La domus de Sant Honorat i el temple d'August

Aprofitant que el passat dissabte 20 de maig era la Nit dels Museus, mon pare i jo vam decidir apropar-nos fins a la domus de Sant Honorat i el temple d’August; si bé les restes del temple ja les havia vistes, la domus era totalment desconeguda per a mi.

Vam començar per aquesta, situada al carrer de la Fruita, vora de la plaça Sant Jaume. En aquest espai hi conviuen les restes del que era una gran domus romana i diversos locals comercials del segle IV, i sis sitges medievals del segle XII-XIV, força ben conservades, per emmagatzemar tot tipus de gra, blat, llavors, farratge i pinso.

Fotografia: Kènia Sanz

La domus era propietat d’un personatge important de la ciutat, i va ser construïda, com ja he dit abans, al segle IV, en un moment pròsper i dinàmic de l’antiga Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Com era habitual, la casa segueix l’estructura de referència i està organitzada al voltant del peristylum, el qual permetia l’entrada de la llum i de la ventilació. També era, però, el punt de trobada familiar com a espai d’oci i de reunió, sobretot a l’estiu.

Al voltant del peristil hi havia diverses estances, algunes d’elles pavimentades amb mosaics policromats i decorades amb pintures, fet que posa de manifest l’estatus social de la família que hi vivia.

L’altre element que sorprèn quan es visiten aquestes restes són les grans sitges medievals que van formar part d’un gran magatzem i d’un alfòndec (espai on els mercaders que arribaven a la ciutat deixaven les mercaderies i passaven la nit) situat al call o barri jueu de Barcelona.

Havent visitat la domus, vam fer via cap al temple d’August. Temple que, com bé sabeu, va ser construït al segle I dC, era hexàstil i situat a l’eix del fòrum elevat damunt d’un podi. Només se’n conserven quatre columnes de 9m d’alçària amb uns fusts acanalats i capitells d’ordre corinti, l’arquitrau que les unia i una part del podi.

Durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat. Després de perdre la seva funció, l’edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat.

Fotografia: Kènia Sanz

Al segle XI se’l coneixia com “el Miraculum”, segurament a causa de la seva presència encara imponent. La construcció de noves edificacions a la baixa edat mitjana va propiciar que el que quedava del temple es preservés, encara que de manera fragmentada, dins de les noves cases. A partir del segle XV, les columnes i els capitells del temple que encara es podien veure dins dels edificis van cridar poderosament l’atenció i van donar lloc a moltes interpretacions: un gran sepulcre, un monument commemoratiu, un temple, el final d’un aqüeducte, etc. Finalment, a mitjan del segle XIX es va aclarir definitivament que es tractava d’un temple romà.

Una anècdota curiosa que em va cridar l’atenció és una d’aquestes quatre columnes conservades, la qual ha estat molt “viatgera”, ja que, a mitjan del segle XIX, l’Acadèmia de Bones Lletres va recollir fragments del temple procedents d’uns enderrocs. Amb ells es va formar la columna que cap al 1879 es va erigir a la plaça del Rei, vora el Museu Provincial d’Antiguitats allotjat a la capella reial de Santa Àgata. Quan a principis del segle XX es va recuperar el temple, ja es pensava reincorporar la columna, però el trasllat no es va fer fins el 1956.

Fotografia: Kènia Sanz

Un cop finalitzada la nostra visita, ens hagués agradat poder entrar també a la domus d’Avinyó, però atès l’hora i la gran cua vam desistir i vam tornar cap a casa amb un regust agredolç: per una banda, la descoberta d’una domus totalment desconeguda per a mi i, per l’altra, a causa de les ganes que tenia de poder visitar les restes mudes d’aquest últim habitatge romà. Així doncs, em queda una visita quasi obligada a la domus d’Avinyó!

Kènia Sanz

2n batxillerat

Kahoots mitològics a dojo!

Alumnes de Grec I 

Un pont MAGNífic!

