9 d’octubre del 2018

Mereixes saber grec

“Saber Griego sirve para lo mismo que sirve oler una rosa, contemplar un cuadro o asistir a un concierto”
                                                                            Mercedes Madrid (professora de Grec)




Filòlegs són els qui ensenyen la llengua d’Homer, Virgili, Cervantes, Shakespeare i tants d’altres. I, tanmateix, filòlegs són també els enamorats de les paraules. I és cosa sabuda que estimar les paraules és la condició bàsica per pensar correctament o escriure un bonic poema d’amor…

Però sense la llengua grega, el filòsof i el poeta que tots portem a dins tindrien la difícil tasca d’inventar una altra paraula més precisa que idea, amb la qual pensar idees. I una altra més bella per dir poema.

Sense nocions de grec, encara que siguis Nobel de Física, ignoraràs que dividir un àtom és impossible. Sent un carismàtic parlamentari o un meticulós gramàtic, desconeixeràs que quan dius monarquia, utopia, democràcia, metàfora o al·legoria estàs parlant en grec sense saber-ho. Podràs ser un respectat biòleg que guarda en la seva memòria el nom de tots els animals, però et costarà d’entendre que un cefalòpode té el cervell als peus. Si la teva vocació és la cirurgia, hauràs de cercar en un diccionari què és una histerectomia. I tot i ser medallista olímpic, no sospitaràs que un gimnasta vestit és una contradicció o que Alícia és un nom molt autèntic.

Si no estudies grec et serà impossible endevinar que el cosmos ho és perquè és bell i ordenat, que la cosmètica  pretén que el rostre humà sigui tan bell i ordenat com el cosmos; i que la Via Làctia, una galàxia on es troba el nostre Sistema Solar, és tan sols el raig de llet que brolla del pit d’una orgullosa deessa.

Si desconeixes la literatura grega podràs ser un expert informàtic capaç d’eliminar els troians de tots els ordinadors, però poc podràs dir d’Hèctor, el més noble dels troians, ni de la més extraordinària guerra de la història. Sent el psicòleg més prestigiós del món no acabaràs de comprendre per què tots els nens tenen complex d’Èdip. Potser siguis l’esteta de moda i vulguis parlar sobre La Farga de Vulcà del genial Velázquez sense saber que Vulcà era en realitat Hefest, que era coix, i que es va enamorar de la més bella i sensual de les divinitats, i que el menyspreu d’aquesta el va fer el més dissortat déu de l’Olimp.

El protagonista de la pel·lícula és un heroi, sí. Però sense grec mai sospitaries que està emparentat amb els déus i lluita per la seva vida i la dels altres. Malgrat alguns actors i crítics de cinema són hipòcrites i cínics, no sabràs que tots els actors duen una màscara i que tots els cínics admiren els gossos. Amant de la música urbana, inspirada per algú, et serà fàcil constatar que “raper” i “rapsoda” comencen per “rap-“, però et serà més difícil apreciar que tant els moderns rapers com els antics rapsodes hel·lens són experts en cosir cançons. I si algú et diu peripatètic, provocant el teu enuig, serà perquè ignores que t’està comparant amb un dels més grans filòsofs a qui agradava molt passejar acompanyat dels seus alumnes. I que és, certament, patètic enfadar-se per això.

És més que probable que sàpigues que Víctor Valdés va ser un fantàstic porter de futbol, allò que en castellà se’n diu “cancerbero”, però sense grec mai no sospitaràs que, tot i no pretendre-ho, l’estàs comparant amb un gos de tres caps. Sabràs que les pitonisses són bruixes endevinadores, tot i no endevinar que la seva saviesa ve de la terra i que són amigues de la serp Pitó. Gaudiràs dels simpàtics dofins, però no sabràs que es diuen així perquè tenen melic. Hauràs sentit parlar de Penèlope, popular actriu i preciosa cançó de Serrat, però res sabràs d’aquella altra Penèlope que teixia i desteixia el seu teler esperant pacientment el seu estimat Odisseu, més conegut com Ulisses.

En una biblioteca s’emmagatzemen llibres, però si no saps grec potser desconeguis que, per la mateixa raó, el moble on guardes els teus discos preferits és una discoteca, encara que no tingui barra de bar ni llums llampants. Potser intueixis que l’alfa i l’omega són el principi i el final. Però no sabràs per què. I ni tan sols arribaràs a pensar que una omega és només una “o” molt gran.

Sense els mites grecs, el taló d’Aquil·les, la poma de la discòrdia o la caixa de Pandora només serien frases fetes, buides, sense sentit. I si no saps què s’hi amaga al darrera, mai arribaràs a saber la causa de la còlera del guerrer en la batalla, la ira desfermada d’Eris o les moltes coses que van sortir de l’enigmàtica gerra abans de quedar tancada en ella l’esperança.

Potser un dia, després d’una silenciosa dardada, et vas enamorar platònicament del teu atractiu veí (o veïna). I, posseïda (o posseït) per les muses, vas passar la tarda escrivint versos. Però si no saps res de l’antiga Grècia, ignoraràs per què el teu amor és vertaderament platònic, qui són les muses i qui et va llançar l’amorosa sageta.

I sense grec, en fi, mai sospitaràs que, malgrat no haver estudiat cap llengua més, en llegir amb devoció el teu poema amorós, t’hauràs convertit en el més digne dels filòlegs.

I que, precisament per això, mereixes saber grec.
                                                                                                    Anònim

Mereixes Saber Grec by on Scribd



45 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Confesso que fa temps, massa probablement, vaig llegir en un blog (em sembla) aquest text en castellà. Em va agradar tant que el vaig traduir al català i el vaig guardar i usar com a document privat per treballar amb els meus alumnes. L'he buscat per internet i no he sabut trobar la versió original que un dia em va entusiasmar i, "mutatis mutandis", he decidit publicar-lo "catalane" tot esperant que el "primus auctor" se senti afalagat per la publicació i no m'ho tingui en compte. Tant de bo sabés de qui es tracta! Òbviament aquest comentari vol ser un agraïment (pel text escrit, tan eloqüent) i una disculpa alhora, perquè el fet de compartir-lo "hic et nunc" em sigui perdonat. Gaudiu-lo!

Esperanza Gonzalo ha dit...

Excepcional y hermoso. Exhaustivo y emocionante.Gracias por poner en palabras tantas verdades y sentimientos

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Suscribo tu comentario palabra por palabra, Esperanza.

Anònim ha dit...

Salve!!

Avui mateix a la classe, hem parlat una vegada més, de l'etimología de les paraules.
Primerament hem anomenat la paraula galàxia, la qual hem acabat definint com al camí de la llet. I amb aquesta dada i la recerca de google, fent referència al quadre de Rubens, he sapigut trobar la història que hi oculta el quadre.
Pel que fà aquest, m’ he informat sobre la seva Representació mitològica.
Parla d’Hèrcules, fill del Déu Zeus i de la mortal Alcemena.
Resulta que el rei Amfitrió, marit d’Alcemea, va ser substituït per Zeus, i finalment acabar engendrant a Heracles.
Hera,esposa de Zeus, dominada per la pròpia gelosia, va enviar dues serps per a matar al petit Hércules. Però aquest les va escanyar amb les seves poderoses mans. Però,Zeus tenia molt clar que volia que aquest adquirís la immortalitat. I va ser per això, que va aprofitar-se’n en el moment precís que Hera estava dormint, per a poder alletar-lo. Desgraciadament, la criatura va fer un moviment brusc, i va acabar despertant a la Deesa.
Donades les circumstàncies remotament inapropiades, aquesta va apartar-lo bruscament.
I el que representa el quadre, o la idea que vol donar, em sembla que és aquesta escena tant representativa de la llet vessant-se, i formant el camí de les estrelles que conduiria al Olimp. La Vía Láctea.

Víctor López ha dit...

El naixement de la Via Làctia.

La història del naixement de la via lactia provè de diferentes obres literaries que van ser plasmades al cuadre, que està exposat al Museo del Prado, per Rubens.
La mitologia que s'amaga darrere aquest cuadre del pintor Rubens és com Zeus volia que el seu fill amb la mortal Alcmena, Hèrcules, fos inmortal i va fer que, la seva gelosa dona Hera, amamantés a Hèrcules quan ella estava dormida, però Hera quan es va despertar es va donar compte que estava donant d'amamantar a un fill no desitjat, fruit d'un adulteri i amb un gest brusc va deixar d'amamantar-lo fent per tant que amb el derramament de la llet del seu pit, es formés la Via Làctia.

Enric Brotons ha dit...


Abans de res vull dir que aquest text em va semblar molt bona manera de fer-nos veure la importància que té el grec per entendre moltes coses que ens rodegen que potser no sabem, el títol també diu molt de tot plegat i espero aprendre’n tan aviat com pugui.

1-En aquesta primera foto veiem una escena mitològica que representa l’origen de la Via Lactea. Zeus en una de les seves infidelitats va tenir un fill que es deia Hèrcules va ser el fill preferit de Zeus i a la seva dona Hera la va enfurismar el fet que l’hagués tingut amb una altra dona que no fos ella; és per aquest motiu que va intentar matar a Hèrcules sense exit. Com que Hèrcules era fill d’una mortal ell també ho era, per tal que fos inmortal havia de mamar la llet d’Hera, però evidentment aquesta no li permetria; és per això que va haver de fer-ho mentre Hera dormia, però es va despertar i al retirar-li el pit unes gotes de llet van caure al firmament formant la Via Lactea que significa Camí de Llet.

2-El famós cavall de Troia va ser l’element clau per els grecs en la guerra de Troia, ja feia uns anys que la guerra durava i l’exèrcit grec intentava asaltar les muralles de la ciutat de Troia amb totes les pèrdues que això comporta, la batalla no s'atura i no aconseguien res, aleshores els grecs van pensar una tàctica per entrar a la ciutat d’amagat. Van construir un cavall gegant de fusta i el van oferir als troians com a mostra de respecte, aquests el van acceptar orgullosament i el van entrar dins la ciutat; durant la nit els soldats grecs que s’amagaven dins el cavall van sortir i van obrir les portes de la ciutat donant pas a l’exèrcit grec que un cop dins la ciutat va aniquilar i destruir tot el que li va semblar, es diu que la destrucció va ser terrible, però per entrar a la ciutat va fer falta aquest pla enginyós.

3- Aquesta és l’escena que apareix en la Ilíada i és el moment que més endavant desencadena l’escena més colpidora i sorprenent de tota l’obra. Es situa a la guerra de Troia, i fora les muralles de la ciutat veiem Aquil·les arrossegant un cadàver com si volgués mostrar-ho als troians, de fet és així, el cadàver es Hector, fill del rei Priam. Aquil·les en un acte gens humà en comptes de lliurar el cos d’Hector al seu pare per tal que pugui enterrar s'arrossega desfigurant-li la cara i el mostra davant del seu pare; aquest està molt dolgut ja que era el seu fill legítim. Com he dit abans això provocarà que Priam vagi al mateix campament d’Aquil·les a suplicar-li el cos d’Hector, allí hi té lloc una escena impressionant i amb un gran missatge

4- En la representació podem veure el mite d’Èdip i l’Esfinx . La història comença quan Hera que tenia un caràcter molt venjatiu va enviar a les portes de la ciutat de Tebes una criatura monstruosa anomenada Esfinx, tenia cap de dona, cos de lleó i ales; aquesta era temuda per tothom i s esi volia entrar a la ciutat s’havia de respondre la seva enigma “Quin animal té quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit?”, si no s’encertava el propi Esfinx s’encarregava de matar al qui ho intentava; Un dia Èdip va voler entrar a la ciutat després de plantejar-se l’enigma. va respondre “és l’home” era correcte; l’Esfinx sorprès i frustrat es va precipitar dalt a baix d’un penyasegat perdent la vida. És per això que s’uilitza l’expressió “ser enigmàtica com una Esfinx”

Alba Luaces ha dit...

