Nuptiae romanae

Pridie Kalendas Iunias – XIV A.D.

       -Màrcia, ràpid, que fem tard!

                -Mater,... Quo...?

               -Filla meva! Quina pregunta és aquesta? Doncs al banquet de compromís!
     -Oh, per Mnemòsine! Tens tota la raó!

               -No cal que et recordi que demà, 1 de juny, et cases amb en Juli, oi?

         -No, mare, no. Apa, marxem que al final sí que farem tard.

Haig de comunicar a la meva filla que ja és de nit, que  ja és temps de lliurar totes les joguines i símbols de la infantesa als déus.

          “Oh, déus venerables! Aquí us faig a mans totes les meves joguines, jo, la Màrcia Calpúrnia,  ara que estic a punt d’encetar una nova etapa en la meva vida.  Ja no són per a mi.”

   

    Estic nerviosa, vull que arribi demà, desitjo veure la meva filla vestida de casament, amb la túnica blanca i llisa i un vel de color taronja com aquell, el flammeum que jo mateixa vaig dur també les kalendes de juny de fa... tants anys!

                                      .................................................

Per fi arriba el dia, ja està vestida, s’acaba de posar el vel taronja i jo l’he ajudada amb el nus del cinturó; però, realment, està molt ben acompanyada per la padrina de noces, la pronuba Gaia...

Ha arribat el gran moment. Hem de consultar els auspicis i signar el contracte matrimonial davant de deu testimonis. A continuació, la Gaia unirà les mans de la parella i la resta resarem a la deessa Juno; per finalitzar la cerimònia, el meu espós sacrificarà una cabra al déu Júpiter. Tant de bo els fruits d’aquesta unió neixin sans...

Els records del meu dia són tan clars com la llum d’aquest que ara vivim amb emoció, petita Màrcia...

                                       ..................................................

D’ara endavant tot és una gran festa. Ens dirigim cap al gran banquet que en Publi, el meu marit ha fet preparar. Gaudim del moment i ens plau veure’ns envoltats pels amics; però començo a sentir temor, inquietud perquè la meva filla se m’abraça i en Juli, emulant el ritual ancestral del nostre poble, l’arrenca dels meus braços per commemorar l’antiga història. Em dol, no puc evitar la tristesa d’una mare, perquè sé que a partir d’ara ja no viurem sota el mateix sostre, ara ja pertany al seu espós i a la seva família. Malgrat saber que allà serà feliç, no deixa de ser la meva filla, i l’enyoraré.

Ha arribat l’hora de la partença, la Màrcia és escoltada per flautistes i portadors de torxes mentre s’encamina fins a la casa d’en Juli. Darrere de tots ells hi ha els pares i amics; i tres infants portant els símbols del treball femení: un fus, una filosa i una teia.

Tots plegats arribem a la casa d’en Juli; aleshores, ell agafa la Màrcia en braços i traspassa el llindar de la nova casa. La Gaia no s’ha separat ni un sol instant d’ella i ara li indica que s’assegui en el lectus genialis, situat enfront la porta. A continuació, guiem els esposos fins a la cambra nupcial. Finalment, es celebra un últim banquet a la nova casa i ara sí, la festa ja es dona per acabada.

Ha estat un dia magnífic, perdurarà en la memòria de la meva filla, i en la meva també, és clar. Ara ella és feliç amb en Juli, ho sé, però no puc deixar de pensar que jo he perdut un bocí de la meva vida. Sé, però, i d’això n’estic ben segura, que ella sabrà gaudir d’aquesta nova etapa que avui ha encetat com ho he fet jo al costat d’en Publi.

              

Kènia Sanz
2n batxillerat humanístic

Kahoot de l'alfabet grec!

Poseu-vos a prova clicant aquí! Què és la ludificació? amb quin altre nom es coneix? què n'opineu?

Quae fabula est?

A quin mite fa referència aquest conjunt escultòric? On el podem visitar? Què hi diu a la inscripció epigràfica? Per què? Qui ens pot fer un recull d'imatges que tractin aquesta mateixa història per publicar una presentació ben atractiva?

Sapere audete!

