Última estació: Tàrraco!

Ja hi tornem a ser, un any més -i ja en van 4!- repetim escenari i paraules de comiat. La bella Tarraco és testimoni mut del que gairebé s'ha convertit en un ritual: el final d'un trajecte, l'arribada al port que posa fi a la vostra experiència com a alumnes de l'Escola Vedruna-Gràcia. Tant se val els anys passats aquí, siguin quinze o un de sol, el més important és allò que us emporteu, les hores passades amb companys i mestres, acompanyats d'apunts, llibres i nits de vetlla per aconseguir la vostra fita particular. Si cada home és una mesura de felicitat, com deia Kazantzakis, vosaltres heu d'anar esbrinant pas a pas el sentit de les vostres vides. Aquest és un moment important, no ho dubteu. El Vaixell us ha acompanyat durant aquesta travessa i us ha ofert el que tenia. Us ha donat un bell viatge, res més. Però estic segur que ara sou uns mariners més intrèpids, amb més recursos i amb les mirades més amatents. D'això es tracta, doncs, d'acompanyar i obrir viaranys plegats. Us ho torno a dir:  "procureu fer les coses (i viure-les) amb passió i fermesa, sense embuts i sense reserves. Busqueu la felicitat en vosaltres mateixos i no en el que diguin o pensin els altres. Aquest és l'èxit que tots hauríem de desitjar, el més genuí de tots"

L'enhorabona... Laura, Dídac, Cristina, Yolanda, Alison, Andrea, Ignasi, Txell, Marta, Marc, Estela, Sandra, Marc, Jordi, Laia, Charlene, Aina, Carlota i Mario. Moltíssimes gràcies per tot.

Plurimas gratias ab imo corde vobis ago

Jordi

PS: i com a record, us deixo amb les fotografies de la nostra reportera oficial, l'Aina Vallés.

Mediterraneum, de Joan Manuel Serrat

Qui no ha sentit alguna vegada la dolça melodia d'aquesta cançó de Serrat? Inclosa en l'àlbum homònim publicat el 1971, la seva lletra ens evoca un dels paisatges que millor descriu les nostres arrels i la nostra identitat, un mar entre terres que ja els antics romans van batejar orgullosament com a Mare Nostrum. Pura poesia que ara, gràcies a la Rockola Clásica del Departament de Grec IES Vegas Bajas, podem llegir en llatí. Un bon exercici per millorar la nostra competència en la comprensió d'aquesta llengua. 

Gaudete et discete!   

Fortasse quia mea pueritia
etiam ludit in tua ora,
et abditus post harundines
primus amor dormit
tuam lucem et odorem porto
ubicumque eam
et cumulatos in tua arena
amorem, ludos et dolorem servo
Ego
qui in cute saporem habeo
acerbum aeterni fletus
qui in te fuderunt centum civitates
Iulia Traducta Byzantium
ut caeruleo pingas
suas longas hibernas noctes.
Ope infortuniorum
anima tua alta et obscura est.
Rubris vesperis 
mei oculi assueverunt
ut flexus itineri.
Cantor sum, falsidicus sum
aleam et vinum mihi placet
nautae animam habeo.
Quid faciam si ego
in Mediterraneo natus sum?
Et venis et is
postquam oscularis meum vicum
Ludens cum aestu
abis, adire percurrens animo
Es sicut femina
bituminis uncta
quae desideratur et amatur
quae cognoscetur at timetur
Vae!
Si tandem male
mihi venit quaerens Parca 
Impellite ad mare meam scapham
cum autumnale Euro
et permittite tempestatem
suas albas alas dolare.
Et humate me sine maestitia
inter oram et caelum.
In clivo montis
altioris horizonte
clare oculis videre volo.
Corpus meum iter erit
dabo viridem pinis
et flavum genistae
Prope mare, quia ego
in Mediterraneo natus sum...