El primer quadre és el naixement de la Via Làctea, una pintura feta per Rubens, que avui en dia es pot trobar en el museu El Prado.
El quadre representa el mite que explica el naixement de la Via Lactea. Zeus va tenir un fill, Heracles, amb Alcmena. L'esposa de Zeus, Hera, dominada per la gelosia va enviar dues serps per matar a Heracles al seu bressol, però aquest les va estrangular amb les seves poderoses mans. No obstant això, Zeus va aconseguir que Heracles adquirís la immortalitat en ser alletat per la mateixa Hera, col·locant el nen al seu pit mentre ella dormia. La força del nen va despertar a la deessa que, ofesa, el va apartar bruscament. La llet vessada del seu pit va formar el camí d'estrelles que condueix a l'Olimp, la Via Làctia. D’aquí ve el nom, que vol dir “Camí de llet”.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 1: La Via Làctia

Zeus era molt aventurer i li agradava molt tenir diferents dones, de manera que mai li va guardar fidelitat a la seva dona Hera. En una d'aquestes aventures, Zeus es va unir amb Alcmena, i aquesta va quedar embarassada donant a llum a Heracles. Hermes, missatger dels déus, va portar un dia al bebé Heracles fins Hera perquè alletés la seva llet i obtingués la immortalitat mentre ella dormia, però de sobte la deessa es va despertar i el va empènyer lluny, fent que les gotes de la llet sortissin a borbolls creant la Via Làctia.
El naixement de la Via Làctia és un quadre del pintor Peter Pauls Rubens, realitzat en 1636, que es troba al Museu del Prado.

-Diapositiva 2: Cavall de Troia
Feia ja deu anys que els grecs s’enfrontaven amb els troians per sotmetre la ciutat, però a causa de l’acció dels déus i la protecció perfecta que els oferien les seves muralles, semblava impossible que algú pogués ja derrotar-los per la força. Calia cercar una estratègia diferent i Ulisses, el més astut de tots els grecs, la va trobar. Els grecs durant la guerra de Troia van construir una estatua de fusta en forma de cavall , que amagava guerrers en el seu interior. Els troians, creient que era un regal, el van entrar a la ciutat i aquesta fou la seva perdició.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 3: Mort d'Hèctor
Héctor era un dels fills de Príam, rei de Troia, i de la seva esposa Hècuba. Estava casat amb Andrómaca i tenia un fill, Astianax. Va ser el gran heroi de la defensa de Troia enfront dels grecs.

Mitjançant la lectura de la Ilíada podem descobrir a un Héctor noble, coratjós i admirable. Odiava al seu germà Paris, que en raptar a Helena havia provocat la ira dels grecs. Va defensar la ciutat amb gran ardor i va portar als troians a la batalla quan el grec Aquil·les va renunciar a lluitar pel seu desacord amb Agamèmnon. En veure els grecs en un gran compromís, Patrocle, amic íntim d'Aquil·les va anar al camp de batalla amb l'armadura de l'heroi i va fer estendre el pànic entre els troians, que van pensar que Aquil·les havia decidit tornar, però en veritat era Pàtrocle que acabarà mort.

Aquil·les va quedar commocionat amb la mort del seu amic i va tornar al camp de batalla per venjar. Va signar la pau amb Agamèmnon i va partir furiós a la recerca dels troians, que van fugir al veure-li. Només Hèctor li va fer front, però no va tenir oportunitat de fer res ja que Aquil·les va matar en un combat molt curt. Aquil·les va lligar el cos del troià a la part del darrere de la seva quadriga per arrossegar-se de manera deshonrosa. El va portar fins on estava el fèretre de Pàtrocle i després va seguir negant-se a proporcionar-li un enterrament digne. Finalment, amb l'enorme pena d'haver perdut el seu fill va fer entrar en raó a Aquil·les per poder honrar Hèctor.

-Diapositiva 8: Penèlope
Penèlope era l’esposa d’Ulisses i reina d’Ítaca. Durant els 20 anys d'absència del seu marit, a causa de la guerra i del llarg camí de tornada a casa, Penélope va demostrar ser una esposa fidel, mantenint al seu marit en la memòria i resistint la pressió dels nobles d'Itaca que pretenien casar-se amb ella. Mentre esperava Ulisses que tornés de la guerra teixia un mantell, que després desfeia de nit, per entretenir els pretendents que volien casar-se amb ella. Així, el mantell no s’acabava mai i ella feia temps per esperar el seu espòs.
El quadre va ser pintat per John William Waterhouse al 1912.

Anaïs Yuste ha dit...

- Diapositiva 10: Aquil·les
Aquil·les era fill de Tetis i Peleu , la seva mare l’havia submergit a les aigües de la llacuna Estígia perquè fos del tot invencible però l’aigua no va mullar el taló per on la seva mare l’aguantava. Va participar a la guerra de Troia amb els seus companys, els Mirmidons; era el millor guerrer dels grecs i va matar al príncep troià Hèctor. Després Paris, germà d’Hèctor , el va matar clavant-li una sageta al taló que era l’única part vulnerable a les ferides del seu cos.

-Diapostiva 12: La caixa de Pandora
Després de castigar Prometeu, Júpiter va castigar els homes, i els envià Pandora, la primera dona. Aquesta va ser creada per Vulcà i, per ordre de Júpiter, totes les divinitats li van atorgar una qualitat, com la bellesa, l’habilitat, la gràcia, etc.
Júpiter la va lliurar a Epimeteu, germà de Prometeu que, captivat per la bellesa de Pandora, oblidà els consells del seu germà de no acceptar cap regal que vingués dels déus.
Els déus també havien obsequiat Pandora amb una caixa, la qual no havia d’obrir mai. Però va poder més la curiositat que el seny. Pandora va obrir la caixa i llavors es van escampar entre la humanitat tolts els béns i els mals. Per sort, Pandora va tancar-la ràpidament i a dins quedà només l’Esperança.
El quadre va ser pintat per John William Waterhouse.

-Diapostiva 13: Eros/Cupido
Segons la llegenda, fruit de les relacions entre Venus i Mart va néixer Cupido. Se’l representa com un nen amb ales i sovint porta un arc i un carcaix amb dos tipus de fletxes : unes amb la punta d’or que provoquen un amor instantani i unes altres amb la punta de plom que provoquen indiferència o rebuig. Amb aquestes fletxes podia despertar amors i passions en tots els éssers mortals i inmortals, però també històries molt tempestuoses.

Maria García ha dit...

Els grecs, com moltes civilitzacions antigues passaven molt de temps estudiant el cel, relacionant-lo amb mites i llegendes. Com és el mite de la ia Làctea.
Aquest mite parla de Zeus, que va tenir moltes aventures amb altres divinitats i amb mortals. Una d’elles va ser Alcmena, filla del rei Electrion de Micenes i dona de Amfitrió. Zeus va aprofitar que el seu marit no estava per metamorfosar-se en ell i anar amb Alcmena.
Quan Amfitrió va tornar, també va passar la nit amb ella i per això, Alcmena va quedar embarassada dels dos. De la seva unió amb Zeus va néixer Heracles, i de la d’Amfitrió Íficles. Tot i així abans de néixer Zeus estava orgullós del seu fill, fins i tot el va considerar el seu preferit, el que va despertar una gran ira i gelosia cap a la seva esposa Hera, qui amb raó, no suportava que una altre dona, i simple mortal anès a donar a llum a un fill del seu marit.
Hera va intentar impedir el naixement de Heracles, qui va estar deu mesos al ventre de la seva mare. Quan Heracles era un bebé, Hera li va enviar dues terribles serps per matar-lo mentres dormia al seu bressol, però al ser un semidéu, va estrangular una serp amb cada mà gràcies a la seva força sobrenatural. Tot i així, Heracles era mortal i només aconseguiria la immortalitat si mamava del si d'Hera, la qual cosa era pràcticament impossible.
D'aquí sorgeixen dues teories o versions sobre l’origen de la via lactea. La primera diu que el déu Hermes, missatger dels déus, va portar al nen amb Hera mentres ella dormia i el va posar al seu pit per tal de que es alletés de la seva llet divina, però en despertar i veure a Heracles, la deessa el va retirar bruscament i la llet va seguir rajant, escampant-se per l'univers i donant origen així a la Via Làctia.
La segona versió explica que Hera i Atenea passejaven pel camp quan van veure un bell nen que descansaba sobre la fresca herba. Atenea va convèncer a Hera per a que ho alletés i aquesta va accedir, sense saber que es tractava d'Heracles. El nen va xuclar la llet amb tanta força que va ferir a la deessa i aquesta el va apartar, mentre la llet va seguir fluint fins a formar la Via Làctia.
El quadre de la Via Làctia va ser pintat per Pedro Pablo Rubens al 1636, és un estil barroc i esta pintat amb la tècnica de l'oli. Actualment es troba en el Museo del Prado.

Anònim ha dit...

SALVETE TRIPULANTS!!!

La guerra de Troia es va iniciar quan Helena d’Esparta va fugir amb el príncep Paris, de Troia, o bé va ser segrestada per ell. Helena estava casada amb Menelau, i els prínceps grecs que havien jurat respectar el matrimoni i protegir-lo, es van veure obligats a fer ús de les armes per contraatacar.
Tenim per entès, que els grecs van ser els que es van inspirar amb el cavall de Troia.
Va ser un enorme cavall de fusta, en el qual s'havien amagat els soldats grecs durant la Guerra de Troia, que els grecs van deixar, com una ofrena davant les portes de la ciutat assetjada de Troia.
Segons l'Eneida de Virgili,degut a que les forces gregues no podien entrar a Troia a causa de les altes muralles i els sistemes de defensa que la protegien des de feia deu anys. Els habitants de Troia, grans creients dels déus, havien de ser vençuts amb una trampa, elaborada per Ulisses. Les tropes gregues van tenir la gran inspiració de retirar-se de la plana, i van deixar només un gran cavall de fusta davant les portes de la ciutat. Els habitants de Troia, en veure el cavall, van pensar que era un regal dels déus i van introduir-lo dins la ciutat. A la nit, els soldats amagats van sortir i van obrir les portes de la ciutat, de manera que van permetre que l'exèrcit grec envaís la ciutat. És per això que sempre que parlem d’un regal enverinat fem referència als grecs, i ho expressem amb la frase mítica de: timeo Danaos et dona ferentes ('tem els grecs fins i tot si porten obsequis') de Virgili.

Anònim ha dit...

En la mitologia grega, Hèctor (en grec antic Ἕκτωρ) era príncep de Troia i un dels herois que van lluitar en la Guerra de Troia. La seva esposa era Andròmaca, la filla del rei de Tebes de Mísia, i els seus pares eren Príam i Hècuba.
Quan els troians atacaren les naus gregues, Hèctor va fer el seu paper més brillant. Tota la responsabilitat de la batalla va caure sobre ell.
Finalment, Zeus ordenà als déus i les deesses que deixessin la batalla a les seves mans fins que Aquil·les no participi en el combat. Quan la situació es tornava crítica pels grecs, Patrocle, autoritzat per Aquil·les, els va anar a socórrer, però Hèctor el matà quasi immediatament i li va prendre les armes, malgrat els esforços dels grecs per impedir-ho.

