31 desembre de 2009

ANFF vobis precor!

Benvolguts discipuli et discipulae, amici et amicae, familiares omnes, us desitjo en nom propi i del nostre estimat vaixell una bona sortida i entrada d´any. Que el déu Ianus ens sigui favorable i que mai, mai ens manqui la il·lusió per tirar endavant els projectes que donen sentit a les nostres vides. I que poguem seguir estimant les persones que ens són importants. Aquest és el meu desig, el meu propòsit, el meu particular xenium per a tots vosaltres. Quin és el vostre per a l´any que comença?
Una abraçada i gràcies per ser-hi. Continuem la travessia...

ANNUM NOVUM FAUSTUM FELICEM!!!!

26 desembre de 2009

Saturnalia ´09 (memorabile momentum)

El passat dilluns 21 de desembre els de 1r de batxillerat vàreu celebrar les festes saturnalícies amb un tiberi propi dels antics romans i romanes. L´ordre es va capgirar i, per una estona, recordant el caòtic desordre del que tots provenim sou vosaltres qui vau organitzar la societat de l´aula. Riures, alegria i, sobretot, les ganes de compartir tots junts un moment entranyable van posar fi a un trimestre especial. Sense vosaltres, això no seria possible. Plurimas gratias vobis ago.
I per gaudir d´uns instants que cal guardar en la memòria col·lectiva i particular de cadascú de nosaltres, us deixo un recull de fotografies per emmarcar.


24 desembre de 2009

Adeste fideles, veus prodigioses

Dilluns passat, en plenes Saturnalia, vam dedicar uns moments de la classe a cantar una de les nadales més conegudes i entranyables d´aquestes festes, l´Adeste fideles. Els de 2n vau fer una versió solemne i amb un nivell de veus que molts voldrien i amb els de 4t vam aconseguir, malgrat alguna que altra reticència, cantar tots des de la primera a la darrera estrofa. Els de 1r no la vau cantar perquè la celebració gastronòmica de les saturnals no ens va donar treva. A la tornada prometo que farem realitat el vostre somni d´entonar omnes igitur aquest preciós himne que convida els fidels a adorar Jesús el Salvador acabat de néixer. I perquè aneu assajant, què millor que escoltar-la en les veus prodigioses de dos cantants extraordinaris, el tenor italià Andrea Bocelli i la cantant irlandesa Enya. La versió que vam cantar a classe és la mateixa que interpreta parcialment el tenor italià. La d´Enya canvia la lletra en algunes estrofes. Espero que les gaudiu i que us convidin, també a vosaltres, per uns instants a la reflexió.
Felicem nativitatem domini vobis exopto, dilectissimi discipuli et dilectissimae discipulae!

Adeste fideles, laeti triumphantes,
Venite, venite in Bethlem.
Natum videte, Regem Angelorum,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

In grege relicto humiles ad cunam,
vocati pastores approperant.
Et nos ovanti gradu festinemus,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

Aeterni Parentis splendorem aeternum,
velatum sub carne videbimus,
Deum infantem pannis involutum,
venite adoremus, venite adoremus,
venite adoremus Dominum.

Pro nobis egenum et foeno cubantem,
piis foreamus amplexibus.
Sic nos amantem quis non redamaret ?
Venite adoremus, venite adoremus,
Venite adoremus Dominum





20 desembre de 2009

Laberints

Com a complement del que vam explicar a classe de Grec I sobre Creta i la llegenda del laberint us deixo aquest video que vol ser una síntesi de la seva simbologia i un interessant resum en imatges del mite del Minotaure. També he trobat aquesta preciosa cançó del grup Presuntos implicados que parla d´Ícar i de la seva tràgica història. Què n´opineu, de la lletra? Coneixeu altres referències artístiques de laberints (pel·lícules, poemes, quadres, música, etcetcetc) o de personatges relacionats amb aquesta fascinant llegenda? Recordeu que en Sebastià Giralt ens ofereix un fantàstic laberint dedicat al món clàssic i no precisament perquè ens perdem. Aprofiteu-lo!






Ícaro como un pequeño dios
desafiando al sol,
y ahora yo
que soy un joven gorrión
y quiero el nido abandonar.

Y aunque a veces me asuste volar,
lejos del cobijo de un hogar,
sé que habrá un viento cálido más
para dejarme llevar.

Ícaro, como un pequeño dios
desafiando a todo un sol,
y se marchó tan alto como un vendaval,
tan lejos como una canción.