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas
duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,
y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas.
Yo,
que en la piel tengo el sabor
amargo del llanto eterno,
que han vertido en ti cien pueblos
de Algeciras a Estambul,
para que pintes de azul
sus largas noches de invierno.
A fuerza de desventuras,
tu alma es profunda y oscura.
A tus atardeceres rojos
se acostumbraron mis ojos
como el recodo al camino...
Soy cantor, soy embustero,
me gusta el juego y el vino,
tengo alma de marinero...
¿Qué le voy a hacer, si yo
nací en el Mediterráneo?
Y te acercas, y te vas
después de besar mi aldea.
Jugando con la marea
te vas, pensando en volver.
Eres como una mujer
perfumadita de brea
que se añora y que se quiere
que se conoce y se teme.
Ay...
si un día para mi mal
viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca
con un levante otoñal
y dejad que el temporal
desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
más alto que el horizonte
quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
le daré verde a los pinos
y amarillo a la genista...
Cerca del mar, porque yo
nací en el Mediterráneo...

Marta Simón

Euríalo e Niso

Un dels episodis més emotius de l'Eneida, per la seva exemplaritat èpica i pel tractament que fa de l'amistat sense reserves, és el que trobem al cant IX (versos 176-502) relatant la història dels joves Nis i Euríal, companys d'Eneas i referència obligada de coratge i estimació fins als darrers moments de la vida. I ens diu Virgili,

Afortunada parella! Si els meus càntics tenen algun poder, 
cap temps no us esborrarà de la memòria de la posteritat, 
mentre el casal d’Eneas ocuparà la immòbil roca del Capitoli 
i el senat romà tindrà l’imperi del món. 

(Llibre IX, 445-448, FBM Volum III. Traducció de Miquel Dolç)

El grup italià de folk rock (The) Gang recrea la llegenda d'Euríal i Nis en dues cançons homònimes, incloses en dos àlbums: Storie d'Italia (1993) i La rossa primavera (2011). Aquí en teniu la música, la lletra i la versió en català gràcies a la traducció de l'exalumna Anna Carbó, a qui agraeixo la seva col·laboració.  

La notte era chiara                     La nit era clara
la luna un grande lume           la lluna una gran llum 
Eurialo e Niso uscirono            Euríal i Nis van sortir 
dal campo verso il fiume.         del camp cap al riu. 
E scesero dal monte               I van baixar del turó
lo zaino sulle spalle            amb la motxilla a l'esquena 
dovevan far saltare                  havien de fer saltar
il ponte a Serravalle.               el pont a Serravalle.
Eurialo era un fornaio                 Euríal era forner
e Niso uno studente                 i Nis un estudiant
scapparono in montagna    van escapar cap a la muntanya
all’8 di settembre                     el 8 de setembre
i boschi già dormivano           els boscos ja dormien 
ma un gufo li avvisava         però un mussol els avisava
c’era un posto di blocco        que hi havia un pas barrat
in fondo a quella strada.         al final d'aquell carrer. 
Eurialo disse a Niso                  Euríal digué a Nis
asciugandosi la fronte             eixugant-se el front  
ci sono due tedeschi            que hi ha dos alemanys 
di guardia sopra il ponte.     de guàrdia sobre el pont.
La neve era caduta               La neu ja havia caigut 
e il freddo la induriva               i el fred l'enduria
ma avean scarpe di feltro    però duien sabates de feltre
e nessuno li sentiva.            i cap dels dos la sentia.
Le sentinelle erano               Els sentinelles estaven
incantate dalla luna          distrets contemplant la lluna 
fu facile sorprenderle            fou fàcil sorprendre'ls
tagliandogli la fortuna            tallant la seva sort
una di loro aveva               un d'ells duia un fermall
una spilla sul mantello             sobre el mantell
Eurialo la raccolse                 Euríal el va recollir
e se la mise sul cappello.   i se'l va posar sobre el barret
La spilla era d’argento          El fermall era d'argent
un’aquila imperiale                una àliga imperial
splendeva nella notte             brillava en la nit
più di una aurora boreale.   més que una aurora boreal
Fu così che lo videro           Fou així com el van veure
i cani e gli aguzzini           els gossos i els torturadors
che volevan vendicare            que volien venjar
i camerati uccisi.                 els companys morts.
Eurialo fu bloccato                  Euríal fou pres
in mezzo a una radura             enmig d'un clar
Niso stava nascosto             Nis estava amagat
coperto di paura                        ple de por
Eurialo circondarono             van envoltar Euríal
coprendolo di sputo           cobrint-lo d'escopinades
a lungo ci giocarono         van jugar-hi durant molta estona
come fa il gatto col topo.        com fa el gat amb el ratolí.
Ma quando vide l’amico            Però quan va veure l'amic
legato intorno ad un ramo      lligat al voltant d'una branca
trafitto dai coltelli                     empalat per ganivets
come un San Sebastiano            com un Sant Sebastià
Niso dovette uscire                   Nis va haver de sortir
troppo era il furore                     tan gran era la fúria
quattro ne fece fuori                  quatre en va fer fora
prima di cadere.                           abans de caure.
E cadde sulla neve                      I cau sobre la neu
ai piedi dell’amico                       als peus de l'amic
e cadde anche la luna              i va caure també la lluna  
nel bosco insanguinato               al bosc ensangonat
due alberi fiorirono                    dos arbres van florir
vicino al cimitero                      a prop del cementiri
i fiori erano rossi                     les flors eren vermelles
sbocciavano d’inverno.               semblaven d'hivern.
La notte era chiara                     La lluna era clara
la luna un grande lume             la lluna una gran llum
Eurialo e Niso uscirono              Euríal i Nis van sortir
dal campo verso il fiume.           del camp cap al riu.