Amb el retorn d'Aquil·les a la guerra, arriben els darrers moments de la vida d'Hèctor. Quan Aquil·les va matar Polidor, un dels germans d'Hèctor, aquest li tirà la llança, però va caure sense força als peus de l'heroi grec. El seu destí li impedia fer res contra Aquil·les, havia de morir a les seves mans. Per retardar el moment, Apol·lo el va voltar d'un núvol, i Aquil·les el buscava en va. Però mentre la resta de l'exèrcit troià es refugià a la ciutat, Hèctor es quedava fora, davant de les portes Escees. Els seus pares li demanaven que entrés, però no va fer cas dels seus consells, estava esperant a Aquil·les. Quan arriba el grec, Hèctor, amb por, fuig corrents i dóna tres tombs al voltant de la ciutat perseguit per Aquil·les, fins al moment que Atena, sota l'aparença de Deífob, aconsegueix que Hèctor s'aturi, prometent-li el seu ajut en el combat. Però quan Hèctor accepta la lluita, Atena desapareix, i Hèctor entén que ha arribat la seva hora. Apol·lo abandona també a Hèctor i Aquil·les li dóna el cop fatal. A l'instant abans de morir, Hèctor suplica a Aquil·les que torni el seu cos a Príam, però Aquil·les ho rebutjà. Aquest mentre parlava i meditava accions ultratjoses contra el diví Hèctor, va foradar-li per darrere els tendons d'ambdós peus des del turmell cap al taló i hi va fer passar corretges de pell de bou. El va fermar al seu carro amb corretges de cuir, mentres voltava per ciutat sota els ulls de tots els troians deixant que arrossegués el seu cap amb malena negra. Després va exposar el cadàver al camp dels grecs i l'abandonà sense cap protecció, a mercè dels gossos i els ocells.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 4: Èdip i l'Esfinx
Els déus de l'Olimp eren molt severs amb tot el que els decebia. Alguns, com per exemple Hera, tenia un caràcter tant venjatiu que no perdonava mai una ofensa. Una vegada, Hera va decidir castigar els habitants de Tebes per un crim comès a la ciutat, i per aconseguir-ho va utilitzar l'Esfinx: un monstre enorme que tenia el cap i el tors de dona, potes de lleó, cua de serp i ales d'àliga.
Hera va ordenar a l'Esfinx que se situés al congost del camí de Tebes per on passaven tots els que volien entrar o sortir de la ciutat i cada vegada que hi passava un viatger l'Esfinx li feia una endevinalla, que era : "Només té una veu, i camina amb quatre potes al matí, dues al migdia i ters a la nit. Com menys peus té, més veloç corre. Si el coneixes, t'estima, però si no el coneixes, lluita contra tu i et destrueix".
Quan algú no ho endevinava, l'Esfinx se'l menjava. Les coses van canviar de sobte gracies al foraster anomenat Èdip. De fet, Èdip havia nascut a Tebes, encara que ni ell mateix ho sabia, perquè s'havia criat lluny de la ciutat. Quan era un infant acabat de néixer, els seus pares convençuts que aquell nen els ocasionaria moltes desgràcies, van decidir abandonar-lo a la muntanya. Per sort, uns pastors el va trobar a temps i li van salvar la vida. Èdip era molt intel·ligent, i confiava tant en la seva saviesa que va acudir a Tebes amb l'únic objectiu de resoldre l'enigma de l'Esfinx.
La cara de l'Esfinx, que sempre es mostrava impassible, o falsament dolça, va adquirir de sobte un gest aspre. Èdip havia desxifrat l'enigma i l'Esfinx no sabia com encaixar la derrota. Els ulls se li van tornar vermells de la ràbia, les urpes li van començar a tremolar i tot el seu cos es va tensar com una corda que suportava un pes enorme, perquè la ira la cremava per dins com una flamarada, fins que, a l'últim, l'Esfinx va perdre el control sobre ella mateixa i es va treure la vida llançant-se des d'una muntanya.
Èdip, satisfet amb la victòria, va reprendre el camí cap a Tebes, on va arribar en el moment més oportú, perquè en aquell mateix dia havia mort el rei de la ciutat. Els habitants de Tebes van escollir Èdip com a nou monarca per agrair-li l'ajuda impagable que els havia prestat. Semblava que Èdip ho tenia tot per ser feliç, però uns anys més tard va viure una gran tragèdia i va acabar arrencant-se els ulls de pura desesperació.

-Diapositiva 5: La Farga de Vulcà
La farga de Vulcà és una obra de Diego de Velázquez realitzada després del seu primer viatge a Itàlia l'any 1629. Actualment es troba en el Museu del Prado, a Madrid.
El quadre descriu el moment en què Apol·lo, déu del sol, es chiva a Vulcà, déu del foc, que la seva dona Venus li està posant les banyes amb Mart.
En aquest precís instant, els ajudants de Vulcà, els ciclops, estan treballant en el seu farga, que és la forja on es treballa el metall, i en sentir les notícies que porta Apol·lo miren sorpresos al déu. Però potser no estan sorpresos de la infidelitat, ja que tot l'Olimp sabia ja dels amors adúlters entre Mart i Venus, sinó potser sorpresos que Apol·lo sigui tan xivato i delator.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 6: Vulcà/Hefest
Hefest és el déu del foc,dels metalls i la metal·lúrgia. Governa sobre els volcans, que són els seus tallers, i en aquests treballa amb els seus ajudants, els Cíclops. És fill de Zeus i Hera, però a vegades es diu que Hera el va engendrar ella sola, plena de ràbia pel naixement d’Atenea (deessa que Zeus va portar al món sense la intervenció d’una dona). Hefest és un déu coix i d’aquest defecte físic se’n donen varies explicacions. La més famosa és la citada per la Ilíada: Hera discutia amb Zeus per Heràcles i quan Hefest sortí en defensa de la seva mare, Zeus l’agafà pel peu i el llançà fora de l’Olimp. El déu va estar caient per l’espai un dia sencer fins a donar amb la terra: l’illa de Lemnos. Allà els ciutadans els van reanimar però quedà coix per sempre. Una altra història és narrada, també, a la Ilíada: Hefest era coix de naixement i la seva mare, avergonyida, va decidir ocultar-ho a la resta de divinitats i per això el llançà des de l’Olimp. Hefest va caure a l’oceà on va ser recollit per Tetis i Eurínome que el salvaren i el criaren durant nou anys. S’ha intentat fusionar aquestes dues versions imaginant que Hefest, llançat per Zeus fora de l’Olimp, va caure al mar i no a Lemnos.

-Diapositiva 7: Ca Cèrber
Cèrber, també anomenat Ca Cèrber era un gos de grans dimensions que es caracteritzava per tenir tres caps, una cua de serp i varies serps al seu llom. A més, tant el seu alè com la seva saliva eren verinoses. El gos era fill d'Equidna i de Tifó i tenia de germà a Ortro.
Aquest monstre era del déu Hades i la seva feina era custodiar la porta dels inferns. Havia d’evitar que els vius entressin al món dels morts i no permetre que els morts en sortissin. El Cèrber és una bèstia molt ferotge, però té dos punts dèbils: la mel i la música.
Aquest monstre ha estat vençut dos cops. La primera vegada va ser Orfeu que va adormir al gos amb la música d'una lira. La segona vegada va ser Hèrcules que amb la seva força descomunal va aconseguir encadenar-lo aconseguint així un dels dotze treballs d'Hèrcules.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 9: Polifem i Ulisses
Polifem era un ciclop, és a dir, un gegant d'un sol ull al mig del front, fill de Posidó i la nimfa Toosa, filla de Forcis. Homer el presenta com un gegant terrible, el més salvatge de tots els ciclops. És pastor i viu en una cova d'allò que li proporciona el seu ramat. Coneix el foc, però menja carn crua. Sap què és el vi, però només en beu de tant en tant i no es preocupa per les borratxeres. Segons el Cant Novè de l’Odissea, Ulisses, en el viatge de tornada de Troia, va arribar a una illa. Odisseu juntament amb uns companys escollits per ell mateix van decidir explorar l'illa amb un dels tres vaixells que controlaven. Després de fer mitja volta sencera a l'illa, Odisseu va trobar una cova, on va penetrar-hi juntament amb dotze companys i entre tots van muntar un festí amb el menjar que el ciclop guardava a la seva cova. Distrets pel menjar, els grecs van perdre la noció del temps i es van adonar massa tard de l'arribada del ciclop a la seva llar. Polifem va tancar l'entrada de la cova amb una enorme roca i després d'encendre una foguera va poder albirar els grecs amagats al fons de tot. Al principi va sentir curiositat pels nouvinguts, però en veure que s'havien menjat gairebé totes les seves reserves va muntar en còlera i en venjança va devorar a dos dels grecs.
El ciclop va demanar a Odisseu el seu nom i ell, astutament, li contestà "Ningú". Polifem va prometre a l'heroi que se'l menjaria el darrer de tots per haver-lo obsequiat amb un vi excel·lent que Odisseu havia desembarcat amb ell. Quan va caure la nit, el ciclop estava profundament adormit sota els efectes del vi, i Odisseu i els seus companys van esmolar una enorme estaca i la van endurir al foc. Després la van enfonsar a l'únic ull del gegant. L'endemà, quan el ramat va sortir a pasturar, els grecs es van lligar al ventre de les ovelles per poder passar per la porta de la cova, on Polifem, cec, controlava amb les mans tot el que sortia.
Quan els altres ciclops sentiren els laments de Polifem i demanaren què passava, el ciclop digué: "Ningú m'ha deixat cec! Ningú m'ha atacat!". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap mal. Aquesta astúcia va deixar lliures Ulisses i els seus companys. Polifem des de la seva illa va sentir les burles del grecs que s'endinsaven a la mar, i amb un últim acte de fúria els va llençar una roca, però com l'havien encegat va fallar el llançament. Finalment Polifem va pregar a el seu pare Posidó, que governa les aigües, que evités que Ulisses arribés a la seva pàtria.
Per això, Ulisses és perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat amb ell perquè ha deixat cec el seu fill, el ciclop Polifem.

-Diapositiva 10: Aquil·les
Aquil·les era fill de Tetis, una nimfa marina i de Peleu, rei dels Mirmidons. Quan va néixer, la seva mare Tetis el va sostenir del taló i el va submergir en el riu Estigia per tornar-lo immortal, però el seu taló mai va tocar les aigües. Va participar en la guerra de Troia i va matar al príncep troià Hèctor. Després Paris, germà d’Hèctor , el va matar clavant-li una sageta al taló, que era l’única part vulnerable a les ferides del seu cos.

Anaïs Yuste ha dit...