Fotografia: Jordi Rincón

Ja hi tornem a ser! I com ens agrada poder dir que, un any més, hem tingut el plaer de participar en un dels festivals més importants de Reconstrucció Històrica que tenim a Catalunya, la Magna Celebratio de Badalona. Una edició més, enguany, la tretzena; i, un any més, els discipuli et discipulae de llatí i grec de l’Escola Vedruna Gràcia i de l’IES Isaac Albéniz, ens hem aplegat per organitzar i oferir al públic assistent els tallers de l’Schola romana, juntament amb els Ludi i la Ludoteca, conduïda per la Roser, del Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona.

Reunits tots els participants, vam enfilar cap a l’antiga Baetulo per descobrir on estàvem situats aquest any, ja que degut a la celebració del 25è aniversari del Jocs Olímpics de Bacelona, bimil·lenari de la mort del nostre estimat poeta Ovidi, les ubicacions havien canviat respecte al curs anterior. A continuació, i seguint l’antic ritual, vam dirigir les nostres passes cap a l’escola La Cultural per a abillar-nos a la romana i, fent un salt colossal en el temps, posar-nos en la pell de joves esclaus i esclaves romans, magistri magistraeque per unes hores.

Com ja és vella i bella tradició, els nostres quatre espais de treball van ser el LVDVS LITTERARIVS, el LVDVS GRAMMATICUS, el LVDVS RHETORICVS, que aquest any comptava amb una activitat final per commemorar el bimil·lenari de la mort del nostre estimat poeta Ovidi, i els LVDI ROMANI.

A les onze en punt, cadascú era al lloc que li pertocava, esperant amb les mans ben obertes tots aquells que tinguessin interès per escriure el seu nom en grec i llatí, i aprendre una mica més sobre l’escola del món romà. També s’oferia un joc de llatinismes que l’any passat va tenir molta volada i que, enguany, no ha quedat enrere. I, finalment, la nostra petita representació dramatitzada explicant les diferents etapes del sistema educatiu romà, amb la novetat abans esmentada: dos conta-contes explicant a la mainada (i no tan petits!) els mites de Narcís (amb il·lustracions de la nostra companya Paloma Moscatelli) i Aracne.

Nens, nenes, pares, mares, avis, àvies, famílies... qui més qui menys, marxava amb un somriure dibuixat als llavis. Uns, cofois de veure aquelles estranyes lletrotes però alhora tan properes i aprendre que, en grec, volien dir el seu nom; d’altres, contents per encara recordar com s’escrivia el seu nom en aquella llengua o satisfets de formar les parelles correctes en el nostre particular dominó de llatinismes després de tants anys... I nosaltres, feliços de poder aportar el nostre granet de sorra i saber per les mirades alegres que totes aquelles persones que anaven desfilant, de ben segur que havien après alguna cosa relacionada amb els nostres avantpassats. Perquè no només hi érem nosaltres, Badalona es va omplir d’una aroma diferent a la quotidiana, Badalona s’havia transformat en lluites de gladiadors, en un estadi olímpic, en legionaris caminant amb pas ferm, en narracions de mites, en construccions d’aqüeductes, en tallers de medicina, en un núvol de perfums...

Només resta, doncs, donar les gràcies a l’organització del Museu pels àpats i begudes que ens va proporcionar al llarg del cap de setmana i, per suposat, per tot el material amb què vam poder treballar en els tallers de l’Schola i els Ludi. També a tots els condiscipuli et condiscipulae que hi vam voler participar i compartir un any més aquesta experiència que ens enriqueix tant i tant no només com a estudiants sinó també, i principalment, com a persones. A la Júlia Roig i a la Judit Garcia, exalumnes del nostre centre, i a la Paula Eslava, de l’Albèniz, per voler-hi ser un any més i coordinar amb tanta precisió els aspectes logístics referents a la indumentària. I, òbviament, un plurimas gratias, que queda molt curt, als nostres magistri, Jordi i Alfonso, i a la magistra Teresa!

I si els déus ens són propicis, ens veiem a la catorzena edició. Llarga vida a la Magna!!!

