La petjada clàssica a Malta (II): la Vil·la romana de Rabat

Mosaic conservat a l´atri de la Vil·la romana de Rabat

Probablement una de les restes romanes més importants de Malta i que més em va captivar durant la meva estada a l´illa és la domus –no pas una vil·la malgrat el nom de l´espai arqueològic- que està ubicada a Rabat, suburbi del nucli emmurallat de Mdina. Es tracta d´una vivenda mitjana molt ben conservada, amb nombrosos objectes quotidians de l’època exposats al Museu que trobem abans d´accedir a la domus. Se sap que era un espai en principi privat però que es feia servir sovint com a centre de les relacions públiques i polítiques de la família propietària. 

Com he dit abans, a la casa s´hi conserven molts objectes i estris de la vida quotidiana sobretot femenins com perfums, restes de maquillatge, etc, i per això se sap millor com era la vida del dia a dia de la classe més benestant, ja que prestaven molta atenció a l´ornamentació personal. 

A l´interior de la domus encara es poden observar els espais perfectament diferenciats, com l’atri -amb un gran mosaic al centre descobert el 1881 en molt bones condicions- o el tablinum –el despatx del paterfamilias- al costat dret de l’atri i algunes de les esculturetes que hi havia al larari o capelleta familiar que també han gaudit d´una òptima conservació.  

A la part exterior hi ha restes d’un jardí amb el seu peristil, restes d’un molí de pedra i pedres de diverses construccions que no s’han arribat a identificar. És així com aquesta domus s´ha convertit en una mena de museu que aplega diferents restes trobades a l´illa. 

I fins aquí la meva crònica d´un viatge per la mediterrània illa de Malta. Us recomano que si podeu, enfileu algun dia la vostra proa cap a aquest bell indret, un testimoni de luxe de la petjada dels antics. 

Anna Ruiz De la Fuente

La petjada clàssica a Malta (I)

Com prova l´estiu, mariners de l´Odisseu? Jo acabo d´arribar d´un fascinant viatge per l´illa mediterrània de Malta i us vull fer cinc cèntims de la meva experiència. Com ja sabeu, els romans i altres pobles vinculats al Mare Nostrum (mai millor dit!) van ser uns grans conqueridors de gran part d’Europa i per això avui dia encara a molts països es poden observar i estudiar restes de la seva petjada històrica. I aquesta petjada també es pot descobrir a l’illa de Malta, de fet un arxipèlag de tres illes –Malta, Gozo i Comino- situat al sud de Sicília, on segons algunes fonts historiogràfiques antigues els romans van fer la seva primera incursió al 255 aC, encara que segons l’historiador Tit Livi la seva incorporació a Roma es va produir el 218 aC, quan la flota del general romà Tiberi Semproni Longus va fer capitular la guarnició cartaginesa que la custodiava durant el seu camí cap a Cartagena en el transcurs de la Segona Guerra Púnica.

Colonitzada al llarg dels segles per pobles autòctons, fenicis, grecs, romans, cilicis, cristians, àrabs, turcs, francesos i anglesos, de qui es van independitzar el 1964, a Malta hi trobem diverses restes romanes, com una domus –l´anomenada Vil·la romana de Rabat a la qual dedicaré la segona entrada d´aquesta petita crònica- amb un mosaic central conservat en la seva totalitat com a element principal a més d’altres espais quotidians i gran part de les restes de les construccions de pedra que conformaven l´hàbitat tradicional romà. A més, a l´illa de Gozo, i que de fet forma part del país, hi localitzem també la seva herència en una gran pedra de molí molt utilitzada a l’època i conservada en el seu lloc original.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo  [Fot.: Anna Ruiz]

També a l’illa de Gozo podem visitar una preciosa referència literària, la Cova de Calipso on, segons l’Odissea,  la nimfa del mar va retenir l´heroi Odisseu durant set anys amb l´esperança d´aconseguir que l’heroi, rendit als seus encants i a la seva promesa d´immortalitat, es quedés amb ella encara que finalment, per designi del pare Zeus, no ho aconseguís.

Cova de Calipso, a l´illa de Gozo [Fot.: Anna Ruiz]

Aquest és un fragment del poema homèric en què es descriu la cova,

Quan [Hermes] arribà per fi a aquella illeta remota,

Abandonà el mar de color violeta i, per terra,

Es dirigí a la gran cavitat on vivia la nimfa,

La de cabells arrissats. La trobà que era dins de la casa.