-Diapositiva 11: El Judici de Paris
Aquesta història està treta de la mitologia grega, i narra el perquè va començar la guerra de Troia. S'explica que el fet va tenir lloc al banquet de noces entre Tetis i Barallo. Eris, deessa de la Discòrdia, enfadada per no haver estat convidada al casament va lliurar una poma d'or perquè fos lliurada a la deessa més bella de l'Olimp. El títol se'l disputaven Atenea, Hera i Afrodita, però ningú va voler ser àrbitre de la discòrdia, de manera que Zeus va encarregar a Hermes que guiés a les deesses fins a la muntanya Anada perquè Paris fill del rei Príam de Troia, fes el judici. Les deesses van oferir cadascuna un obsequi a Paris si aquest l'elegia. Hera li va prometre tot l'Imperi d'Àsia, Atenea li va oferir la prudència i la victòria en tots els combats i Afrodita li va prometre l'amor d'Helena d'Esparta que era considerada com la dona més bella entre les mortals. Paris va lliurar la poma d'or a Afrodita i la deessa li va lliurar el promès.
Paris, de visita a Esparta, va ser rebut hospitalàriament per Menelao i Helena, Paris va raptar a Helena i se la va emportar a Troia aprofitant que Menelau era fora de la ciutat. El problema radicava que Helena estava casada amb Menelau, rei d'Esparta i quan va tenir coneixement, que Paris i Helena havien fugit a Troia, va organitzar un potent exèrcit i es va dirigir a Troia per recuperar la seva dona i castigar Paris. Amb aquest acte va donar començament la Guerra de Troia

-Diapositiva 14: Apol·lo i la Serp Pitó
Aquest animal, de grans dimensions, va néixer del fang produït després d'un gran diluvi. Va viure en una gruta propera a la ciutat de Delfos i allí custodiava el oracle, però atemoria als camperols, enterbolia deus, etc.
S'explica que Apol·lo , per ordre de Zeus, va ingressar al recinte sagrat i la va matar amb les seves fletxes, a més de destruir les serps que infectaven el lloc. Des de llavors, les sacerdotesses es diuen pitonisses i l'oracle és conegut com de Apol·lo Pitio .
Es diu que Apol·lo , per celebrar la derrota del monstre, va organitzar els Jocs Pítics , que se celebraven a Delfos i incloïen la carrera pedestre, la lluita i la conducció de carros, entre d'altres destreses. El guanyador rebia una corona de fulles d'alzina.

Víctor López ha dit...

El cavall de Troia:
Va ser un enorme cavall de fusta que van oferir com a regal els grecs als troians, on els guerrers grecs es van amagar, per destruir la ciutat de Troia de nit.
Segons la mitologia, els grecs havien de ser vençuts per una trampa elaborada per l'heroi grec Ulisses. La idea d'Ulisses va arribar gràcies a l'inspiració divina d'Atenea que era la deessa de de l'estratègia. Acte seguit va explicar la idea a Agamenon i es va posar en marxa fins arribar al que va ser la història del cavall de Troia.

Mort d'Hèctor:
Hèctor príncep de Troia i un dels herois de la guerra de Troia. Hèctor va evitar la lluita a camp ras fins assabentar-se si Aquil·les estava present a les files militars dels grecs, quan Aquil·les va anar a buscar a Hèctor però aquest es va amagar dins la ciutat i quan Aquil·les es va absentar va fer una gran matança de guerrers grecs que també eren alguns amics d'Aquil·les. Àiax va acceptar el repte d'enfrentar-se a Hèctor però com la batalla va durar fins la nit sense guanyador fins que, al final, es van intercanviar regals els dos guerrers. Hèctor seguia matant guerrers grecs amb l'ajuda dels déus però, Zeus va intervenir per manar als altres déus que deixessin la batalla en les seves mans fins que l'heroi Aquil·les arribés. Hèctor, destinat a morir en les mans d'Aquil·les, no feia cas als seus pares i va quedar-se fora les portes de la ciutat de Troia en lloc d'amagar-se dins la ciutat per evitar la seva mort. Hèctor s'escapa i fuig d'Aquil·les per la por que tenia i Atena va dir a Hèctor que ella l'ajudaria en la seva batalla contra el guerrer grec si ell s'aturava i batallava, però la deessa el va abandonar quan va començar la batalla, igual que Apol·lo i va ser quan Hèctor va entendre que havia arribat el seu dia i havia de lluitar i morir contra Aquil·les. Després que Aquil·les matés Hèctor, en lloc de tornar el cos al seu pare Príam, li forada els tormells i el corda al seu carro per passejar el cadàver i desprestigiar, humil·liar i desafiar als guerrers troians, als seus pares i també al cadàver d'Hèctor, li va donar tres voltes a fora de la ciutat de Troia i es va emportar el cadàver. D'aquí surt un episodi impresionant de la guerra de Troia on el rei Príam abandonant el seu orgull, substiutint-lo per l'amor pasional a un fill, va anar a buscar a Aquil·les per demanar suplicant i de genolls que li retornés al seu fill Hèctor i el guerrer grec va donar-li el que demanava.

Èdip i l'Èsfinx:
Èdip va ser un heroi grec que sense saber-ho va matar al seu pare i es va casar amb la seva mare. L'Èsfinx era un ocell de presa amb rostre de dona i depenen de les teories era filla de diferentes persones.
L'Èsfinx vivia a unes muntanyes a prop de la ciutat Grega de Tebes, on havia sigut enviada per Hera com a càstig per un matrimoni que es va celebrar a aquella ciutat. L'Èsfinx tenia atemorits als habitants ja que devorava a tots aquells que no eren capaços de respondre al mite que ella proposava: ''Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?''
Ningú no havia conseguit desxifrar l'enigma que proposava la criatura fins que un tal Èdip va arribar a la ciutat de Tebes i va desxifrar l'enigma amb la següent resposta: ''És l'home, que va de quatre grapes quan és petit i que fa servir les dues cames, i el bastó quan és vell.''
Acte seguit l'Èsfinx es va suïcidar desde la mateixa pedra on llen´çava a tothom que s'apropava l'enigma que aquest home va ser capaç de desxifrar.

Víctor López ha dit...

La farga de Vulcà:
La farga de Vulcà és un quadre que actualment està exposat al museo del Prado que va ser pintat per Diego Velàzquez a Roma, on explica el mite on Apol·lo arriba on Vulcà està treballant l'armadura pel deu Mart i Apol·lo li transmet la notícia que la seva dona Venus estava realitzant adulteri amb el déu Mart a qui, com he dit abans li estava fent una armadura. Vulcà va perdre el control del treball a mà i de sí mateix.

Vulcà:
Vulcà a la mitologia romana era el déu dels metalls i el foc, fill de Juno i marit de Venus. Era déu dels volcans, dels metalls i del foc, també era creador d'art, armes i armadures pels altres déus de l'olimp. A la mitologia gregua correspon al nom de Hefest.

Víctor López ha dit...

Ca Cerber:
Era l'animal guardià de les portes de l'Hades, l'infern i la seva tasca era impedir l'entrada dels vius a l'infern i deixar passar als morts.
Era un gos gegant amb tres caps i cua de serp. Era fill d'Equidna i Tifó. A la mitologia indoeuropea, un gos que estigués a les portes de l'infern ja hi era present amb el nom de Garm a la mitologia escandinava.
Dues vegades van ser les que aquest Ca va fallar en el seu treball, van ser amb l'entrada d'Orfeu i Cuma.
Heracles va lluitar amb el Ca com se li va manar i va derrotar-lo, portant-lo davant d'Eristeu i retornant-lo després al seu amo Hades.

Penèlope:
Era la dona d'Odisseu (Ulisses).
El seu paper a l'Odissea va ser el de guardar els béns del guerrer Ulisses que va haver d'anar a la guerra de Troia malgrat no voler anar pel profund amor que li tenia a la seva dona Penèlope que, li havia donat al seu fill Telèmac. Cansada de tots els intents del joves que volien la mà de la reina actual d'Ítaca, va dir que fins que no acabés de teixir un sudari per l'antic rei Laertes, no acceptaria la desaparició d'Odisseu fins que acabés la tela, però ella teixia durant el dia però a la nit la desteixia fins que una criada la va trair i es va acabar la tranquilitat que tenia fins al moment.
Quan Odisseu tornà, ella no es va adonar i fins que aquest no es va donar a conéixar i va demostrar a Penèlope que dubtava, que ell era el seu espos de veritat, no el va creure i llavors es va acabar el seu calvari.

Anònim ha dit...

En la mitologia grega, l'esfinx era dotada d'ales d'ocell de presa i tenia el rostre de dona. Sovint es feia servir com a motiu decoratiu de les tombes. Segons algunes versions, era filla d'Ortre i de Quimera; d'altres la consideraven filla de Tifó i d'Equidna.
El seu mite està íntimament lligat a Èdip. L'esfinx vivia en unes muntanyes prop de Tebes, on l'havia enviada Hera com a càstig a una ofensa al matrimoni que s'havia celebrat a la ciutat. El monstre tenia aterrits els passants, i devorava els qui eren incapaços de resoldre l'enigma següent:

«Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?»

Ningú havia aconseguit trobar-ne la resposta fins que Èdip va arribar a Tebes. En ser preguntat per l'Esfinx, va respondre: «És l'home, que va de quatre grapes quan és petit i que fa servir les dues cames, i el bastó quan és vell.» La resposta era correcta i, com a conseqüència, l'Esfinx es va suïcidar estimbant-se des de l'alta roca on solia asseure's. Segons altres versions, fou Èdip mateix qui la va matar. Com a recompensa per haver-los deslliurat del monstre, els tebans van coronar Èdip rei.
En algunes versions del mite, el final de l'enigma és diferent: «Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més feble com més peus utilitza en caminar?» En d'altres, els enigmes que planteja l'esfinx són dos, no un, i el segon diu: «Són dues germanes, una de les quals engendra l'altra i, al seu torn, és engendrada per la primera». La resposta és la nit i el dia, perquè en grec les dues paraules són femenines.

Anònim ha dit...

Aquesta pintura narra el moment en què el jove déu Apol·lo comunica a Vulcà (déu del foc i protector dels ferrers) l'adulteri de la seva dona Venus amb Mart (déu de la guerra) per qui està forjant una armadura (segons el breu relat d'Ovidi a Les Metamorfosis.

Es creia que la forja de Vulcà es trobava sota el mont Etna, a Sicília, o sota l'illa Eòlia de Vulcà, a la mar Tirrena. L'illa de Vulcà és una illa italiana de 21 km quadrats que forma part de les illes Eòlies. La mitologia grega hi situava la farga d'Hefest, déu del foc i dels metalls, que tenia com a ajudants als Cíclops i als Gegants. Per Estrabó sabem que Pozzuoli era denominada en "àgora d'Hefest", una plana caracteritzada per nombrosos punts de sortida de vapors vulcànics (d'on ve el nom de la localitat "La Solfatara").[3] Plini el Vell deia que a la rodalia de Modena el foc sortia de la terra perquè statis Volcano diebus (era el lloc on estava el déu Vulcà)

Anònim ha dit...


Salvete!

En la mitologia romana, Vulcà era déu del foc i dels metalls, fill de Juno sense intervenció masculina i marit de Venus. Era déu del foc i dels volcans, forjador del ferro i creador d'art, armes i armadures per a déus i herois. Es correspon amb Hefest a la mitologia grega. Altres noms que rep són: Mulciber ("el que fa tou") en la Mitologia romana i Sethlas en la Mitologia etrusca.

Anònim ha dit...

Salvete tripulants!
En la mitologia grega, Ca Cèrber era el guardià de les portes de l'Hades (l'infern). La seva tasca era impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. Era un gos gegantí de tres caps i cua de serp. Moltes altres serps li naixien del llom. A més, es diu que la seva mossegada era verinosa. Era fill d'Equidna i Tifó, i germà d'Ortre.

