Quin mite representa aquesta pintura de John William Waterhouse? Podeu fer una recreació d´aquesta història a partir d´un diàleg entre els dos personatges que la protagonitzen o cercar poemes inspirats en aquesta narració immortal.Quin mite representa aquesta pintura de John William Waterhouse? Podeu fer una recreació d´aquesta història a partir d´un diàleg entre els dos personatges que la protagonitzen o cercar poemes inspirats en aquesta narració immortal.
22 comentaris:
Hola!!
Aquest quadre anomenat Apool·lo i Davne pintat el 1908 per John William Waterhouse representa el mite de la metamorfosis de Davne en llorer mentre era prseguida per Apol·lo. La història d'un amor impossible.
Vale!!
Hola!!
He trobat un poema referent a aquest mite:
A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía este árbol,
que con lágrimas regaba.
¡OH miserable estado,
OH mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba !
Soneto XIII. Garcilaso de la Vega
Dir que aquest mite em sembla preciós i que descriu molt bé un amor impossible.
Vale!!
Gran poema el sonet de Garcilaso, Esther, i que no s´hauria escrit sense la inspiració clàssica d´Ovidi. Realment la seva influència al llarg de la història de la cultura (art i literatura,sobre tot)ha estat molt fructífera. Sens dubte, és un dels "grans mestres de tots els temps". A veure qui ens explica el mite perquè tothom qui llegeixi l´entrada el pugui conèixer i qui s´anima a fer una recreació en forma dialogada entre la bella nimfa i el totpoderós déu olímpic.
Hola!
Doncs el mite que representa aquest quadre és el d'Apol·lo i Dafne. Dafne era una nimfa dels arbres i Apol·lo el déu del sol. Apol·lo es va enamorar perdudament de Dafne ja que Eros o Cupido, fill d'Afrodita va clavar-li una fletxa al déu ja que aquest havia gossat burlar-se d'ell per portar fletxes sent tant petit. Al déu va disparar-li una fletxa d'or que va fer que s'enamorès perdudament mentre que a Dafne, va clavar-li una fletxa amb la punta de plom que feia que ella odiés l'amor i en especial al d'Apol·lo. Per altra banda aquesta nimfa filla del riu Peneu de Tesàlia, era una nimfa consagrada a la deessa Atena per tant refusaba qualsevol tipus d'amor masculí.
Apol·lo com podem veure representat al quadre només feia que perseguir a la nimfa que desesperada va demanar al seu pare el riu Peneu que l'ajudés i aquest abans de que ella acabès la súplica la va convertir en un arbre de Llorer, que des de aquell moment es va convertir en l'arbre sagrat del déu Apol·lo.
Finalment haig de dir que el nom de Dafne es per mi molt familiar ja que la meva germana petita es diu així.
Fins aviat!
Per cert deixo un poema de Garcilaso de la vega sobre el mite.
DE DAFNE Y APOLO, FÁBULA
Delante del Sol venía
Corriendo Dafne, doncella
De extremada gallardía,
Y en ir delante tan bella,
Nueva Aurora parecía.
Cansado más de cansalla
Que de cansarse a sí Febo,
A la amorosa batalla
Quiso dar principio nuevo,
Para mejor alcanzalla.
Mas viéndola tan cruel,
Dio mil gritos doloridos,
Contento el amante fiel
De que alcancen sus oídos
Las voces, ya que no él.
Mas envidioso de ver
Que han de gozar gloria nueva
Las palabras en su ser,
Con el viento que las lleva
Quiso parejas correr.
Pero su padre, celoso,
En su curso cristalino
Tras ella corrió furioso,
Y en medio de su camino
Los atajó sonoroso.
El Sol corre por seguilla,
Por huir corre la estrella;
Corre el llanto por no vella,
Corre el aire por oílla,
Y el río por socorrella.
Atrás los deja arrogante,
Y a su enamorado más,
Que ya, por llevar triunfante
Su honestidad adelante,
A todos los deja atrás.
