26 de març de 2011

Les últimes hores de Pompeia (III)

Per fi arriba el tercer i darrer capítol del relat de la Clara. Si no heu llegit encara les dues primeres parts aquí teniu els enllaços corresponents (I i II). Què passarà finalment amb la Cinna, en Claudi i en Marcus? La resposta hic et nunc...

- Estàs bé, Cinna?- va cridar-me amb una tendresa que em va travessar el cor.
- Sí, crec que sí – vaig ploriquejar.
- Encara podem fugir, amor meu. Tenim el vaixell ancorat a la costa. Creus que podràs arribar-hi?

No va esperar la meva resposta. Em va aixecar delicada però fermament i em va ajudar a avançar per aquell infern. El vaig mirar de cap a peus. Ple de ferides, em protegia el cap de la pluja de pedres amb un escut que no sé d’on havia tret però que en aquells moments em semblava un regal enviat pels déus. Vaig posar-me a plorar sense aturar-me, penedida d’haver pres la decisió d’abandonar-lo d’aquella manera, perquè l’estimava i m’havia deixat persuadir per Claudi. “Ho sento molt”, anava repetint. Però en Marcus no m’escoltava, estava massa ocupat intentant preservar la nostra vida. “Ànims, no defalleixis”, m’anava dient.

El temps em semblava interminable però finalment vam arribar a la platja i allà ja només hi quedava un vaixell, el seu. La resta havia salpat. Vaig tenir l’esperança que aquell malson s’acabaria aviat, quan una bafarada de calor ardent em va cremar la gola i els ulls encara humitejats per les llàgrimes i em va oprimir el pit. Crec que vaig desmaiar-me, perquè quan vaig obrir els ulls estavem més a prop del vaixell i en Marcus, esbafegant, m´arrossegava pel braç amb desesperació.

- Tapa´t el nas i la boca amb aquest mocador! Així no et cremarà tant al respirar!
- I tu?
- Jo estic bé, no et preocupis.- va dir visiblement cansat. Però tossia cada cop més i jo notava com perdia forces.

De sobte, un cop sec em va fer caure a terra. En Marcus s’havia desplomat. Vaig córrer instintivament cap a l’escut per cobrir-lo, però algú ho va fer abans que jo. En aixecar el cap vaig veure encara incrèdula com en Claudi intentava protegir-nos d´aquella cendra mortal.

- Què ha passat?- em va preguntar a través del mocador que l’ajudava a respirar.

Jo havia perdut el meu. No vaig saber respondre i vaig ser jo aquest cop qui va preguntar amb to suplicant.

- I els altres? Han escapat?
- No- el meu cor va bategar amb força.- Van voler quedar-se a casa, esperant-te. Deien que fins que no tornessis ells no es mourien d’allà. No t’han volgut abandonar. Jo t’he vingut a buscar pel meu compte.

Vaig trigar uns moments de silenci en assimilar les seves paraules. Finalment, vaig dir mentre tossia,

- És massa tard per anar-los a avisar que marxin, que tot és perdut?
- Sí.

Jo vaig tossir encara amb més força i en Claudi va posar el seu mocador sobre la meva cara. Mentre jo l’aguantava ell va trencar una vora del meu vestit per protegir-se de l´aire cada cop més irrespirable.

- Aquell vaixell és seu?- va dir senyalant-lo.
- Sí - vaig contestar-li mentre els ulls, molt irritats, em feien pampallugues de colors. Cada cop em costava més respirar.
- Hi ha lloc per a mi?- va preguntar vacil·lant.

Me’l vaig mirar confusa i vaig acabar per assentir. Ell va carregar a en Marcus sobre les seves espatlles mentre em feia mantenir l’escut sobre els nostres caps. Per un moment vaig fixar la meva mirada en els seus ulls, agraint sense paraules el que estava fent per salvar la vida dels dos.

Vam arribar al vaixell a bord d´una barcassa abandonada a la platja. Els esclaus corrien amunt i avall de la coberta com embogits. En veure el seu amo estès a terra es van afanyar a desancorar la nau per allunyar-la definitivament de l’infern en què s´havia convertit Pompeia. Vaig veure com en Claudi entrava a en Marcus a l’interior i després em vaig girar cap a la platja que s’anava allunyant i empetitint ràpidament. Un esclau em protegia el cap intentant fer-me entrar en raó perqué marxés de coberta, però jo, indócil, no l’escoltava. Observava trasbalsada el cruel espectacle de la pluja incessant de foc i cendra que anava caient sobre la meva estimada ciutat mentre les llàgrimes em negaven els ulls. Pensava en tota la gent que deixava enrere i que jo estimava i havia de morir per culpa meva. Vaig començar a sanglotar i vaig caure de genolls a terra, on els meus crits agònics quedaven amortits pel mocador que em malprotegia.