Els mites no són tan sols relats

"Les fronteres que separen els mortals dels immortals, tot i que no s'hi han esborrat del tot, són, per dir-ho d'alguna manera, poroses: pot succeir que, del pla diví al pla humà, es produeixi alguna esllavissada. En alguns casos, els déus aprofiten la proximitat o les trobades al cim (d'una muntanya) per desprendre's dels mals que els afecten i encomanar-los als homes, expulsant les catàstrofes del domini lluminós on les divinitats han establert la seu i encastant-les a la superfície de la terra. És el cas de la guerra de Troia." [p. 79]

J.P. Vernant, L'univers, els déus, els homes (Anagrama/Empúries. Barcelona, 2000)

En el seu meravellós llibre sobre els orígens dels mites grecs, l'hel·lenista francès ens dona la clau per comprendre millor el perquè de la seva perdurabilitat. Són històries que, a banda del seu extraordinari valor estètic, de la seva bellesa i força narratives, miren d'explicar l'origen, les raons i el sentit de les coses: una institució, un costum, un conflicte, un valor o contravalor, un fenomen natural, un animal, una planta, etc. Ras i curt, els mites ens permeten conèixer millor el món que ens envolta i el que és més important, la nostra pròpia naturalesa, com som els homes i què s'hi amaga al rerefons de les nostres actuacions i pensaments. La seva utilitat didàctica em sembla més vigent que mai i ara que hem començat a explicar el famós episodi del judici de Paris, preludi d'una guerra prou coneguda, no he pogut resisitir la temptació de veure-hi una certa analogia entre aquesta història, especialment en les arrels del conflicte que la desencadena, i els moments actuals que estem vivint. I ho he traduït en una presentació d'imatges, sense paraules, perquè cadascú entengui el que vulgui entendre. Sense forçar massa les interpretacions més acceptades, les metàfores d'aquest episodi que fan referència als eterns mecanismes del poder, de la justícia o de l'amor em semblen magnífiques. Després de tants segles... nihil nouum sub sole!

Acabo amb un fragment prou eloqüent del mateix llibre:

"Quan els grecs reflexionen sobre la guerra de Troia, de vegades afirmen que la veritable raó d'aquesta guerra és que, havent-se multiplicat massivament, els homes irritaven els dèus amb el seu soroll. És com si, indignats per aquest fet, els dèus haguessin volgut purgar la superfície de la terra d'aquesta gentada escandalosa, tal com els déus dels relats babilònics provoquen diluvis. Els homes fan realment molt de xivarri, sobretot si es compara amb la zona etèria i silenciosa, on els déus es recullen i es contemplen els uns als altres. Els humans s'agiten, vibren, s'esgargamellen en interminables disputes i, de tant en tant, una bona guerra fa que retorni la calma alleugerint les molèsties dels déus." [p. 86]

I ja sabem que de guerres, n'hi ha de moltes menes...