Kènia Sanz

2n batxillerat humanístic

El diumenge va ser el segon dia de la Magna en què vàrem participar els alumnes de 4t. Tot i que el dia es va aixecar amb pluja, per sort a les 11, tret de sortida per a les famílies, el cel va deixar de plorar i el sol es va anar imposant tímidament. El matí va començar tranquil, amb gent curiosa apropant-se a veure els LVDI i l’SCHOLA Romana. Durant tota la jornada matutina de diumenge va haver-hi un gran nombre d’assistents, de nens i nenes, sobretot, que venien acompanyats de les seves famílies. O gent gran que ens deia: “Quins records em porta veure tot això en llatí i en grec! Quan tenia la vostra edat jo també vaig estudiar aquestes dues llengües clàssiques...”

Les explicacions que fèiem al LVDVS LITTERARIVS sempre cridaven l’atenció del públic, que escoltava atentament les nostres paraules: com s’utilitzaven les tauletes de cera, per exemple, en aquells temps. Fins i tot ens demanaven que tornéssim a explicar alguns aspectes que ja havíem exposat. Va ser un dia en què vam poder conviure amb molta gent i en què també vam aprofitar per fer moltes amistats que mai hauríem pensat que podrien haver sorgit entre nosaltres durant aquell cap de setmana.

Per a nosaltres va ser, sens dubte, una gran celebració,sobretot perquè alguns anàvem per primera vegada, tant com a participants com a visitants. Per acabar, només dir que esperem poder tornar-hi l’any vinent, i disfrutar-ho tant com ho hem fet enguany!!

Ainhoa Buendía et Sofía Peris

Llatí 4t ESO

Jocs d'infants a l'antiga Roma

A l’antiga Roma, els infants no jugaven de manera gaire diferent a com ho fan els d’ara si tenim en compte l’enorme distància dels segles que ens separen. Entre els jocs (ludi) romans més populars, la distinció per sexes, però, era molt clara tot i que també n’hi havia de mixtos, com les nous (nuces), els ossets o tabes, les endevinalles, la gallineta cega o el fet i amagar:

-Els nadons ho feien amb campanetes o sonalls de fusta o de metall amb forma d’animals.

-Les nenes, educades per a la vida privada de la casa, jugaven, sobretot, a nines (pupae),  com a futures mares, a cuinetes (culinae), fireta (fictilia) o botigues (emere et vendere).  Un altre joc molt habitual era el de la corda (funis).

-Els nens, molts d’ells instruïts ja des de ben petits per a la vida pública, jugaven a altres coses, com fer una representació de batalles amb espases de fusta, llençar monedes, a pilota (pila) o amb una baldufa (turbo) o rodet (‘io-io’). Tot i que també els agradava fer casetes de pedra o fer petites curses amb cavalls de fusta o estirar-ne fets de fang o amb caixetes enganxades a ratolins. I construir carros més grans, tirats aquests per gossos.

Actualment, els nens dediquen molt del seu temps lliure a jugar amb el mòbil, les consoles o l’ordinador,... i això fa que no gaudeixin dels jocs amb què jugaven els petits de l’antiga Roma. Per sort, encara en seguim mantenint alguns de tradicionals que la majoria de nosaltres hem pogut conèixer durant els primers anys de la nostra vida, tot i que, malauradament, cada vegada quedin més oblidats.

Seguidament, us explicarem grosso modo alguns dels principals jocs amb què s’entretenien els infants romans en el seu temps d’oci.

LVDVS DELTAE

En aquest joc es dibuixa al terra un triangle gran, que té la forma de la lletra grega delta (d’aquí ve el seu nom). Es divideix en 10 parts on s’hi escriuen els nombres romans de l’1 al 10. El joc consisteix a llençar monedes, nous o pedres dins del triangle des d’una distància determinada. Com més lluny arriba, més punts s’aconsegueixen, però més difícil és fer-ho, ja que més petit és l’espai cap el que es dirigeix l’objecte llençat. És, per tant, un joc d’habilitat. 