Más envidioso el sol le abrazó
derritiendo en cera su valor
y aunque le fue advertida la lección
Ícaro se derrumbó, se derrumbó. Volaré bajito a ras del suelo,
como pluma el viento me llevará
sin perder de vista el horizonte,
como pluma el viento me llevará.

Y ahora yo que soy pequeño gorrión
y quiero el nido abandonar;
siento que no puedo estar ya más aquí,
llegó la hora de partir.

Más aunque al este no nazca el sol,
y las aves de invierno no emigren al sur,
sé que habrá un viento cálido más
para dejarme llevar, dejarme llevar

17 desembre de 2009

Avui comencen les Saturnals!

Un any més, avui comencen les Saturnals!

"Moltes festes que celebrem actualment tenen els seus orígens en festes de l´època clàssica. Algunes han conservat el seu tarannà pagà, com ara el carnestoltes. Però també podem veure com d´altres, que ara tenen un caràcter religiós, coincideixen curiosament amb les dates en què el poble romà celebrava les seves festes. El mes de desembre és ple de dates especials per a nosaltres. També a Roma era un mes ple de festes. Entre els dies 17 i 23 de desembre tenien lloc a Roma unes festes anomenades Saturnalia. Les Saturnals estaven consagrades al déu Saturn, déu que, segons la tradició, va ensenyar els secrets del conreu de la terra als habitants del Laci, regió en què es va fundar Roma. El temps en què va regnar Saturn com a déu d´aquesta terra va ser anomenat edad d´or, ja que tot era plaer i no calien jutges ni lleis, perquè ningú no cometia crims. Tot era felicitat. Aquesta festa coincideix amb el solstici d´hivern, és a dir, quan el Sol inicia l´ascensió que culmina amb el zènit de l´estiu. És el temps en què la llum comença a créixer, fins al 24 de juny o solstici d´estiu, en què comença a decréixer. Les saturnals eren unes festes molt alegres, i tot hi era permès. Tenien un carácter frenètic i l´ordre de les coses s´alterava . Fou celebrada antigament per les poblacions rústiques i mentre durava no es podien fer negocis, les corts de justícia estaven tancades, les escoles tenien vacances, i començar una guerra o castigar un culpable es considerava una impietat. Els més humils podien assumir càrrecs públics i prenien el lloc dels seus amos sense rebre cap càstig per aquest canvi. Es podien fer tota mena de bromes. Fins i tot els esclaus gaudien d'algunes llicències i podien vestir com persones lliures, tenien llibertat de paraula i podien menjar en igualtat amb els seus amos. Amb el temps es va estendre a la ciutat, que esdevenia una disbauxa, i va convertir-se en una festa molt popular. Els edils organitzaven distraccions. Les celebracions tenien certes similituds amb el modern carnaval (per exemple l'elecció d'un rei) i amb el Nadal."

De Tradició clàssica 1 (Castellnou Edicions)

Sabeu quina festa celebrem durant el mes de desembre en què les bromes són permeses? Com es felicitaven els antics romans l´arribada de l´any nou? Quina mena de regals s´intercanviaven?
Que gaudiu de les festes saturnals, discipuli et discipulae! (i d´aquest curiós himne visual relacionat amb alguns aspectes de la festa)

13 desembre de 2009

El vaixell, amb la Marató



"Conta la llegenda que Fidípides, un soldat atenès, fou manat per Milcíades a recórrer els 42 quilòmetres que separaven Marató d'Atenes per anunciar la victòria grega sobre els perses. Després d'anunciar-la amb la frase "Alegreu-vos, atenesos, hem vençut!", s'enfonsà per l'esforç i morí, donant així la base a la marató moderna."

"Avui celebrem una nova Marató de TV3, un projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 i enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que, ara per ara, no tenen curació definitiva.
Però La Marató de TV3 va més enllà de l'obtenció de fons. Té una important tasca de sensibilització de la població catalana respecte a les malalties a les quals es dedica i a la necessitat de potenciar la recerca científica per prevenir-les i/o curar-les. Per a La Marató és tan important la recaptació de diners com la divulgació científica, la conscienciació i l'educació de la societat en la cultura científica." (web TV3.cat)

Hem començat aquesta entrada (i dic "hem" perquè parlo en nom de tots els tripulants) fent referència a l´immens esforç d´un sol home. Recórrer 42 quilòmetres per anunciar una victòria en un temps admirable només ho fa possible la fe i la responsabilitat de sentir-se part d´una societat orgullosa del què és capaç de fer. La mort d´un corredor solitari ens ha de servir d´exemple de com podem transformar el futur. Fidípides és ja un símbol de coratje i de solidaritat compartida. Quan a l´àgora d´Atenes els polítics i conciutadans van sentir les seves paraules, escoltaven també els crits d´alegria i els silencis de tants soldats que havien vençut al camp de batalla en defensa d´un interès comú. Nosaltres, amb el nostre exemple particular i anònim, podem també prendre consciència del meravellós èxit que suposa sempre aplegar esforços per aconseguir un objectiu compartit. Fem-ho possible.
I ja que parlem de Marató, m´agradaria que busquéssiu informació sobre el context històric d´aquesta èpica batalla i esbrineu per què va ser tan important per a la història de Grècia. A veure si us ajuda aquest video que il·lustra molt bé la trascendència que va tenir.