Això no obstant,Cèrber va ser derrotat diverses vegades:
L'última prova d'Heracles va ser capturar Cérber. Existeixen diverses versions sobre aquesta captura .Orfeu va utilitzar la seva música per calmar-lo i adormir-lo.
Hermes va aconseguir adormir-lo utilitzant aigua del riu Lete.
En la mitologia romana, Enees el va adormir utilitzant coques de mel amb droga.
En una història romana posterior, Psique també el va adormir de la mateixa manera que Enees.

Anònim ha dit...

Salvete!!
Penèlope és un personatge de l'Odissea, un dels dos grans poemes èpics atribuïts a Homer. Era la dona d'Odisseu i la mare de Telèmac. El seu pare era Icari. La seva mare era una nàiade, Peribea.
Odisseu va ser obligat per l'astúcia de Palamedes a participar a la guerra de Troia. I no va tenir més remei que marxar en contres de quedar-se amb la seva estimada esposa Penèlope,la que acabava de donar-li un fill,Telèmac. Aleshores va confiar casa seva i la seva dona al seu vell amic Mèntor. Penèlope era l'unica administradora dels béns d'Odisseu.
Aviat, Penèlope va rebre nombroses sol·licituds per part de tots els joves de la contrada, que demanaven la seva mà. Com que ella els refusava van instal·lar-se al palau d'Odisseu, organitzant festes i provant d'arruïnar-la per pressionar-la. Penèlope els dirigia retrets violents, però no servia de res. Llavors se li va acudir una estratagema: va dir als pretendents que acceptarà la desaparició d'Odisseu, amb la consegüent promesa d'un nou matrimoni amb un d'ells, quan acabés de teixir un sudari per l'antic rei, Laertes. Penèlope, que només volia guanyar temps, durant el dia treballava en la tela, però a la nit la desfeia altre cop. Però al cap d'un temps va ser traïda per una esclava, que explicà el que feia als pretendents, i se li va acabar la tranquil·litat que tenia fins aleshores.

Anònim ha dit...

Salvete!
A la mitologia grega, Polifem era un ciclop, és a dir, un gegant d'un sol ull al mig del front, fill de Posidó i la nimfa Toosa, filla de Forcis.

Homer presenta a Polifem com al gegant terrible i salvatge de tots els cíclops. És pastor i viu en una cova amb els recursos proporcionats per el seu ramat. No és del tot insociable, ja que en el seu dolor, crida els altres ciclops demanat ajuda, però no sap fer-se entendre.

Segons l’Odissea, Ulisses, en el viatge de tornada de Troia, va arribar a una illa. Odisseu juntament amb uns companys escollits per ell mateix van decidir explorar l'illa. Després de fer mitja volta sencera a l'illa, Odisseu va trobar una cova, on va penetrar-hi juntament amb dotze companys i entre tots van muntar un festí amb el menjar que el ciclop guardat a la seva cova. Distrets pel menjar, els grecs van perdre la noció del temps i es van adonar massa tard de l'arribada del ciclop a la seva llar. Polifem va tancar l'entrada de la cova amb una enorme roca i després d'encendre una foguera va poder albirar els grecs amagats al fons de tot. Al principi va sentir curiositat pels nouvinguts, però en veure que s'havien menjat gairebé totes les seves reserves va muntar en còlera i en venjança va devorar a dos dels grecs.
El ciclop va demanar a Odisseu el seu nom i ell, astutament, li contestà "Ningú". Polifem va prometre a l'heroi que se'l menjaria el darrer de tots per haver-lo obsequiat amb un vi excel·lent que Odisseu havia desembarcat amb ell. Quan va caure la nit,aprofitant els efectes del vi del ciclop, Odisseu i els seus companys van esmolar una enorme estaca i la van endurir al foc. Finalment, la van enfonsar a l'únic ull del gegant. L'endemà, quan el ramat va sortir a pasturar, els grecs es van lligar al ventre de les ovelles per poder passar per la porta de la cova, on Polifem, cec, controlava amb les mans tot el que sortia.
Quan els altres ciclops sentiren els laments de Polifem i demanaren què passava, el ciclop digué: "Ningú m'ha deixat cec! Ningú m'ha atacat!". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap mal. Aquesta astúcia va deixar lliures Ulisses i els seus companys. Polifem des de la seva illa va sentir les burles del grecs que s'endinsaven a la mar, i amb un últim acte de fúria els va llençar una roca, però com l'havien encegat va fallar el llançament. Finalment Polifem va pregar a el seu pare Posidó, que governa les aigües, que evités que Ulisses arribés a la seva pàtria.
Per això, Ulisses és perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat amb ell perquè ha deixat cec el seu fill, el ciclop Polifem.

Anònim ha dit...

En la mitologia grega, quan Aquil·les era un nadó, es va predir que moriria jove. Per evitar-li la mort, la seva mare Tetis va dur Aquil·les al riu Estígia, que segons deien concedia el poder de la invulnerabilitat, i l'hi va submergir; però, com que Tetis agafava Aquil·les pel taló, l'aigua del riu màgic va tocar tot el cos del nen llevat del taló. Aquil·les va fer-se gran i va ser reconegut com al guerrer que va esdevenir i va sobreviure moltes batalles importants, fins que a la Guerra de Troia va ser disparat per una sageta enverinada que li va entrar al taló i el va acabar matant per Paris.

Anònim ha dit...

El Judici de Paris és un episodi de la mitologia grecoromana antiga estretament relacionat amb el relat mític de la guerra de Troia.
Zeus va organitzar un banquet de boda arran del casament de Peleu i Tetis. Durant el banquet Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada (la poma de la discòrdia) com a premi per a la deessa més bella. Això va provocar la disputa entre Hera, Afrodita i Atena ja que les tres deesses es creien mereixedores del premi.
Zeus no es va atrevir a intervenir en la disputa i va decidir que Paris determinés quina de les tres deesses era la més bella.
Hermes, el missatger dels déus, presentà les tres deeses al príncep de Troia i li proposà el dilema. Per subornar-lo, Hera li oferí de ser un governant poderós; Atena li prometé fama militar, i Afrodita que aconseguiria la dona més bella de la terra: Helena, filla adoptiva de Tindàreu i esposa de Menelau, que vivia a Esparta. El jove Paris elegí Afrodita, que alhora es convertí en protectora seva, i les altres dues deïtats juraren venjança. La seva decisió acabaria desencadenant, sense ell sospitar-ho, la guerra de Troia

Anònim ha dit...

Salvete tripulants!!
Segons la mitologia grega Psique era una jove, mortal i preciosa, filla menor del rei d’Anatòlia. Era tan bella que no tothom era digne d’obtenir la mà d’aquesta noia i els habitants del poble van deixar de costat a la dea Afrodita per admirar-la.
La divinitat, gelosa i enrabiada va enviar al seu fill Eros (també conegut com a Cupido), déu de l’amor, perquè li disparés una fletxa de la indiferència. Per sort o per desgràcia, Eros es va ferir a si mateix i automàticament va quedar bojament enamorat de la princesa d’Anatòlia.
Per altra banda el rei va consultar l’Oracle de Delfos perquè veia que la seva filla no es comprometia amb ningú i aquest li va ordenar a portar la Psique a un turó amb roques on allà l’alliberaria un ser temut pel mateix Zeus. Així va ser, Psique sola i adormida entre rocs va ser traslladada per una magnífica i dolça brisa que la va portar a un camp. En despertar, es va adonar que estava en un palau on gaudia de bons aliments, vestits i joies, però havia d’esperar a què arribés la nit per saber qui era l’home que li donava tantes atencions. A mitjanit, la filla del rei d’Anatòlia dormia plàcidament al llit i l’enamorat va aconseguir que ella l’estimés sent amable i atent, ell la tractaria com una reina però a canvi mai podria veure el seu rostre.
No tot van ser flors i violes, ja que les germanes de Psique envejoses de la seva vida feliç, li van fer despertar un munt d’intrigues sobre l’anonimat del seu marit. Les familiars li van dir que a la nit tingués a mà un ganivet i un llum per matar-lo, ja que segurament seria un ésser un monstruós, la causa de voler conservar el seu rostre cobert. Psique, convençuda, va esperar a què l’espòs s’adormís i amb el llum va descobrir la intrigant cara. Era Eros, l’home més bell que havia conegut. El déu de l’amor, enganyat, se’n va anar decebut i va deixar a la muller sola i enamorada.
El penediment de Psique la va dur al temple d’Afrodita, mare d’Eros, a demanar-li ajuda. La gran dea li va posar tres proves que va superar perfectament però la quarta prova va tocar el punt dèbil de Psique, la curiositat. Afrodita li va encarregar que anés al regne dels morts a veure a la dea Persèfone per poder obtenir l’essència de la immortalitat. Persèfone li va donar l’essència en una petita capsa d’or amb la condició que no podia ser oberta. La bella filla del rei d’Anatòlia va caure en la temptació, va obrir la caixa daurada i es va adormir profundament.
Finalment, Eros o bé Cupido, amb una fletxa de les seves va despertar a Psique perquè li va demostrar valentia i un amor incondicional amb les proves realitzades. A més, Eros va demanar al gran déu Zeus el desig de viure junts per sempre més a l’Olimp.

Anònim ha dit...

Salvete!
En la mitologia grega Apol·lo era el Déu de la poesia, la música, la profecia i de la llum. A més a més era Déu dels arquers ja que era molt hàbil amb aquesta arma, era tant bo que va aconseguir matar a la temible serp Pitó que s'amagava al mont Parnàs. Després d'haver-la matat, Apol·lo es torna terriblement orgullós.

Explica el mite que Apol·lo, va burlar-se d’Eros, fill d'Ares i Afrodita i déu de l’amor, per la seva destresa amb l’arc. Ell enfurismat, va llançar-li una fletxa d’or, fletxa de l’amor, directe al cor i una de plom, fletxa de l’odi, a Dafne. Dafne era una nimfa del bosc, filla de Peneu, déu del riu de la contrada, i de Creüsa, princesa troiana i esposa d'Enees. Apol·lo va enamorar-se bojament de la nimfa i com que l’amor no era correspost a causa de la fletxa de plom, Dafne el va rebutjar. Un dia, quan ell la perseguia, Dafne, cansada de fugir, va demanar-li ajuda al seu pare Peneu. Ell, responent a la petició de la seva filla, i suplicant al totpoderós Zeus, la va transformar en llorer. Apol·lo, profundament entristit en veure que havia perdut per sempre més Dafne, va beneir el llorer de manera que fos verd eternament i símbol d'una victòria que ell mai no va poder aconseguir.

Alba Luaces ha dit...

2- En la segona imatge es veu el cavall de Troia, un enorme cavall de fusta on les tropes gregues es van amagar durant la guerra de Troia, que van deixar davant les portes de la ciutat de Troia com si fós una ofrena.
Les forces gregues no podien entrar a Troia perquè les muralles eren molt altes i per culpa del sistema de defensa que les protegia. Ulisses, va tenir la idea de construir un cavall de fusta i amagar a dins els millors guerrers grecs i deixar-lo a les portes de la ciutat de Troia, fent pensar als habitants que era una ofrena dels déus, i que el deixessin entrar. Un cop a dins, els guerrers van sortir del cavall i van envair la ciutat.