Un gran foc cremava en la llar, i de lluny perfumava

l´illa amb l´olor de la llenya encesa de cedre i de tuia.

Ella, a sa casa, mentre cantava amb veu dolça, atenia

La llançadora del seu teler, que era d´or, i teixia.

Un bell bosquet ufanós hi creixia, al voltant de la cova,

Tot de bedolls, de pollancres i de xiprers olorosos,

on moltes aus de grans ales tenien el niu i dormien:

òlibes i esparvers, i cornelles marines que grallen

sense parar i per dins de la mar és on troben faena.

Tot al voltant de la balma profunda hi havia una parra

que s´estenia amb pomells abundants de raïm, vigorosa.

Quatre fonts en filera vessaven una aigua molt clara,

en direccions diferents a pesar de brollar totes juntes.

Prats suaus de violes i de julivert s´estenien

al seu voltant. Era un lloc on un déu immortal, si hi anava,

s´admiraria de veure´l i el pit s´ompliria de joia.

[Cant V, 55-74, Proa, versió de Joan F. Mira, 2011]

Per acabar, dir-vos que l’aqüeducte més antic i paradoxalment més ben conservat dels dos que podem visitar però no d´època romana és el de Wignacourt, ubicat a la població de Santa Venera, entre Rabat i La Valletta, la capital de l´illa de Malta, de grans dimensions i longitud. Sabem que és més antic perquè els carreus de construcció no estan col·locats amb tanta precisió, el seu tamany és major i és d’una alçada més petita, veient també aquestes característiques en els arcs. Aquesta construcció va ser promoguda per Fra Alof de Wignacourt, Gran Mestre de l´Ordre dels Cavallers de Sant Joan o Cavallers de Malta, des de 1601 fins a 1622.

Aqüeducte de Wignacourt a Santa Venera

Fins aviat, tripulants!

Anna Ruiz de la Fuente

2n Curs del Grau d´Educació Primària (UB)

De Barcino a Massachusetts

L´estiu del 2013 es complirà una dècada des que vaig acabar els meus estudis del batxillerat humanístic a l´escola Vedruna-Gràcia de Barcelona. Recordo aquells vells (i bells) temps en què els meus companys i jo ens deixavem captivar pel mestratge que ens regalava el món de les lletres en general i el del clàssic en particular a les classes de grec i de llatí, on ens anavem amarant d´humanisme de cap a peus sentint-nos diferents de la resta de companys i gaudint de l'experiència de conèixer els orígens de la nostra cultura, de la nostra llengua i de nosaltres mateixos. La passió d´en Jordi em va enganxar de tal manera que fins i tot vaig centrar el meu treball de recerca en la cultura grecoromana, cercant el filó de mites clàssics que han estat font d´inspiració per a les pel·lícules de Walt Disney.

Acabada aquella etapa educativa a Vedruna, he passat set anys més a la Universitat formant-me com a filòloga (en l´especialitat d´anglès) i com a mestra de Primària. Durant aquests anys he tingut l'oportunitat de treballar amb nadons d'escoles bressol, amb nens i nenes de les etapes d' infantil i primària, amb estudiant de l'ESO i del batxillerat, i fins i tot amb adults disposats a aprendre anglès. El darrer any de la meva vida s´ha caracteritzat per la frustració de saber-me altament qualificada i preparada per endinsar-me en el món de l'ensenyament però de trobar-me, malauradament, les portes tancades allà on anava. Durant l' últim mes de juny vaig repartir i enviar al voltant de 180 currículums per tota la ciutat (i altres països), sota un sol abrusador i amb la sensació de trobar moltes més cares de pomes agres que no pas amables. Creia que la meva vida giraria al voltant de l´educació i de  l'ensenyament de l' anglès però...

Heu de ser conscients que la vida dóna moltes voltes i que mai sabeu on us poden portar els seus viaranys, i molt més ara, una època de crisi mundial profunda econòmica i de valors; valors que us asseguro que en Jordi i els altres professors de l'escola em van saber inculcar. Mireu si aquesta vida pot arribar a ser màgica i cíclica que fa tot just una setmana  m'han ofert una feina a una escola pública de Massachusetts com a professora de llatí. Jo que ja havia deixat de banda tots aquells anys a Vedruna, ara he sigut conscient de la importància que van tenir totes aquelles classes, sessions de teatre, balls de sirtakis i un llarg etcètera; jo que vaig dedicar un any sencer a comparar la cultura grecoromana i l' americana a través del sedàs de l´iconografia popular de Disney, ara em disposo a fer les maletes i a alçar el vol (mai millor dit!) per ensenyar als adolescents americans tot el que li deuen als antics. 