De conjurs i encanteris: etimologies clàssiques a Harry Potter

Recordeu la meva entrada en què parlava dels antropònims clàssics a les novel·les del jove mag? Doncs aquí us presento un segon apunt relacionat amb la recerca d'alguns dels conjurs i encanteris d'etimologia més verosímil que podreu trobar als llibres, a les seves adaptacions cinematogràfiques o fins i tot als videojocs de l'heptalogia. Realment el món creat per J.K. Rowling és una mina de referències clàssiques!

Accio - permet atraure un objecte, fins i tot a llarga distància, invocant el seu nom (Harry Potter i el Calze de Foc). Del llatí accio (4, tr.) fer venir, cridar, invitar.

Anapneo - salva algú de morir ofegat (Harry Potter i el misteri del Príncep). Del grec ἀνά (contra), α (privació) i πνέω (respirar)

Aquaeructo - invoca un potent devessall d'aigua per apagar un foc o allunyar alguna criatura o objecte perillós (Harry Potter i l'Ordre del Fènix). Del llatí aqua(m) aigua i eructo vomitar, escopir.

Arania exumai - allunya o fa desaparèixer aranyes (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí araneus,-i aranya / del grec ἁράχνη, ἡ i eximo (3, tr.) llevar, suprimir, esborrar.

Artus argentum - encanteri que pot transformar extremitats o articulacions en argent o crear-les d'aquest material (Harry Potter i el Presoner d'Azkaban). Del llatí artus,-us braç, cama, braç, extremitat i (in) argentum,-i argent, plata.

Auris magna - augmenta el poder de l'oïda per escoltar sons o veus a llarga distància. També per escoltar a través de murs i parets. Del llatí auris,-is oïda i magnus,-a,-um gran.

Balbus - encanteri que fa quequejar la persona triada sense que es pugui entendre què vol dir. Del llatí balbus,-a,-um quec, tartamut. Contaresta el conjur Mendacium, que fa que no es pugui mentir, dient el correcte del que s'acaba de dir. Del llatí mendacium,-ii mentida, falsedat.

Caue inimicum - conjur de protecció (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí caue guarda't de (imperatiu) i inimicus,-i enemic.

Cistem aperio (per cistam, forma correcta) - crea fortes sacsejades en un objecte fins fer que s'obri o es trenqui (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí cista,-ae cistell, caixa, urna i aperio (4, tr) obrir.

Confringo - provoca explosions en tot tipus d'objectes llevat de persones (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí confringo (3, tr) trencar, rompre, esbotzar.

Defodio - s'utilitza per exacavar la roca (Harry Potter i les relíquies de la Mort). Del llatí defodio (3, tr) excavar, obrir cavant.

Densaugeo - augmenta la mida de les dents incisives (Harry Potter i el Calze de Foc). Del llatí dens,-ntis dent, queixal i augeo (2 tr) fer créixer, créixer.

Euerte statum (per statim, forma correcta) - empeny enrere l'oponent fent que perdi l'equilibri. Del llatí euerto (3, tr) capgirar, tombar, fer enrere i statim de seguida, immediatament.

Expecto patronum - serveix com a escut contra els Dementors. Del llatí exspecto (1 tr., intr.) esperar, comptar amb i patronus,-i patró, protector.

Expelliarmus - retira a l'oponent la vareta de les mans i el desarma (Harry Potter i la Cambra Secreta). Del llatí expello (3, tr.) foragitar, treure fora, arrencar i arma,-orum armes.

Finite (incantatem per incantamentum) - posa fi a encisos, malediccions o encanteris (Harry Potter i la Cambra Secreta / i l'Ordre del Fènix). Del llatí finio (4 tr., intr.) acabar, posar fi a i incantamentum,-i encanteri, encís.

Homorphus - transforma els licantrops novament en homes (Harry Potter i la Cambra dels Secrets). Paraula híbrida del llatí homo,-inis home i del grec μορφή, ἡ forma.