3- La tercera imatge és Aquil·les arrossegant el cos d’Hector que està lligat a un carro. Hector era el príncep troià, fill de Príam, i un dels guerrers que va lluitar en la guerra de Troia. Va matar a Patrocle, millor amic d’Aquil·les, i per això aquest el va matar després i el va arrossegar per tota la ciutat, i després va amagar el seu cos al campament grec. Príam, el seu pare, volia el cos del seu fill per poder-lo enterrar dignament i per això, amb l’ajuda dels déus, va anar al campament on es trobava Aquil·les i li va suplicar que li tornés el cos del seu fill mort. Aquil·les, al veure’l de genolls davant seu i plorant, va acceptar tornar-li el cos d’Hector, fins i tot plorant una mica. Més tard li va concedir parar la guerra els dies que Príam volgués i necessités per a enterrar al seu fill de manera digna.

Enric Brotons ha dit...

11- Zeus va organitzar un banquet de boda pel casament de Tetis i Peleu, durant el banquet Eris deessa de la discòrdia va deixar una poma daurada amb una inscripció que deia “ per a la més bella”. De seguida va iniciar una disputa entre les tres deesses Atena, Hera i Afrodita que van demanar a Zeus que ell mateix digués qui era la més bella. Zeus per por a que les perdedores enfadessin amb ell va passar el càrrec a Paris, príncep de Troia. Aquest comença el judici i les deesses es despullen davant seu per mostrar els seus encants, però les veu a totes molt belles, doncs les deesses li ofereixen diverses coses per ser triades: Hera li ofereix ser un governant molt poderós, Atena ser un gran guerrer que guanyarà infinites batalles i Afrodita l’amor de la dona mortal més bella que és Helena d’Esparta. Paris tria Afrodita, que llavors es converteix en protectora seva, i les altres dues deïtats juraren venjança. La seva decisió acabaria desencadenant la guerra de Troia ja que el rapte d’Helena que havia de ser la seva esposa va ser el casus belli de la batalla.

12- En aquesta pintura que sembla feta en un gerro antic veiem la representació de Pandora obrint la famosa caixa que conté molts mals. La història diu que Zeus es va voler venjar de prometeu perquè havia robat el foc als déus, aquest va crear una noia seductora i bella anomenada Pandora i la va enviar a que seduís Prometeu. La cosa es va capgirar i finalment va ser Epimeteu qui se’n va enamorar, ja que ell era el germà menys responsable i assenyat. Així doncs Epimeteu es va casar amb Pandora i com a regal de noces van rebre una caixa en la qual hi havia una inscripció que prohibia obrir-la sota cap circumpstància.
Dins la caixa hi havien tots els mals del món com ara l’enveja, la por, leds malalties... i Pandora desconeixent el que hi havia va voler obrir-la per curiositat. De seguida van sortir tots els mals de la caixa, Pandora es va posar molt nerviosa i va tancar ràpidament la caixa, i encara que tots els mals ja havien sortit dins hi va quedar l’esperança. És per això que actualment es diu que l’esperança és l’últim que es perd. Això també posa en qüestió si l’esperança és un mal o un bé per el món ja que potser es va quedar dins perquè no era com els altres mals.

13- En el dibuix veiem a Eros déu de l’amor, la sexualitat i la fertilitat. És fill de Afrodita i Ares. Del seu nom tenim paraules com ara Erotisme que expersa sempre un desig sexual, en el cas del seu nom llatí (Cupido) tenim paraules com Concupiscent que també expresa una mena de desig. Es representa normalment a com un jove o un infant alat, amb un arc i un buirac en què portava dues classes de fletxes: unes daurades amb plomes de colom que provocaven un amor instantani, però el que molta gent no sap es que tirava fletxes no tan bones
de plom amb plomes de mussol que provocaven l’odi. Com veiem porta una corona de flors al cap que ens diu que és fill d’Afrodita. De vegades se’l representa amb una vena que li tapa els ulls referint-se a que l’amor és cec.



14-La serp Pitó era un monstre gegant i horrorós. era l’encarregada de protegir un antic oracle de Temis, a Delfos; però atemoria el bestiar i el poble. Hera li havia donat l’encàrrec de perseguir a Leto quan portava al seu interior a Diana i Apol·lo. El déu Apol·lo va matar Pitó amb el seu arc que veiem en la representació alliberant així la regió del monstre. Va posar les cendres de Pitó en un sarcòfag i va fundar en el seu honor uns jocs fúnebres: els Jocs Pítics en els quals els guanyadors portaven una corona amb fulles llorer ja que era l’arbre d’Apol·lo.
Apol·lo es va apoderar de l’oracle de Temis i va consagrar un trípode al santuari i en aquest la Pitía s'encarregava de pronunciar els seus oracles.

Alba Luaces ha dit...

4- Èdip i l’Esfinx. Una vegada, Hera va decidir castigar els habitants de Tebes per un crim comès a la ciutat, i per aconseguir-ho va fer servir a l'Esfinx, un monstre enorme que tenia el cap i el cos de dona, potes de lleó, cua de serp i ales d'àliga, i li va ordenar que es posés en el camí cap a Tebes. D’aquesta manera, tothom qui volgués anar a la ciutat, hauria de creuar-se amb l’Esfinx. Quan una persona volia passar, l’Esfinx la aturava i no la deixava passar fins que no li hagués respòs l’enigma que feia. “Només té una veu, i camina amb quatre potes al matí, dues al migdia i tres a la nit. Com menys peus té, més veloç corre. Si el coneixes, t'estima, però si no el coneixes, lluita contra tu i et destrueix.” Ningú mai sabia la resposta i l’Esfinx els matava.
Un dia, Èdip (que era de Tebes tot i que ell no ho sabia ja que els seus pares el van abandonar en una muntanya i uns pastors el van trobar), que era molt intel·ligent, va anar a Tebes només per resoldre l’enigma. Èdip va dir la resposta correcta, l’home. L’Esfinx, de tanta ira que sentia al veure que l’havia resolt, es va matar tirant-se per la muntanya. Èdip va arribar a Tebes just quan el rei va morir i els habitants el van nombrar monarca per agrair-li el que havia fet.

5- La forja de Vulcà. Es un quadre pintat per el pintor espanyol Diego Velázquez fet l’any 1630. Avui en dia aquest quadre es pot trobar en el Museo del Prado. Aquest quadre explica el moment en que el déu Apol·lo li diu a Vulcà, déu del foc i protector dels ferrers, que la seva dona ha comès adulteri amb Mart. Vulcà, ofès al rebre la notícia, va perdre a la vegada el domini de si i el treball que estava realitzant la seva mà.

6- Hefest o Vulcà. Era déu del foc i dels volcans, forjador del ferro i creador d'art, armes i armadures per a déus i herois. Hera, despistada pel naixement d’Atena, el va concebre sense cap home. Quan Zeus va penjar a Hera del cel per haver volgut perjudicar a Heracles, Hefest va voler ajudar-la. Zeus, enfadat, el va llançar de l’Olimp. Va caure durant un dia sencer, fins que va arribar a l'illa de Lemnos i del cop que es va donar al tocar el terra va quedar coix. La seva farga es troba dins el volcà Etna. Allà, ajudat pels ciclops, és on crea totes les armes i armadures i també els llamps de Zeus. Està casat amb Afrodita, qui comet moltes infidelitats.

Alba Luaces ha dit...

7- El ca Cèrber. Ca Cèrber era un gos molt gran que tenia tres caps, una cua de serp i varies serps per tot el seu llom. A més, el seu alè i la seva saliva eren verinoses. El gos era fill d'Equidna i de Tifó i germà d’Ortro. Cèrber era el gos del déu Hades i la seva feina era guardar la porta dels inferns. Havia d’evitar que els vius entressin al món dels morts i no permetre que els morts en sortissin. Tot i ser una bèstia ferotge, el Ca Cèrber tenia dos punts febles: La mel i la música. Els cops que ha estat vençut han sigut gràcies a aquests dos elements. Per exemple, Orfeu va adormir al gos amb la música d'una lira. O Hermes, que utilitzant aigua del riu el va adormir amb pastissos de mel.
Hèracles, però, no va utilitzar ninguna d’aquestes dues coses. Heràcles va rescatar Tesseu, que era presoner d'Hades per haver-se volgut endur a Persèfone, i li va demanar a Hades si es podia endur el seu gos. Ell va dir que sí, però només si vencia al Ca Cèrber. Hi ha diferents versions. Algunes diuen que amb la seva força va aconseguir encadenar-lo, però una diu que el que va fer va ser mimar-lo, i el gos, al sentir-se estimat per primera vegada, va acompanyar-lo.

8- Penèlope. Penélope era filla del rei Ícar d'Esparta i de la nimfa Periboa. Va ser l'esposa d'Ulisses, rei d'Ítaca i heroi grec que va lluitar en la Guerra de Troia. El matrimoni tenia un fill anomenat Telèmac. Durant els 20 anys d'absència del seu marit, a causa de la guerra i del llarg camí de tornada a casa, Penélope va demostrar ser una esposa fidel, mantenint al seu marit en la memòria i resistint la pressió dels nobles d'Ítaca que pretenien casar-se amb ella. VA aconseguir enganyar als seus pretendents, i els deia que es casaria amb un d’ells quan acabés de teixir el sudari del seu sogre Laertes. Es passava tot el dia teixint i per la nit desteixia tot el que havia teixit durant el dia, demostrant així una gran intel·ligència. Quan Ulisses va tornar, més vell, Penélope va dir que no es va creure que era ell fins que Ulisses va descriure el seu llit.

9- Polifem i Ulisses. Segons l’Odissea, Ulisses tornava de la guerra de Troia amb uns companys, i van arribar a una illa. Ulisses i els seus dotze companys van anar a explorar l’illa fins que Ulisses va trobar una cova i tots hi van entrar i van menjar coses que Polifem (un ciclop fill de Posidó i Toosa) estava guardant. Van perdre la noció del temps, i no es van adonar de la tornada del ciclop. Un cop era de nit, Ulisses va tancar la cova amb una roca per a no tenir fred. Polifem, al veure els nouvinguts, va sentir curiositat fins que va veure que s’havien menjat el seu menjar. Aleshores va agafar a dos grecs i se'ls va menjar en venjança. El ciclop li va demanar el nom a Ulisses i ell va respondre “ningú”. Polifem va quedar-se dormit després d’haver begut molt vi, i Ulisses i els seus companys van agafar una estaca enorme i la van clavar a l’únic ull del gegant. El dia següent, quan el ramat va sortir a pasturar, els grecs es van lligar al ventre de les ovelles per poder passar per la porta de la cova, on Polifem, cec, controlava amb les mans tot el que sortia. Quan els altres ciclops li van preguntar a POlifem què li havia passat, ell responia que ningú l’havia deixat cec. Els altres ciclops, pensaven que s’havia tornat boig. POlifem li va demanar al seu pare que evités que Ulisses tornés a casa seva. És per això que Ulisses és perseguit pel déu del mar.

Alba Luaces ha dit...