Un consell final: aprofiteu aquests anys màgics a l'escola, apreneu i absorviu com esponges tot el que els vostres mestres us vulguin ensenyar perquè, en aquesta vida, mai se sap què ens depara el futur i on es troba el nostre destí!

Mireia Ilarri

Bressol de tots els blaus

Dissabte passat, 21 de juliol, va tenir lloc, a la Sala Meifrèn de la Societat L´Amistat de Cadaqués, la presentació del poemari Bressol de tots els blaus de Montserrat Gallart i Sanfeliu i publicat pel segell editorial barceloní Témenos Edicions. La cuidada edició d´aquest recull de poemes dedicats a un mateix paisatge físic i sentimental alhora, compta amb un magnífic recull de fotografies de Sara Molina que il·lustren i testimonien amb versos triats la llum i el color d´aquest agermanament poètic. Deixem, però, que siguin les paraules de l´autora les que ens menin al significat profund d´aquest llibre tan lligat al mar ...

“En aquests 47 poemes parlo del mar de Grècia i del mar de Cadaqués, de la Mediterrània, que ens amara de vinya, de xiprers, d’alzines i d’olivera, i que ens fa ser pacífics, vitals i molt íntims; de la llum i dels colors d’aquest paisatge, que és un bocí de Paradís.

El poemari és, perquè Cadaqués i Grècia també ho són, ple de sensacions. Entre aquestes sensacions hi trobem l’olor de la roba neta recent estesa, la de les alfàbregues dels carrers, l’olor de mar i de salobre, les olors del mercat i dels cafès...

Sentim les veus dels infants enjogassats a les platges, a les cases i pels carrers, o les veus dels cors que de tant en tant canten a l’església, sentim els silencis de la nit o els crits eixordadors de les gavines. I un so comú de Cadaqués i de Grècia, potser de tota la Mediterrània: el toc de les campanes a l’església.

A Cadaqués veiem la llum que ho inunda tot, les nits tan farcides d’estels com les nits de muntanya; les sortides de sol més enllà de Port Lligat, o les de la lluna més enllà de S’Arenella;  veiem els amics i la blancor de les cases, o el relleu de les muntanyes cap al tard.

Assaborim els àpats compartits a les terrasses o els aperitius i cremats de platja, les olives, les anxoves, el bon peix, els taps i, darrerament, fins alguna especialitat  grega.

A Cadaqués i a Grècia veiem i toquem els gats per fer-los moixaines; toquem l’aigua freda, les pedres de pissarra i les que s’assemblen al marbre de vora mar, i ens banyem de vegades, nus, a la nit.

L’objectiu, com sempre, el plaer de la lectura. Moltes gràcies i gaudiu dels poemes i de tot el que us suggereixin.”

Arquetip

                                         

A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.                 

Harmonia feta marbre, i el mar                                         

als peus, que para una catifa al temple.                            

La llum inunda les columnes                                               

i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós                                 

que embolcalla l´indret.                                                      

El vent respecta l´únic arbre                                               

rostit, posat a prova i ferm.                                                  

Quan cau la tarda,                                                               

el sol s´amaga rere l´estol d´illes                                       

i, en posta encesa d´un vermell violent,                             

trasmuda el cel en immens mantell càlid.                         

No hi ha remors però hi ha presència,                                

i em trobo assimilada aquí                                                 

com una peça més de l´harmonia                                      

intemporal i eterna.                                                            

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,                            

però m´hi sento menys en fals                                           

que davant teu.                                                                    

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται

Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα

στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.

Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες

και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι        

που τυλίγει τον χώρο.

Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,

αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα, 

ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών

και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,

αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.

Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία

και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ

σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,

άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,

αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη

παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)

D·I·M

Dissabte, 14 de juliol. 10.45 ante meridiem. Carrer Muntaner cantonada Sant Màrius. El títol d´aquesta entrada podria fer referència, a primera vista, a part d´una inscripció funerària del tipus D·M·S (Dis Manibus Sacrum), però no és el cas. El relleu, malgrat estar a nivell de la mirada dels vianants, passa gairebé desapercebut. A tocar d´un xamfrà, no té relació aparent amb l´establiment que és al costat. Què significa? Quin sentit té la misteriosa presència d´unes paraules tan venerables en un lloc com aquest? A quines conclusions podria arribar un arqueòleg si d´aquí a 2.000 anys en fes la descoberta?  Petits secrets d´una ciutat.