Legeremens (per mentem) - encanteri utilitzat per penetrar en la ment de l'oponent

(Harry Potter i l'Ordre del Fènix). Del llatí lego (3, tr) llegir i mens,-ntis ment.

Leuicorpus - manté el rival enlairat deixant-lo indefens. Del llatí leuis,-e lleuger, de poc pes i corpus,-oris cos.

Lumos - crea un petit raig de llum que brilla des de la vareta, utilitzat per il·luminar en cas de foscor. Del llatí lumen,-inis llum.

Maluit mulieres - fa que un home es torni atractiu per a qualsevol dona. Del llatí malo (irr., tr.) preferir, estimar-se més, triar i mulier,-eris dona.

Mucus ad nauseum - aquesta maledicció infon en l'enemic una sensació de malestar general potenciant sensacions de fred i angoixa. Del llatí mucus (o muccus) mucositat, moc i nausea,-ae mareig, basca.

Obliviate - encanteri desmemoritzant usat molt sovint pel Ministeri de la Màgia en els muggles per esborrar la seva memòria o recent record d'algun succés màgic. Del llatí obliuiscor (3 dep., tr. intr.) oblidar, oblidar-se de. Forma imperativa.

Oculus (per oculos) reparo - repara unes ulleres trencades. Hermíone el fa servir per arreglar les d'en Harry. Del llatí oculus,-i ull i reparo (1, tr) recuperar, refer, arreglar.

Protego - serveix per defensar-se d'alguns encanteris o malediccions mitjançant una barrera invisible que cobreix el mag. Del llatí protego (3, tr) protegir, cobrir, tapar.

Repelo inimicum - refusa qualsevol atac físic. Del llatí repello (3, tr) refusar, apartar, fer enrere i inimicus,-i enemic.

Tergeo - serveix per netejar líquids, pols o greix. Del llatí tergeo (2, tr) fregar, netejar, polir.

Vipera euanesco - fa desaparéixer una serp. Del llatí uipera,-ae escurçó, vibra i evanesco (3, intr) esvanir-se, evaporar-se.

Wingardium leuiosa - fa levitar objectes (Harry Potter i la Pedra Filosofal). Del llatí leuis,-e lleuger, de poc pes i de l'anglès wing ala.

En coneixeu cap altre?

Charlene Tabobo

2n Batxillerat

De com instruir les dones en l'art d'enamorar (LIBER TERTIVS)

Pintura romana S I dC. Vil·la d'Agripa Pòstum, Nàpols

I com ja vam prometre en una darrera entrada, aquí teniu el resum del llibre III de l'Ars amatoria d'Ovidi...

"He donat als Dànaus armes contra les Amazones; però encara queden armes per donar-te a tu, Pentesilea, i a la teva tropa. Aneu a la batalla en igualtat de condicions, i que vencin aquells a qui afavoreixin la nutrícia Díone i el seu fill que vola per tot el món."  [Ars amandi, Liber III, 1-4]

El llibre III de l'Art d'enamorar està dedicat a les dones, on s'explica com aquestes han de fer ús de les tècniques d'aquest art per triomfar en l'amor. Comença amb les paraules del poeta tot dient que ensenyarà com una dona ha de ser estimada per no deixar-les en desavantatge davant els homes. Dels versos 1 al 25 l'autor fa referència a personatges mitològics femenins que van donar-ho tot per l'amor dels seus estimats. Afirma que els homes són més infidels que les dones prenent com a exemples la història de Jàson i Medea o Ariadna abandonada per Teseu (25-39). A continuació (40-100), explica que és la deessa Venus qui ha cregut pertinent que les dones també havíen de ser instruïdes en l'amor i que així li ho ha demanat. Ovidi cita el tòpic del Carpe diem tot dient que la dona només és bella quan és jove, que s'ha de deixar estimar ja que el temps passa irremeiablement i el poder de la joventut mai més no torna i que, per tant, ha d'aprofitar la seva joventut perquè després ja no tindrà cap home als seus peus. En els vers 81 el poeta observa que els parts envelleixen més ràpidament les dones.