12 desembre de 2009

L´últim dia de Pompeia

Pompeia és d’aquells llocs que un no acaba d´imaginar-se del tot fins que té la sort de poder-la visitar i descobrir-la de prop, perquè per més que es llegeixi sobre ella cap text no es pot comparar amb ser allà i contemplar-la amb el Vesuvi al fons. Jo vaig tenir la fortuna de trepitjar-la l´estiu de 2008. Si alguna vegada teniu l´oportunitat d´anar-hi no us ho penseu dos cops!

Pompeia és una ciutat romana situada al sud d´Itàlia, concretament a la regió de la Campània, a l´ombra del volcà Vesuvi. És un dels indrets arqueològics més ben conservades del món romà perquè fa 2.000 anys va quedar totalment sepultada sota les cendres de la furiosa muntanya de foc. Malgrat ser terra de terratrèmols, sabem que aquest volcà portava molt de temps inactiu i que, per tant, ningú no creia que fos perillós per als habitants de Pompeia. De fet, els pompeians consideraven el Vesuvi un regal dels déus i, agraïts, veneraven i gaudien de la fecunditat de la seva terra. Però un calorós dia d´agost, el 24 de l´any 79, la boca del colossal ciclop va començar a treure fum i encara que alguns ho van advertir estranyats, gairebé tothom va continuar amb el plàcid ritme a la opulenta i comercial ciutat romana sense ser-ne conscients de la tragèdia que inexorablement s´apropava. Hores després, quan la pedra tosca va començar a ploure del cel, la població, sorpresa i alarmada, va intentar fugir de Pompeia, que s´havia convertit ja en una trampa mortal.
Des del mar, un famós general i home de ciència, Plini el Vell, que en aquells moments es trobava a Misè, una ciutat molt propera a Pompeia, va veure la columna de fum i va decidir anar-hi amb part de l´estol que comandava per poder observar de prop aquell extraordinari fenòmen i intentar ajudar un amic seu que li havia fet arribar un missatge d´auxili.
Però mentre ell observava la negra columna de fum i foc, a la ciutat les cases començaven a caure perquè no resistien el pes del material que el Vesuvi expulsava cada cop amb més violència. Molta gent va quedar atrapada a les seves cases, tothom intentava desesperadament salvar-se arribant a la platja i fins i tot alguns rics llibertaven els seus esclaus perquè aquests poguessin escapar.
Quan els vaixells van arribar a Pompeia el núvol de fum i gasos era tan dens que no permetia arribar al port. Per fer-ho possible, Plini va haver d´acostar-s´hi en petits vaixells des de la ciutat més propera.
Molts pompeians, també Plini a la platja, van morir a causa de la inhalació de gasos tòxics que deixaven els pulmons sense aire i el volcà va estar durant més d’ un mes desprenent lava, cendres, fum i pedra tosca. La vida a Pompeia s´havia extingit sobtada i dramàticament...
Us deixo amb dos videos: el primer és un petit fragment del documental Pompeia: l´últim dia (2003), produït per la BBC. El segon, un De vacances de TV3. Espero que us hagi agradat l´entrada i si algun dia hi aneu, recordeu-la.

P.S.: Afegeixo a l´entrada de l´Anna un interessantíssim article sobre Pompeia del periodista Jacinto Antón publicat pel diari EL PAÍS avui fa exactament 5 anys.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez
1r Batxillerat

11 desembre de 2009

Publicitat i món clàssic II

Remenant per la xarxa he descobert aquest video penjat al Vimeo. Es tracta d´un curt divertidíssim d´animació flash de Beatriz Iglesias inspirat en un episodi molt conegut que posà fi a un conflicte bèl·lic que tots reconeixereu. Va merèixer el primer premi del concurs publicitari Notodofilmfest del 2006. Un nou exemple ben significatiu de la fructífera relació entre la publicitat i el món clàssic. De quin conflicte es tracta? Quin episodi recrea l´anunci? Quin missatge vol transmetre? Coneixeu cap altre model d´automòbil que porti un nom de clara referència clàssica? Algú s´animaria a fer un anunci d´inspiració clàssica? Deixeu volar la vostra creativitat!