Mas viendo su movimiento,
Dio las razones que canto,
Con dolor y sin aliento,
Primero al correr del llanto
Y luego al volar del viento:
«Di, ¿por qué mi dolor creces
Huyendo tanto de mí
En la muerte que me ofreces?
Si el Sol y luz aborreces,
Huye tú misma de ti.
»No corras más, Dafne fiera,
Que en verte huir furiosa
De mí, que alumbro la Esfera,
Si no fueras tan hermosa,
Por la noche te tuviera.
»Ojos que en esa beldad
Alumbráis con luces bellas
Su rostro y su crueldad,
Pues que Sois los dos estrellas,
Al Sol que os mira, mirad.
»¡En mi triste padecer
Y en mi encendido querer,
Dafne bella, no sé cómo
Con tantas flechas de plomo
Puedes tan veloz correr!
»Ya todo mi bien perdí;
Ya se acabaron mis bienes;
Pues hoy corriendo tras ti,
Aun mi corazón, que tienes,
Alas te da contra mí.»
A su oreja esta razón,
Y a sus vestidos su mano,
Y de Dafne la oración,
A Júpiter soberano
Llegaron a una sazón.
Sus plantas en sola una
De lauro se convirtieron;
Los dos brazos le crecieron,
Quejándose a la Fortuna
Con el ruido que hicieron.
Escondióse en la corteza
La nieve del pecho helado,
Y la flor de su belleza
Dejó en la flor un traslado
Que al lauro presta riqueza.
De la rubia cabellera
Que floreció tantos mayos,
Antes que se convirtiera,
Hebras tomó el Sol por rayos,
Con que hoy alumbra la esfera.
Con mil abrazos ardientes,
Ciñó el tronco el Sol, y luego,
Con las memorias presentes,
Los rayos de luz y fuego
Desató en amargas fuentes.
Con un honesto temblor,
Por rehusar sus abrazos,
Se quejó de su rigor,
Y aun quiso inclinar los brazos,
Por estorbarlos mejor.
El aire desenvolvía
Sus hojas, y no hallando
Las hebras que ver solía,
Tristemente murmurando
Entre las ramas corría.
El río, que esto miró,
Movido a piedad y llanto,
Con sus lágrimas creció,
Y a besar el pie llegó
Del árbol divino y santo.
Y viendo caso tan tierno,
Digno de renombre eterno,
La reservó en aquel llano,
De sus rayos el Verano,
Y de su hielo el Invierno.
Explica el mite que Apol·lo tenia una rivalitat amb Eros, i Eros enfadat va decidir castigar Apol·lo, i li va llençar una fletxa amb la punta d'or (perque s'enamorés) i a Dafne una fletxa amb la punta de plata (perquè no volgués veure Apol·lo). I així es va iniciar una persecució per tot el bosc entre ells dos, i Dafne despesperada va pregar al seu pare, Peneu, i als déus de l'Olimp que li concedissin el do de la metamorfosi per no haver de estar amb Apol·lo. I els déus així ho van fer i Dafne es va convertit en llorer.
Apol·lo destrossat per la pèrdua del seu amor es va asseure a plorar sota l'arbre que instants abans havia sigut la seva estimada i va declara el llorer com el seu arbre.
Anna Ruíz de la Fuente Núñez.
Hola!
jo tambe e buscat un poema i n'he trobat un de Francisco de Quevedo, que es diu Poema a Dafne huyendo de Apolo:
Tras vos un Alquimista va corriendo,
Dafne, que llaman Sol ¿y vos, tan cruda?
Vos os volvéis murciégalo sin duda,
Pues vais del Sol y de la luz huyendo.
ȃl os quiere gozar a lo que entiendo
Si os coge en esta selva tosca y ruda,
Su aljaba suena, está su bolsa muda,
El perro, pues no ladra, está muriendo.
»Buhonero de signos y Planetas,
Viene haciendo ademanes y figuras
Cargado de bochornos y Cometas.»