La constel·lació d'un gegant

Ja fa temps que escolto una cançó instrumental titulada Orion, del grup nordamericà Metallica. Sabia que Orió és una constel·lació, però no -i mai ho hauria dit- que era un personatge de la mitologia grega lligat a aquesta. I ho sé gràcies a les ganes de descobrir que em transmet aquest bloc, ja que, quan estava fent una ullada al nostre vaixell i escoltant la cançó, m’entrà la curiositat i vaig decidir buscar al cercador. Després de trobar el seu nom, imagineu la meva sorpresa al llegir que estava relacionat amb l'imaginari grec.

Orió (Ὠρίων) era un gegant, fill de Posidó (déu del mar) i de Gea (la Mare Terra). És descrit com un gran caçador i d'una gran bellesa. Va arribar a créixer tant que podia caminar pels fons dels mars, ja que l’aigua mai el cobria d’espatlles amunt.

Hi ha moltes històries populars sobre ell, i diverses versions sobre la seva mort. La història més coneguda és la seva visita a l’illa de Quios on s’enamorà de Mèrope, filla del rei Enopió. Per poder casar-se amb aquesta, el rei exigí al gegant que primer dugués a terme una missió: exterminar un gran nombre d’animals que causaven danys a les seves collites. Orió acceptà i va dur a terme el treball, però Enopió no va complir el tracte. Cegat per la ira, Orió va matar una gran quantitat d’animals, ja foren salvatges o mansos. Tal era el nombre de morts que sa mare Gea li suplicà que fos benèvol i reflexiu amb l'amenaça de deixar-lo cec. Però Orió va fer cas omís i la ceguesa provocada per la follia va esdevenir real. Recuperada la vista a l'illa de Lemnos, va ser company de caçera de la deessa Àrtemis. Però cometent un acte de violència contra la dea, a qui va intentar posseir per la força, aquesta li envià un escorpí molt verinós perquè el matés. Orió es va confiar massa i no va fer cas del petit animal, que li picà el taló. Orió va caure moribund, i veient que la mort era inevitable, consumit pel dolor, demanà a Zeus que el catasteritzés juntament amb els seus fidels gossos (Canis Major i Canis Minor) perquè els homes el recordessin. Altres versions diuen que va ser Àrtemis, sentint llàstima pel gegant, qui ho va implorar. També demanà el domini de les tempestes, els vents i el gel per venjar-se de Gea.

Dani Gil
1r batxillerat humanístic

Grec i llatí, llengües indoeuropees

El grec i el llatí, anomenades també llengües clàssiques, formen part de l'extens grup de llengües indoeuropees. El concepte d'indoeuropeu respon a una llengua que es parlava, en el tercer mil·leni abans de Crist, en una extensa zona, des de l'Índia fins a l'oest d'Europa. En deriven la majoria de llengües d'Europa i de bona part d'Àsia. El nom d'aquesta llengua prové de la seva localització geogràfica, tot i que també ha estat anomenada ària pels anglesos o indogermànica pels alemanys. 

Una de les tasques fonamentals de la lingüística indoeuropea és la reconstrucció hipotètica d'aquesta llengua prehistòrica, prenent com a referència les dades que ens subministren les llengües que se'n deriven. Els lingüistes Franz Bopp i Rasmus Rask, fundadors de la gramàtica comparada, van arribar a la conclusió, mitjançant l'estudi lingüístic (sistemes gramaticals, conjugació verbal, lèxic, etc) d'aquestes llengües, que estaven vinclades entre si en la mesura que provenien d'una llengua mare comuna. Les raons històriques cal buscar-les en una gran diàspora provocada per diversos factors.

Els principals grups derivats de l'indoeuropeu són:

-L'indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.

-El tocari i l'anatòlic (hitita), ja extingits

-L'armeni

-L'albanès

-El grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.

-L'itàlic: l'osc, l'umbre, el falisc i el llatí.

-L'eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.

-El bàltic: el lituà i el letó. 

-El germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.

-El cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.

Voleu fer de lingüistes i deduir alguns trets que agermanen llengües tan distants com el català o el sànscrit? Cerqueu, compareu i trobeu les similituds clicant aquí, i no us oblideu de respondre les qüestions plantejades en la presentació.

Comencem a ritme de... llatinismes!

Alguns sabem que el llatí -malgrat el que molts diguin o pensin- és una llengua viva. Al llarg de la història de la música vocal s’han composat moltes cançons que inclouen paraules o expressions llatines. Nosaltres hem volgut comprovar-ho fent una petita recerca al respecte, ens hem trobat amb algunes peces de grups i cantants actuals que n’han fet servir en les seves composicions, i hem intentat explicar el perquè d’aquest ús, analitzant grosso modo cada cançó i relacionant el missatge de les lletres amb els significats dels mots o expressions d’origen llatí.