10- Aquil·les. Aquil·les és un dels herois més coneguts de la mitologia grega; va participar en la Guerra de Troia i és un dels personatges principals de la Ilíada d'Homer. Després de la mort d'Hèctor, la guerra va continuar i Aquil·les va continuar matant enemics. La última victòria que va tenir va ser contra la Mèmnon d'Etiòpia. Aquella nit, Aquil·les va tenir una nit d’amor amb Políxena al temple d'Apol·lo. Políxena va dir-li al seu germà Paris quin era el punt feble d'Aquil·les (que ell mateix li havia dit) i Paris li va disparar una fletxa al taló dret i el va ferir mortalment. Segons altres versions, la fletxa va estar dirigida per Apol·lo, o fins i tot disparada pel mateix déu.

11- El judici de paris. El relat diu que Zeus va organitzar un banquet de boda pel casament de Peleu i Tetis. Durant el banquet Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada (la poma de la discòrdia) com a premi per a la deessa més bella. Això va fer que la Hera, Afrodita i Atena es discutissin ja que les tres deesses creien que elles havien de guanyar el premi. Zeus no es va atrevir a intervenir en la disputa i va decidir que un mortal decidís quina de les tres deesses era la més bella. Paris, príncep de Troia, va ser el mortal escollit per Zeus.
Hermes, el missatger dels déus, li va presentar les tres dees a Paris i li va preguntar quina creia que era més bella. Per subornar-lo, Hera li va oferir de ser un governant poderós; Atena li va prometre fama militar, i Afrodita que aconseguiria la dona més bella de la terra: Helena, filla adoptiva de Tindàreu i esposa de Menelau, que vivia a Esparta. Paris va escollir a Afrodita, que alhora es va convertir en la seva protectora, i les altres dues deeses van jurar que es venjarien. Així va desencadenar, sense que Paris ho sospités, la guerra de Troia.

Víctor López ha dit...

El taló d'Aquil·les:
Actualment quan utilitzem aquesta expressió ens referim al punt feble d'una persona, ja que la història mitològica asegura que l'heroi Aquil·les va ser predestinat des de que va néixer a morir jove i per tant la seva mare Tetis va portar al nadó al riu Estígia que segons la mitologia era el riu que et concedia el poder de la invulnerabilitat. El que va fer la mare es banyar al seu fill però al agafar-lo pel taló, no va banyar aquella petita part del seu cos al riu i al final Aquil·les va morir a la guerra de Troia per una fletxa al seu taló que li va disparar el príncep troià Paris.

El judici de Paris:
La historia mitològica explica que Zeus va organitzar un banquet per una boda, i Eris va llençar la poma de la discòrdia que va fer que Hera, Afrodita i Atena entressin en discòrdia per decidir qui es mereixia el premi de la deessa més bella. Zeus no va voler decidir quina de les tres és i va decidir que un mortal, en aquest cas el príncep troià Paris, que davant les tres deesses que li va portar Hermes al davant elles, i li van prometre diferentes coses però Afrodita li va prometre la dona més bella del món mortal: Helena, filla de Melenau, rei Grec. Afrodita va a passar a ser la protectora de Paris i que ella li donés a Helena va fer que s'originés la guerra de Troia.

La caixa de pandora:
La història mitològica explica com Zeus per venjança a Prometeu, el qual va robar-li el foc i li va donar als humans, va manar Hefest crear una dona que portés un recipient anomenat com la Caixa de Pandora on s'hi trobaven tots els mals del món, però la curiositat és que la caixa estava prohibida obrir-la però com van crear a Pandora amb una curiositat gegant, ella la va obrir i així va desencadenar els mals del món, fent altre cop refèrencia a que els mals de la societat sempre els ha portat la dona i no l'home.

Víctor López ha dit...

Cupido (Eros):
CUpido és la versió romana del deu de l'amor pasional Eros. Sempre es representa com un nen alat amb aires d'àngel. La seva arma són les fletxes i es diu que qui li tocava la fletxa de Cupido entrava en un enamorament total amb la primera persona animal u objecta que es trobés aquella persona.

Apol·lo i la serp pitó:
La pitó era una gran serp, filla de Gea (la mare Terra) la serp vivia al peu del mont Parnàs, a prop de Delfos on tenia la custodia de l'oracle. L'oracle havia destinat a la serp a morir per mans d'un fill de leto, Hera quan es va enterar que aquest fill de Leto era també fill de Zeus, va manar Leto que no donés a llum però Posidó, responent a la petició de seu germà Zeus, va amagar a Leto a l'illa Ortígia que estava cobrida pel mar i allà va donar llum al seu fill Apol·lo, que tres dies després del seu neixament va matar Pitó i va guardar les cendres en un sarcòfag i va fundar els Jocs Pítics en honor a la serp.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

La via làctia
Els grecs, com moltes civilitzacions antigues passaven molt de temps estudiant el cel, relacionant-lo amb mites y llegendes. Com és el mite de la ia Lactea.
Aquest mite parla de Zeus, que va tenir moltes aventures amb altres divinitats i amb mortals. Una d’elles va ser Alcmena, filla del rei Electrion de Micenes i dona de Amfitrió. Zeus va aprofitar que el seu marit no estava per metamorfosar-se en ell i anar amb Alcmena.
Quan Amfitrió va tornar, també va passar la nit amb ella y per això, Alcmena va quedar embarassada dels dos. De la seva unió amb Zeus va néixer Heracles, i de la d’Amfitrió Íficles. Tot i així abans de néixer Zeus estava orgullós del seu fill, fins i tot el va considerar el seu preferit, el que va despertar una gran ira y gelosia cap a la seva esposa Hera, qui amb raó, no suportava que una altre dona, i simple mortal anès a donar a llum a un fill del seu marit.
Hera va intentar impedir el naixement de Heracles, qui va estar deu mesos al ventre de la seva mare. Quan Heracles era un bebé, Hera li va enviar dues terribles serps per matar-lo mentres dormia al seu bressol, però al ser un semidéu, va estrangular una serp amb cada mà gràcies a la seva força sobrenatural. Tot i així, Heracles era mortal i només aconseguiria la immortalitat si mamava del si d'Hera, la qual cosa era pràcticament impossible.
D'aquí sorgeixen dues teories o versions sobre l’origen de la via lactea. La primera diu que el déu Hermes, missatger dels déus, va portar al nen amb Hera mentres ella dormia y el va posar al seu pit per tal de que es alletés de la seva llet divina, però en despertar i veure a Heracles, la deessa el va retirar bruscament i la llet va seguir rajant, escampant-se per l'univers i donant origen així a la Via Làctia.
La segona versió explica que Hera i Atenea passejaven pel camp quan van veure un bell nen que descansaba sobre la fresca herba. Atenea va convèncer a Hera per a que ho alletés i aquesta va accedir, sense saber que es tractava d'Heracles. El nen va xuclar la llet amb tanta força que va ferir a la deessa i aquesta el va apartar, mentre la llet va seguir fluint fins a formar la Via Làctia.
El quadre de la Via Làctia va ser pintat per Pedro Pablo Rubens al 1636, és un estil barroc i esta pintat amb la tècnica de l'oli. Actualment es troba en el Museo del Prado

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

El cavall de Troia
Troia estava regnada pel rei Príam, que tenia dos fills, Paris i Hèctor. Paris conegut per la seva bellesa i Héctor pel seu valor.
Paris, va viatjar a la ciutat d'Esparta i allí va conèixer a Helena, que estava casada amb el rei Menelau, però així i Paris, que s'havia enamorat per bellesa de la jove, va decidir portar-se amb ell a Troia.
El rei Menelau es va posar molt furiós en descobrir el rapte de la seva esposa, va reunir tots els reis de Grècia i van declarar la guerra a Troia. La guerra es va estendre durant deu llargs anys. Els grecs començaven a desesperar-se, estaven esgotats.
Va ser llavors quan Ulisses va tenir una gran idea, construir un enorme cavall de fusta en el qual van gravar la frase: "Amb l'agraïda esperança d'un retorn segur a casa després d'una absència de nou anys, els grecs dediquen aquesta ofrena a Atenea" . Dins el gegant cavall de fusta, es van amagar molts soldats grecs, els altres es van pujar als seus vaixells i simulant el seu retorn a Grècia, es van amagar en una illa propera.
Els troians no van sospitar l'engany dels grecs i van acceptar el cavall com una ofrena per als déus. Els troians van creure que el cavall era el senyal de la rendició dels grecs i una ofrena per la deessa Atenea, així que van decidir introduir-lo en la ciutat i traspassar amb ell les muralles de la mateixa.
Van celebrar amb una gran festa la seva victòria sobre els grecs. Els grecs que havien aconseguit entrar a la ciutat emmurallada, van esperar dins el cavall fins al final de festa, van sortir armats de l'interior del cavall i van obrir les portes de la ciutat perquè poguessin passar els altres soldats grecs. Els troians no van poder defensar-se i els grecs van vèncer així a la ciutat de Troia, la van incendiar i la van destruir.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

La mort d’hector
Héctor era un dels fills de Príam, rei de Troia, i de la seva esposa Hecabe. Estava casat amb Andrómaca i tenia un fill, Astianax. Va ser el gran heroi de la defensa de Troia enfront dels grecs.

Mitjançant la lectura de la Ilíada podem descobrir a un Héctor noble, coratjós i admirable.
Va defensar la ciutat amb gran ardor i va portar als troians a la batalla quan el grec Aquil·les va renunciar a lluitar pel seu desacord amb Agamèmnon (veure Aquil·les). En veure els grecs en un gran compromís, Patrocle, amic íntim d'Aquil·les va anar al camp de batalla amb l'armadura de l'heroi i va fer estendre el pànic entre els troians, que van pensar que Aquil·les havia decidit tornar. Això va armar de valor a Pàtrocle, que va fer una incursió en el campament troià, on va trobar la mort a mans d'Hèctor.

Aquil·les va quedar commocionat amb la mort del seu amic i va tornar al camp de batalla per venjar. Va signar la pau amb Agamèmnon i va partir furiós a la recerca dels troians, que van fugir al veure-li. Només Hèctor li va fer front, però no va tenir oportunitat de fer res i, després de tres intents en diferents punts de la ciutat, Aquil·les va matar en un combat molt curt. Aquil·les va lligar el cos del troià a la part del darrere de la seva quadriga per arrossegar-se de manera deshonrosa.
Finalment va accedir a rebre a Príam, que amb l'enorme pena d'haver perdut el seu fill va fer entrar en raó a Aquil·les per poder honrar Hèctor.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

Èdip i l’Esfinx

Es creia que l'Esfinx era un monstre femení al que se li atribuïa rostre de dona; pit, potes, i cua de lleó; ia més tenia ales com un au de rapinya.
Se suposa, en certes versions que és filla d'Equidna (l'escurçó amb cos de dona, però amb cua de serp en lloc de cames) i Ortro (gos de diversos caps, que pertanyia a Gerió, i que va ser assassinat per Heracles). En altres variants és filla de Tifó (fill menor de Gea i Tàrtar).
Hera envia a l'Esfinx a Tebes, per castigar la ciutat per l'amor culpable que sentia Layo per Crisip, fill de Pèlops (es creu que aquesta va ser la primera relació homosexual). Així l'Esfinx es va establir en una de les muntanyes a l'oest de Tebes, i des d'allà devorava a tots els éssers humans que estiguessin al seu abast i turmentava al país.
Abans de menjar-se als viatgers, els imposava endevinalles impossibles de resoldre, amb la condició que si els responien, no els devoraria. Tots fallaven en la difícil empresa, fins que va arribar Èdip.
L'enigma més comú de l'Esfinx era: Quin és l'ésser que camina primer amb quatre, després amb dos, i després amb tres potes i que es torna més feble segons tingui més potes? Però hi havia un altre que feia també molt sovint i era: Hi ha dues germanes una de les quals engendra a l'altra, i aquesta al seu torn engendra a la primera. La resposta al primer és l'Home, doncs gateja quan nen, camina d'adult i de vell camina bastó. La resposta al segon són el dia i la nit, ja que el dia en grec és femení.
Segons explica la llegenda, Èdip sorprenentment va poder resoldre tots dos enigmes. L'Esfinx, llavors, despitada i vençuda, es va llançar al buit des de dalt d'una roca, i es va suïcidar. Davant d'això, Tebas fa rei a Èdip i li demanen que es casi amb la seva reina Jocasta, qui veritablement era la mare d'Èdip.
Altres interpretacions narren que va ser Èdip, qui una vegada que va respondre l'endevinalla, va travessar el monstre amb la seva llança, o el va empènyer el mateix per l'abisme.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

Vulcà
Atès que gran part de la naturalesa es transmutava en elements relacionats amb els déus, al foc se li va associar amb Vulca, fill del déu Júpiter i de la deessa Juno. Sorprenentment, el déu del foc es va casar amb Venus, la deessa de l'amor.
D'altra banda, als déus se'ls assignava a un lloc, a una activitat oa un ofici. Vulca es creia que la seva farga, en què es forjaven les armes i armadures dels déus, es trobava a la muntanya Etna, lloc en el qual s'assenta el gran volcà de Sicília.
L'escena de l'obra ens mostra el moment en què el déu Apol·lo es presenta davant un sorprès Vulca i al que li narra les infidelitats de la seva esposa Venus amb el déu Mart (jo crec que ho va fer perquè Vulca era mes gran i lleig) .