PECVNIAM CONICERE

Consisteix en un taulell foradat. Cada jugador, que té cinc monedes, ha d’aconseguir introduir el màxim nombre d’aquestes al forat. Els participants es situen a més o menys un metre de distància del taulell. És també, per tant, un joc de destresa.

TROPA (TABES) 

És un joc de precisió i sort en el qual s’utilitzen uns ossets d’animal (normalment de xai). Aquests s’havien d’introduir en un recipient que acostumava a ser un gerro. A dos metres de distància els nens tiraven ordenadament quatre tabes cadascun i les que no entraven al gerro eren eliminades. El guanyador era aquell que guanyava més punts segons com queien les tabes. Sabem que hi havia múltiples possibilitats de joc amb una variant anomenada tali, uns ossets o guinques que calia llançar enlaire i plegar-los sense que caiguessin. 

IO-IO

Eren dos cercles de fusta aguantats per un cordill i que entremig hi duien un petit cilindre. L’objectiu era aconseguir que pugés i baixés el major nombre de vegades possibles. 

TVRBO (BALDUFA)

S’utilitzava una baldufa de fusta amb una punta de ferro i un cordill. Aquest joc tractava de fer girar la baldufa el màxim de temps possible sense que parés. Acostumaven a jugar-hi a l’aire lliure. 

FVNEM TRAHERE (ESTIRAR LA CORDA)

L’objectiu d’aquest joc és comprovar quin equip té més força. Es necessita una corda llarga i forta amb què competeixen dos equips; poden jugar deu persones o més, però els equips han de ser equilibrats. Es marca una ratlla al terra, els dos equips agafen les puntes de la corda i estiren cap el seu cantó. El primer participant que traspassi la línia marcada perd el joc. 

LOCVLUS ARCHIMEDIVS (TRENCACLOSQUES D’ARQUIMEDES)

Aquest joc tracta de fer un figura combinant catorze peces. S’han d’utilitzar totes o no es considera vàlid. Només poden participar dos jugadors/es i cadascú ha de fer el màxim de representacions possibles; guanya el que en fa més. Aquestes representacions han de ser animals, formes geomètriques, figures humanes, objectes o altres que reprodueixin un model real. 

GRALLIS GRADI (XANQUES)

Consisteix en que cada jugador tingui unes xanques per pujar-hi i mantenir l’equilibri. A priori, s’hauran marcat dues ratlles a terra a quatre metres de distància l’una de l’altra. Els participants es col·locaran darrere de la primera línia i intentaran arribar caminant sobre les xanques a la segona. Guanyen aquells jugadors que puguin traspassar més vegades les línies. 

PILA LVDVS

L’objectiu d’aquest joc és passar-se la pilota sense perdre-la. Principalment, s’han de marcar dos cercles al terra, un dins de l’altre. Poden jugar fins a 12 persones i una d’elles s’encarrega de rebre la pilota passada pels altres jugadors i l’ha de llançar dins el cercle petit. Si la pilota cau fora del cercle, l’últim/a que ha passat la pilota guanya un punt. Guanya el joc el primer que aconsegueix 21 punts.

FVNEM SALTARE (SALTAR A CORDA)

En aquest joc, es formen dos equips de sis jugadors cadascun, en què dos components d’un d’ells “paren”, mentre els seus companys de grup no salten en aquest torn. L’altre equip salta a la corda el màxim de temps possible. Quan la corda es para a causa d’algun participant, es canvien els torns i salta l’equip contrari. L’equip guanyador és qui aguanta més temps saltant.

I si voleu més informació de jocs de taula, d'habilitat, d'estratègia, de precisió, de resistència, d'atzar, de competició, d'imitació, d'estimulació o col·lectius, podeu consultar aquest magnífic monogràfic del Camp d'Aprenentatge de Tarragona.

I ara que ja escalfem motors per a la MAGNA CELEBRATIO d'enguany, us deixem amb aquest vídeo dels nostres companys de l'Aracne de l'edició del MMX i la següent presentació que vol ser un resum visual del que hem explicat supra.

Valete omnes!