Esto la dije, y en cortezas duras
De Laurel se ingirió contra sus tretas,
Y en escabeche el Sol se quedó a oscuras.
I dir tambe que aquest mite d'Apol·lo i Dafne es precios i que m'ha encantat.
Vale
Hola!
Jo també n'he buscat un altra.
Es titula Apolo seguint a Dafne.
Bermejazo Platero de las cumbres
A cuya luz se espulga la canalla:
La ninfa Dafne, que se afufa y calla,
Si la quieres gozar, paga y no alumbres.
Si quieres ahorrar de pesadumbres,
Ojo del Cielo, trata de compralla:
En confites gastó Marte la malla,
Y la espada en pasteles y en azumbres.
Volvióse en bolsa Júpiter severo,
Levantóse las faldas la doncella
Por recogerle en lluvia de dinero.
Astucia fue de alguna Dueña Estrella,
Que de Estrella sin Dueña no lo infiero:
Febo, pues eres Sol, sírvete de ella.
Oriol T.
Hola a tots!
El Ferran i jo hem estat buscan algun poema que fes referencia a aquest mite i em trobat una cançó que fa referencia a l'amor impossible, com el de Dafne i Apol·lo:
"Me he acostumbrado a amar la sorpresa.
El hilo de una mirada estableciendo un puente silencioso
en medio de la algarabía de la gente.
Así los días dejan atrás el rencor indefenso
y su desamparo hiriente
entregándonos humor y cariño como prendas.
¿Pero cómo mantener esa dicha, y lograr que subsista,
si sólo eres fiel a las palabras
y el voluble carácter no logra llevar a su término
los deberes aceptados?
Ninguna responsabilidad, salvo el canto.
Toda la responsabilidad, porque canto.
Pido el mismo rigor del cual reniego
pero también es cierto
que el exceso de milagros se torna fácil
y al final sólo nos concede una fiesta atolondrada.
¿Pero cómo decirlo
si ensucié mi pensamiento con deseos débiles
y la prisa me vedó el intenso resplandor de lo que es obvio?
¿Si fui descuidado y falaz
recobrando con trampas
lo que la frivolidad había degradado?
Quería hablar apenas del bálsamo que alivia todo miedo
y del terror que solloza como un animal inerme
a las tres de la mañana. Es tan frágil todo lo nuestro
y tan complicadas las cuerdas que nos sostienen
que debo controlar en cada línea matiz y peso.
Sólo así conservaré la inocencia.
Por ello quería traer aquí tu mano
que marca en la mejilla su piedad inteligente.
Gracias a ella la compulsión se esfuma
y vuelve a correr el tiempo.
Escribir es rezar de modo diferente.
Las únicas noticias que valen la pena están en los poemas.
Todos los poetas son santos e irán al cielo." Juan Gustavo Cobo
És el mite d'Apol·lo i Dafne.
He trobat aquests poemes:
-Ella, oint estes paraules,
sens respondre ni parlar
Mes que si fora cartuxa,
de terra en un punt s’alçà.
I girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besós, on lo lector,
si vol, podrà prendre pau.
Veient Apol·lo esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i ocorregut
que no fa pobre assotat.
Mogut amb impuls colèric,
corrent la volgué alcançar,
més en va és sa diligència,
i son treball és en va.
Puix, quan quasi la tenia,
veient no podia escapar,
en llorer fou convertida,
deixant a Apol·lo burlat:
que arribant per abraçar-la,
en lloc de cos delicat
abraçà la crosta pura,
que encara calenta està.
I amb amorós pensament,
mil besos li està donant,
amb qui l’apar qu’es despica
de tot lo desdeny passat,
en honra d’esta conquista
dues o tres branques trencà,
i ordenant-ne una corona
se la posà sobre el cap.”
“Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular:
i ment quisvulla que diga
que hi ha mot de veritat.”
-A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban,
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blandos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!