Del vers 100 fins al 125, Ovidi, que es considera un privilegiat per viure una època en la qual es té cura del cos, comenta que antigament les dones no es cuidaven i que, per aquest motiu, els seus homes tampoc no ho feien. Recomana justament això: que les dones es cuidin i així la bellesa trigarà a marxar. Afirma que aquesta és un regal diví i que quan una dona es cuida és, al seu parer, quan té un rostre bonic. En els versos següents (126-168), el poeta admet que les dones, contràriament als homes, tenen la sort de posseir un bon cabell que difícilment caurà. Elles s'han de pentinar i escollir el pentinat que més s'adeqüi al seu rostre. Les aconsella que no vagin molt guarnides de joies o vesteixin sense exageració, perquè això espanta els homes. Seguidament, dels versos 169 al 191, diu que també han de tenir cura de la roba i del color dels seus vestits ja que no tots queden bé a totes. Que cada dona porti l'abillament que la faci més bella. Ovidi no troba sensat gastar-se tots els diners en un vestit i considera que una dona s'ha de vestir amb senzillesa, amb allò que li escau segons el seu color de pell. Diu, per exemple, que a les noies que són blanques de pell els escauen els colors foscos; en canvi, a les de pell més bruna són el color blanc o els de tonalitat més clara els més apropiats. 

En els versos 192-216, l'autor aconsella a les dones sobre aspectes més íntims i personals. Diu que han de ser curoses amb la depilació i amb la higiene, com és el cas de les aixelles, tot dient que és molt important que no es senti cap pudor o que de les cames no es vegi cap pèl. També comenta que cal portar les dents sempre netes i que es renti la cara cada matí. I que tot això no s'ha de fer en públic sinó en privat, perquè és desagradable a la vista dels altres. Ovidi ens diu que, segons el seu parer, és essencial que les dones es maquillin lleugerament la cara amb color rosat i els ulls amb cendra negra. En el vers 207 fa referència a un llibre seu sobre cosmètics per a la bellesa femenina. A continuació, entre els versos 217-275, el poeta de Sulmona diu que hi ha poques cares sense defectes i que per això aquests s'han d'ocultar juntament amb les imperfeccions del cos com, per exemple, ser massa baixeta o prima, pàl·lida o morena. Que les dones han d'arreglar-se d'una manera dissimulada i que sempre és millor que els homes observin el resultat final que no pas que s'ha fet per aconseguir una millor impressió. En els següents versos, fins aproximadament el 310, l'autor segueix amb el mateix tema: com una dona ha d'actuar si té algun defecte. Si, per exemple, té mal alè, aconsella no parlar molt a prop de l'home o si té alguna dent malament o negra, no obrir massa la boca. Sobretot ressalta el fet que les dones han de tenir un pas femení, amb la qual cosa s'ha de moderar i agafar el punt adequat.

A partir del vers 311 fins al 375, Ovidi diu que la dona ha de saber cantar, ballar o jugar apropiadament i femenina. També és necessari saber plorar i llegir és recomanable (Ovidi cita alguns autors com Cal·límac, Safo, Menandre, Properci, Gal o Tibul). Tota dona que vulgui ser sensual ha de tenir gràcia en el cant, en la poesia i en la dansa, ser hàbil en el joc (els jocs de taula poden iniciar una relació) i en controlar la seva ment. Ha de cantar amb veu dolça i aprendre a tocar el plectre, la cítara així com el nabli. Seguidament [376-400] aconsella llocs estratègics per on s'han de deixar veure, com teatres o circs, si no volen passar desapercebudes. En els següents versos, fins al 432, el de Sulmona diu que una dona bella s'ha d'exposar a les mirades de la gent per seduir, que ha de llançar el seu ham perquè en el moment menys esperat pot haver-hi un "peix" enganxat. 