Mireia Cancio et Carla Muñoz

1r de batxillerat humanístic

Charta geographica Imperii Romani

Salvete omnes!

Els alumnes de llatí de 4t hem volgut posar el nostre granet de sorra a les múltiples activitats que s'han realitzat a propòsit dels capítols de LLPSI i hem creat col·laborativament aquest mapa de l'imperi romà amb les geolocalitzacions... en llatí! Esperem que us agradi i us sigui útil per anar aprenent les baceroles de la nostra llengua. 

Valete!

P.S.: si voleu practicar, podeu respondre les següents preguntes:

Quid est Creta?

Ubi est Singidunum?

Num Gallia paeninsula est?

Habetne Graecia insulas?

Estne Ilerda fluvius?

Ego sum Barcino. Quis me fecit? 

Quid Tamesis est?

Quid Oxonia habet?

Qui sumus?

Vobisne haec charta geographica placet?

Discipuli discipulaeque 4t ESO - Lingua Latina

L'educació a l'antiga Roma

Com bona part del patrimoni cultural que tenim, la nostra educació també s’ha nodrit durant segles de les arrels clàssiques i, malgrat hagi passat el temps, som hereus del que grecs i romans van deixar gravat en la nostra memòria. A Roma, no podem iniciar l’estudi de l’educació abans del segle IV a.C. per manca de fonts fidels.  Com és evident, aquesta no era la mateixa que ara, ja que hi ha hagut avenços en les eines, en les tècniques i en la matèria d’estudi, i de la mateixa manera que molt ha canviat tot plegat, tanmateix en època romana la finalitat de l’educació perseguia allò que li és universal: desenvolupar les virtuts de l’home ideal romà a través de la gravitas (“responsabilitat”), la severitas (“austeritat”), la pietas (“respecte”) i la bona fides (“lleialtat”).

Els nens, fins als set anys,  rebien una educació donada per la mare (materfamilias), que els ensenyava els primers costums i la puresa de la llengua. En la segona infantesa, fins als dotze anys, depenien de l’autoritat del pare (paterfamilias), que els  ensenyava a comptar, nedar o fer servir l’espasa... però les nenes encara seguien depenent de la mare. El pare portava el fill amb ell, perquè aprengués mitjançant la seva experiència i el seu exemple, atès que imitar els grans (recordant el respecte al mos maiorum, el costum dels avantpassats) era el tractament pedagògic fonamental. Als setze anys, el ritual de la presa de la toga viril donava per acabada l’educació familiar, encara que els nens encara no tenien la suficient maduresa.

Durant un any, per tant, havien de passar per l’anomenat tirocinium fori, un any on aprenien de la política, dels afers polítics i d’oratòria, tot i que no s’haguessin desprès encara de les ensenyances donades per la família, ja que era un període de temps passat al costat dels pares o un tutor. Acabat aquest aprenentatge, els nois adolescents s’iniciaven en el tirocinium militiae, la vida militar, per iniciar a posteriori la carrera política o cursus honorum, i no en tots els casos. Aquesta era una educació específica, però simultàniament  anaven a l’escola.

La jornada escolar començava a l’alba, després es feia una parada al migdia i es tornava un altre cop a  l’escola. Les matèries que s’estudiaven eren reduïdes gairebé a la lectura i l’escriptura. L’escola era per nens i nenes, encara que sembla que pel que fa a les nenes es preferia que anessin a una de privada.

Hi havia tres estadis de l’ensenyament romà:

El ludus litterarius (dels set fins als onze o dotze anys). El professor era el primus magister ludi, que era l’encarregat d’ensenyar-los a llegir (legere), escriure (scribere) i comptar (calculare). Les lliçons s'impartien en locals molt humils, galeries sota els porxos del fòrum (pergulae) o tabernae llogades per a aquest fi, separades del carrer per una cortina (velum). També podien fer-se a l'aire lliure amb la bonança del temps. Als espais que feien d'aula (de l'antic terme llatí homònim amb el significat de 'palau'), els alumnes s'asseien en bancs sense respatller o tamborets (subsellia) al voltant del mestre, que ho feia en una cadira amb respatller (cathedra). Aquesta era l’educació més bàsica perquè després passaven a l’escola de ludus grammaticus.