M'agradaria preguntar una qüestio que s'empassa pel cap. La corona de llaurer que duien Júli Cèsar i altres... podria significa el intocable o invulnerable ja que Dafne es transforma en llaurer perquè Apol·lo no podes fer-la seva i això podria significar que qui li donaven era "invencible".
Hola :)
doncs sí,sens dubte és Davne en el llorer mentre era prseguida per Apol·lo.
Saludos.
Hola! És una cançó d'Apolo i Dafne:
http://www.goear.com/listen/59c79b7/deh-lascia-addolcire-apollo-e-dafne---haendel
Vale!
Hola!
he trobat una canço sobre Dafne i Apol-lo de Nerina Pallot:
Venus loved Dapne and so did Apollo
So why can't I make myself like a tree?
Why must I burn daily and nightly
When nobody's running - well not after me.
Must I wait, must I pray.
For something good to come my way?
[Más Letras en http://es.mp3lyrics.org/Au3C]
Oh Daphne was stupid! Oh, how could she do it?
How could she turn a prince from her door?
'Cause if you came calling, boy i'd let you in
But you don't come calling, not anymore.
So I wait, and I grow old
When i'm dead, then you'll know.
Do you know?
You know.
Personalment, aquest mite d'amor impossible de Dafne i Apol·lo és un dels millors que he llegit mai, realment és una història sorprenent; a més a més, tots els mites tenen el seu toc irreal i màgic, però aquest, tot i que la transformació en lleurer també és irreal, la història d'amor impossible encara es manté en la realitat, i per això em crida especialment l'atenció aquest poema.
Tot i que ja vam sentir auqestes paraules de boca del Jordi, m'agradaria posar kles paraules textuals que va pronunciar Apol·lo mentre intentava atreure a Dafne.
«Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t [...]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedes, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».
I Dafne, quan demanava ajuda al seu pare esgotada de tan correr perseguida per Apol·lo.
«Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada»
I per últim, les paraules d'Apol·lo després de la transformació de Dafne en llorer:
“Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades.”
Ei! Només puc dir que quan vaig veure aquest quadre no vaig poguer resitir i de seguida vaig buscar quin mite era el que representava aquesta preciosa pintura que es veu una cura i una detallisme en la pinzellada... m' ha agradat moltíssim. Espero veure més quadres d' en John William Waterhouse.
Αδευ!
El mite d'Apol·lo i Dafne es un dels mites mès tristos que em conec i tot i aixó és un dels meus preferits.El pobre Apol·lo no sap que al plorar per Dafne aquesta creix i creix i Apol·lo no sap que esta fent crèixer la seva desesperació.
Nosaltres hem llegit un poema a la classe sobre aquest mite: un soneto de la gran recopil·lació de les obres de Garcilaso de la Vega. El quadre representa la transformació de l'estimada d'Apol·lo en arbre, el qual ploraria al seu costat per sempre més, fent-lo créixer, al mateix temps que creixia també la seva pena i desesperació.
El cuadre on veiem Apol.lo i Dafne representa quan Dafne es transforma en llorer.
Ella es va transformar en llorer perque li va demanar al seu pare perque Apol.lo s'havia enamorat d'ella i no la deixava estar en canvi a ella no li agradava i per deixar aquesta situació li va demanar al seu pare que la transformes en llorer
Que preciós que arriba a ser aquest cuadre! i pel contrari..que trista es l'historia,eh?
Una de les pitjors coses que et pot passar es estimar a algú i no poder estar am qui estimes!
Enfí,s'ha de ser fort com el mismísim Apol.lo va ser!
besitos!
Aquest quadre fa referència al mite de Dafne i Apol·lo. És un dels mites escrits per Ovidi en la seva obra: Les metamorfisis.
Per mi és una història d'amor, de perdua. De tristor, d'una buidor molt gran produïa per un petit conflicte. On la superbia que s'ofega amb llàgrimes...
Publica un comentari a l'entrada