En el fragment que va del vers 433 al 450, el poeta esmenta tota classe d'homes que una dona ha d'intentar evitar: els presumits, aquells que fingeixen estar enamorats o els qui regalen paraules boniques a totes les dones. Diu també que no ens hem de fiar d'una bona aparença, perquè aquests no sempre són els millors i sovint alguns s'amaguen sota una que no és la seva. Entre els versos 451 i el 525, l'autor aconsella que quan una dona rebi una carta, aquesta dedueixi si l'amant l'està enganyant o bé si la desitja de veritat. Que les cartes escrites pels homes han de ser permeses per elles, que les hauran de llegir detingudament i respondre-les, tot cercant una espera breu per despertar, d'aquesta manera, el desig en l'altre. I que les cartes femenines han d'usar un llenguatge captivador i entenedor a la vegada, preferentment escrites per una serventa de confiança perquè així no es reconegui la lletra que la pugui delatar, i on s'expressin amb claredat els sentiments. El poeta remarca que la dona no ha de ser fàcil però tampoc negar-li amb duresa tot allò que l'amant demana. La clau, segons Ovidi, és fer que l'home temi i esperi al mateix temps. Afirma que si un home somriu a una dona, aquesta li ha de tornar el somriure i el mateix si li fa senyals. En els versos 526-550, diu que cadascú ha d'estar al lloc adequat i fer allò que li pertoca: el ric que faci regals a la dona, el que exerceix el dret que assessori i l'eloqüent que defensi. Els que escriuen poemes, segons Ovidi, són més adequats per estimar que la resta. Són els més fidels i els únics que proporcionen amor de veritat. Ell mateix s'hi inclou, és clar.

Seguidament, fins al vers 575, el poeta de Sulmona diu que no ha de ser utilitzada la mateixa tècnica amb tots els homes perquè no és el mateix estar amb un novell, jove i sense experiència, que amb un soldat veterà, home més experimentat i capaç de suportar coses que el jovenet no suportaria. Tots dos són contraris i cadascuna pot escollir el que més agradi amb les seves conseqüències. No obstant, segons Ovidi, els més madurs seran els que ens proporcionaran més felicitat gràcies a la seva experiència. En els versos 576-600, aconsella que les coses han de ser difícils, perquè allò que s'aconsegueix fàcilment no nodreix bé un llarg amor (χαλεπά τὰ καλά!). Per tal que la flama de l'amor no s'apagui amb el temps, cal que la dona no vagi sempre darrere del seu amant. A partir del vers 601 fins al 675, l'autor comenta que la dona casada ha de témer el marit i que el vigilant, és a dir el còmplice, pot ser comprat amb algun regal, ja que els regals conquisten els homes i els déus. Proposa que de tant en tant les dones menteixin, que facin creure que tenen més pretendents doncs això serà positiu per a la relació amb l'home desitjat. Ell és un mestre i les ensenyarà perquè siguin del tot creïbles. Pel que fa als amics, no s'ha de tenir plena confiança, especialment amb les amigues. En els versos 676-687, Ovidi insisteix en què és important, quan l'amant arriba a casa, que la dona mostri interès per ell, perquè aleshores l'home creu que ella es preocupa i el fa el centre de la relació. Aconsella que les dones facin de manera que ells se sentin estimats i que si per alguna raó esdevé quelcom inesperat, no perdin els nervis. Per posar un exemple sobre la gelosia, explica el mite de Cèfal i Procris [688-746].

A partir del vers 747 fins al 783, el poeta adverteix com s'ha de comportar una dona en els banquets per mantenir les formes: arribar una mica tard, menjar amb moderació, no emborratxar-se ni adormir-se a taula,... i com d'una manera més íntima aconsella que cada dona es conegui a si mateixa i que segons el cos que tingui trïi determinades postures en les relacions sexuals. En els versos 784-808, Ovidi dóna uns últims consells, com ja va fer amb els homes, tot dient que és important que la parella gaudeixi conjuntament i que, per tant, la dona ha de saber fingir dolços plaers amb crits falsos per així dominar la situació, tot i anar molt amb compte de no ser descoberta.

En els últims versos del llibre III i que tanquen l'obra, Ovidi insisteix en el mèrit que suposa haver-lo tingut com a mestre i que com a tal, Ell, poeta de l'Amor, mereix el millor dels reconeixements.

Marta Molgosa

Andrea López

Cristina Casas

2n Batxillerat