          El ludus grammaticus (dels dotze als setze anys). Eren estudis reservats per a nens de famílies amb recursos i, per tant, el nombre d'assistents era molt més reduït i personalitzat. També els locals eren de més qualitat i, fins i tot, decorats amb retrats d'escriptors, artistes o polítics i mapes pintats a les parets. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis i per preparar-se per a un nivell superior (ludus rhetoris). El professor d’aquest nivell (magister grammaticus) tenia més prestigi i estava més ben pagat. Els coneixements apresos pels joves en aquesta etapa educativa eren els equivalents als que s’ensenyaven a l’escola grega: fonamentalment una iniciació al domini del llenguatge i la interpretació de la literatura poètica. Les matèries impartides anaven des de la història o la geografia a l'aritmètica passant per la mitologia o l'astronomia.
 El ludus rhetoricus. En aquesta etapa se’ls preparava per a la vida pública, per a ser advocats o fer la carrera política (cursus honorum). S’estudiava, essencialment, oratòria (l’art de parlar en públic, a través de suasoriae -discursos per convèncer l'auditori- i controuersiae -debats amb continguts jurídics-), la retòrica grega i la llatina, tot i que predominava més la grega. Assistien alumnes de disset a vint anys. En finalitzar aquesta etapa, l'educació d'un jove romà es donava per acabada. Els romans més benestants, però, solien enviar els seus fills a escoles de prestigi de fora d'Itàlia, especialment a Grècia, bressol de la civilització occidental, on podien completar i aprofundir els seus coneixements com a deixebles d'algun orador o filòsof de fama.

Fins a finals de l’època republicana no es comença a anar a l’escola en el marc d’una política educativa d’Estat. Fins aleshores els nois i algunes noies aprenien d’un mestre professional. Es tractava, per tant, d’escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma. Igual que la metodologia, basada en la memòria i en la imitació, és molt diferent a l’actual, el material també ho era; utilitzaven papyrus, que era un pergamí on apuntaven el que deia el magister, la seva pissarra s’anomenava tabula o tabella cerata (semblant, això sí, fins i tot en el nom a les actuals tablets!) i tenien uns stili o punxons amb què escrivien. Per comptar utilitzaven un abacus, estri que encara ara podem trobar a l’actualitat. L’atramenti receptaculum era el pot que contenia la tinta per escriure al papyrus i també feien ús de les pennae, que eren les plomes amb què escrivien, o el càlam (calamus), una espècie de canya amb punxa. Per guardar i transportar aquests estris els alumnes duien una mena de motxilla o capsa. A més de les tauletes també tenien llibres (libri), que podien ser de tipus: el volumen, una tira d'uns vint fulls de papir, encolats l'un al costat de l'altre, que s'enrotllaven, i el codex, un quadern de fulls de pergamí cosits en plecs a la manera dels nostres llibres actuals.

Per acabar, i després de tot el que hem après cercant informació sobre l’educació romana, pensem que cal agrair-los el fet d’haver creat un sistema educatiu que, mutatis mutandis, ens ha fet com som. Nosaltres, a la propera edició de la Magna Celebratio que se celebrarà el proper cap de setmana a Badalona, intentarem estar a l’alçada!

Alba Segura i Anna Martínez
2n batxillerat humanístic

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO!

Proppassat dijous, 6 d’abril del 2017

La petita família d’humanistes de 2n ens vam llevar ben d’hora ben d’hora i ens vam trobar a un quart de vuit a l’estació de RENFE del Passeig de Gràcia. Amb cares adormides però també d’il·lusió per aquesta nova sortida, vam treure els bitllets i vam fer cap a la ciutat on la primavera és eterna, cap a Tàrraco. Semblava ser que teníem els déus a favor nostre ja que el tren anava completament buit i vam poder seure tots plegats (i per més detalls que llegireu a continuació).