De sobte vaig notar que algú m’ enlairava per les axil·les i se m´enduia en braços. Claudi també plorava, però ell encara tenia forces per ajudar-me. No va escoltar els meus insults ni les meves súpliques per tornar a la platja i salvar tothom. No hi havia res a fer. Just abans d’entrar al castell de popa vam sentir un tro ensordidor i en girar-nos vam veure-ho. Una onada de fum negre i furiós s’abalançava pels costats del Vesuvi cap a Pompeia. Crec que tots dos ens vam quedar igualment horroritzats, però ell va tenir el seny de donar l’esquena a l’horror i entrar cuita-corrents per la balaustrada, evitant d´aquesta manera haver de presenciar com aquella massa mortal engolia la ciutat que ens havia vist néixer

***
En Marcus va morir durant el trist trajecte que separava Pompeia d´Estàbies. Havia inhalat massa fum i al poc d´haver abandonat les platjes de la ciutat la parca va decidir tallar el fil de la seva vida. Però jo ja no tenia llàgrimes per plorar. Vaig sostenir-li la mà fins a l’últim moment i em vaig adormir agafant-la fins i tot després de saber que ell ja no tornaria. Claudi va estar prop meu en tot moment, vigilant que no em passés res de pitjor, vetllant per mi.

Al matí, quan em vaig despertar, arribàvem ja a bon port. El sol es mig deixava veure i el mar era d’aquell blau que tots estimàvem tant. La mà d’en Marcus estava freda i rígida i es mantenia aferrada a la meva en la mateixa posició en què havia quedat durant la seva llarga i dolorosa agonia. Seguia agafat a mi fins i tot després de mort, com si no em volgués deixar marxar mai més. Vaig plorar quan me’n vaig separar i Claudi se’m va emportar lluny d’aquell malson que ara tenia rostre, el d’en Marcus. Va ser l’última vegada que el vaig veure.

***
Ara, dos anys després, estic casada amb en Claudi i visc una vida que va adquirir sentit amb el naixement del nostre primer fill pel qual em desvisc. Es diu Marcus.

Claudi tenia raó. Ha estat molt bo amb mi i començo a pensar que sóc feliç. Crec que me l’estimo. Ell em va salvar. Si no, què hagués estat de mi?
Vivim en una vil·la allunyada del brogit de la ciutat, feliços i sempre ocupats.
No hem parlat més de Pompeia des que ens vam casar. No hem parlat de les nostres famílies, ni dels nostres amics i esclaus, ni tampoc d´en Marcus, per tal d’oblidar tant dolor. Ja no recordo les seves cares ni la seva veu, ja no recordo les formes de la ciutat.
Tots dos sabem que aquests records quedaran esborrats per sempre i que només els reviurem en els nostres malsons.
Per això avui hem fet un esforç per tornar a recordar, per última vegada, per poder-ho escriure i que així generacions futures ho sàpiguen. Perquè el món sàpiga que Pompeia va existir.

Clara Olóndriz Rosique
2n Batxillerat

20 comentaris:

Júlia Vallespir ha dit...

Realment preciós Clara, m'he emocionat molt al llegir-ho!

Vale!

anna-rn ha dit...

Un text genial, igual que les altres dues parts. Felicitats!

Per sort finalment tot acaba bé per ells, encara que no com a la Cinna li hagués agradat, però va salvar la vida i ha aconseguit la felicitat, i això és el que compta.

Jordi Sedeño ha dit...

Clara! Felicitats pel text, és genial, m'ha agradat molt. Aveure si fas una altre història com la que has fet, perquè estan molt bé.

Judith Garcia ha dit...

Hola!

Moltes felicitats, m' he quedat sense paraules :)
Espero una història com aquesta, perqu'e m' ha emocionat molt.



Vale!

esther ha dit...

Hola!!

Moltes Felicitats Clara! un text esplèndit!

Espero amb candeletes el proper ^^

Vale!

Clàudia ha dit...

Moltes felicitats Clara, és una història excel.lent. Estava esperant aquesta tercera part amb impaciència i la veritat es que no m'ha decepcionat gens, ets una artista :)segueix escrivint!.

Yasmin ha dit...

Hola!!

Moltes felicitats Clara, una història preciosa, m'ha agradat molt el final, que tot acabés bé pel Claudi i la Cinna. Realment molt emocionant, segueix escrivint que ho fas molt bé!