Penèlope
Penélope era filla del rei Ícar d'Esparta i de la nimfa Periboa. Va ser l'esposa d'Odisseu, rei d'Ítaca i el més savi de tots els herois grecs de la Guerra de Troia. El matrimoni tenia un fill anomenat Telèmac. Durant els 20 anys d'absència del seu marit, a causa de la guerra i del llarg camí de tornada a casa, Penélope va demostrar ser una esposa fidel i tan imaginativa com Odisseu, mantenint al seu marit en la memòria i resistint la pressió dels nobles d'Itaca que pretenien casar-se amb ella.
Va aconseguir enganyar durant tots aquests llargs anys a tots els seus pretendents, que disposaven sense destorb de les viandes del seu palau. Els va mantenir entretinguts, fent-los creure que es casaria amb un d'ells quan acabés de teixir el sudari del seu sogre Laertes. Passava els dies fent veure com teixia sense descans i les nits desteixint, demostrant que la seva intel·ligència només podia comparar-se a la del seu marit, que finalment va arribar a Ítaca per venjar-se i matar tots els pretendents. Fins que Odisseu no li va revelar que coneixia el secret d'una de les potes del llit que ell mateix havia fet amb una branca d'olivera plantat prop del seu palau, Penélope no es va convèncer que era el seu marit el que havia tornat.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

Polifem i Ulisses
Havien passat deu anys des que el rei Ulisses va deixar la seva dona i al seu fill per anar a lluitar contra Troia. Ara que la guerra havia acabat, Ulisses estava feliç i podia tornar al seu regne.
Després de navegar diversos dies, Ulisses va detenir el seu vaixell a la costa del país dels ciclops, gegants amb fama de salvatges que tenien un només ull i vivien com a pastors.
Ulisses va desembarcar al costat de dotze dels seus homes. Recorrent el lloc va descobrir una enorme cova. Era la casa del ciclop Polifem. Van entrar a la caverna, on hi havia petits xais i cabrits, atuells amb llet i formatge. Però Polifem no hi era, es trobava pasturant el seu ramat.
Cap al tard, Polifem va arribar amb una càrrega de llenya enorme per preparar el sopar i va tapar l'entrada amb una pedra molt pesada. Quan es va adonar de la presència dels intrusos es va enfadar molt i els va dir que mai sortirien d'allà, que se'ls menjaria un a un. Ulisses va témer per la seva vida i la dels seus companys. Per guanyar-se la confiança del ciclop li va dir que li havien portat un obsequi: vi de Grècia. Polifem va beure i va demanar més. Mentrestant, un dels homes d'Ulisses tocava la flauta per alegrar-lo. Amb el cansament del dia, el vi i la música, Polifem va quedar profundament adormit. Ulisses meditava com escapar d'allà. Si mataven al gegant ningú podria moure la pedra de l'entrada i quedarien atrapats en la cova. Calia buscar una altra opció. En veure un enorme pal, va pensar en llevar-li amb ell la vista al ciclop mentre dormia.
Van encendre l'extrem d'un tronc i el van clavar en l'únic ull de Polifem. El crit de dolor del ciclop va retrunyir en tota la caverna. Furiós, Polifem es va posar a buscar a les palpentes tractant d'atrapar a algun dels grecs que l'havien encegat. Polifem va treure la pedra de l'entrada per temptar Ulisses i els seus homes a escapar. Després es va parar al mig del pas i amb les seves mans temptejava tot al seu voltant, deixant sortir només als animals. Els grecs es van cobrir amb uns cuirs que el ciclop guardava a la cova i, barrejant-se amb els animals, van aconseguir sortir. Quan van estar fora, van córrer cap a la nau i es van embarcar en ella. Polifem es va adonar que havien escapat i els va seguir fins a la costa. Els va llançar una pedra enorme que va caure molt a prop del navili fent una gran onada però no va poder impedir que s'escapessin

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

Aquil·les
Aquil·les era fill de Peleu i de Tetis Aquil·les era en part diví, es diu que la totalitat del seu cos era invulnerable a les armes dels homes; exceptuant el seu taló, el qual era el seu únic punt feble, on es diu que va ser ferit de mort per l'arc de París, príncep d'Ilión.
Un oracle consultat per Tetis, la mare d'Aquil·les, havia revelat el següent: Si Aquil·les marxava a la Guerra de Troia, moriria, però seria recordat fins a la fi dels temps per la seva valentia i habilitat; però, si Aquil·les romania a Grècia, tindria fills, néts, i una vida plaent i tranquil·la, però a la seva mort i de la mort dels seus ningú recordaria el seu nom.
Quan era jove, el pare d'Aquil·les, Barallo, va confiar la cura del seu fill al centaure Ciron, qui era entrenador de guerrers i herois grecs. Aquí va ser on Aquil·les va aprendre les diverses habilitats que posaria a prova durant la Guerra de Troia i les que ho farien famós, ja que quan la fúria es despertava en l'heroi grec, es diu que no hi havia home prou valent que ho enfrontés.

El judici de Paris
Tot va començar amb les noces de Tetis i Barallo, una important celebració a la qual estaven convidats déus i mortals. Però Éride, deessa de la discòrdia, no havia rebut invitació, per la qual cosa va conjugar una revenja digna del seu atribut: sembrar la discòrdia entre els convidats.
Es va presentar llavors a la festa amb una poma d'or amb la inscripció "Per a la més bella", la va llançar sobre la taula on s'asseien els déus i es va retirar. En aquest moment, Atenea, Afrodita i Hera van començar a disputar-se la poma, el que va provocar una interminable disputa, fins que Zeus va haver d'intervenir, clamant que l'elecció seria d'un jove mortal. L'afortunat -o desgraciat- va ser el fill del rei de Troia, anomenat Paris. Zeus el va escollir perquè el jove príncep havia viscut sempre allunyat del món i de les passions humanes, i el seu judici seria el més imparcial.
Les tres vanitoses deesses -més passionals que els propis humans van tractar de convèncer a Paris oferint importants recompenses. Hera li va oferir tot el poder que pogués desitjar i fins al títol d'Emperador d'Àsia; Atenea li va oferir la saviesa i la victòria de qualsevol guerra futura, i finalment, Afrodita li va prometre l'amor de la dona més bella del món. Paris va proclamar com a vencedora a Afrodita, sense saber que la seva decisió portaria les pitjors conseqüències per a la seva ciutat, ja que la bella dona que havia promès la deessa era ni més ni menys que Helena, l'esposa de Menelau, rei d'Esparta.
Troia i Esparta era dos pobles amb relacions anteriors i durant una de les visites de Paris a terres espartanes, va conèixer a Helena. La promesa d'Afrodita es va complir quan va fer despertar en ella una fervent passió pel jove troià. Després d'haver estat una nit al seu palau, Paris es va dur a la bella Helena amb ell de tornar a Troia.
Colèric davant semblant ofensa, el rei Menelau va nomenar al seu germà Agamèmnon comandant en cap per dur a terme el rescat d'Helena que després va desembocar en la llegendària Guerra de Troia.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

MARIA GARCIA diu...

Cupido
Eros és el déu de l'amor. Al principi es considerava nascut de Gea i del Caos. També es pensa que va néixer l'Ou Original engendrat per la Nit, les dues meitats en trencar formar el cel i la terra respectivament.
La tradició més acceptada i difosa establia que era fill d'Afrodita (deessa de l'amor) i d'Hermes (missatger dels déus). Gràcies als poetes clàssics Eros adqurió seva fesomia més coneguda que és la d'un nen alat, que es diverteix portant el desassossec als cors.
Pot ser segons certes representacions que els s'inflami amb la flama de l'amor, o que els fereixi amb les fletxes. Però per més ingènua que sigui la seva aparença, s'endevina al fons al déu poderós i gran. La seva mare li té moltes consideracions i cert temor.
Una de les històries més conegudes ia més molt romàntica on intervé Eros, és en la que s'enamora de la mortal Psique, i de com perd a la seva estimada i després la recupera, casant-se amb ella.

Apol·lo i la serp Pitó
La serp Pitó va viure en una gruta propera a la ciutat de Delfos i allí custodiava el oracle, però atemoria als camperols, enterbolia deus, etc.
Apol·lo, per ordre de Zeus, va ingressar al recinte sagrat i la va matar amb les seves fletxes, a més de destruir les serps que infectaven el lloc. Des de llavors, les sacerdotesses es diuen pitonisses i l'oracle és conegut com d'Apol·lo Pitio.
Es diu que Apol·lo, per celebrar la derrota del monstre, va organitzar els Jocs Pítics, que se celebraven a Delfos i incloïen la carrera pedestre, la lluita i la conducció de carros, entre d'altres destreses. El guanyador rebia una corona de fulles d'alzina.

Cèrber
Cèrber era un gos monstruós encarregat de guardar les portes del Averno. Sembla que havia estat concebut pels monstres Tifó i Equidna, i es creia que era germà de la Hidra i de la Quimera, criatures tan terrorífiques com ell. Cèrber tenia tres caps, si bé segons algunes fonts podria tenir moltes més. La seva cua era una serp i sobre el seu llom s'estenia una crinera feta amb caps de serp. El seu alè i la seva saliva eren molt perillosos i, igual que Medusa, la seva mirada podia convertir a qualsevol en pedra.
Hades, el déu del món dels morts, tenia a aquest gos per evitar que les ànimes fugissin del seu regne. Cèrber també evitava que entressin els vius. Un dels Dotze Treballs d'Heracles va ser portar-se al gos de les portes del Averno. Hades va haver d'acceptar, però va posar com a condició que l'heroi no utilitzés cap arma, per a això ús seves pròpies mans i se'l va endur al seu patró Euristeo, després de la qual cosa el va tornar al seu lloc entre els morts.