Passades les nou, trepitjàvem la terra dels Escipions amb un sol radiant i un vent de mar que bufava suaument per apaivagar la calor que començava a apretar. Havent sortit de l’estació ens vam dirigir cap al balcó del Mediterrani; allà, després d’observar les vistes i esmorzar, vam situar i orientar la ciutat romana, la qual estava organitzada en tres terrasses. Així doncs, la primera parada a visitar van ser les muralles. Però fent camí fins a elles també vam poder resseguir l’arena del circ, on fa temps els aurigues s’hi jugaven la vida, i avui nosaltres hi passem tot fent una tranquil·la passejada. Les muralles s’imposaven majestuosament i tots vam quedar bocabadats de tan bé que es podien observar les dues fases constructives i les torres encara conservades.

La propera parada va ser l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol. Vam tenir sort i vam poder passar de seguida a observar la immensa maqueta de Tàrraco. A partir d’aquesta maqueta, tres companyes vam fer una petita explicació de com era la ciutat, la seva estructura urbanística, la part religiosa i l'administrativa, l’aqüeducte, el temple d’August (on avui dia s’alça la catedral), els edificis més importants tant intra murs com extra murs...

Tot seguit havíem de dirigir-nos cap al Passeig Arqueològic, però veient la quantitat d’escoles que, com nosaltres, visitaven la ciutat, vam decidir alterar la ruta prevista i fer via cap al MNAT (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Primer vam entrar a l’auditori, on van projectar-nos (una sessió del tot privada!) un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat. A continuació, vam comprendre que havíem fet molt bé de canviar els plans inicials i que teníem els déus a favors, doncs vam poder fer una visita pel museu... tot sols!, sense cap altre grup tret del nostre. Quina sort! Vam poder gaudir in situ de majestuosos mosaics, escultures, làpides, retrats, objectes domèstics, joguines i una gran àncora... Després d’aquest intens recorregut pel museu, vam canviar de destí i ens vam dirigir cap a la Torre del Pretori i les voltes del circ. Allà vam escoltar de nou una breu explicació, aquesta sobre l'edifici sota el qual ens trobàvem, i tot seguit vam pujar fins a una mena de solàrium on es podia gaudir d’unes vistes excepcionals de la ciutat. Per una banda l’amfiteatre, per l’altra, i molt a la vora, el circ, la mar, la ciutat plenament activa....

L’última parada era l’amfiteatre. Havent visitat el circ, ens hi vam dirigir i després d’una petita explicació i saber que allà mateix s’hi havia construït una basílica paleocristiana que havia presenciat el martiri de Sant Fructuós i de dos diaques, que més tard va  haver-hi una església romànica i fins i tot un penal, vam baixar fins l’arena, on vam poder imaginar-nos com serien els munera, les venationes i les naumachiae que es duien a terme. Posats a imaginar, i ja que estàvem trepitjant l’arena, vam voler fer una representació sui generis d’un combat entre gladiadors. Després d'enregistrar el combat, vam decidir quedar-nos una estoneta més, sota l’ombra, atès que el vent havia deixat de bufar i el sol començava a estrènyer de valent.

Visitat l’amfiteatre, vam arribar fins a la Rambla i vam buscar un lloc on poder dinar tots plegats. I per postres, uns deliciosos gelats per combatre la intensa calor. Ara sí que ja era el final de la nostra visita, tornàvem cap a l’estació per agafar el tren que ens portés de tornada a la nostra Bàrcino. Els déus, però, encara ens en tenien una de guardada, el vagó del tren tornava a estar buit i vam poder tornar tots plegats. Alguns van aprofitar per escoltar música, d’altres per xerrar, dormir, llegir o per gaudir de les vistes d’una mar esplèndida.

Arribats a Barcelona, posem punt i final a aquesta meravellosa sortida però punt i coma a la nostra travessa,  perquè encara ens  espera una d'última a Baetulo i,  sense temps per descansar, ja arriba la Magna. La tenim a tocar!

Kènia Sanz
2n batxillerat