireu, si no, aquesta fotografia de l´artista nordamericana Eleanor Antin que s´exposa al Museu d´Art de la ciutat californiana de San Diego (2007). De quin mite parlem? Coneixeu altres artistes que l´hagin tractat en la seva obra? Quina visió té la fotògrafa dels personatges que protagonitzen aquest immortal episodi de la mitologia? Feu una descripció acurada de tot el que veieu i no perdeu de vista l´interès i la fascinació que desperta encara la riquesa del nostre patrimoni cultural grecoromà.