El primer grup al qual fem referència és Little Mix, un conjunt britànic format el 2011 durant el programa The X Factor. La cançó, Lightning, pertany a l’àlbum “Get Weird”. A continuació hem triat una cançó de Halsey, artista revelació del passat 2015, que porta per títol Castle, del seu primer disc “Badlands”. Arce, un raper gallec no molt conegut però que està revolucionant YouTube, titula un dels seus temes Carpe Diem. Anant més enrere en el temps, el conegut grup irlandès de rock U2, va editar una cançó anomenada Gloria, inclosa en el seu segon disc “October”. També la formació nordamericana de rock gòtic Evanescence introdueix una frase en llatí en el seu tema Whisper. L’últim grup que hem triat és Minus One, d’origen xipriota i que ha participat en l’última edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió amb la cançó Alter ego. Finalment, i com a curiositat, hem volgut incloure la coneguda pel·lícula Frozen, que ja té una versió del seu tema principal, Let It Go, en llatí.

Si coneixeu alguna altra referència com les que us hem proposat, feu-nos-les saber!

Ana Martínez García

Cristina Tamashiro Famiankova

1r batxillerat humanístic

Som grecs, som romans

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Jo no hi estic d'acord, però sí és cert que la mudesa d'una imatge pot fer-nos evocar la màgia de les paraules per explicar qui som, d'on venim, com ens sentim o ens situem en el món, quina opinió tenim de les coses o què en sabem. 

La fotografia que veieu vol ser una metàfora del que ens espera aquest curs; de fet, no us hi veieu, però qui impulsa la nau per vèncer la tossuderia de les escumoses onades sou vosaltres. Els tripulants d'aquest vaixell haureu de remar fort i decidits si voleu treure profit del viatge i, certament, aquest és el repte per a cadascú a partir de dilluns, quan hissarem les veles i salparem de nou després d'un reparador (espero!) estiu. 

Si observeu bé, però, no estem sols. Ens acompanyen uns simpàtics dofins, animals sagrats del mar des de temps immemorials i guia dels mariners en la seva llarga travessa. Signifiquen els espais virtuals (i no tan virtuals) d'altres alumnes i professors de clàssiques d'arreu que, com nosaltres, ocupen un lloc important a la xarxa i comparteixen coneixements i experiències més enllà de l'aula. Un gran ull perfila la proa, vigilant, atent, protector. Des de l'interior de la nau no el veiem però hi és. Algú secretament vetlla per nosaltres i la seva presència ens infon ànims quan les forces defalleixen. En aquells moments, sobre tot, en què ho engegaríem tot a rodar. Cal creure-hi, és important, i cal resistir l'embat de les onades quan la vida ens posa a prova. També hi ha elements invisibles als ulls però presents en la intempèrie. El vent que empeny o enfonsa el vaixell vol ser la sort que, somrient, ens bufa de cara o, esquerpa, ens gira l'esquena. Finalment, no podem ignorar la matèria prima de la nau, allò que constitueix la seva essència, la seva fortalesa, l'entorn que siguem capaços de construir dins l'aula. De quin material creieu que està feta? Segur que podrem connectar-ho amb el que creiem saber dels antics grecs i romans.

Perquè som grecs i som romans, ho diu ben clar el títol d'aquesta primera entrada del curs 2016-2017. Escrivim, llegim i parlem com ells ens van ensenyar i hem construït, per tant, el nostre llenguatge seguint les seves passes. El pensament filosòfic, la ciència, la política (la bona i la dolenta), l'art, la literatura, l'arquitectura, el disseny dels espais urbans i dels edificis, els espectacles públics i l'oci més íntim, molts costums i gustos que tenim per les coses es dreçen i alhora es projecten sobre els fonaments del món clàssic grecollatí. Sense ells no seríem el que som, amb tots els defectes i virtuts que ens defineixen, i és evident que sense el coneixement del seu llegat és força més difícil -per no dir impossible- entendre el present i preveure el futur.

Així que benvinguts al Vaixell, tripulants, remeu amb mà ferma i aprofiteu el viatge!