El vell rei soca

Fa molts anys passava a classe els 13 episodis d´una de les millors  sèries que mai s´hagin  gravat per a la televisió: Jo, Claudi, una coproducció de la BBC i London Films que es va emetre per primera vegada al Regne Unit el 1976, a TVE el 77 (amb censura) i finalment a TV3 la temporada 88-89. Encara ara sé que les imatges i els diàlegs d´aquesta història, creada pel guionista Jack Pulman a partir de les novel·les de l´escriptor britànic Robert Graves, roman en la memòria d´algun exalumne perquè així m´ho ha fet saber quan hem coincidit per recordar vells (i bells) temps o a través d´un correu a propòsit d´un o altre afer personal. Cada episodi comença amb l´emperador Claudi, ja vell i solitari, entestat a escriure la història de la seva família, la dels emperadors de la dinastia Júlia-Clàudia, una història farcida d´intrigues polítiques, corrupció, ambició i orgulls desmesurats, afany de poder il·limitat i de tots aquells ingredients que fan de la condició humana un fet únic i admirable (per la bondat d´uns) i alhora terrible (per la maldat o la sort d´altres). Recordo que veure-la a classe i comentar-la després amb els alumnes a partir d´un guió de treball sobre cada episodi (i que encara conservo) era molt estimulant -almenys per a uns quants i per a mi mateix- i un dels punts d´inflexió del que significa realment la paraula educar a partir d´una activitat d´aula. En teníem prou amb una frase, un discurs, un gest, una mirada o un silenci de qualsevol dels inoblidables personatges que van desfilant al llarg de la sèrie per obrir un debat -encès en alguns moments- sobre la capacitat dels éssers humans en general, i dels governants en particular, de desplegar tot el ventall d´emocions, sentiments, valors i contravalors que ens defineixen. Al Jo, claudi hi trobàvem de tot: passió, indiferència, ira, templança, amor, odi, valor, covardia, lucidesa i demència a parts iguals. Un llibre d´història excepcional del qual els meus alumnes i jo mateix podíem aprendre i reflexionar sobre un munt de coses. La història de Claudi no deixa de ser un fragment de la història del món i dels homes i ara mateix, la convulsió dels temps que ens toca viure m´ha fet pensar que no seria una mala decisió tornar-la a passar als estudiants del curs vinent.  Opino que fins i tot és més necessària avui que fa uns quants anys, una manera força atractiva de convidar a repensar en quin punt estem de les relacions entre la societat civil i el poder polític, la frivolització d´alguns espectacles suposadament culturals o el paper que ha de jugar l´Estat en la vida privada de les persones, inclosos els drets i la dignitat individuals. M´ha fet pensar en tot això un moment de l´últim capítol, el tretzè, intitulat El vell rei soca: començat l´episodi, els ministres (que no mestres) de Claudi, Pal·las i Narcissus, resolen que l´emperador ha de procurar-se una nova esposa  després de la vergonyant Messalina. Mentre debaten entre sí amb acalorament en presència de Claudi, aquest, sense escoltar-los i en un estat manifest d´absència mental, va repetint com un mantra les següents paraules: "que tot el verí que aguaita sota el fang, surti a la superfície". El conseller més intrigant postula Agripina, la seva amant i neboda de l´emperador, una dona pèrfida i ambiciosa fins a límits insospitats, com a candidata perfecta i Claudi, sabent que aquest matrimoni accelerarà la seva pròpia mort i la ruïna de l´Imperi, hi accedeix. Claudi és un home intel·ligent i reflexiona profundament sobre el poder i els homes. Cal que tota la maldat, el verí que rau a les entranyes dels poderosos aflori perquè pugui néixer un nou ordre polític, social i econòmic? Ell n´està convençut, i nosaltres?


 

L´herbari d´Ovidi

Remenant el bagul dels records, m´he topat amb aquest treball de l´Helena de fa un parell d´anys, quan cursava Llatí I. Ara és ja una extripulant que navega en solitari però m´ha fet molta il·lusió retrobar-la (dic retrobar-la perquè sempre he pensat que el que fem és un reflex fidel del que som) en aquesta original activitat a propòsit de la lectura del llibre Narracions de mites clàssics, una adaptació de Les Metamorfosis d´Ovidi. Seva és també aquesta entrada d´inspiració ovidiana. Avui la vull compartir amb tots vosaltres.