7 desembre de 2009

Aurea dicta en ppt

Ja vam anunciar fa unes entrades que amb els alumnes de 4t estàvem treballant uns quants llatinismes que ara veuen la llum al nostre bloc en format de Slideshares. A partir d´aquestes paraules i expressions d´or han cercat imatges suggerents relacionades amb el seu significat. A veure si els de batxillerat ens podeu explicar què volen dir i què us ha semblat la bona feina dels vostres companys. Aviat us tocarà a vosaltres!
Paula i Laura...
Mireia i Clàudia...

Et ceteris...

Guillem, Cesc i Martí, Xavi i Carlota, Giancarlo, Lorena i Eli, Marta, Agnès, Marc & Marc...

4 desembre de 2009

L´entrevista del vaixell

Bon dia i bona hora! Som en Guillem, en Cesc i en Martí, els alumnes de 4rt de la ESO que ja fa cosa d´un mes vàrem publicar un petit curt vestits de romans. El recordeu? Bé doncs, hic et nunc, com a tripulants que som d´un vaixell, ens hem embarcat en una nova aventura. Com que als tres ens ha sortit la vena de periodistes i en Jordi ens va donar ja fa unes setmanes una bona idea, hem decidit crear una emissora realment especial, Ràdio Televisió Vaixell d’ Odisseu (RTVO). Desprès d´unes quantes reunions ens hem proposat editar periòdicament una entrevista feta a algun personatge tant fictici com real relacionat amb el món clàssic per tal de donar encara més vida al nostre bloc d´aula de l’Escola Vedruna-Gràcia, apartat de Clàssiques. Començem amb dos amics ben entranyables que fa poc van celebrar el seu 50è aniversari. Esperem que us agradi i fins a la pròxima!

Francesc Giró
Guillem Fargas
Martí Domínguez

4t ESO

video

3 desembre de 2009

Hipàtia, no tan desconeguda

L’escola d’Atenes. Rafael Sanzio (1509-1510)

En una entrada anterior vam comentar l’estrena de la pel•lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar.
Després de l’estrena del film, la seva protagonista Hipàtia ha aixecat passions arreu del món. Durant el mes d’octubre, a Madrid, algunes llibreries van organitzar conferències sobre la jove filòsofa i centenars de persones s’hi van acostar.
Hipàtia, tot i que actualment ha reaparegut com una desconeguda, ha estat present en altres moments de la història en què els seus estudis i treballs van ser molt valorats.
En època del Renaixement italià, Rafel Sanzio va representar Hipàtia en la seva gran obra mestra L’escola d´Atenes. En aquest apareixen els grans filòsofs clàssics, les doctrines dels quals s’havien redescobert en aquesta època, després de quedar oblidades durant l’edat mitjana.
Tots els filòsofs que hi apareixen, estan representats per artistes del Renaixement i Hipàtia ho està per Francesco Maria della Rovere, un jove pintor de classe benestant.



Aquesta representació d’Hipàtia entre els més grans filòsofs ens dona coneixement de que tant la seva persona com la seva tasca científica eren reconegudes en aquella època.
Molts anys més tard, al 1853, es va publicar l’obra de Charles Kingsley Hypatia, new foes with an old face. Aquesta obra va tornar a despertar Hipàtia i va inspirar a un jove pintor prerafaelita anglès, Charles William Mitchell, contemporani a Charles Kingsley, per fer un retrat de la jove Hipàtia despullada a la biblioteca d’ Alexandria abans de morir.

Hypatia, Charles William Mitchell (1855)

Amb aquesta reaparició d’Hipàtia en la nostra societat s’han recuperat més d’una dotzena d’obres relacionades amb la filòsofa, entre elles l’obra de Kingsley, que l’editorial Edhasa ha reeditat durant el passat mes de novembre. La pintura de Charles William Mitchell ocupa la portada d’aquesta nova edició.
El títol del llibre Hypatia, new foes with an old face, fa referència a nous enemics amb cares conegudes. Què en penseu? Per què es relaciona el personatge d’ Hipàtia amb la imatge d’enemics amb cares conegudes? Per què creieu que no s’ha reconegut Hipàtia de la mateixa manera que si hagués estat un home? Quins interessos poden portar a amagar els seus estudis?

Anna Carbó
1r Batxillerat