Valete!

Martí ha dit...

Salvete!

Espectacular Clara!!! Crec que ens fas posar tots dins dels personatges com si ens estigués passant a nosaltres mateixos en aquest moment. Donar-te les meves felicitacions pel magnífic treball que has fet en les tres parts de Pompeia. Després d'haver vist la pel.lícula de la BBC i haver llegit aquesta part final de la Clara sobre la tragèdia succeïda a Pompeia, m'han faig una gran idea del que va passar aquell dia malauradament. Tornar a felicitar i donar les gràcies a la Clara per haver-nos fet gaudir d'aquestes tres parts i que segueix-hi escrivint tan bé com ara!

Valete!

Guillem Fargas ha dit...

Moltes felicitats Clara!

M'ha agradat molt tota la historia (les tres parts). Trobo que està molt ben escrita. Llàstima que el final no sigui com la protagonista vol, però almenys es pot salvar que ja és molt!

M'ha agradat molt el final, quan explica l'intent que fan d'oblidar tot aquell horror, crec que és una cosa que intentem fer tots quan una cosa no ens va bé.

Vale!

Raul ha dit...

Clara, no puc dir res mes que felicitats.
Has aconseguit amb aquesta historia emocionar-nos, entristir-nos, i sobretot, fernos posar a la pell dels personatges.

Simplement espléndid, n'espero una altra, no deixis d'escriure!

Marc Navarro ha dit...

Salve!
Clara felicitats per l'història, bé, totes tres, m'han agradat molt i gracies al vídeo que ens va passar el Jordi a una clase sobre l'explosió del Vesuvi i com va acabar així l'existència de Pompeia m'he pogut imaginar l'historia i situar-la als carrers de la propia Pompeia. Moltes felicitats Clara i avera si ens sorprens altra vegada amb alguna história com aquesta. Moltes felicitats!

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Clara, preciós, de veritat que aquest relat és preciós.
M'ha encantat com has acabat aquesta hitòria, m'ha emocionat molt veure que per fi, després de tant sufriment, s'ha acabat la seva agonía, tot i que el final d'alguns (com per exemple el del seu germà que mor a causa d'un cop amb una pedra al cap, o el seu estimat Marcus, que mor per culpa de l'inhalació de gasos tòxics) almenys tot i que el seu final ha sigut tràgic, el seu dolor ha acabat.
Clara, estic esperant una altre història igual d'emocionant que aquesta!

Paula ha dit...

Clara és una història preciosa!! De principi a fi. M'ha encantat, moltíssimes felicitats, de veritat!

Vale!

carlota ha dit...

Clara, m'has deixat sense paraules! M'he llegit, ara, les tres entrades seguides, i m'ha agradat moltísim.
M'he posat en tot moment en la pell dels personatges i sobretot he pogut sentir el que sentien ells en aquells duríssims moments.
M’ha semblat una molt bona representació d’aquell desastre, i sobretot que sempre quedi en el record Pompeia. I que millor que fer-ho amb aquest magnífic escrit.
Moltes felicitats Clara, i no deixis mai d’escriure i expressar tants sentiments junts.

Vale!

Judith Garcia ha dit...

Hola!


És una representació expectacular, com ja han dit ens fas que ens posem en la pell del personatges, i què per desgracia aquesta catastrofe va fer morir a moltes persones i va desapareixer l' existècia de Pompeia, però amb aquest relat has fet que es recordi i més a més ens has ensenyat moleste coses, un altre vegada FELICITATS!


vale!

Clara ha dit...

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS!

Em fa molt feliç veure que us ha agradat tant la història, i jo també us he de donar les gràcies pels vostres ànims, perquè realment són molt gratificants!! M'alegro moltíssim que ho hagueu disfrutat, de veritat!

Gràcies també al Jordi per haver-me fet el favor de publicar-la!

Valete!!

Clara

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Al contrari, Clara, no és un favor sinó un plaer comprovar en persona allò que ja deien els clàssics: "Perseveranter omnia consequitur". Felicitats!

meritxell ha dit...

Hola!

Clara, relament és preciós aquest text!!
M'ha encantat, ja esperava amb impaciencia la tercera part i no m'ha decepcionat gents!

Moltes felicitats!

Vale!

Helena ha dit...

M'ha agradat molt i també m'ha atrapat a la lectura! Des del principi que m'ha enganxat!!

oriol ha dit...

Hola!!

Felicitats Clara! M'ha agradat molt el text. Trobo que t'ha quedat molt bé. M'ha enganxat des del principi fins el final. De debó.


Oriol T.